dimecres, 29 de setembre de 2010

Curiosa forma de vendre pantalons

A Nagasaki, però també a d'altres llocs, vaig veure establiment on tenien una forma ben curiosa de vendre pantalons femenins. És curiós com el marketing s'adapta a cada territori, vaja, pensa globalment i actua localment diu una màxima del marketing.

I posats a analitzar el maniquí, està clar que les japoneses deuren valorar quin forma els deus deixar els pantalons. És conegut que no tenen un cos massa espectacular, vaja, per no dir gens espectacular i d'aquí que la roba els ajudi a dissimular les seves carències o augmentar les seves petites virtuts.

Els pantalons són de la marca b-three. Fit better, feel better i look better, vaja que ho tenen tot, són còmodes, agradables i macos.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Vídeo meravellós sobre el Japó

Avui he trobat per la xarxa aquest vídeo.

M'agradaria molt saber fer i editar vídeos, fer el que fa el director d'aquest vídeo, en Brad Kremer. Però no en sé pas. Hi ha cops que hem de reconèixer els nostres límits i això em sobrepassa, però no treu que el vídeo està una delicatessen. Les imatges són molt boniques i tot el vídeo en sí ho és. Extreu, en 7 minuts, el Japó, és a dir, un conjunt de ciutats, paisatges, cultura i gent, molta gent, en un país molt petit.

Aquí vagi per endevant la meva admiració pel resultat i pel país que em segueix tenint perplex.

Espero que us agradi.

Hakuho, campió del torneig de tardor de sumo, 2010

Doncs el bon amic Hakuho ho acaba de tornar a fer per quarta vegada consecutiva, és a dir, guanyar el torneig de sumo sense perdre cap combat. I aquesta és la quarta vegada consecutiva que ho fa, amb el que té el segon record de victòries seguides en la història del sumo.

Aquí teniu la notícia de la televisió pública japonesa. Ara mateix porta 61 victòries consectives, essent el record vigent de 69, fets per un lliutador als anys 30.

Aquest mongol, no és pas japonès el xiquet, s'està convertint en història viva del sumo. Des que el vaig veure lliutar en el segon dia del torneig de tardor, és a dir, ara farà unes dues setmanes, que estic seguint el dia el dia d'aquest torneig i el senyoret és una bèstia parda. És brutal, té una força descomunal i un tècnica i una rapidesa d'execució que no té nom.

De moment, quedeu-vos amb el nom, que tinc pendent explicar-vos com funciona això del sumo i què és el que el fa d'especial, a part de veure tius de més de 150 kgs amb tanga, cosa, que en sí, fa una mica de repelús.

dijous, 23 de setembre de 2010

El meu segon postre preferit del Japó: Baumkunchen

Aquesta setmana sembla que m'hagi proposat parlar de menjar, bé, no ha estat planificat, sinó que les coses van com van i avui toquen uns postres, els meus segons postres preferits del Japó.

Avui us parlaré del Baumkunchen, que com us podeu imaginar no és una paraula japonesa, tot i que en japonès s'escrigui així: バウムクーヘン, és a dir, baumukuuhen, o també flamkunchen, que seria una forma fàcil i ràpida de dir-ho entre nosaltres (això últim és conya, per si algú no ho ha pillat).

Com heu notat, ara que ja sou uns experts del japonès, està escrit en katakana, l'alfabet que es fa servir per paraules estrangeres, entre d'altres coses. Bé, en alemany vol dir, segons m'han xivat, pastís d'arbre. És més, sembla ser que és un postre alemany, segons la wikipèdia.

