divendres, 30 d’octubre de 2009

I si me'n vaig un finde a Seúl?

Doncs per què no??? Oi? I si a part us dic que és molt baratet, doncs encara més per què no??? M'he decidit a fer alguna cosa diferent i com que imagino que mai hi aniria si no és amb aquesta oportunitat, doncs apali, a aprofitar-la.

Però millor que el viatge us l'expliqui més endevant. Marxo dijous dia 5 i torno el dilluns dia 9. Només són 180€ el vol i 12€ per nit en un hostel.

Però això de ser estranger amb papers no és fàcil. Tenim un sort bestial de viure a Europa en l'entorn Shengen (és el tractat que ens permet circular per Europa només amb el DNI). Aquí és diferent, a part de ser un Alien pel fet que ho posa la meva targeta de resident (es diu Certificate of Alien registration) i tenir validesa per un any, no puc sortir del país per la cara, si no perdo la targeta de resident.

Doncs apali, què s'ha de fer? Doncs demanar una cosa que es diu Permís de Reentrada (reentry Permit). Collons noi, apali, a perdre un matí. I així ho vaig fer. Resulta que no es pot tramitar a l'oficina del meu barri, allà on vaig obtenir la meva Alien Card. Has d'anar a l'oficina d'immmigració, que està una miqueta lluny. Com que no em barrufa agafar el metro i és molt car, vaig pensar que podria fer una mica de bici i una mica de metro, a més fa uns dies que fa uns dies excel·lent. Es pot anar amb màniga curta durant el migdia (i que duri).

Per aquest motiu vaig anar a buscar l'estació de Sasashima de la línia Aonami (la blava). Em va costar una mica trobar-la, però quan vaig pujar a l'andana, ohhh, quina vista de Nagoya Station i les Torres JR, a que és maca?La foto de l'altra banda no és tant bonica.
I després de cinc estacions, ja estava prop de l'oficina d'immigració. Al costat de l'oficina hi ha un internet café obert 24 hores. I perquè 24 hores? Perquè és un lloc que la gent fa servir per dormir. Pagues per hores usades i tens una habitació individual. Tens mangues, consoles i altres divertiments per passar l'estona.

Aquesta és l'oficina. És tant l'edifici negre del davant com el gros que s'assembla a l'Hospital de Terrassa del darrera. Pensava que perdria més estona, però va ser molt fàcil. Com veieu, no hi havia quasi ningú. Vaig omplir el formulari, vaig comprar un segell de 3000 iens en la mateixa planta i ja ta, ja puc sortir del país sense perdre el visat. Els 3.000 iens només em permeten sortir una vegada, si hagués pagat 6.000 iens, hagués pogut sortir les vegades que volgués, però espero que la propera vegada que surti ja sigui per tornar cap a caseta, :)Perquè les oficines oficials són iguals que les nostres? Jeje, és quasi quasi el mateix, només que no hi ha res escrit en català i t'atenen en japo o en anglès.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Uniqlo, una marca a tenir en compte

Avui intentaré parlar una mica de marketing arran de dos fets, la inauguració de la botiga més gran d'Uniqlo al Japó, que es troba a Nagoya i aquest article que he trobat a La Vanugardia.

Us sona aquesta marca de roba, Uniqlo?? A mi no em sonava fins que vaig arribar aquí. Està present a Europa, però crec que encara no ha arribat a casa nostra, almenys no l'he vist enlloc. Els francesos del meu grup la coneixien perfectament i sabien de què es tractava. Quan el divendres vaig veure gent amb globus d'Uniqlo vaig recordar que havia vist que estaven preparant l'obertura d'una nova botiga. Ho vaig associar tot i m'hi vaig plantar, amb l'interrogant, hi haurà alguna cosa per mi??La decoració és ben simple, vermell sobre blanc, res més. A mi m'agrada molt el logo, està molt aconseguit. Això no és comú al Japó, ja que tot acostuma ha estar bastant carregat. Vaja, em recorda més l'estil H&M i Zara que a una marca japonesa. A més, el fet que el nom estigui escrit en el nostre abecedari crec que és tota una declaració d'intencions. Aquí em pregunto, que té el vermell i el blanc que és tant usat en roba? (Levi's, Esprit, H&M usen aquests colors).

