dimecres, 30 de setembre de 2009

Festival estudiantil II

En l'entrada anterior us explicava què hi havia diferents tipus d'espectacles. Ara toca veure l'apartat més clàssic, relacionat amb el taiko.

A mi em va agradar molt, em recorda bastant a grallers i geganters, però a la japonesa. Els colors dels vestits de les noies són molt vius i els que van de samurai, també són molt xulus.

Bé us deixo aquí el que vam veure. Vam fer quatre números. Un amb un taiko, que es toca pels dos costats, el de la nostra dreta només marca el ritme, el de l'esquerra va tocant la melodia a través dels dos sons que té el taiko: L'interior i el del canto.

Després van posar dos taikos, on les quatre persones que els tocaven, tocaven el mateix. I, finalment, el ball que podeu veure en el vídeo. Espero que us agradi com em va agradar a mi.

Festival estudiantil

Sembla que els caps de setmana de Nagoya són molt més distrets del què m'imaginava. Sempre hi ha activitats al carrer (La temperatura ho permet i molt) i quasi totes gratuïtes.

Per no ser menys, aquest dissabte em trobat un escenari on diferents estudiants universitaris oferien diferents espectacles. N'hi havia de clàssics a partir del Taiko, tambor clàssic japonès. D'altres eren de ball. Hi havia una cerimònia de té. I, per rematar-ho, una banda d'ouendan (d'animació dels equips de la universitat).A part, ens hem trobat un home de 83 anys, fort com un roure, que ens ha ajudat una mica a entendre de què anaven les coses i perquè ens oferissin una mica de té. També ens ha explicat que era sargent durant la Segona Guerra Mundial i que ajudava a preparar els avions kamikazes que van atacar als vaixells americans.

El te era verd verd i ens els van donar acompanyat de dos caramels fets a partir de te i sucre, que són els que tenim a la cama. Vaja, jo que no sóc un fan del té, ni molt menys, no em va quedar més remei que veure-me'l, però per les meves companyes, estava molt bé.

Respecte la banda ouendan (Era de la universitat Ritsumei de Kyoto), va ser una cosa còmica per nosaltres, però no pas per ells. Com podreu veure en el vídeo (tot i que no hi ha manera que youtube em sincronitzi so i imatge) hi ha un pavu que es posa davant de les animadores, tot trajat ells, portant el ritme de l'animació. Ara entenc coses de la sèrie Campeones, Oliver y Benji (o captain Tsubasa pels japos) on hi havia un grup d'amics dels futbolistes que s'esforçaven tant com podien en animar al seu equip. Vaja, veure per creure. El silenci entre el públic mentre tocaven o mentre els que anaven trajats presentaven el que anaven a fer o directament cridaven per donar ordre de començar era total.

Tot s'ha de dir que la banda estava molt treballada, per ser joves i molts, sonava bé. Vaja, crec que tampoc ha de ser fàcil entrar en la banda. Ahh, i una curiositat, quasi tota la percussió era cosa de noies. Què us sembla tot?







dilluns, 28 de setembre de 2009

Dilluns d'Aquari

Avui ha estat l'últim dia previ a començar les classes i per aacabar hem decidit arribar-nos al port de Nagoya i anar a l'aquari amb la Chloé i la Mariko (que no és japonesa, és holandesa, :).
El dia era gris i ha mitja tarda ha començat a ploure i no venia de gust fer masses coses, amb el que no hem visitat quasi res del port. Hi haurem de tornar un altre dia, tot i que està una mica lluny de la residència, no s'hi pot anar pas a peu. Està a unes 8 estacions de la nostra residència.Tot s'ha de dir que l'Aquàrium de Barcelona no l'he visitat, per tant, no tinc elements per comparar-lo amb aquest. Ens havien dit que era molt gran, però no m'ha semblat tant gran. Hi havia tot el que es podia esperar d'un aquari: dofins, tota classe de peixos, estrellas de mar, esquelets de dinosàures, pingüins, molts pingüins, cine imax amb una pel·lícula sobre sardines, tortugues i belugues (petita balena blanca).
L'espectacle dels dofins, doncs res de l'altre món, si no fos per la gran pantalla que hi havia, que es veia molt i molt bé. Hi feien la repetició de tot (posen tecnologia a tot arreu).