I què és???, doncs és un donut rodonet fet amb capes de pa de pessic, tot molt suau i molt finet. N'hi ha de molts tamanys, des d'un individual que podeu trobar a qualsevol konbini fins a uns de ben grossos, per menjar en grup. Tot i el que pugui semblar, no és tant empalagós com un donut qualsevol, ni et deixa inflat com un pa de pessic, es tot més suau, vaja, estil japonès. Ara que ja els heu vist, us explico més detalls. És un país que es fa a partir d'una barra que deu fer una mica més d'un metre, vaja, com les de pollastre a l'ast. Es van posant barres en una màquina que les fa donar voltes sobre l'eix de la barra i sobre l'eix de la màquina.
Aquí ho podeu veure.Amb aquests moviments aconsegueixen que la barra vagi agafant la massa del pastís i mentre dona la volta, aquesta massa es va solidificant i coent.
I res, un cop ja està cuit, se li posa una mica de sucre per sobre i ja es pot tallar.
El que veieu darrera del pastisser són caixes amb baumkunchen llestos per vendres. I la cua...
aquesta cua, és la cua que hi ha a Nagoya Station, un carrer al costat de l'entrada principal, l'entrada que es diu Sakura-dori, esperant poder comprar un baumkunchen individual.

Aquest establiment es diu Club Harie. Em van dir que també n'hi havia a Tokyo i a algun altre lloc. Més d'un ja l'heu probat, així que sabeu com arriba a ser de bo. Per tant, ja sabeu una cosa més que no us podeu deixar de provar si aneu al Japó.

PD: No us heu quedat amb les ganes de saber quin és el meu postre prefereit??? Doncs jo no tinc ganes d'explicar-ho ara, elis elis, o potser ja ho sabíeu... Us haureu d'esperar o rellegir el blog.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Quan cuinen els japonesos?

Aquesta és una pregunta que m'he anat fent a mesura que passava més temps al Japó. Primer de tot, és impossible generalitzar, però m'atraveixo a fer-ho, però abans us mostraré vàries coses.
Això és el que es pot trobar en un súper una mica gran, com podria ser un ヤマナカ, és a dir, super Yamanaka. En tenia un aprop de la meva residència i era un lloc habitual de comprar. També tenia a prop un altre super que es deia サノヤ, és a dir, sanoya, que era més petit i ple ple de coses. Aquest està a la zona d'Osu i és fàcil trobar per la quantitat enorme de bicicletes que hi ha al davant. Vaja, en els passadissos no passaven dues persones, si una era jo! Tenien menys coses, però una mica millor de preu.

Bé, la primera foto és del Yamanaka. Són tempuras i croquetas de patata i carn. Els preus voltaven entre els 0,6 i els 2€. Al Sanoya, les croquetes valien 0,3€ i eren perfectament comestibles. És més, et venen un pit de pollastre amb òs enorme arrabossat per uns 2€, que en tenies per dos o tres dies. Moltes d'aquestes coses, te les servies i encara estaven calentes.

Però hi ha més.
Safata de suhi japonès, no xino, per uns 5€.O fins i tot només 4€.

I ara anem a descobrir què és un bento. Aquí en teniu uns:
Són caixes de menjar on hi ha una mica o bastant arròs o pasta, i després quelcom sòlid, ja sigui peix, pollastre o carn. Tot això té un preu entre 3 i 5€ i t'ho escalfes en el mateix súper, ja que a la sortida hi ha microones perquè ho puguis fer o, ho fas a casa. Més bentos, amb ou farrat i tot!!!

Bé, comenceu a sospitar per a on arriba la meva conclusió. És més, anem-nos a l'estació de Nagoya i mirem què hi venen.
Ozti, si aquí també hi ha bentos.

Haviam, mire-m'ho de més a prop!
Doncs sí, tempura, hamburguesa, arròs!

Aquesta és la panoràmica de la botiga de l'estació.
Però aquest no és un exemple propi de Nagoya, en qualsevol estació i qualsevol supermercat o qualsevol konbini trobes aquestes coses i a preus molt similars.

Per tant, la conclusió que arribo és que menjar al Japó és molt barat. Quines ganes de cuinar 4 plats si t'ho venen tot en una capsa i ja calenta, llest per menjar i fet el mateix dia.

