dimecres, 22 de desembre de 2010

Fukuoka, Canal City, purikuras, G-Shock i altres xuminades

Aquest estiu de Kyoto vam anar a Fukuoka-Hakata. Hakata és com aquell qui diu el final de la línia del shinkansen que he fet servir tota l'estona per moure'm amunt i avall entre Tokyo, Nagoya, Kyoto, Osaka, Hiroshima i d'altra grans ciutats.

Però Hakata és una ciutat que ja no està a la mateixa illa que la resta de les altres ciutats. Està a Kyushu, que és l'illa del sud, la segona illa més gran de tot l'arxipèlag del Japó. La de Tokyo es diu Honshu i és la més gran.

A partir d'aquí, començarem un peregrinatge per algunes de les ciutats de Kyushu, com Nagasaki, Kumamoto o Beppu.

A mi em feia il·lusió anar a Kyushu, era com fer quelcom diferent al Japó que no tothom qui té la sort d'anar-hi ho pot fer. Sortir una mica dels llocs més turístics i buscar una mica de llocs diferents. I avui comencem a un dels llocs més visitats de Fukuoka, Canal City.

Canal Ciy està molt a prop de l'estació de Hakata, s'hi pot anar a peu tranquil·lament des de l'estació. Aquest centre comercial va ser inaugurat al 1996, per tant, ja té 14 anys. 

Com veieu, és un edifici molt modern. És un centre comercial, amb cinemes, moltes botigues, restaurants, una zona dedicada al ramen i salons recreatius. Vaja, res que no ens podem trobar a qualsevol centre comercial japonès.
L'edifici és circular i a la part baixa hi ha aquesta zona d'aigües amb unes fonts. Hi vaig veure un espectable tremendu de fonts seguint la banda sonoro d'Indiana Jones. Vaja, molt japonès, en tots els sentits!!! ;)


Un de les vistes més espectaculars és veure canal city il·luminat de nit, amb el reflex dels neons sobre el riu. De totes formes, us ho haure d'imaginar,.. o anar-hi!
A Fukuoka feia una calor impressionant, no venia de gust absolutament res de res. Així que donar voltes per canal city va ser una de les opcions més intel·ligents, però res que aportés alguna cosa interessant. Així que, som-hi, què tal si anem de compres, mmmmmmmmm, una botiga Casio, mmmmmmmm, si està ple de G-Shocks. Wow, però si hi són tots, tots aquells que estava acostumat a veure al catàl·leg anual de Casio i que Casio Espanya mai importava.
Era impressionant veure la gran quantitat de rellotges que hi havia, de tota classe, de tots els colors. Era per babejar. Tots els models de Casio, així que després de tant babejar, un Baby G-shock de Fukuoka està voltant per terres catalanes!! A més, la botiga era Duty Free, així que ens vam estalviar en 5% de l'IVA (Sí nois i noies, al Japó paguen un 5% d'IVA i no un 18% com aquí).

Aquí devem ser uns sosos perquè mai han importat tot el catàl·leg de Casio, vaja, diria que ni el 50% arribava aquí. A mi, que sempre m'agradaven les coses originals, sempre m'havia de conformar en veure el típic rellotge Casio de corretja negre. Ara jo també en tinc un de G-Shock i us podeu imaginar que negre no és, oi? De quin color serà??????  Apostes????

A la 7a planta hi havia el cinema i no em vaig poder estar de fer la foto de la cartellera esperant el BAFF d'aquest any.
A part del cinema, hi havia el salons recreatius de rigor, amb el Purikura....
Aquest és el que més gràcia ens va fer. Et fa uns ulls enormes i brillants, una passada. No en posaré les imatges perquè tinc una mica de decència encara, però és brutal el que fa amb la nostra cara...Qui em tingui al facebook....
Bé, i això és tot per part de Canal City. Jo no crec que hi torni, no em va semblar res especial, però sempre en tindré un bon record! Bona contradicció oi?

dijous, 16 de desembre de 2010

Tokyo Blues, la pel·lícula

Sembla ser que fa tres dies, l'11 de desembre, es va estrenar una pel·lícula llargament esperada, Norwegian wood o, el que seria aquí, Tokyo blues. Aquesta és, possiblement, una de les novel·les més famoses d'Haruki Murakami.

A mi, el llibre em va agradar moltíssim, em va atrapar com pocs i el vaig gaudir intesament. Avui dia, em seria bastant difícil recordar tot el llibre ja que farà tres o quatre anys que el vaig llegir, però m'és molt fàcil recordar els sentiments que aquest llibre transmet. El llibre podrà agradar més o menys, però seria un llibre molt recomenable per veure una part de la cultura japonesa, veure com poden pensar els japonesos.

La pel·lícula ens situa als anys 60, on un estudiant (Teru) té una relació força estranya amb el seu company d'habitació a la universitat i vàries noies, marcats pel suicidi del seu millor amic. La situació es presenta mitjançant els records del protagonista des del moment que, en un aeroport, sent la Norwegian Wood dels Beatles, la cançó preferida d'una de les noies.

Ara tenim la pel·lícula i espero que la poguem veure ben aviat per aquí, sobretot pensant en el BAFF d'aquest any. Segur que seria una pel·lícula amb molta audiència.

De mentre, em conformo en veure el tràiler...