L'aquari està totalment orientat als japonesos i no hi ha cap informació escrita en anglès. No crec que tinguin masses visites d'estrangers. Per tant, per mi només ha estat veure peixos i altres animals. Ha estat bé i, en moments relaxant, però no cal tornar-hi, ja està vist. El que més m'ha agradat han estat les tortugues gegants.

Us deixo amb una foto de com maten l'aburriment les tortuguetes de l'aquari, :)

Barsa Internet Game Cafe

Passejant per la zona de Sakae, hem vaig trobar dins d'una galeria aquest Internet Game Cafe. Estava tancat i, per tant, no us puc explicar gaire més. Espero anar-hi i donar-vos més detalls.

És ben curiós el símbol del dòlar que li han posat enlloc de la pilota. Alguna idea de què deu voler dir?
En japonés posa Intaanetto gaamu kafe. I en gran Barusa. No deuen saber que Barça s'escriu amb Ç, :) Haurem de promocionar més el català, jeje, deuen ser una mica indeseables!

divendres, 25 de setembre de 2009

De Karaoke per Shibuya

Una de les coses que em feia veritable il·lusió al Japó era anar a un Karaoke per saber què era. I vam anar a un a la zona de Shibuya. Crec que no serà l'últim.

Anar a un Karaoke (n'està ple) és totalment diferent dels nostres Karaokes (si en queda algun d'obert). Aquí són sales privades on pots veure, menjar, com si estiguessis a la sala del menjador. Si vols, et portes la teva beguda i menjar i només has de pagar l'entrada per persona, que en aquest cas van ser 600 iens.

La llista de cançons és interminable. En el que vam anar, l'elecció de les cançons es feia via una pantalla inalàmbrica. Era molt fàcil i ràpid. Els micròfons, evidentment, tampoc tenien fils.

Ens ho vam passar molt bé i vam destrossar tantes cançons com vam poder. Inclús, ens vam atrevir amb el rinda rinda dels The Blue Hearts.

Aquesta és l'entrada del Karaoke. Era bastant petitet.
El Martin triant una cançó.

Per últim, es deixo un vídeo. Sona fatal, aviso. La meva càmera no dóna per més, però espero que serveixi per fer-vos una idea del lloc.



Com ho he fet per venir a estudiar al Japó

Bé, crec que si algú està interessat a venir a estudiar al Japó, li pot venir bé saber quins passos he seguit per arribar fins aquí.

En el meu cas, la possibilitat de venir me l'ha donat la meva escola de negocis (EADA), que té un conveni amb la NUCB (Nagoya University of Commerce and Business) pel qual podem optar a venir a cursar unes quantes assignatures (Vaja, és com fer un erasmus).

Tot i la possibilitat, la tramitació és feixuga i lenta, més de 6 mesos. Així, el primer que vaig fer és sol·licitar a la meva escola, després de valorar altres destinacions, Nagoya. Un cop concedit, comença la burocràcia japonesa (res a envejar amb l'espanyola). La NUCB em va enviar un formulari amb tota la documentació necessària:
  1. diferents formularis,
  2. curriculum,
  3. estudis, qualificacions,
  4. fotos
  5. un certificat que disposes més de 9000€ en comptes al teu nom.
Per cert, les fotos han de respectar el tamany que assenyalen i el formulari ha d'estar omplert amb tinta negra.

Tota aquesta paperassa primer s'envia per pdf. Un cop NUCB t'accepta és quan comencen els tràmits per obtenir el Cerficicate of Eligibility (CeO). Has d'enviar tota la documentació en paper al Japó i la pròpia universitat japonesa inicia els tràmits amb el Ministeri d'immigració japonés per a l'obtenció del citat document. Aquest document necessita de tres mesos per a la seva confecció i la universitat te l'acaba enviant a casa.