Una mica de l'aparador:
Sip, el lila es porta bastant aquí entre els nois. Com veieu, podríem dir que la roba és una mica sosaina, tot és bastant bàsic, però amb molt de color. El seu gran argument de venta és el preu. Diria que fins i tot és més barat que H&M i això, en un país on la moda és molt important i està ple de prime brands, és ben difícil d'aconseguir. La botiga estava a tope, però molta molta gent i comprant molt. Perquè us feu una idea, a cada planta hi havia una caixa amb 6 o 7 caixers i una persona organitzant la cua, com veieu a la foto. Tot i això, els meus deu minuts de cua els vaig fer. Per tant, si multipliquem 7 per quatre plantes, són prop de 30 caixers funcionant a tope. I això que estava en la planta d'homes. Podríem dir que aquesta gent va a rotació, enlloc de marge oi??
Aquesta és la planta d'homes. Jo vaig trobar uns texans per la friolera de 15 €. I no es veuen cutres, sino que tan molt bé. Tot s'ha de dir que era la talla més grossa, l'allargada és la justa, espero que no s'encongeixin, i tot i ser el model més ample, em van bastant ajustadets, :) És que aquests japos són tan poca cosa....
Com veieu, la botiga té quatre plantes. Perquè us feu una idea de preus, les sabates voltaven els 15-20€, els abrics 70, els pantalons 15, les samarretes, des de 4 €. Bé, que si algun dia veniu a Japó i necessiteu roba i teniu unes mides normals, una visita a un Uniqlo és molt recomenable. Això sí, penseu que els japos i les japos estan molt primets, són molt poca cosa.
I per últim, la planta principal. La decoració és molt sòbria, és molt tranquila. El que no és tranquil és el fet que en cada planta hi ha una noia que per megafonia et va recordant a base de crits quines són les ofertes. A mi m'atavala una mica, però és molt comú això aquí. Normalment, les botigues una mica grans tenen algú al carrer amb algun producte a la mà cantant les ofertes que tenen i que macus que són. Vaja, això és el que m'imagino, perquè encara no els entenc.


Al carrer hi havia dues persones que s'encarregaven de posar bé les bicicletes dels clients. Jo em vaig trobar la meva bici moguda. Les posavem bé i molt juntetes per no molestar i suposo també per permetre que la gent aparqués ben apropet de la botiga. Us imagineu a BCN uns segurates posant bé les motos a l'acera per permetre que la gent aparqui bé!!! Jo no, definitivament!!

I per últim, una reflexió, fins a on arribarem amb les botigues low cost o el canvi que està preveient Zara amb les botigues Uterquë o H&M amb Collection Of Style (COS), que acaben d'obrir al Passeig de Gràcia té futur o serà un fracàs??. Que demanaríeu a aquestes botigues per pagar un preu superior per una peça de roba que té el mateix origen i proveïdors que les que trobes a un Zara o a un H&M qualsevol?? S'ha de tenir en compte que són marques noves i, per tant, això, de moment, no ho pots oferir. Per quin tipus de posicionament estan optant?? Qaualitat, moda, tracte més personalitzar en botiga, dissenyadors de prestigi, exclusivitat, més talles??

dilluns, 26 d’octubre de 2009

NUCB

Ara us parlaré una mica de la meva escola: Nagoya University of Commerce and Business (NUCB).L'escola està al centre de la ciutat, entre les estacions de Nagoya Central Station i Sakae. Com veureu en la següent foto, l'edifici no és molt gros. La part de la dreta és on està la recepció i les oficines. L'edifici de tres plantes de vidre de l'esquerra és on hi ha les classes i un auditori. No és que hi hagi massa classes. És un edifici dirigit a estudiants ja graduats i quasi que només hi som la gent que està fent l'MBA.La NUCB té un campus tipus autònoma a 1 hora de Nagoya, enorme i allà és on són la majoria de japos.
L'entrada és molt senyorial. Tot el que és l'edifici de vidre està envoltat d'aigua. La veritat és que és molt tranquil i acollidor, tot i que pot ser una mica massa barroc. Aquí teniu la recepció. A la part dreta, en un vidre glassé hi ha l'oficina. Hi treballen 8 persones, més la directora. Els horaris són bastant estranys per mi. Les classes són de dimarts a dissabte. Dilluns està tancat. Les classes són de 100 minuts, distribuïdes en els següents grups horaris: 10:10 a 11:50, (40 minutes pel lunch, ja us podeu imaginar que em costa dinar a aquesta hora). Se'm fan eternes, acostumat a classes de màxim 1 hora. Ho trobo excessiu ja que no pots estar concentrat tota l'estona, és impossible.
Després de 12:·30 a 14:10, de 14:20 a 16:00 i de 16:10 a 17:50. Aquí tens 30 minuts de break. I finalment, de 18:20 a 20:00 i de 20:05 a 21:45.