Ahh, i això no és tot. El Japó és el país amb més restaurants per persona del món. Clar, això vol dir que les vegades que es menja fora de cosa són superiors, sinó aquests negocis no tindrien futur.

Tot i que sembli agoserat, crec que els japonesos no cuinen mai a casa. A més, el menjar als supermercats és car, en comparació el que costa un bento. Per tant, quines ganes de cuinar no?? Els pisos petits, les cuines petites, el poc espai per emmagetzemar coses, tot va lligat. Es cuina poc o molt poc, no ho sabria dir exactament, però tots els inputs em fan dir que la majoria de gent de les ciutats, sobretot, amb els horaris que es tenen, no permeten cuinar i no es facilita el fet de cuinar a casa. Vaja, que provar el menjar de la mama ha de ser una mica difícil, a no sé que sigui mastressa de casa amb poques ganes d'anar al gimnàs o la pelu i més de cuinar, :).

D'altra banda, ja teniu una pista com menjar al Japó a preus inferiors als d'aquí. Per tant, el Japó no és car, tot és saber on mejar!!

dilluns, 20 de setembre de 2010

Shizouka, Nihondaira i el Fujisan

Una de les coses que volia fer abans de marxar del Japó després d'haver-hi viscut era veure el Fuji per última . I veure'l, vol dir veure la muntanya, no només anar a la zona on hi ha el Fuji i veure que cúmul de núvols estan cobrint la muntanya, cosa que passa la major part de l'any.

Hi ha varis llocs al Japó per tenir una de les vistes privilegiades del Fuji. Una és durant el trajecte amb Shinkansen des de Tokyo cap a Nagoya, Kyoto, Osaka i etc. Una altra és anar a la zona dels cinc llacs o anar cap a Hakone. La que us porto avui és molt famosa ja que les vistes són excepcionals. Es troba a la ciutat de Shizouka, ciutat que dóna nom a la seva prefactura.

Arribar-hi des de Nagoya va ser una palliseta. Tirant de seishun pass, és a dir, agafant trens de rodalies vaig fer els 180 kilòmetres que separen Nagoya de Shizouka, després vaig agafar un autobús que tarda uns 40 minuts a arribar a dalt d'una muntanya, és a dir, a Nihondaira.

Era un dissabte, i quedava una setmana per abandonar el país que havia estat la meva residència els últims quatre. mesos El sentiment era una mica de despedida, i així m'ho vaig prendre. Vaig parlar una mica amb aquesta muntanya, és sagrada i, per tant, si deu poder parlar no???? Vaja, un estava tovet, per tot el que havia viscut i el canvi que el país d'acollida havia fet en mi, que segur que quelcom m'havia canviat (espero que per a bé).

Doncs bé, la sortida va ser molt especial i la recordo molt especialment. Li vaig dir a la muntanya que algun dia tornaria (tampoc em pensava que tornaria al cap de menys d'un any, com he fet).

Bé, deixem una mica la sensibleria per un altra moment i nem a veure el que ens interessa, que són les vistes del Fuji.

Shizouka és una ciutat costanera i clar, es pot fer aquesta foto. Era un dia fred d'hivern, però com a fred que era, el dia era molt clar. Sense dubte el mes de gener és una època inmillorable per veure el Fuji en la seva explendor, és a dir, nevat.
Aquesta foto m'agrada especialment perquè sembla que el Fuji estigui fumejant. Tots sabeu que el Fuji és un volcà, però està apagat. Però aquí semble que estigui fent una sopeta per dinar i surt una mica de fum de l'escalforeta del caldo, o més ben dit, de la sopa de miso que s'està preparant.
Però aquí hi ha més coses a fer. En l'altre direcció del Fuji, hi ha un telefèric que et baixa fins a la costa. Aquí hi ha tot de productors de maduixes, ja que és un lloc de producció de madueixes. La millor època és el març i et venen un pase que et permet entrar en les terres i agafar les madueixes que vulguis. Tot i que ja n'hi havia alguna, vaig descartar l'opció, ja que el passeig era considerable i em quedava un bon tros fins a Nagoya. Estava satisfet, molt satisfet en com m'havia anat el dia. A més, vam arribar a uns 10 graus i la temperatura, durant el migdia va ser prou agradable.