Un cop rebut, només cal anar a l'embaixa o consulat i sol·licitar el visat. Els catalans podem tramitar el visat des del consulat de Barcelona (No hem d'anar a Madrid, com és el cas de la tramitació del visat amb EUA). En el meu cas, és per un any. Per fer-ho, has de deixar el passaport i al cap de dos o tres dies ja el pots passar a buscar amb un enganxina, vaja, el visat. Com que era el primer que demanava mai, em va fer gràcia veure que només és una enganxina amb la teva foto, dates d'entrada i sortida i motiu del visat en unes fulles del passaport.

Finalment, només cal arribar al Japó i mostrar el visat i el CeO. El CeO se'l queden i et segellen el visat. El visat d'estudiant no permet cap reentrada durant el seu any de vigència, és a dir, si surts dels país i hi vols tornar a entrar, necessites sol·licitar permís de reentrada a l'oficina d'immigració, si no perd els seus efectes.

Aquests són els passos que s'han de seguir per venir a estudiar al Japó. A partir d'aquí, has de sol·licitar la targeta de resident. Només cal portar el passaport a l'oficina d'immigració i omplir un formulari. Tarda unes tres setmanes i és la mostra que estàs legalment al Japó (el que has de mostrar si et para la policia i et demana els papers). Se l'ha de fer tothom qui està més de 90 dies al Japó (90 dies és el temps màxim que pots estar al Japó amb visat de turista, visat que se t'atorga automàticament a l'aeroport un cop arribes si no portes visat).

La targeta de resident o alien registration card (jeje, el nom fa gràcia, sóc d'un altre planeta) és bàsic per obrir un compte o tenir un mòbil de contracte. Com que tarden tres setmanes a fer-la, pots demanar un certificat conforme l'has demanat. Costa 300 iens i amb això ja és suficient per obrir el teu compte. Aquest és l'únic cost directe que he tingut, ja que el procés en sí no té cap cost.

A part de seguir aquest procés, és recomanable disposar d'una assegurança mèdica privada, ja que la japonesa s'ha de pagar també i només et cobreix el 70% del cost dels serveis. Normalment, les assegurances privades cobreixen danys soferts a l'estranger, amb el que es pot valorar si fer una assegurança de viatge o una de privada. Jo em vaig decantar per la segona.

Espero haver servit d'ajuda a tothom qui tingui pensat venir a estudiar al Japó. Es pot obtenir més informació visitant la web de la Japan Student Service Orientation, la JASSO.

Photomaton a la japonesa

Molt a prop d'un dels creuaments de carrers més famosos del món, el de Shibuya, vam entrar a un local molt petit que serveix per fer-se fotos i editar-les.

Només hi havia que noies, per no dir nenes, molt super pintades, amb uns modelitos que semblava que se'ls havien posat només per fer la foto. Vaja, que veure per creure, cosa a la que em vaig acostumant però mai m'acostumaré del tot aquí, perquè de sorpreses te'n trobes cada dia.

I si voleu veure-les en acció, no us heu de perdre el Shibuya 109, galeries de roba a la qual més extremada, amb la música a tope (cosa que no és normal aquí). Vaja, és difícil trobar alguna cosa per comprar, però una volteta per les seves 6 plantes és tota una experiència.


dijous, 24 de setembre de 2009

Un cotxe que em té el cor robat

Us escric des de Tokyo. Hem vingut a passar uns dies abans de començar les classes i m'encanta aquesta ciutat, té tantes coses diferents a tot arreu.

Tokyo té fama de ser un país diferent dins del Japó. I és ben certa, la gent, els edificis, les formes, són diferents, almenys a les de Nagoya.