La veritat és que em costa acostumar-mi. Jo no tinc pas classe en tots aquests horaris, sinó que depenent de l'assignatura, la classe té un horari o un altre. Per mi, el pitjor dia és el dimarts que tinc classe de 10 a 14 i després de 18:20 a 21:45 i el dimecres que tinc tres classes seguides des de les 16 fins a les 21:45.

Ara tic fent 5 assignatures i només queden tres setmanes més. Després una setmaneta de vacances i el segon trimestre. Aquest ja serà més relaxat, només tres assignatures. En qualsevol cas, ni la qualitat, ni els companys ni les assignatures tenen el nivell d'EADA, que crec que és brutal. Aquí està bé, però tot l'entorn fa que l'experiència sigui única i 100% recomenable!!

Com que tampoc us vull aburrir, si voleu saber alguna cosa més, pregunteu i us contesto ràpidament.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Aquí no es canvia l'hora

Ahir va ser el canvi d'hora a Europa. Doncs que sapigueu que aquí no es canvia l'hora. A més s'està fent de nit a les 5 de la tarda. No vull ni pensar com deu ser a l'hivern. Per tant, si heu de calcular quina és hora al Japó heu de sumar 8 hores, enlloc de les 7 que era fins ara.

La veritat que preferiria que la canviessin ja que es fa de dia molt d'hora i, en contrapartida, també es fa de nit d'hora. Prefereixo aixecar-me de nit i poder aprofitar la tarda una mica més, que tenir la llum de bon matí, total per anar a treballar mig grogui, no cal pas, :)

Una mica de make-up masculí

Suposo que teniu present que els japos no es caracteritzen per tenir molt de pèl. Doncs aquí tenen un remei pel cas que vulguis fer-te un bigotet.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Sopar ibèric

Fa uns dies vaig trobar un Bar molt vermell amb dues banderes bastant grosses espanyoles. No em vaig poder resistir de parar-me i mirar com era. Era petitet i estava tancat, i tenia tot de coses escrites en espanyol a la façana.

Vaja, em vaig quedar amb el lloc i vaig pensar, mira, si algun dia estàs enyorat, tot i les banderes, t'hi pots apropar i sentir-te com a casa o, almenys, interntar-ho.

I bé, ahir després de fer multitud de coses em vaig decidir a anar-hi. Em va costar una mica trobar-lo perquè encara no em conec cap nom del carrer (vaja, cada vegada que hem de quedar amb algú en algun lloc és un caos, ara ja tenim més referències, però al principi era tota una aventura).

Sort de la bici, ja que si no era cap a la dreta, doncs cap a l'esquerra (qui no té cap té cames, oi, però amb bici les cames fan més feina). Al final el vaig trobar, BAR MAR, és un nom que mira, em fa gràcia. Almenys el nom no és caspós.
Aquest és el cartell de l'entrada. Oju amb el marisc de la costa de l'Estartit, vaig jo i m'ho crec, jajajaja.

Bé, tampoc era plan de fer una gran despesa, així que em vaig decidir per dues tapes i una mica de pa: Va, apostes, què vaig demanar:

Doncs vaig demanar pernilet ibèric (ja que hi erem, almenys que sigui bo) i unes braves!!!! Sí senyor!!!

