Després d'un cap de setmana intens i cosmopolita per Kyoto, Osaka i Nara tocava fer alguna cosa diferent. El JP, un francès de la residència fanàtic del hiking, em va proposar fer un recorregut pels voltants de Nagoya. Era un recorregut d'unes quatre hores creuant un parell de muntanyes.
Així que agafem un tren i, primera cosa rara, el tren que età anunciat no va a l'hora. Costa de creure, vaja, que no ens ho creiem, però bé, tampoc teníem cap pressa, no venia de 10 minuts.
Finalment, va passar el tren. Per ser un dilluns qualsevol es feia estrany que hi hagués força gent al tren, però molts d'ells era gent gran i, per tant, tot podia seguir una certa normalitat.
I tot xino xano, vam arribar a l'estació de Tajimi, moment que ens avisen que hem de baixar del tren. Tajimi és una població gran i és la parada prèvia al nostre destí. Però el que ara ja si ens sobta del tot és que a l'andana hi ha molta, però molta gent esperant. La majoria de gent, per no dir tots, eren jubilats, calçats amb botes i pantalons de muntanya i un bastonet per ajudar-se. Vaja, que sembla que hem enganxat un viatge de la Imserso japonesa. Però, què fan tots aquests avis un dilluns a les 11 del matí. No en tenim ni idea i tampoc vulguis preguntar....
Bé, està clar que tots esperen el nostre tren, un tren local que para a totes les estacions i, per tant, també a la Jokoji. Arriba el tren i tots cap a dins. Ni que fos hora punta al centre de Tokyo, nem com sardines enllaunades. Bé, aquí en teniu la proba.
Arribem a Jokoji i, caram, quasi tothom baixa a aquesta estació. Perquè us feu una idea, és una estació envoltada de 10 cases amb un gran hotel abandonat i que dubto que l'utilitzen més de 10 persones al dia. Doncs, què coroi passa avui que sembla que Jokoji sigui la capital de Japó? Encara no ho sabem. Pot ser el camí que hem triat, entre els prop de 20 que la web de Nagoya ofereix als aficionats a caminar per la muntanya, és súper famós.
Sigui el que sigui, el JP i jo decidim que si tanta gent ha vingut fins aquí avui, doncs que el seguirem, a veure on ens porta. El primer que veiem és que només sortir de l'estació hi ha una cua bestial, que no veu final, que segueix un caminet pel costat del riu. Aquesta n'és la imatge.
Bé, jo em quedo fent cua i el JP marxa a preguntar què és tot això. Al cap de 10 minuts torna. Mentre, jo aprofito per fer una foto a la cascada que tinc davant.
Bé, i per fi, ja sabem de què es tracta. Resulta que només tres vegades a l'any obren uns antics túnels per on passava un tren de vapor. Em recorda moltíssim a la zona de l'estany Gento, que també té aquests túnels tot i que en aquest cas són per vagonetes i aquí els túnels són més alts ja que hi passava un tren de veritat.
Doncs res, ja que hi som, em tingut la llet d'enganxar el dia que l'obren totalment de rebot, doncs no desaprofitarem l'oportunitat. Què haguéssiu fet? Algú no hagués seguit a Vicente???? El que us deia de a pas de tortuga:
Doncs res, som-hi. Evidentment, amb tant avi i un camí estret, la velocitat era de tortuga. Per tant, aprofitem per anar fent fotos de l'entorn. Encara estem en plena tardor i encara tenim l'oportunitat de seguir flipant amb els colors japonesos.
I arribem al primer túnel.
Caram, i un preguntareu, però si és un túnel normal i corrent? Doncs sí, és un túnel, no he dit que obrien uns túnels, doncs a veure túnels. Aquesta és la cara que ens va quedar, vaja, però si només són túnels. Bé, ara ja som aquí, doncs toca fer-nos fotos!
El camí és llarguet i per segones quines edats es deu fer més pesat. Fa un dia excepcional.
Potser els túnels no deixen de ser túnels, foscos i amb totes les restes del fum de l'antiga màquina de tren que passava per aquí, però el paisatge és una altra cosa. Estem en una vall, amb un riu com el Noguera Pallaresa, envoltats d'un paisatge diferent que fa que hagi valgut la pena seguir a tothom.
Entre túnels, ens trobem amb aquest baixant d'aigua.
Aquí us adjunto el vídeo d'aquesta zona. Veureu la quantitat de gent que hi passa.
Creuem un parell de túnels més i arribem al final de camí. A la distància veiem aquest pont vermell, però no es pot creuar perquè el pont que hi havia, ja no hi és. A part, està ple de voluntaris amb jaquetes grogues que et recorden que estem al final del camí.