I per començar, ja que tinc moltes coses a ensenyar de Tokyo, vaig aprofitar estar a Ginza per entrar a la Nissan Gallery i entrar a un cotxe que em té el cor robat, jeje, és molt friki, ja ho sé, però té una personalitat indiscutible.


Ahh, i una curiositat final sobre els cotxes, per cutre que sigui, tots porten pantalla amb gps i es pot visualitzar la tele. Així que la gent, mentre condueix, està veient la tele (tremendo). Ahh, pensant-ho bé, el meu mòbil també té tele, :).

dimarts, 22 de setembre de 2009

La meva bicicleta

Bé, ja tinc vehicle de transport i no podia ser una altra cosa que una bicicleta. Aquí tothom en té una. Són bicicletes de passieg o plegables, tot i que hi ha gent que també té mtb o bicicletes de carreres.

A la planta baixa de les vivendes, hi ha un lloc per deixar-les, però molta gent les aparca al carrer i sense lligar-les més que amb el candau que porta d'origen, que només fa de bloquig de la roda del darrera. Al deixar-les al carrer, molta gent porta les bicicletes molt oxidades, vaja, que una miqueta d'oli o grassa a la cadena no els aniria malament. N'hi ha que també tenen les llantes destrossades i quan frenen fan molt de soroll, però sembla que no els importa gaire això.

Jo l'aparcaré al carrer, en principi no ha de passar res. A més, quan la compres, la registres a la policia i tenen una matrícula pròpia. Només això ja val 15€, quan la bicicleta costa 75€. Porta de tot, el cistellet per la compra, un llum, candau, caballet i també frens!!!! Jeje, el que no porta és canvi de marxes, però Nagoya és molt pla i quasi que no fa falta. En quan a la conducció, hi ha molts carrils bici, però la gent no els respecte com podria ser a Alemanya i hi caminen, però això sí, quan ve una bicicleta, la gent s'aparta per deixar-la passar. Normalment es condueix la bicicleta per l'acera.

PD: Avui s'ha aixecat el dia plovent, vaja, grisot del tot. Ara anirem a comprar un bitllet de bus per anar a Tokyo des d'aquesta nit fins dissabte a la nit. Així que espero portar notícies de la capital. Són 6 hores de viatge, així que intentarem marxar de nit i arribar a Tokyo de matí per així ja començar la visita en breu, :)

dilluns, 21 de setembre de 2009

Cases de Nagoya


Fixeu-vos en la casa de la dreta. És super petita. Com podeu veure i segurament ja sabeu, aquí al Japó les cases no es toquen perquè, en cas de terratrèmol, es puguin moure i si cau una no caiguin totes. En aquest cas, les cases estan situades sobre una de les autopistes que creua Nagoya alçada. Sota aquestes autopistes, a diferència del que és per Catalunya, hi ha molta vida, ja us ho mostraré.

Una altra cosa que sobte moltíssim és que a dos carrers de la Nagoya Station (amb els seus grans gratacels) et puguis trobar un carrer amb cases així, amb una tranquilitat total. Les bicicletes aquí les aparquen com veieu, amb un simple candauet per bloquejar la roda que ja ve de sèrie i res més. No has de patir per res, ningú t'ho tocarà. Tant de bo fos així a tot arreu.


Si toca el solet, perquè no estendre la roba al carrer?


Avui, tornant del gimnàs (és la primera vegada que hi he anat) he vist això. Un petit restaurant ha estès la roba al mig del carrer perquè s'assequés. La veritat és que ha fet un dia excepcional i s'estava molt bé al solet.

Una de les coses que més m'ha sorprés és que tothom estén la roba al balcó. Fan servir els propies penjadors o el balcó i quan mires un edifici és molt fàcil veure en els balcons tota la roba estesa. Sembla com si no tenen secadores.