Jo em pensava trobar algun espanyol portant el bar, però semblava que el bar era d'una noia japo que parla perfectament castellà amb una mica d'accent sudamericà, més tres cambrers i dos cuiners japos. Tot per una barra i no més de 5 taules. Aquí al japó no reparen en despesa de personal, ja ho veureu ja!!

Aquest és el resultat. Una tapa de pernil ibèric. Tot s'ha de dir que quan vaig veure el plat se'm van caure els c......... a terra. Seran rates els tius, si aquí no n'hi ha ni per començar.
I a part tallat molt prim. Sí que era ibèric, però crec que no en venen massa perquè estava una mica sec, no era tendre. Però tius, estava boníssim, després de més de 40 dies sense tastar una mica de pernilet, em va saber a glòria beneïda, jajaja.
I si mira la cervesa, doncs tampoc és que sigui del meu tamany. Aquí la cervesa és molt cara. Una llauna costa 2€. Imagineu que costa una canya aquí, doncs 4€. També tens l'opció de comprar un sucedani de la cervesa, que costa la mitat, té el mateix color i gas, però és diferent. Encara no sé ben bé què és, però és bebible. En aquest cas, l'ocasió es mereixia una canya (Llàstima que no tinguessin Moritz, va haver de ser Heineken) I això va ser tot. En la boseta que posa Bar Mar hi ha una tovalloleta humida. En tots els bars i restaurants d'aquí te'n donen. En alguns llocs te la porten calenta, per rentar-te les mans.

I què us semblen les braves???? Les va preparar un japo. Les patates super ben cuites, i per sobra una mica de salsa de tomàtquet i al centre allioli amb julivert per sobra. L'allioli era perfecte nois!!! Qué bo!!!!! Nyam nyam.

Ah, per cert, llàstima que no facin pa amb tomàquet. L'oli el vaig haver de demanar a part i enlloc de portar-me un setrill, em van portar aquest bol petit que veieu. Però bé, millor pamboli que pa sol torradet.

Bé, suposo que no serà l'última vegada que hi vagi. Vaig veure una truita de patates enorme i molt ample que feia una pinta......

Tot em va costar uns 17€, tenint en compte que quasi la meitat van ser les dues birres que em vaig prendre. Ahh, i per amanitzar la vetllada, mùsica de El Canto del Loco, jeje, bon detall!!!

Per cert, no hi havia cap espanyol, quasi tots eren japos.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Ens nanem al mercat

Com cada cap de setmana, a l'avinguda de la TV Tower, que es diu Hisaya Odori, ens trobem que organitzen alguna cosa. Com no podia ser menys, aquest diumenge vam anar-hi per veure què ens trobàvem aquesta vegada.

En la primera part hi havia un mercat d'utensilis per a la llar: plats, bols, hashis i molts pongos, com el que podeu veure aquí.
El mercat estava organitzat en dues files i perquè la gent estigués completament protegida del sol, tots els productes estaven coberts com veieu en aquesta foto. L'únic problema va ser que l'alçada d'aquests toldos no arribava al metro i noranta centímetres i se'm feia una mica incòmode estar-hi!
Bols, plats i safates n'hi havia de tots els gustos, però predominava l'estil clàssic i per mi una mica horterilla, vaja, l'estil de qualsevol iaia que es vulgui fer apreciar. Pels que m'entengui, estava ple de merdetes de les Brucardes, però totes noves.
I el nen s'ho passava de bé trient pongos,....

Qui en dóna més? Vinga nena, 3 per només 1000 ens!!!
I aquí una demostració de com continuar amb una paella de fang, com les nostres caçoles, vaig pensar.
I clar, quina millor manera que aparcar els nens a l'escala a jugar amb la DS. No us recorda una mica el Gegant del Doraemon, segur que està abusant del nen petit!!! :) Bé, només és una suposició.
Vaja, que em recordava moltíssim al mercat de Bonavista, però amb algunes variacions: A part de ser molt petit, no crec que hi hagués masses carteristes, ni merda pel carrer, ni brutícia ni la gitaneta cridant amb les seves súper ofertes d'última hora. En aquest sentit, era més una fira modernista de Terrassa que no pas el típic mercat de roba i altres cosetes.

