dissabte, 28 d’agost del 2010

Guarniments de Nadal

Ara que estem en plena onada de calor, us porto els típics guarniments de Nadal japonesos que es pengen a les cases.

En tots hi ha aquesta espècia de taronja que no és una taronja, ja que és agre. Es diuen shimekazari. L'objectiu és que purifiqui la casa per l'entrada del nou any. La taronja pretén ser un símbol de la continuitat de la bona salut, i la llagosta un símbol de longevitat. Ara ja sabeu perquè els japonesos són els que viuen més de tot el món.
Una casa amb un shimekazari és una casa que serà pura i no podran entrar dimonis.
Un altre element característic d'aquestes dates és aquestes flors.
Les posen en totes les jardineres públiques i també per les cases. Les vam trobar a un munt de poblacions del Japó.
I aquest és un rellotge que vam veure a Kanazawa.

divendres, 27 d’agost del 2010

De nou al Japó

Doncs avui l'entrada no té cap interès en particular, més que dir que, després de tres dies per Moscú, he arribat al Japó, molt ben acompanyat per cert!!

La sensació és com la d'haver arribat a la meva segona residència. He engegat el mòbil, he activat el JR Pass (quina joia) i ja tem al hostel.

Hem volat amb Aeroflot, i tot el que haguèssim pogut llegir de malament d'aquesta companyia, doncs res de res, tot perfecte. Vols plàcids i els russos no tant antipàtics com podia semblar.

Bé, ja estem a punt de sortir a donar una volta i de començar a gaudir d'aquest país que tanta curiositat em desperta. Per tant, prepareu-vos, queda japalanet i els seus viatges pel Japó per estona!!

dimarts, 24 d’agost del 2010

Un passeig per Kanazawa entre samurais i geishas

Kanazawa no és només una ciutat que visqui d'un jardí. Té altres encants interessants i molt ben cuidats. Per tant, si havíeu pensant que amb un matí al jardí i dinar al museu seria suficient, doncs res més lluny de la realitat.

Kanazawa disposa d'un bus circular pensat per turistes, vaja, un tren amb rodes portat per una japoneseta molt jove en el nostre cas, que et dóna la volta a la ciutat en uns 30 minuts i és un vehicle perfecte per fer les nostres visites. Es diu Loop Bus, jeje, 200 iens el trajecte o 500 l'abonament per un dia (millor agafar l'abonament). Però on anem??? Doncs tenim tres destinacions interessants a fer. Una és el barri dels samurais, l'altre el barri de les geishas, i per un altre moment, la visita al mercat.

Nosaltres començarem pel barri dels samurais. La zona es diu Nagamachi. Aquí és on vivien els samurais i té un estil molt peculiar, amb canals pels carrers, murs de palla, carrers estrets. En aquesta zona és on vaig trobar aquest vàter públic.

Una de les principals atraccions de la zona és una casa samurai, que es diu Nomura, però nosaltres amb la caminata pels carrers en vam tenir més que suficient. Feia solet, s'estava bé passejant i només deixant còrrer la imaginació en forma de samurai (o saltxitxa peleona) corrent sigilosament (o patosament) pels carrers per tal d'adentrar-se en una vivenda per ... (coi, participeu una mica amb la vostra imaginació, no voldreu que us ho doni tot fet, oi???).

Allà on hi ha havia una porta oberta, nosaltres cap a dins. Com que tot està en un perfecte japonès, era una mica difícil situar-se, per tant, no us puc explicar molt detallament on estàvem fent les fotos. A la mínima que marxava el Sòl, feia fred, i anàvem una mica per feina. A aquest barri hi vam arribar a peu des del museu. Però, per arribar a la següent parada, cal agafar el bus. Ara anem al barri de les geishes, el Higashi Gaya district. Aquesta zona està formava per un pocs carrers on, durant el segle XIX, es van instal·lar cases de té, lloc de treball de les gesihes per divertir als seus adinerats clients. El carrer de Higashi conserva tot el seu encant de l'època i hi ha vàries coses a fer. Hi ha força tenderetes on comprar souvenirs diferents i tenen el seu encant ja que són coses d'artesania de la zona. També interessant és entrar a botiga que es diu Sakuda, especialitzada en la venta de pa d'or. Pa d'or???? Quin flipe no??? Però què és?? Doncs ostres, penseu una mica, és pa amb or, ho diu el propi nom.