Aquí, a Nihondaira, hi ha una esplanada on la gent es pren el seu pícnic amb vistes al Fuji. Jo i el meu company de viatge ens vam preparar per fer una sessió fotgràfica per tenir un bon record. Hi havia força gent, principalment avis gaudint d'una excursió i del seu bento (caixeta on porten el menjar).
Quedeu-vos amb el paio de la gorra, perquè, i què millor que després de dinar que fer-se el mil homes amb unes quantes flexions de braços per impressionar totes les iaiones japoneses de la zona. Ai mareta!!

Després del passeig per Nihondaira, em va donar temps de donar una volta per Shizouka, una ciutat d'uns 700.000 i escaig habitants sense cap encant especial, però agradable de passejar-hi. Així que, després de quatre mesos, em vaig plantar a la pis superior d'un centre comercial i em vaig decidir a provar per primer cop el curry japonès, però, no devia ser un plat excepcional, perquè en absolut recordo quin gust tenia! Espero que us hagin entrar ja més ganes de veure la muntanya i, sinó, ho seguiré intentant en uns dies, aquest cop, des de Hakone, :)

dissabte, 18 de setembre de 2010

Purikura, el photomaton friki japonès

Una de les coses que recomanaria a tothom de fer al Japó és passar-se per una saló recreatiu (n'hi ha a tot arreu i sempre hi ha gent, no pas com els nostres) i fer-se una sessio de fotos amb una màquina Purikura, l'abreviació japonesa de Purinto Kurabu, és a dir, Print Club.

Bé, tot s'ha de dir que qui està verdaderament emocionat per aquestes màquines són les noies fins als 20 anys, moment de la majoria d'edat, parelletes i guiris que ja saben com funcionen!!

On les trobarem?? Doncs a qualsevol saló recreatiu, és a dir, en un Taito center, un Sega Club o d'altres salons dedicats a les màquines recreatives.Per a què serveixen? Doncs per fer-se una col·leció de fotos que pots retocar i retocar amb el software que porten. A més, el propi software et modifica ja el teu aspecte, a l'estil Photoshop, per tenir una pell perfecte i uns ulls, que en el cas japonès, passen a ser ulls normals, però en el nostre, ulls enormes.

Però com són?A què és fàcil de veure-les.
Ups, que aquesta està ocupada.

I com funcionen? Doncs molt senzill. Entreu a l'àrea central de la màquina, i hi posem els 400 iens de rigor al lloc de les monedes.Això és l'interior. La il·luminació és molt bona i la càmera està sobre la pantalla.

A partir d'aquí, la màquina ens permetrà triar vàries estils de fotografia a fer. Les noies que veieu en els cartells també apareixen en les fotos i fan d'exemple de què s'ha de fer en cada foto. Que si riure, plorar, fer el senyal de la pau i així fins a l'infinit.

Un cop triades les fotos, màxim 6, cosa que heu de fer ràpid perquè us donen uns 30 segons per fer-ho, toca mostra les vostres dots de models. Així que en la pantalla, apareixerà la foto que heu triat a la pantalla, després un compte enrera, feu la pose que, 1, 2 , 3, cheeseee que ve la foto.

Així fins a 6 cops. Després trieu les fotos que us agradin més i cap a fora. La màquina ens dirà si cap a la dreta o a l'esquerra.

Hi entren en el període de retoc de les fotos. Primer ens demanarà en quin format volem que les ajunti. Així que triarem entre, o moltes fotos petites, o alguna de grossa i altres petites, etc. Penseu que el resultat resta imprès en una postal adhesiva, per tant, penseu en fer-ne alguna de gran o necessitareu un microscopi per veure tot el que hi posareu.