Jo només tinc una barra de tres metres on estendre la roba i ara mateix se'm fa una mica complicat saber com estendre una maquinada sencera, motiu pel qual prefereixo fer-la de poca roba. La rentadora és intel·ligent i sap quanta aigua necessita, abans d'engegar-se fa una comprovació per saber quanta roba hi ha. Aquí al Japó tenen molta consciència per tot l'estalvi de recursos, i si pensem que són 100 milions que viuen en illes i els recursos són limitats, podem trobar un bon motiu per ser-ho.

diumenge, 20 de setembre de 2009

La meva residència

La meva residència és un edifici de 15 plantes situat a dues estacions de metro de l'escola. Hi ha set estudiants per planta. A les plantes inferiors hi ha les noies i a les superiors els nois. Hi ha estudiant tant estrangers com japonesos, ja que en ella hi estem els que ja estem graduats i els pregraduats (estudiants universitaris).

La NUCB té un campus enorme a l'americana a 45 minuts d'aquí. Espero anar-hi un dia d'aquests i veure què tal és.

Les habitacions tenen 24 m2 i hi estic prou bé. No es pot anar calçat, t'has de descalçar en el petit repla que hi ha a l'entrada. El terra és de fusta i ara mateix es molt càlid, jo vaig tot el dia descalç. Per aquest motiu el primer armari que trobem és el de les sabates. Tampoc es pot fumar ni compartir l'habitació amb ningú (normes, normes i més normes). No hi falta de res.

Bé, aquí us deixo una foto del meu edifici. La meva habitació es a l'esquerra, penúltima planta. Com que està encarat a est, tinc solet de matí. I com que ja sabeu que el sol surt molt d'hora aquí, a les 5 ja es comença a fer de dia, a les 8 és una torradora i ja no hi ha qui dormi. Per mi perfecte, perquè així aprofito el dia. Ja veurem a l'hivern, ja que les finestres no són pas dobles i es probable que faci força fred. De moment, ja he llegit en una guia per estrangers que els pisos, a l'hivern fa fred perquè no els preparen per a tal fi, si no per combatre els càlids i humits estius.

Nagoya Station

Bé, ara us parlaré de l'estació central de Nagoya. És l'estació principal de Nagoya. De la mateixa manera que a Sants tenim l'Hotel Barceló Sants, aquí tenim un edifici a sobre de l'estació. És el JR building, i està format per dues torres de 51 plantes i més de 250 metres d'alçada (No vulguis patir un terratrèmol a l'ultim pis). A dalt de tot hi ha un restaurant, un centre de bellesa i una cafeteria, des d'on es té la vista que veieu.

Les 13 primeres plantes són un centre comercial on hi ha de tot. I la resta de plantes són les oficines de la JR, Japan Rail Grup, la principal empresa que gestiona trens (també té línies d'autobusos i altres serveis) al Japó, tot i que n'hi ha d'altres.

Us deixo amb unes fotus de la zona. En total hi ha quatre gratacels.









Obertura del curs


Avui hem tingut la presentació del nou curs. Ha vingut el president de la NUCB i el seu director general. Tots els japos anaven vestits amb vestits d'home negres i camises clares, principalment negres. El silenci, tot i el tostón, ha estat total. Ens han dit tots els alumnes que tenen i han repassat les acreditacions internacionals que ha rebut.

Després hem tingut un aperitiu a la japonesa, evidentment amb sushi i d'altres delicatessen, només pels estrangers. Ha estat prou bé.

La majoria d'ells són estudiants de masters que estan aquí com si fossin erasmus. L'edat seva deu estar en els 24 anys i tenen poca experiència laboral, com a molt de pràctiques en empreses. Per tant, és una mica diferent del meu cas, que jo ja he finalitzat el meu MBA i vinc a completar la meva formació amb una experiència ben diferent. N'hi ha que ja saben japonès, d'altres que ni una paraula. N'hi ha que tenen molt interès en apendre molt i també n'hi ha que sembla que han vingut de vacances. Suposo que tots ens posarem les piles un cop comencem, tot i que hi ha alguna cosa que em diu que no serà pas tant exigent com ha estat estudiar a MBA.