Jeje, costa de creure oi? Doncs bé és el típic fil o paper d'or que hem vist en tantes figueretes o pongos, però que aquí també el fan servir per recobrir pastissets i altres dolços. La gràcia de la botiga és que te'l deixen tastar i també comprar eh!! El vaig probar recobrint un pastís de té verd i la sensació va ser ben estranya. No em va acabar de convèncer, però puc dir que he menjat or!!! Qué animal!! ahh, diuen que va bé pel reuma!

La botiga es troba pujant pel carrer de la foto, a l'esquerra quasi a dalt de tot.

També hi ha un parell de cases de té a visitar. La més famosa és Shima, que és la de la llanterna al costat esquerra. N'hi ha una altra que es diu Kaikaro davant mateix, però que no vam visitar.

La visita és fa sense guia i la casa és prou gran. Per veure-la us aconsello haver vist memòries d'una geisha, perquè us sigui més fàcil saber com funcionava. Et donen un full en anglès per saber on estàs en tot moment. Si teniu la sort de ferla visita sols, podreu treure unes bones fotos amb una decoració totalment de l'època, ja que hi ha tots els complements que feien servir aquestes dones. La cuina.La sala on escalfaven el té.

Ja s'estava fent de nit i vam aprofitar per fer l'últim exercici d'imaginació, intenteu posar uns senyors japonesos amb els seus carruatges i unes quantes gesihes amb el kimono passejant per aquest carrer, :), ben envolicades amb pells per evitar el fred que la presència de la neu entreveu.
Espero que us hagi agradat la visita per aquests barris. Nosaltres tornem a l'estació, on tenim l'hotel (l'Ana Crown), que està prou bé, i demà més, demà cap al mercat!

dissabte, 21 d’agost del 2010

Anem al cole!!! però fa fred

Buscant entre les fotos de Kanazawa he trobat aquell parell de fotografies i m'he dit a mi mateix, no em puc deixar de penjar-les i ja veureu perquè.

Jo anava a un cole on es portava uniforme, molt lleig per cert, pantalons grisos de no sé quin material que picaven, sobretot quan eren nous, camisa blava, jersei de picu marró i el millor de tot, mitjons blancs i sabates (bé, el mitjons eren blancs el primer dia, que les sabates descolorien i deixaven els mitjons multicolori).

Bé, amb el temps vaig apreciar el fet que mai havia de pensar què posar-me, només havia de triar entre uniforme o el xandall. També em va significar una compra desesperada de roba al canviar cap a l'institut, ja que allà no es portava uniforme i tota la meva roba cabia en una caixa dels xinos qualsevol (vaja, la que m'anava bé clar!, no em posaré a apilar la roba de quan era més petit).

Bé, doncs fixeu-vos en aquest matxote japonès tornant de classe. Va totalment equipat.
Paraigua i botes per la pluja (a Kanazawa plou dia si i dia no, per tant, tens el 50% de possibilitats que plogui, conclusió, el paraigua forma part de l'uniforme). Ei, que també porta mitjons blancs, uns bon guants, que fa un fred considerable i tot ell de color blau. Ahhh, i perquè tots els nens de coles japonesos porten una gorra o casc de color groc; imagino jo perquè sigui fàcil de trobar-los, no sé, pura suposició.

Doncs tots van així, i fixeu-vos en la maleta d'anar a classe.
Aquest nen ja és gran, va al cole sol, els avis ja li han regalat la maleta d'anar al cole (que ja sabeu que val una pasta llarga, uns 300€) i la mare deu estar satisfeta, conjunta tot, és un crack tu!!! Us hagués agradat anar així al cole.