... i a llegir la crònica del japan times.

dijous, 9 de desembre de 2010

Morinaga ハイチュウ, els sugus japos

Ja fa prop de tres mesos de la tornada de l'últim viatge a Japó (carai com passa el temps), però encara hi ha petits moments que m'hi puc transportar. Avui, després d'una pujadeta a la Mola i d'un bon dinar català al seu restaurant, estic gaudint d'una petita teletransportació a Nagoya, al Lawson 100 del final del carrer de la meva residència i, perquè no?, doncs i si em compro un paquet de caramels de qui sap quina cosa. Doncs va fe-m'ho!

I aquest és el resultat:
morinaga hi chew
Un paquet de Hi-Chew, o el que és el mateix ハイチュウ. És tracta d'un producte de Morinaga que és molt similar a uns sugus. Aquests són de tres gustos, plàtan, pinya i fruita de la passió.

Mirant una mica la web de Morinaga Hi Chew,  he vist que el producte té 35 anys, el van treure el 1975. I aquesta bossa va sortir el maig d'aquest any 2010. Aquí teniu la història, amb tots els formats i l'any en què van sortir.
morinaga hi chew
Aquí els veieu. Són una mica mes gruixuts però més estrets que els sugus nostres. En quan al gust, doncs és molt intens, notes el gust del què diu que és (mmmmmmmm, ara m'estic menjant el de la fruita de la passió, mmmmmmmm).

Per tant, si voleu portar alguna cosa, no deixeu d'entrar mai a un Lawson 100, quasi tot costa 100 iens: un plàtan, una llauna de pinya, un pot, un plat, una pasta, etc i agafeu qualsevol cosa. Us trobareu amb sorpreses com la que jo tinc a les mans i estic assaborint. Per un moment, he tornat a Nagoya, he tornat a tenir iens a les mans i a pensar que podria anar a donar un vol per Osu Kannon. Però bé, tornem a la realitat, demà a treballar i tant feliços, que aquí també s'està molt bé, oi?

dissabte, 4 de desembre de 2010

... I més Kyoto: Ara Gion i el teatre Minami

Avui tornarem a una de les zones més famoses de Kyoto i que ja vam visitar en una altra entrada. A Sanjo Dori, podem trobar el teatre Minami. Aquest és el lloc per venir a veure Kabuki, el teatre clàssic japonès.
És aquest. Mentre hi vam ser, principis de setembre, vam notar que hi havia representacions. A nosaltres no vam ser conscients que hi podríem anar, però és quelcom que m'apunto a la llista per fer en el futur.
Minami-za
Aquest és el detall de les pintures que hi ha sobre l'entrada, a l'estil Ukiyo-e.
 
Minami-za
Suposo que us ha ajudat a tenir clar que és el kabuki.
Minami-za
Pujan pel carrer que surt perpendicular al teatre en direcció nord i paral·lel al riu, arribareu al que consideren el carrer més bonic del Japó, el Shirakawa minami dori (Kawa vol dir riu). Perquè l'identifiqueu ràpidament, al costat d'aquest arbres, hi ha un petit riu.
 
Aquí teniu el riu, ja a punt de ser de nit.
Shirakawa minami dori
Resulta que el carrer de sobre d'aquest, també és molt bonic i jo no me n'havia adonat.
Shinbashi dori
Moltes de les cases d'aquest carrer s'han convertit en restaurants, com aquest.
Shinbashi dori
Un altre exemple de casa del mateix carrer. Passejar per centre de Kyoto té aquests contrastos, passes del nou Japó al vell i tradicional només canviant de carrer. Brutal!
Shinbashi dori
 Passejar per aquests carrers a la llum dels fanals és tota una experiència mística, només trencada per tota la quantitat de turistes, tant japonesos com estrangers que busquen les mateixes sensacions. Només és qüestió de tancar els ulls i deixar-se portar pel sons del shamisen tocat per una dolça i excel·lentment educada geisha.
Gion
 Pels carrers de Gion, podrem trobar geishas o geishas disfrassades, mai ho sabrem. Nosaltres prop del Gion corner, lloc on es fan diferents espectacles per veure les tradicions japoneses, una noia vestida de geisha. La vergonya ens va deixar sense foto, què hi farem, hi haurem de tornar, doncs.
Gion
 Cel blau, poca llum, entorn de fusta, i això sí, tots els cables de llum, això es Gion a la nit.
Kamogawa
 Un cop sortim de Gion i travessem el riu, mentre creuem el pont, tenim aquesta vista de tots els edificis del carrer Pontocho que donen al tiu. Si voleu sopar aquí, sereu part de l'espectacle de Pontocho.
Pontocho
Ja coneixeu Pontocho, aquí us el vaig presentar de dia. Avui toca de nit. Recordeu que es el carrer on hi ha aquests fanals, els fanals dels ocellets.
Pontocho
De turistes que no n'hi faltin!
Pontocho
Kyoto és especial, únic, i ara mateix, la ciutat on hi passaria més temps, ja que Tokyo és masa gran i, potser massa modern. Això sí, després d'estar-hi tres vegades i d'haver-me patejat un munt de llocs de Tokyo. De bon inici, Tokyo és increïble. Vaja, no deixa de ser una opinió. No us donen ganes d'anar-ho o tornar-hi???