A la majoria, les notes que obtinguin aquí els seran contemplades en el seu historial. Jo, com que ja he finalitzat, no em comptaran però em donaran un certificat conforme he cursat aquestes assingatures. Per tant, tinc total llibertat per ser selectiu amb les assingnatures i centrar-me en allò que sigui interessant: de moment he trobat tres assignatures que sonen bé: Business in Asia, Import and Export Management i Service innovation pel primer trimestre. I pel segon, Energy Police Making: The Japanese Experience i International Business Experience.

De moment crec que deixaré tota la resta d'assignatures de finances i estratègia per un altra dia, ja que prefereixo centrar-me en apendre japonés i les assignatures que no ofereix la meva escola que repetir continguts.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Música al carrer amb EveXscaptive

Avui ens hem trobat una petita sorpresa al mig del carrer, davant de la torre de la TV. Era una banda de nois joves de J-pop tocant. La veritat és que no sonava gens malament. Anaven prou ben preparats, bons equips, bona microfonia i tot en ordre. Només hem tingut la sort de veure l'última cançó, després han plegat.


El grup es diu eveXscaptive, és una mica difícil de pronunciar, però, tot i que ha estat breu, ha estat xulu de veure. Us deixo aquí la gravació que n'he fet, amb la torre de la TV de fons. Qui sap, potser algun dia torno a agafar la bateria i sóc jo el que surt en un vídeo d'un japonés que ens ha trobat per quasalitat pel carrer mentre està de vacances per Catalunya.


Osu Kannon Temple

A només una parada de la nostra residència, ens trobem amb un dels temples més famosos de Nagoya. Hi havia força gent resant, pujant les escales per: tirar una moneda, agafar una corda per picar en un plat que hi ha sobre l'altar i fer una pregària. La moneda i els pics ben bé poden representar una crida als déus perquè compleixin les seves pregàries.

Hi havia tant gent jove com vella. A part, aquest temple dóna nom a tota una àrea molt comercial que es diu Osu. Res a veure amb Sakae. Pels que heu estat a Tokyo, podríem dir que és l'equivalent a Asakusa. Moltes tendes tradicionals, barrejades amb tendes modernes i on es pot trobar de tot: menjar, quimonos, manga, pachinkos, sabates, bicicletes, sovenirs, menjar, restaurants.. M'hi passaria hores passajant-ti, el nivell de frikisme que tenen aquests japos és de difícil superació.

Aquest és un gatet de la sort que hi ha. És enorme, Com veieu, la foto és del primer dia que vaig arribar a Nagoya i estava plovent quan vaig treure aquesta foto.
Tots els nens petits porten aquest gorro, siguin del col·legi que siguin. Són més monus, sembla que no hagin trencat mai el plat. Ben bé, el shin chan i la classe dels girasols és ben real.

Tenda d'aparells antics



Caminant pel carrer, ens hem trobat aquesta tenda. No he pogut deixar de fer-li una foto. El propietari estava jugant al solitari amb l'ordinador. Hi havia coses de fa molts anys i si l'home té aquesta botiga, com a mínim ha de ser perquè hi ha algú interessant en comprar o arreglar coses antigues.

Respecten molt, i com exemple, el d'aquesta botiga. I no és un cas aillat. Més tard hem trobat altres botigues de coses antigues: vídeos superVHS, walkmans, radios enormes, amplificadors,... I tot això davant d'una altra botiga amb les últimes novetats mundials. Veure per creure com es conjuga tradició i modernitat davant per davant.

Bushido, the soul of Japan


Avui hem tingut la presentació del curs en aquesta classe. A primera fila tenim les companyes Tailandeses, la Khing, la Bo i la Sung. El noi del final és xinès.