PD: No crec que faci fer cap comentari de les bermudes en un poble on està tot nevat, ho fan perquè els nens no porten les famoses genolleres que tots portaven als pantalons un cop ja havíem fet el primer forat. Aquí prefereixen que es casquin els genolls, jeje!! Suposo que així aniran menys per terra

dijous, 19 d’agost del 2010

Kanazawa: Kenrokuen, un dels tres millors jardins del Japó

Ara ja falta poc per tornar-nos a pujar a un avió cap a terra nipones, però abans de marxar, voldria seguir viatjant a ple hivern per Japó amb tots els que pugueu seguir aquestes línies.

Avui marxem cap a la costa del nord de Nagoya, la que dóna al mar de Japó, no al Pacífic. Perquè us situeu més, si tiréssim una línia recta en direcció nord des de Nagoya, trobaríem Kanazawa.

Per desgràcia, per arribar-hi des de Nagoya s'ha de fer una mica de volta. Primer agafar un shinkansen fins a Maibara, uns 80 milòmetres que ens fan en uns 30 minuts i després un tren express especial, que es diu Shirasagi fins a Kanazawa, 180 kilòmetres a fer en dues hores, total dues hores i mitja de viatge.

Kanazawa és famós pel seu jardí però també per altres motius. No és una ciutat molt gran, no arriba als 500.000 habitants, però és una de les més riques d'aquesta costa i de tot el Japó. Si es mira els símbols que formen kanazawa, el primer, és el de diners o or. Vaja, que aquí la toquen. Tot el nom vol dir aiguamoll d'or. Bé, ara ja sabeu perquè la toquen aquí. Bé, no és ben bé així, sinó que la base era la fertilitat de les seves terres i les bones produccions d'arròs que feien.

Buff, ja m'he enrotllat massa, per tant, som'hi, anem a veure si val la pena la visita a tant famós jardí. El jardí és del segle XVII, però es va acabant el segle XIX, moment en el que es va integrar al castell de la ciutat, cosa que en el seu inici no era pas així.

Curiosament, el castell no destaca de cap manera en front del jardí. El pobre és petit, allargat i està reconstruït, per tant, no té res a fer si entre en guerra amb el jardí. No us fa una mica de pena i tot???


És principis de gener i ja a Nagoya feia fred. Venint amb el tren, només vèiem que paratges nevats o molt nevats. Això ja ens anticipava el que ens trobaríem. I la vam encertar. Tot estava nevat, no excessivament, però sí teníem neu per tot arreu tot i ser una ciutat costanera.

Evidentment per entrar al jardí s'ha de pagar, però som-hi. Comencem forts, amb la més famosa vista del jardí que és aquesta amb aquesta llanterna.
El dia no ens va començar així de gris, però es va anar embrutant a mesura que passaven les hores.

El jardí és enorme i queda com sobre una petita muntanya, amb el que el jardí et proporciona bones vistes de tota la ciutat.
Llàstima del dia oi??

Entre el dia i la neu, el jardí transmetia certa tristesa, però una tristesa en un entorn perfecte. Sinó, mireu aquest pi.
D'arbres grans n'hi ha força. En comparació amb el d'Okayama, aquest té molta més vegetació i d'una fulla perenne, amb molts de pins.

El jardí està replet d'aigua i llacs.
Em recorda una mica aquesta imatge al llar de Puigcerdà, i a vosaltres?

Roku vol dir 6, i si us fixeu Kenrokuen té la paraula 6 en el seu nom. I perquè?? Doncs perquè aquest jardí intenta recollir les 6 característiques que hauria de tenir per arribar a ser perfecte. Jo les aniré mencionant subtilment, si no ho he fet ja, i després us les recolliré totes, :).

Al mig de parc tenim una estàtua del Sr. Maeda crec, del clan que va dominar la ciutat durant 14 generacions, però no n'estic segur del tot.Suposo que ja us heu fixat en una cosa, oi? No us esteu preguntant pas perquè els arbres estant com lligats amb unes cordes?? Sempre és així??
Doncs el que sé és que només ho fan a l'hivern, amb el que suposo que ho fan per suportar millor les nevades i així també donen forma a les branques. És una cosa que no havíem vist mai i ens va sorprendre.