I aquí comença la part més divertida. L'edició. Hi treballen dues persones màxim, perquè com veieu hi ha només dos bolígrafs.A partir d'aquí, les opcions són mil. Podeu tenyir cabells, posar perruques, posar lentilles, bigotis, pajarites, corbates, estrelles, la data, pestanyes. Tot té la opció de fer-ho gros o petit i de girar-ho per adaptar, si per exemple hem fet un posat girant el cap, doncs les ulleres correctament.

Bé, perquè us feu una idea del què es pot fer, doncs aquí en teniu un exemple que he agafat prestat.Ohhh, no surto pas jo!!! Doncs no, em reservo les fotos per mi i per al meu mòbil.

En quan al funcionament, si mai ho feu anar, penseu que tant en horitzontal com en verital teniu diferents pestanyes amb totes les opcions. El resultat és brutal.

Com veieu en l'exemple, en aquest cas han estat 5 japos els que han entrar al purikura. El que fan ells és repartir-se les fotos, per això en la primera foto veieu al mig una taula amb tisores i després enganxar-les al mòbil, agenda o qui sap on.

És molt divertit, a mi m'encanta fer-ho. Són records únics i irrepetibles. Cada cop és diferent i cada màquina edita les fotos de forma diferent.

És més, en alguns llocs, fins i tot, et deixen disfresses, però això s'ha de demanar en japonès, cosa que ja trobo una mica massa difícil pel meu nivell de japo.

A més, gaudireu veient les noietes com s'arriben a maquillar i a fer riures tontos mentre estan preparant la sessió. És tota una experiència religiosa!! Hehe. Espero que us hagi agradat l'aventura.

Ahh, per últim, també te les envien al mòbil, però oh!!! només a mòbils japonesos, quina pena!!! És el que hi ha.

divendres, 17 de setembre de 2010

Seguim passejant per Odaiba: Toyota Megaweb

Després de veure l’exposició del Doraemon i cansats del viatge des de Moscú, Odaiba depara diferents llocs on evadir-se de la rutina diària (sempre i quan no sigui el teu lloc de treball.

Primer, el propi viatge amb Yurikamome, el monorail sense conductor que et porta fins a Odaiba a través del Rainbow bridge.

Les vistes tant de Tokyo com d’Odaiba des del monorail són de les no perdre-se-les. Per tant, caldrà fer una mica de colzes per poder assentar-vos al dos únics seients que hi ha al principi o final del tren.

El primer que crida l’atenció de tot l’Skyline d’Odaiba és l’edifici de la Fuji TV. És un edifici estrambòtic, perquè no sé com definir-lo. Bé, aquí el teniu, crec que millor que les meves paraules, més val veure’l. Us dic que en la realitat, encara impressiona més.A part d’això, a Odaiba hi ha varis complexes recreatius amb cines, sales de jocs, museus o outlets. En un d’aquests, concretament el Palette Town hi ha és aquest: Megaweb, on hi ha el Toyota city showcase.
Aquí la Toyota té un impressionant recinte de dues plantes on el que primer sorprèn és que no s’hi venen cotxes, és un lloc d’exposició constant de la marca. Toyota és el principal fabricant de vehicles de tot el món i és nota que a Tokyo juguen a casa.

Aquí el recinte té de tot, és un lloc on exposa tots els cotxes de les seves marques: Toyota, Crown, Lexus i Daihatsu.

Tot els cotxes estan oberts i hi pots entrar (algun d’ells ja tenia els seients de cuir una mica gastat de tants visitants.
Però aquesta vegada no em centraré en els meus de 50 models que hi havia exposats (sí sí, més de 50 models diferents, ja que hi ha una pila llarga de models que no exporten a casa nostre).

Hi havia un munt de coses a fer. Hi havia una zona per babies, els cotxes híbrids tenien un apartat especial.També hi havia varis simuladors on podies provar els sistemes d’ajuda electrònics dels vehicles.
Us heu fixat en un detall???? Torneu a mirar la foto!!!! L’heu vist ja?? Encara no??? Doncs és la manteta que li han posat a la japoneseta perquè no passi fred a les cames!!! Jajaja, és broma coi, que fora feia una calor del mil. És perquè no se li vegi res. És que miren tots els detalls tu!!!