Bé i creuant el carrer hi havia tot de paradetes de productes artesanals. Podies probar de tot. Entre d'altres coses vaig probar una espécie de sake amb una aire de moscatell, però no em va agradar. Finalment, ens vam decidir per un lloc que feien com uns panets amb quelcom a l'interior. Un resulta que va ser de pasta de mongetes vermellas, que és amb el que es fan el Doriyakis i l'altre de verduretes. Molt més bo el segon!!

I després de fer-la petar una estoneta al mig del carrer, a l'escenari de la fira hi va actuar una banda jove de jazz. Hi actuava la germana gran del Gegant, la Geganta, oi que s'hi assembla?? :)
Tot i la conya, ho feien molt bé. Hi havia canalla que no li posava més de dotze anys i tela el que tocaven. El que em va sospendre és la gran quantitat de noies tocant que hi havia, fins i tot, tocant instruments força varonils com podria ser la bateria o el baix.
Sí senyor, això són unes cues. Fixeu-vos en la baixista.
Aquesta és part de la secció més infantil de la banda. Al cap de cada cançó, canviaven una part dels components. Com veieu, tots anaven ben uniformats.I per últim, aquesta és la noia que s'encarregava de les presentancions. Molt bohemi els seu barret afrencessat! Aquí tenen una obsessió amb tot el francés!!!

dilluns, 19 d’octubre de 2009

El meu mòbil

Tenir un mòbil a Japó és una experiència 100% recomenable. No és difícil, però nem pas per pas.

Primer cal saber si podem aspirar a tenir mòbil. Hi ha tres companyies importants: NTT Docomo, AU i Softbank. Les dues primeres només ofereixen mòbils de contracte i només Softbank ofereix prepagament.

Com que la idea era tenir un mòbil xulu, jo me'n vaig anar cap a una botiga NTT Docomo. Allà, com que ni jo parlo japo ni ells anglès, em van trucar a la central i una noia em va atendre per telèfon. Jo buscava un mòbil que tingués accés a google i em van oferir un HTC amb l'Android. El mòbil era xulu, tenia de tot, GPS, accés a internet, super càmera, vaja, tot. El problema va ser el preu. Lliure, uns 450€, però amb contracte només uns 150€, però amb dos anys de permanència, que trencant-la als quatre mesos, sortia la història massa cara.

Això sí, accés a internet il·limitat i tarifa plana per trucar entre mòbils NTT Docomo (vaja, el mateix que tenim nosaltres, oi? per no més de 15€ al mes).

Per tant, descartada la idea del mòbil de contracte, anem a buscar-ne un de prepagament. Doncs opció, cap a Softbank. Aquí ja estan més dirigits a estrangers i alguns dels seus dependents parlen anglès. Així que pregunto i m'ofereixen dos mòbils, un cutre saltxitxeru i l'altre, el que tinc. Un cop em vaig decidir, em van preguntar si tenia l'Alien Card (que no és la targeta d'extraterrestre, si no la targeta de resident). Jo els vaig dir que encara no, però per això em vaig treure un certificat de 300 ens de color gris que en japo diu que he demanat la targeta de resident.

Amb això no vaig tenir cap problema, em van deixar triar els últims 4 números, i em van preparar el mòbil. Aquí el teniu, és un Samsung 821SC. Ahh, per cert, el carregador el vaig haver de comprar a part.
Total d'inversió, 60€ pel mòbil i 25€ pel número, amb 25€ per trucades (que ja m'he polit), només són per 30 minutets.

El gran què del tema és que aquí no envien sms, aquí la gent s'envia mails des del mòbil. Per tant, em permeten enviar attach de fotos o videos molt fàcilment i només pagant 2€ cada mes sense cap tipus de restricció. A part, rebo tot el mail al mòbil. És una passada. I tot i ser un mòbil dels baratets, càmera de 2 megapixels, molta memòria i múltiples opcions.

Ahhh, i té TV, puc veure la tele al mòbil totalment gratis!!Coses dels japos tu.Només cal que apreti el primer botó de la segona fila, que posa TV. Desplegues l'antena, busques la zona on estàs i automàticament busca canals. Els memoritzes i ja tens tele.