La guia diu que hi va molta gent i això desmereix la visita. Recomanen visitar-lo a primera hora del matí. A l'hivern i amb el fred que feia us puc assegurar que no hi havia ningú!! La zona està aïllada i al ser de pagament, doncs no hi crec que sigui un lloc de pas. No obstant això, hi havia tot de gent vestida amb un mono blau i un barret de palla. Són els jardiners del jardí.
Tot i la nevada, el tenien molt cuidat. El que més ens va estranyar és que era gent molt gran, diria que més que jubilats, feia molt fred i ells treballant en silenci!!!! Vaja, com si fos el seu hortet.
Aquí teniu més fotos de les cases que hi ha dins del jardí.
Bé i aquesta ha estat l'última foto del jardí.

Si sortiu pel costat nord, teniu un temple al costat de la sortida, però davant hi ha el museu d'art modern de la ciutat.
Aquest és un edifici molt modern i de gran dissent. Em recorda el Guggenheim de Nova York. Nosaltres només vam visitar les exposicions gratuïtes, però vam gaudir molt del bufet lliure del restaurant. Et donaven un plat i hi posaves tot el que t'hi cabia.
Jeje, a tope!!
I de postres, una delicatessen. Ups, que me n'oblidava, les 6 característiques perquè un jardí sigui perfecte son: aïllament, amplitut, artificialitat, antiguitat, aigua en abundància i àmplies vistes. Què us ha semblat?? Creieu que aquest jardí és perfecte???

dijous, 12 d’agost del 2010

Himeji, el castell més bonic del Japó??

De tornada de Hiroshima, primer vam fer parada a Okayama, i a les 12 agafàvem un nou shinkansen que ens va portar a Himeji, la següent parada i només amb uns 30 minutets.

A Himeji trobarem possiblement el millor castell de tot Japó, el castell d'Himeji. Però a Himeji també es poden fer altres coses, com anar a Shosha, on trobaríem els temples d'Engyoji. Aquestes temples van ser els que es van fer servir per rodar els exteriors de El Último Samurai.

Només tenen un problema, estan a 8 km d'Himeji i si ha d'anar amb una convinació d'autobús, funicular i caminata. Per tant, cal tenir temps per fer la visita, cosa que nosaltres no teníem.

Per anar al castell, no cal fer tants invents. Està tot indicat per arribar-hi. S'hi pot arribar pel carrer principal que surt de l'estació però jo recomanaria pujar pel carrer paral·lel del costat, que és un típic carrer comercial cobert que es diu Mikuyi-dori. Està ple de botiguetes i fa el camí molt agradable. Són uns 20 minuts de caminar a ritme d'anar mirant botiguetes.

Però nem al gra, què anem a veure. Doncs això.Ups que lluny oi? Doncs, espereu, ara de més aprop!!El castell data del 1580 i va ser manat construir per un dels personatges més famosos del Japó, Toyotomi Hideyoshi, vaja crec que va ser el que va unificar el Japó sota una sola bandera. Fins llavors, les guerres entre clan eren el pa de cada dia. I perquè poso dos fotos iguals? Doncs perquè una es feta amb una compacta Panasonic i l'altra amb un reflex Canon. Quina és quina????

El castell és original, és a dir, no és una reconstrucció moderna. És tot de fusta. Però aquí no només es visita el castell, als voltants hi ha d'altres edificis interessants, com per exemple el lloc on vivien les dones. Aquí veiem una maqueta d'Himeji del segle XVI.

Les dones vivien en un edifici a l'oest del castell. Segons la categoria tenien una habitació més o menys grossa. Aquí veiem jugar a la dona i la filla d'Hideyoshi. Bé, aquí darrera s'amaga tota història de relacions entre els grans prohoms del Japó, que per desgràcia o sort, no recordo exactament, amb el que prefereixo omitir-la. El castell amaga moltes històries de l'època. A Himeji, com ens va passar a Hiroshima, van tenir la sort que trobar una free guide que estava buscant un parells de paiasitus a qui fotre'ls un rotllo de tres hores. Doncs ves quina cosa, m'encanten els rotllos de tres hores i totes aquestes històries clàssiques, perquè al Japó, com a tot arreu, i hi marro a mansalva.
No em veieu la cara???? Jeje, que bé m'ho estava passant. I tot en anglès; és a dir, que hi havia coses que no entenia, però feia que si a tot. I, a més, a la senyora li preguntava i quan no sabia o no tenia clar alguna cosa, se l'apuntava per estudiar-la i si li tornen a preguntar, poder respondre.

