Ser alt al Japó

Aprofito el primer moment que tinc la feina feta i que estic prou despert per poder esriure un xic. Estem sobre un tren que es diu Kamome que porta de Fukuoka a Nagasaki en dues hores. Dues hores per fer 110 kilòmetres potser és una mica massa després de l’experiència del Shinkasen, però veient que estem assentats en uns seients trets de qualsevol Business Class, doncs em dono per satisfet.

Del que vull reflexionar avui és del perquè, estant sentat en un seient de Business Class, el prestatge de sota el vidre de la finestra m’arriba quasi a l’alçada del colze, enlloc de per sobre l’ombro com li arribaria a qualsevol japonès.

Aquesta i més són uns dels problemes que tenim les persones que facin més d’1,75 metres al Japó.

Això no ho recordava pas de l’anterior estada al Japó, però des del moment en què em vaig donar el primer cop al cap, ràpidament he fet memòria.

En aquest moment el meu cap sembla el Massís del Garraf. Per sort, res greu, però porto una mitjana de dos cops de caps al dia. Amb el llum de l’habitació de l’hotel, amb el marc de la porta del lavabo, amb els toldos de les botigues pel carrer o del tren. Són ja innumerables els llocs que han contactat amb la meva testa amb major o menor agressivitat.

A banda d’això, sota les taules normalment posen un petit prestatge interior per deixar-hi la bossa (tant homes com dones porten algun tipus de bossa o maleta), però a mi no em barrufa gaire. Ara són els meus genolls els que maleeixen aquests espais, ja que al assentar-me a taula, els meus genolls contacten violentament contra el canto del prestatge, amb el conseqüent retoc de campanes amb la cassoleta del genoll i petit crit d’exclamació: el repertori ja és variat: uix, ai, merda, cagun la xxxx, òstia un altre cop, seré inútil.... bla bla bla.

Acostumat a casa als mobles d’alçada superior a la normal, de 95 cm cuina i lavabo, i 78 cm les taules, aquí tot és alçada inferior a la normal. Cada vegada que em vull rentar la cara o les dents, doncs la pica està molt i molt baixa, amb el conseqüent mal de ronyons d’estar ajupit.

Ahh, i això no és tot eh!!! No vulgueu anar a comprar roba, màxim talla XL, res d’XXL i res d’un peu superior a un 45, crec que el peu mig volta el 41. Clar ho porto si vull comprar alguna cosa. Esperem no perdre les maletes durant el viatge, o tindré un problema d’un parell de peus!!! Jajaja!

Bé, perdoneu la dissertació, però tenia ganes de dir-ho.