Els mòbils potents aquí al Japó tenen càmeres de 8 megapixels, pantalles enormes i multitud de funcions que nosaltres comencem a tenir i que ells ja fa molts anys que tenen. N'hi ha de solars. En aquest post del Kirai parla del perquè tot aquest sistema de mòbils no s'ha exportat a fora del Japó i quan s'ha fet no ha funcionat. És molt interessant. I també perquè companyies com Nokia o Motorola no han tingut èxit aquí.

Penseu que aquí la gent quasi no utilitza el mòbil per parlar en públic. En el metro i el tren està prohibit per no molestar. Per tant, la gent l'utilitza per navegar o enviar mails. Quan vas en metro veus que tothom està jugant amb ell. És un altre planeta, :)

Per tant, ja sabeu, si m'envieu un mail a la meva direcció de gmail i porto el mòbil a sobre, us puc contestar des de qualsevol lloc i sense haver de pagar una tarifa plana com les de Movistar i sense cap tipus de restricció. Quan serà possible a casa nostra???????????????? Ens estan prenent el pèl les operadores!!!!!!!!!!!! Jo crec que sí, i vosaltres?

dissabte, 17 d’octubre de 2009

En un ascensor

Bé, més curiositats sobre el Japó mentre tenim un dia de pena, plovent, bufff, un altre cop, i destrossant el que podia haver estat un magnífic dissabte de cap de setmana.

I perquè aquesta imatge d'un ascensor?? Doncs per mostrar el pragmatisme més japonés. A simple vista no hi ha res que ens pugui sorpendre, però si ens hi fixem bé, veurem que no hi ha 0, o principal, o entresol o baixos o àtic o sobreàtic o altres noms estranys per designar una planta d'un edificil.

Per tant, aquí si apretem l'1 és la planta primera, és a dir, la de l'entrada. Per tant, si volem anar al que seria per nosaltres el primer pis, hem d'apretar el 2, i així successivament. Si no aneu en compte amb això us passarà com a mi a Tokyo. Tenia l'habitació a la planta 3, què vol dir això, doncs que haig de pujar dues plantes, no tres com vaig fer jo.

Per nosaltres és força fàcil acostumar-nos a això, (no pringues més d'una vegada) però pobres japos quan venen a casa nostra i els intentes explicar el nostre funcionament, no s'hi aclaren. I la veritat, no m'estranya. Imagino que no hi havíeu pensat mai, però, no us sembla més senzill el sistema japo??

Ah, i per desginar les plantes sota la 1, hi posen una B davant i ja està. Això vol dir que són plantes que estan sota el nivell del carrer.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Una benzinera dins d'un edific?

No em sona haver-ho vist mai, però em va semblar interessant. Un gasolinera dins d'un edifici, voleu dir que nosaltres permetem aquest tipus de coses??

Per cert, les mangueres surten del sostre, :)

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Avui, noddles per sopar

Aquí al Japó, si vols sopar baratet baratet, tens l'opció de comprar noddles al supermercat que es preparen en menys de 10 minuts i, els que he comprat fins ara, estan bons tu!!

El primer que s'ha de fer es perdre anar a qualsevol súper o konbini i triar-ne uns. N'hi ha moltíssims. Jo vaig triar aquests, semblaven com de carn i mira, me la vaig jugar, ja que no sóc pas massa donar a probar coses noves. Ah, i pel que costen, no cal fer un simpa, 0,96€ encara els podem pagar! Segon pas és preparar aigua calenta. Bufff, quina feinada oi???? Vinga gandulots, que tampoc costa tant!!! :) I, de mentre, obrim la tapa dels fideus i mirem què hi ha dins. Hi ha una bosseta transparent amb el que semblen verduretes i una altra de color blau amb el que serà el caldo. Agafem la bossa transparent, i ho tirem tot a dins amb els fideus. Més o menys a la meitat del recipient hi ha una marca que és la que faig servir per decidir quanta aigua hi poso. Fàcil oi??
Un cop hi hem tirat l'aigua calenta jo hi tiro la pasta de color de xocolata de la bossa blava. És una pasta densa i la primera impressió no és massa bona. Però, al cap de quatre minuts tenim això. Important, prèviament, comprar uns quants hashis (en japonès) o chopsticks (en anglès) per viure més l'experiència japonesa, perquè això de menjar amb forquilla o deixarem per a la tornada!! M'estic referint als palillos, per si algú no ho havia constatat.