El més divertit d'anar amb una guia és que t'expliquen coses que no li donaries més importància, com per exemple trobar pedres d'una altra tonalitat, crec que eren mortuòries que van aprofitar, una creu cristiana en honor d'un senyor del castell que era catòlic per influència espanyola i totes les trampes que té el castell per a qui el vulgui atacar.En tenen moltes. Tot les curves estan amagadas, tot està pensant perquè l'atacant s'equivoqui. Les obertures dels murs tenen formes diferents perquè els guardies sapiguen de seguida quina és la seva posició. I així moltes i moltes coses. Com per exemple, aquesta. Al final de les taulades, estan acabades amb l'emblema del senyor del castell. I cada castell, segons la dinastia que tenia, té un emblema diferent. Fixeu-vos-hi bé i veure que és diferent d'altres castells. El castell és visible de totes la zona, és molt impotent. El coneixen com el castell de la garsa blanca. Les dues columnes interiors són dos arbres enormes, dos xiprès que van ser triats d'entre tots els que es van presentar per famílies japoneses, per qui seria un gran honor ser elegit. Un d'ells és de tota una peça, l'altra, és format per dos ja que no era el prou fort per agunatar el pes del castell. Els japonesos, un dels seus jocs, es trobar on els dos arbres s'uneixen. A dalt de tot, hi havia un lloc on deixar ofrenes. La guia em va explicar que tot el que es deixa aquí pels deus, s'ho reperteixen els guàrdies quan acaben les festes d'any nou. I a canvi de mantenir aquest secret, un dels guàrdies ens va regalar unes quantes fotos que ha fet ell del castell en diferents èpoques de l'any. Una passada, nevat, a tren d'alba, unes fotos, petítes, però precioses. Bé, com a tot castell, la vista des de dalt. Ara us demano que mireu quantes plantes té el castell.

Va, quantes???? 5??? Torneu a mirar!!!

Doncs sí són 5, però per fora, ja que per dins, per tal d'enganyar a l'enemic, n'hi ha 6, vaja, per pensar-se que ja estan a dalt, però donar una oportunitat al senyor del castell de tenir uns minuts més per morir amb honor.

I no us preguntareu si aquest castell va ser mai conquerit? Doncs no ho va ser mai, perquè mai va ser atacat, jeje, tanta inventiva per res. A més, crec que em va dir que l'arquitecte va ser sacrificat perquè no pogués explicar els secrets del castell.

Bé, doncs un passeig pel castell d'Himeji és una activitat de les que s'hauria d'incloure en tot viatge al Japó, però ara mateix, té un petit problema. El castell éstà sota restauració. Estarà cobert prop de 5 anys per pintar-lo per fora. I perquè tant de temps, doncs perquè es vol mantenir la construcció que es va fer servir en el seu dia i es resturarà amb les mateixes tècniques d'aleshores. Em va explicar com feien la pintura, i és tremendo, només vaig retenir que era una matada del mil. Però està clar que cal uns artistes molt especials, però val molta la pena.

Per tornar, vam tornar pel carrer principal i vam veure una botiga de kimonos molt professionals. Veureu que tenen el preu. És el primer cop que els veia marcat amb el preu i, ai mareta, el més barat val 2.000€ i n'hi havia un de prop de 10.000€. Gaudiu-los perquè són difícils de veure!!
Bé, això és tot d'Himeji, una petita ciutat de 536.000 habitants (petitat perquè ho diu la guia), però molt tranquila i amb castell que es Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i que ha sobreviscut a molts vicisituds. Em sento afortunat d'haver-hi estat i de poder-ho compartir amb vosaltres. Ens llegim!

dimarts, 10 d’agost del 2010

Fantàstic vídeo sobre Kyoto

Avui he trobat aquest vídeo sobre Kyoto. Es fantàstic.