Doncs res, mitja volta i nem a buscar un bon lloc per acontentar l'estómac. I què millor que intentar apropar-nos al riu i menjar sentint l'aigua baixant pel riu.
I després de menjar, què us sembla fer una mica de siesta aprofitant el solet que està fent. Doncs res, qüestió de buscar unes pedres, poses la motxilla de matalàs i som-hi, 20 minutets per trencar el son.
Aquesta era una de les zones més grans. Aquí hi havia gent tocant la flauta. Era un bon lloc per fer una parada si volies estar envoltat de gent i sentir música. A més, aquí vaig ser objecte d'un atac de marietes, quina por oi? Doncs molestaven una mica, n'hi havia com 30 o 40 per tot el meu cos.
Aquest era un dels cartells que indicava en quin túnel estàvem i la llargada.
Bé, i ja és hora d'emprendre la tornada, però sembla ser que aquest pensament el va tenir quasi tothom a la vegada. Vaja, que es va colapsar el petit pas que hi ha per sortir i es va muntar una bona cua. Conseqüència: 2hores per fer un trajecte de no més de 30 minuts. Què hi farem, el fet de ser els únics estrangers que hi havia per allà tenia el seu preu.
Així que la manera de matar l'aburriment va ser intentar fer bones fotos als arbres, llàstima que no sigui millor fotògraf, però un fa el que pot.
I bé, doncs d'aquí tren cap enlloc, ja que no contents amb el que ja havíem fet, vam anar a investigar on era el veritable camí de muntanya que havíem vingut a fer. Tot i que eren prop de les tres i no quedaven més de dues hores de Sòl, vam anar a investigar.
No ens va costar gens trobar-lo, per tant, vam començar a fer-lo per veure què tal. I aquest és el bosc que ens vam trobar.
Estava tot molt ben indicat. A més, hi havia varis camins pintats en els mapes, verd, taronja i vermell. Amb aquesta foto, us podeu imaginar quin vam triar?
L'alfombra de fulles era ben bé per fer-ne un matalàs i gaudir-ne!!
I aquí, les dues últimes fotos del dia. La primera, des de l'estació amb tot el que era el poble.
I la segona, un detall del poble. Hi havia un petit rierol que passava per sota les cases. Aquí podeu veure el rierol i el pàrquing que han fet per un Mitsubishi Pajero mini, sí sí, mini!!
Així que agafem un tren i, primera cosa rara, el tren que età anunciat no va a l'hora. Costa de creure, vaja, que no ens ho creiem, però bé, tampoc teníem cap pressa, no venia de 10 minuts.
Finalment, va passar el tren. Per ser un dilluns qualsevol es feia estrany que hi hagués força gent al tren, però molts d'ells era gent gran i, per tant, tot podia seguir una certa normalitat.
I tot xino xano, vam arribar a l'estació de Tajimi, moment que ens avisen que hem de baixar del tren. Tajimi és una població gran i és la parada prèvia al nostre destí. Però el que ara ja si ens sobta del tot és que a l'andana hi ha molta, però molta gent esperant. La majoria de gent, per no dir tots, eren jubilats, calçats amb botes i pantalons de muntanya i un bastonet per ajudar-se. Vaja, que sembla que hem enganxat un viatge de la Imserso japonesa. Però, què fan tots aquests avis un dilluns a les 11 del matí. No en tenim ni idea i tampoc vulguis preguntar....
Bé, està clar que tots esperen el nostre tren, un tren local que para a totes les estacions i, per tant, també a la Jokoji. Arriba el tren i tots cap a dins. Ni que fos hora punta al centre de Tokyo, nem com sardines enllaunades. Bé, aquí en teniu la proba.
Arribem a Jokoji i, caram, quasi tothom baixa a aquesta estació. Perquè us feu una idea, és una estació envoltada de 10 cases amb un gran hotel abandonat i que dubto que l'utilitzen més de 10 persones al dia. Doncs, què coroi passa avui que sembla que Jokoji sigui la capital de Japó? Encara no ho sabem. Pot ser el camí que hem triat, entre els prop de 20 que la web de Nagoya ofereix als aficionats a caminar per la muntanya, és súper famós.Sigui el que sigui, el JP i jo decidim que si tanta gent ha vingut fins aquí avui, doncs que el seguirem, a veure on ens porta. El primer que veiem és que només sortir de l'estació hi ha una cua bestial, que no veu final, que segueix un caminet pel costat del riu. Aquesta n'és la imatge.
Bé, jo em quedo fent cua i el JP marxa a preguntar què és tot això. Al cap de 10 minuts torna. Mentre, jo aprofito per fer una foto a la cascada que tinc davant.