Ja veieu, amb menys d'un Euro tenim una sopeta calentona, uns fideuets al dente i molt condimentada i preparada en menys de 10 minuts. Ah, i quan acabem, els palillos a la brossa orgànica i el recipient, després de netejar-lo una mica, a la dels envasos i no pas a fins de la pica de la cuina esperant que surten xampinyons o shitakes!!

Bon profit a tots i salut!

PD: Per cert, pels novatillus del blog, aquell qui vulgui veure les fotografies ampliades, només ha de clicar sobre qualsevol de les fotos i immediatament s'obrirà una nova finestra amb la foto a tamany gran.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Fauna dels jardins imperials de Tòquio

Al centre de Tokyo hi ha el palau imperial, residència privada de l'emperador. No obstant, una part dels jardins amb museu inclòs es poden visitar fins a les 5 de la tarda.






Estan tan ben cuidats, tot tant net i envoltat d'edificis. És tremenda la sensació d'estar en un parc completament verd i aixecar la vista i veure edificis de vidre que comencen on acaben els arbres. A part, la tranquilitat. Hi havia molta gent, però un silenci total. Ni els nens petits que hi havia ploraven ni cridaven ni anaven correns arreu molestant a tothom a qui es trobaven pel seu camí. Estaven amb els seus pares tots tranquilets.

Interessants també són els bitxtius que hi pots trobar, oi que sí?

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Osu Daido-chonin Matsuri

Ahir va sem tenir un nou festival de carrer, aquest cop, ben a prop de la residència, a la zona del temple Osu Kannon. Del temple ja us vaig parlar en aquesta entrada, per tant, ara toca dedicar-nos exclusivament al festival.

La principal atracció era poder veure a les Oiran que passejaven pels carrers d'aquesta àrea en diferents hores dels dies. Què és una Oiran? Per anar per feina podríem dir que era una Geisha, però amb particularitats pròpies que fa que no l'haguèssim de confondre.

Les Oiran feien un servei d'entreteniment a les cases de te que incloïa les arts del ball, la música, la cal ligrafia, la poesia, i la conversa. Eren dones molt sofisticades. Però, a més, oferien serveis sexuals. Pot resultar sorprenent, però per norma general, els clients sembla que volien passar més temps amb entreteniments artístics en lloc de sexuals. A diferència de les Geishes, les Oiran es diferenciaven jeràrquicament per la seva bellesa, caràcter i educació en les arts i la cultura, no en els anys d'experiència. Calia ser un home adinerat i amb un gran vagatge cultural per poder gaudir dels seus serveis. El seu període d'esplendor es va produir entre els segles XVI i XVIII durant l'època Edo. Pel que he trobat, l'última Oiran data del 1761.
Actualment, només perviuen les seves tradicions culturals.
En quan a l'acte en sí, hi havia molta molta gent, esperant per veure passar el seguici. Hi havia tot d'staff amb uns vanos per intentar obrir camí pel mig del carrer que, com veieu, no és que sigui molt ample.

La veritat és que impressionen. Hi havia nenes petites també pintades amb tota la cara blanca. Les dones que anaven sota els paraigües portaven unes sabataes amb una sola molt molt ample. Caminaven molt a poc a poc i al principi del seguici hi havia l'home que veieu sol a la foto cridant coses en japonès que m'hagués agradat saber què deia. En funció de la seva jerarquia, porten un vestit i un pentinat o altre.

Però no només es feia això. Totes les botigues van sortir al carrer i oferien els seus productes a l'exterior. Hi havia paradetes de menjar per tot arreu i davant el temple es van realitzar diferents espectacles. Jo en vaig veure dos de malabaristes, principalment amb el Diabolo. Només cal veure la cara d'aquests nens...
I en quan als malabaristes, doncs res, extraordinaris. Com podeu veure, hi havia molt gent gaudint del dia extraordinari que feia, menjant al carrer, resant al temple i passant-ho molt bé.
Veieu el Diabolo?? Està ben a munt!!!!