Hi veureu el Kinkakuji i el Ginkakuji, el carrer estret de Pontocho, la zona de Gion, Fushimi Inari, el Kyomizudera, el Nishiki Market, vaja, quasi bé totes les coses que us he anat presentant en les diferents entrades sobre Kyoto. Encara me'n queda alguna per fer.



Us puc assegurar que aquest vídeo m'ha transmès tot l'encant de Kyoto. Per cert, aquest vídeo s'ha gravat amb una Reflex Canon 5D i un suport especial per a vídeo, una SteadyCam. Un kit que podríem definir com professional. En el resulat es nota molt!

I també us presento un altre vídeo sorbe Sansusanjendo. Aquest cop sobre el matsuri (festival) que allà s'hi celebra a partir del tir amb arc. També m'ha agradat molt i, com que no tinc la paciència ni els coneixements per editar uns vídeos tant ben fets, us els porto per tothom qui vulgui veure de més a prop Kyoto. Aquesta segona troballa ha estat gràcies al blog del Kirai.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Passar la ITV al Japó

Avui us porto una cosa diferent. Fa un parell de dies vaig trobar un blog d'un japonès on explica com es passa la ITV.

Ja sabeu d'altres vegades que passar la ITV és molt car. Nosaltres nes queixem dels nostres 30 a 50€ que hem de pagar. Però clar, comparat amb els 70.000 iens que li demanaven al del blog per passar la seva fragoneta Daihatsu (que si és Daihatsu, molt gran i potent no pot ser), és a dir, uns 600€, doncs la cosa canvia bastant.

Hi ha també un vídeo de les proves que fan i més el menys, fan el mateix que aquí.

L'home ens explica la seva aventura, ja que diu que no té prou diners per portar la fragoneta a un taller. Diu que es va trobar a un treballador simpàtic que el va ajudar amb els papers (cosa que també pot passar aquí, o no). Vaja, que tot li va costar només 22.000 iens, uns 190€, que al ser una quantitat cada any o cada dos, doncs no es gens despreciable.

També diu que els cotxes amb més de 100.000 kilòmetres es consideren vells i, si hi aneu, veureu pocs cotxes vells pel carrer, a part sembla que la gent es molt conscient de la necessitat de seguretat. Vaja, com aquí.

De totes maneres, aquí entraríem en un debat complicat, entenent el cotxe com una necessitat o un luxe, ja que amb el transport públic que tenim vs el que tenen, la concentració de la població en grans ciutats vs la concentració de població en xalets fan difícil les comparacions, però no treu que el debat és ben interessant, oi?

Okayama, un jardí i un castell a visitar

Okayama és una gran ciutat que es troba entre Hiroshima i Kyoto, a la mateixa línia de Shinkansen, per tant, no és gens difícil arribar-hi. En una horeta des de Hiroshima s'hi arriba. La ciutat té 630.000 habitants. A part, és una de les entrades a l'illa de Shikoku, una illa amb poc encant i no gaire ben comunicada, però que pot ser un lloc diferent a visitar.

En cas de temps, val la pena fer-hi una paradeta d'unes tres o quatre hores per veure el seu jardí i el seu castell. M'hi acompanyeu?

El jardí no està molt lluny de l'estació, a uns 20 minuts caminant per la Momotaro Dori. Momotaro és un personatge de contes infantils japonesos molt famòs. Si hi aneu, fixeu-vos si trobeu sempre imatges del mateix nen vestit amb el kimono clàssic.

Però si no es disposa de temps, podem agafar un autobús que ens deixarà ben a prop del parc. Per tant, haurem de baixar a Kouraku-en, que és el nom del jardí. Ens deixaran en una curva en un dels extrems del parc. D'allà, recolem 100 metres i en trobarem l'entrada.

Com sempre, l'entrada no és pas gratuïta, 350 iens. Però perquè aquest parc, doncs senzillament perquè té la catalogació d'uns dels tres parcs més bonics del Japó, junt amb el Kenrokuen de Kanazawa (que també hi anirem) i el de Kairakuen a Mito, al nord de Tokyo i que us deixo que m'expliqueu què us ha semblat, ja que està al mig del no res, i no l'he visitat pas.