Aquest és un cotxe elèctric que es portava sol durant set minuts per les dues plantes del recinte i connectava amb un altre edifici. És l’única atracció de pagament i la que vam deixar per vosaltres perquè no voleu pas que ho provem tot, oi??Un altra atracció era aquesta.
És un sistema que fan servir els pilots d’automobilisme inventat pel japonès de la foto per millorar els reflexes. Té varis nivells i al final et dona el resultat separat per costats, per saber si en tens un de més dominant que l’altre.

Era bastant difícil i requeria molta concentració.

Ahh, i què passa si vols un catàleg. Els demanes a una hostessa i ja ta??? Com faríem en el saló de Barcelona. Doncs no pas, aquí tens els expenedors i compra els que vulguis! Curiós oi?Davant de l’edifici principal, n’hi ha un altre que està dedicat al disseny i hi exposen volants, seients, sistemes d’ajut per a persones amb discapacitats i altres coses. I davant mateix d’aquest altre edifici hi ha un impressionant saló recreatiu plena de joves japonesos alliberant tensió després d’un llarg dia de treball.

Aquí teniu un conjunt de joves japonesos correctament vestits amb l’uniforme típic de treball japonès: pantalon fosc i camisa clara, principalment negre i blanc, i maletí.

Estaven jugant amb un joc de bicicletes i pedalant a tota velocitat. El que em pregunto jo ara és, qui coi farà net el coll i els punys d’aquestes camises després de la brutal suada que està fent??? A què us havíeu fet la mateixa pregunta.
A les afores, al ser estiu, hi ha vàries atraccions per canalla com aquesta: Una tonteria d’atracció que a més ajuda a tenir el nen ben marejat i callat una bona estoneta, clar, sempre que no li agafi cert mal de panxa que pugui fer ...... (no cal que segueixi oi???). Ara pot ser he estat una mica massa desagradable, perdoneu, és el que hi ha.
Bé, Odaiba no entraria, com ja sabeu, en els meus llocs de visita obligada de Tokyo si es tenen pocs dies, però sense dubte és un lloc curiós i divertit i que poc donar lloc a moments de relax i diversió en qualsevol moment.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Un restaurant d’Asakusa

Ja sabeu que la meva guia preferida del Japó és la Lonely Planet. No hi ha massa fotografies, però té molta informació, és molt completa i sempre aporta quelcom d’interessant.

Avui la posarem a proba amb la Tria d’un restaurant que recomana, el Daikokuya.

Nosaltres hi vam anar a la nit i ull!!! Que tanquen a les 20:30h. Diu la guia que a l’hora de dinar hi ha moltes cues. Nosaltres vam anar a un dels dos que hi ha.

Està a un carrer perpendicular a Nakamise. És aquesta caseta.
Per a localitzar-la, és l’últim carrer que es pot girar a l’esquerra abans d’arribar a la porta prèvia al temple Senso-ji d’Asakusa.

Es nota un sabor clàssic i podríem dir fins i tot una mica rònec només a l’entrar. Us atendran unes dones ja entrades en anys vestides amb un davantal. I tot i el que us pugueu imaginar, dominen el suficient en anglès com per fer-vos fora si arribeu tard!

En quan al menjar, doncs a demanar tempura. Nosaltres ja vam arribar justets, eren quasi les 8, però aquesta vegada sí que ens van atendre (la primera va ser un fracàs perquè hi vam anar a les 9, evidentment, tot tancat).

La tempura és especial, és més fosca del normal, vaja, com si no haguessin canviat com no han canviat de telèfon encara, en molts anys. Però no siguem negatius i pensen que hi posem quelcom perquè agafi aquest color.
Vaja, l’experiència va ser interessant. Uns 3.000 iens de pressupost per a dues persones per una tempura i una cervesa per cap. Podem dir que el lloc és recomanable si voleu provar quelcom especial, però a la zona hi ha tants i tants restaurants que, improvisant, és probable que en trobeu de millors i menys turístics.