Bé, i per fi, ja sabem de què es tracta. Resulta que només tres vegades a l'any obren uns antics túnels per on passava un tren de vapor. Em recorda moltíssim a la zona de l'estany Gento, que també té aquests túnels tot i que en aquest cas són per vagonetes i aquí els túnels són més alts ja que hi passava un tren de veritat.Doncs res, ja que hi som, em tingut la llet d'enganxar el dia que l'obren totalment de rebot, doncs no desaprofitarem l'oportunitat. Què haguéssiu fet? Algú no hagués seguit a Vicente???? El que us deia de a pas de tortuga:
Doncs res, som-hi. Evidentment, amb tant avi i un camí estret, la velocitat era de tortuga. Per tant, aprofitem per anar fent fotos de l'entorn. Encara estem en plena tardor i encara tenim l'oportunitat de seguir flipant amb els colors japonesos.
I arribem al primer túnel.
Caram, i un preguntareu, però si és un túnel normal i corrent? Doncs sí, és un túnel, no he dit que obrien uns túnels, doncs a veure túnels. Aquesta és la cara que ens va quedar, vaja, però si només són túnels. Bé, ara ja som aquí, doncs toca fer-nos fotos!
El camí és llarguet i per segones quines edats es deu fer més pesat. Fa un dia excepcional.
Potser els túnels no deixen de ser túnels, foscos i amb totes les restes del fum de l'antiga màquina de tren que passava per aquí, però el paisatge és una altra cosa. Estem en una vall, amb un riu com el Noguera Pallaresa, envoltats d'un paisatge diferent que fa que hagi valgut la pena seguir a tothom.Entre túnels, ens trobem amb aquest baixant d'aigua.
Aquí us adjunto el vídeo d'aquesta zona. Veureu la quantitat de gent que hi passa.Creuem un parell de túnels més i arribem al final de camí. A la distància veiem aquest pont vermell, però no es pot creuar perquè el pont que hi havia, ja no hi és. A part, està ple de voluntaris amb jaquetes grogues que et recorden que estem al final del camí.
Doncs res, mitja volta i nem a buscar un bon lloc per acontentar l'estómac. I què millor que intentar apropar-nos al riu i menjar sentint l'aigua baixant pel riu.
I després de menjar, què us sembla fer una mica de siesta aprofitant el solet que està fent. Doncs res, qüestió de buscar unes pedres, poses la motxilla de matalàs i som-hi, 20 minutets per trencar el son.
Aquesta era una de les zones més grans. Aquí hi havia gent tocant la flauta. Era un bon lloc per fer una parada si volies estar envoltat de gent i sentir música. A més, aquí vaig ser objecte d'un atac de marietes, quina por oi? Doncs molestaven una mica, n'hi havia com 30 o 40 per tot el meu cos.
Aquest era un dels cartells que indicava en quin túnel estàvem i la llargada.
Bé, i ja és hora d'emprendre la tornada, però sembla ser que aquest pensament el va tenir quasi tothom a la vegada. Vaja, que es va colapsar el petit pas que hi ha per sortir i es va muntar una bona cua. Conseqüència: 2hores per fer un trajecte de no més de 30 minuts. Què hi farem, el fet de ser els únics estrangers que hi havia per allà tenia el seu preu.
Així que la manera de matar l'aburriment va ser intentar fer bones fotos als arbres, llàstima que no sigui millor fotògraf, però un fa el que pot.
I bé, doncs d'aquí tren cap enlloc, ja que no contents amb el que ja havíem fet, vam anar a investigar on era el veritable camí de muntanya que havíem vingut a fer. Tot i que eren prop de les tres i no quedaven més de dues hores de Sòl, vam anar a investigar.No ens va costar gens trobar-lo, per tant, vam començar a fer-lo per veure què tal. I aquest és el bosc que ens vam trobar.
Estava tot molt ben indicat. A més, hi havia varis camins pintats en els mapes, verd, taronja i vermell. Amb aquesta foto, us podeu imaginar quin vam triar?
L'alfombra de fulles era ben bé per fer-ne un matalàs i gaudir-ne!!
I aquí, les dues últimes fotos del dia. La primera, des de l'estació amb tot el que era el poble.
I la segona, un detall del poble. Hi havia un petit rierol que passava per sota les cases. Aquí podeu veure el rierol i el pàrquing que han fet per un Mitsubishi Pajero mini, sí sí, mini!!
Entrades
Gràcies pel reportatge fotogràfic, és molt explicatiu!! pero també el text. La imatge del parking del Pajero és immillorable!!
ResponEliminaJo també vull un atac de marietes! Són moníssimes!
ResponElimina