Un jardí no s'hauria de visitar pas a l'hivern, però a falta d'altres opcions, no ens va tocar més remei que anar-hi la vigília de reis. Per sort, feia un dia molt clar tot i que força fred.
Per tant, la vegetació del parc no està en el seu millor moment.

A diferencia del Kenrokuen de Kanazawa, aquest és un parc que es caracteritza per grans extensions de gespa, que envolten llacs i casas de té.
El parc transmet una pau interna infinita. Recórrer el parc en ple hivern va ser una sensació estranya. En no haver-hi vegetació, el vent fred era com un ganivet afilat que tallava la cara, però, el Sol, amb els seus tènues rajos calents hivernals, era un bon remei a tant mala sensació.
Arribant a la sortida que et porta directament al castell, hi ha zona de vegetació a l'estil japonès, és a dir, bambús i pins perfectament podats.

El castell resta a l'altra banda del riu. No cal oblidar que és una construcció defensiva d'ús totalment militar, no servia de residència. Aquesta només era la torre, ja que la residència del senyor estava en un altre edifici. El castell original es va acabar de construir al final del segles XVI, però a causa, primer de la desmantalació pel final de l'era Meiji (s. XIX) i, posteriorment, els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, va quedar totalment destruït.
La construcció actual data del 1966. L'interior no sembla pas un castell, és totalment un edifici modern, amb ascensor, calefacció, aire acondicionat, etc. És un museu, i en unes de les plantes hi ha una recreació de batalles entre senyors japonesos de l'època.
En ser negre, li diuen el castell del corb, :) Aquesta és la vista per davant. Ja sabeu que la majoria de castells japonesos són reconstruccions modernes, per tant, no us hauria d'estrenyar que aquest també ho sigui.

Aquest castell va ser un dels més grans de l'època. En ser tant alt, les vistes sobre la ciutat i el jardí són espectaculars.

Dins del castell, a part de veure objectes de l'època i documents històrics, hi ha una activitat molt interessant de fer, vestir-se de l'època. Recordeu Humor Amarillo?, com anaven vestits el Takeshi Kitano i el seu seguici?? Doncs igual o millor. Les noies les vesteixen de geisha, i el homes de senyor. No us mostraré fotos, per decència, però dir-vos que val la pena anar-hi d'hora perquè només vesteixen 5 persones cada hora. Es tota una feinada posar-se el kimono, la perruca, l'obi, etc etc. Després la sessió de fotografies és opcional i el fotògraf és un mateix, ja que el servei és totalment gratuït.

Em va sorpendre l'atenció amb què la senyora atenia a la gent. Cal dir que eren les 10 i escaig, acabaven d'obrir i no hi havia gaire gent. A l'estiu deu haver-hi cua. Només penseu que, pel mateix, però amb l'afegit del maquillatge i la sessió de fotos, a Kyoto cobren entre 75 i 100€.

Bé, fet aquest apunt, és hora de tornar cap a l'estació. Per fer-ho, travessarem el pont, entrarem al parc una altra vegada i sortirem pel mateix lloc, donant així la volta sencera al parc.

Però el dia ens havia deparat una nova sorpresa aquí. Això és una casa de té al costat de l'entrada. Hi havia una aglomeració de gent que, tenint en compte que només havíem vist quatre avis i els jardiners, ja ens estranyar.
A mesura que ens acostàvem vam veure que era un casament. La llàstima va ser que van entrar al recinte i no els vam poder fer una foto d'aprop. Així que vam còrrer a donar la volta, i des de l'altre costat del llac, els nuvis van notar la nostra presència i els vam poder fer aquesta fotografia.

No volíem emprenyar pas i semblava que no ho fèiem perquè, tot i la serietat de la vestimenta i l'acte, van dedicar-nos el posat següent:Kanpai i que per molts anys!!!!

D'aquí, sortim a l'altra banda del carrer, on hi ha la parada del bus de tornada cap a l'estació. La següent parada serà Himeji, un altra castell, però aquest no és reconstruït sinó de l'època i potser, el castell més bonic del Japó.