Bé, ens han explicat moltes coses, unes ja les sabia, d'altres, com demanar la targeta de resident, ja les hem fet i d'altres de noves. Una mica una pallisa perquè hi havia molt treball de conscienciació del personal (és a dir dels alumnes) perquè tinguin clar que la pila de normes (n'hi ha per donar i per vendre) són per respectar-les, no per saltar-les. Ens han posat varis exemples lamentables de casos d'anys anteriors que van ser expulsats.

La veritat és que tot ho explicaven amb una cara de por considerable, com dient ens feu una por, sabem com seu i fareu els que us doni la gana, però feu el favor de respectar-nos. Ningú fa de polissó en aquesta societat, bé, ningú ningú no, però res a veure amb un país llatí com el nostre.

I per entendre una mica més dels japonesos, ens han recomenat un llibre. Espero que en breu estigui a les meves mans i tenir temps per llegir-lo. El va escriure un personatge important japonès al 1900 per explicar-li a la seva dona (que era americana i que no entenia perquè eren com eren els japonesos) perquè són com són i la seva obsessió per a la perfecció de les coses (aquí no puc deixar de pensar en el meu ex-Renault i en el meu súper-Honda). Extenc la meva recomanació per si algú està interessat.

I, per tancar el post, de grafiteros ......., n'hi ha a tot el món.

divendres, 18 de setembre de 2009

Soda amb gust a ...................... prèssec


Anar de compres sense tenir ni idea del què compres, per mi, és molt estressant. I després de molt mirar, em vaig comprar una soda: ohhh, ja he trobat la famosa gasosa, és el que vaig pensar.

Bé, ahir per sopar la vaig obrir i, quin susto, té gust a ........... préssec!!!!!. Em miro bé la etiqueta i apareix la foto del préssec. Xof, no m'ho esperava!. Però bé, nem a fer la cata de la beguda:

Per imatge, sembla una soda normal i corrent, té les seves bombelletes i és completament transparent. Olora com si fos un xiclet de préssec. I pel que fa al gust, doncs ho definiria com soda barrejada amb un iogurt de préssec, molt dolça, on el préssec té molta preséncia i et deixa un gust a préssec que, si estàs menjant, tot agafa gust de préssec. No acompanya gens bé uns spaghettis a la carbonara, per exemple, ;). Em costa arribar a imaginar amb què combinar-ho. Alguna proposta?

Conclusió, begudes per fanàtics del préssec i de la soda! (No és el meu cas).

Botiga de gossos a Sakae

Abans de venir al Japó, ja era conscient de la fascinació que desperten gats i gossos en els japonesos. Aquí teniu un paradís pels enamorats dels gossos. Hi ha una noia que els neteja i els respatlla constanment. La veritat és que feien una mica de llàstima. Els gossos tenien entre 15 dies i tres setmanes. Tot s'ha de dir que n'hi havia de los monus.

Ja sabeu que nosaltres tenim prohibit exhibir els animals en públic. Aquí Japó no tenen aquesta prohibició. Fixeu-vos en la decoració de les vitrines, cor, estrelles i altres detalls infantils. Bé, no és cosa d'aquesta botiga, és la tònica en tot, ja us en donaré més mostres.

Ahh, i els preus, doncs entre 60.000 i 150.000 iens, és a dir, entre 450€ i 1.200€.

De passeig per Sakae


La zona de Sakae és l'equivalent al Passeig de Gràcies de Barcelona. Està ple de grans magatzems, quasi tots ells de roba. Hi ha una botiga Nike, Adidas, Apple, a part de diferents grans magatzems. Us deixo de moment, dues imatges de la part de baix del carrer, abans d'arribar a una de les autopistes que creua elevada Nagoya.

Com m'agraden els passos de zebra en diagonal, que suposen que tots els cotxes hagin d'estar parats mentre els peatons hi creuem. Us ho imagineu per BCN?,......, jo no.

Per tant, això que veieu en la segona foto, no és un pont, és tota una autopista que aixecada. El que més sorprèn és que no hi ha cap cartell enganxat a les columnes, no cap graffiti ni brutícia.