Ahh, per cert, no tot els restaurants del Japó tanquen tant d’hora. És qüestió que us familiaritzeu amb el terme izakaya. És molt important perquè és el lloc d’anar a sopar per excel·lència japonès. Vaja, és el nostre bar de tapes i n’hi ha que estan oberts fins a altes hores de la matinada tots els dies de la setmana.

Bé, that’s all, espero que us hagi pogut transmetre una mica l’oloreta d’aquest lloc especial, per antic, per clàssic, per turístic, per japonès, per vell i per nou a la vegada.

diumenge, 5 de setembre de 2010

El Doraemon, un gas còsmic, però de veritat

Odaiba, una illa artificial de la Badia de Tokyo hi ha un museu tot interessant, el Miraikan, un museu de ciència i tecnologia possiblement encarat al públic més infantil i escolar, però que ha de ser prou interessant i didàctic.Com tot museu interessant disposa d’exposicions temporals i la que us presento avui no té pèrdua. Som-hi, tots a cantar: som els nens de la terra, ajunten les mans per aconseguir un món de bla bla bla. Dots de compositor??? No pas, és la lletra del Doraemon que ara m’ha vingut al cap.L’exposició és temporal, per tant, si no visiteu el Japó abans de finals de setembre, us la perdreu. Tot s’ha de dir que l’entrada és un bon cop de pala pel que és l’exposició, 1.000 iens, però l’oportunitat no es podia deixar escapar.

El que es tractava era de mostrar invents del Doraemon que existeixen de veritat. El que més crida l’atenció poder és el casquet volador. Tot s’ha de dir que és una mica, no gaire més gros, que el que porten el Nobita i la Shizuka, però també fa el fet. Llàstima que crec que no pot volar si hi ha un vent de més de 20 km/h.També hi havia la capa que fa invisible i fa invisible de veritat sempre que miris pel foradet que toca. Té la seva gràcia, llàstima que no tingui massa aplicació pràctica. Pensant una aplicació, doncs pel teatre, perquè no es vegi el personal de suport o a la tele, perquè no enganxin a la maquilladora quan donen l’entrada al telenotícies posant bé el tupé del presentador guaperes de torn.Aquest osset tant bufó és diu Caiwa, i té aquest nom perquè en japonès vol dir conversa. És un osset robot capaç de conversar amb tu, però clar, només cal tenir en compte un petit detall, cal saber japonès, cosa que encara no portem massa bé per conversar ni que sigui un robot. Tot i això, els nens del nostre voltant s’ho passaven teta parlant amb ell.L’exposició no era massa gran, d’aquí la sensació de cara que ens va quedar. Ahhh, i tant important com l’exposició va ser la zona de souvenirs i altres regals de conya, llàstima que tots caríssims.
En quan al museu, dir-vos que sobre les dues del migdia actua l’Asimo, el robot capaç de caminar d’Honda. També hi ha aquesta pantalla de 360 graus.Aquí sota hi havia una exposició d’una sonda que havia anat a la Lluna crec. Era molt petita i no tenia cap encant, però tot i això hi havia com deu persones amb polo de color rosa anunciant l’exposició (que a més era gratis) i uns reporters esperant a l’exterior per fer la típica entrevista sobre què t’ha semblat el que has vist.

A mi em va semblar més interessant el Doraemon, però clar, tampoc vaig entendre massa el perquè d’aquesta segona exposició.

Anar a Odaiba sempre és una aventura. En tenia ganes, ja que durant l’estada a Nagoya no hi havia anat. És una zona principalment lúdica on gaudeixes de força punts d’interès, només començant per agafar la línia Yurikamome. Però bé, això ja us ho explico en una nova entrada, que sinó em faig passat! Fins aviat!