Okayama és una gran ciutat que es troba entre Hiroshima i Kyoto, a la mateixa línia de Shinkansen, per tant, no és gens difícil arribar-hi. En una horeta des de Hiroshima s'hi arriba. La ciutat té 630.000 habitants. A part, és una de les entrades a l'illa de Shikoku, una illa amb poc encant i no gaire ben comunicada, però que pot ser un lloc diferent a visitar.
En cas de temps, val la pena fer-hi una paradeta d'unes tres o quatre hores per veure el seu jardí i el seu castell. M'hi acompanyeu?
El jardí no està molt lluny de l'estació, a uns 20 minuts caminant per la Momotaro Dori. Momotaro és un personatge de contes infantils japonesos molt famòs. Si hi aneu, fixeu-vos si trobeu sempre imatges del mateix nen vestit amb el kimono clàssic.
Però si no es disposa de temps, podem agafar un autobús que ens deixarà ben a prop del parc. Per tant, haurem de baixar a Kouraku-en, que és el nom del jardí. Ens deixaran en una curva en un dels extrems del parc. D'allà, recolem 100 metres i en trobarem l'entrada.
Com sempre, l'entrada no és pas gratuïta, 350 iens. Però perquè aquest parc, doncs senzillament perquè té la catalogació d'uns dels tres parcs més bonics del Japó, junt amb el Kenrokuen de Kanazawa (que també hi anirem) i el de Kairakuen a Mito, al nord de Tokyo i que us deixo que m'expliqueu què us ha semblat, ja que està al mig del no res, i no l'he visitat pas.
Un jardí no s'hauria de visitar pas a l'hivern, però a falta d'altres opcions, no ens va tocar més remei que anar-hi la vigília de reis. Per sort, feia un dia molt clar tot i que força fred.
Per tant, la vegetació del parc no està en el seu millor moment.
A diferencia del Kenrokuen de Kanazawa, aquest és un parc que es caracteritza per grans extensions de gespa, que envolten llacs i casas de té.
El parc transmet una pau interna infinita. 
Recórrer el parc en ple hivern va ser una sensació estranya. En no haver-hi vegetació, el vent fred era com un ganivet afilat que tallava la cara, però, el Sol, amb els seus tènues rajos calents hivernals, era un bon remei a tant mala sensació.
Arribant a la sortida que et porta directament al castell, hi ha zona de vegetació a l'estil japonès, és a dir, bambús i pins perfectament podats.
El castell resta a l'altra banda del riu. No cal oblidar que és una construcció defensiva d'ús totalment militar, no servia de residència. Aquesta només era la torre, ja que la residència del senyor estava en un altre edifici. El castell original es va acabar de construir al final del segles XVI, però a causa, primer de la desmantalació pel final de l'era Meiji (s. XIX) i, posteriorment, els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, va quedar totalment destruït.
La construcció actual data del 1966. L'interior no sembla pas un castell, és totalment un edifici modern, amb ascensor, calefacció, aire acondicionat, etc. És un museu, i en unes de les plantes hi ha una recreació de batalles entre senyors japonesos de l'època.
En ser negre, li diuen el castell del corb, :) Aquesta és la vista per davant. Ja sabeu que la majoria de castells japonesos són reconstruccions modernes, per tant, no us hauria d'estrenyar que aquest també ho sigui.
Aquest castell va ser un dels més grans de l'època. En ser tant alt, les vistes sobre la ciutat i el jardí són espectaculars.
Dins del castell, a part de veure objectes de l'època i documents històrics, hi ha una activitat molt interessant de fer, vestir-se de l'època. Recordeu Humor Amarillo?, com anaven vestits el Takeshi Kitano i el seu seguici?? Doncs igual o millor. Les noies les vesteixen de geisha, i el homes de senyor. No us mostraré fotos, per decència, però dir-vos que val la pena anar-hi d'hora perquè només vesteixen 5 persones cada hora. Es tota una feinada posar-se el kimono, la perruca, l'obi, etc etc. Després la sessió de fotografies és opcional i el fotògraf és un mateix, ja que el servei és totalment gratuït.
Em va sorpendre l'atenció amb què la senyora atenia a la gent. Cal dir que eren les 10 i escaig, acabaven d'obrir i no hi havia gaire gent. A l'estiu deu haver-hi cua. Només penseu que, pel mateix, però amb l'afegit del maquillatge i la sessió de fotos, a Kyoto cobren entre 75 i 100€.
Bé, fet aquest apunt, és hora de tornar cap a l'estació. Per fer-ho, travessarem el pont, entrarem al parc una altra vegada i sortirem pel mateix lloc, donant així la volta sencera al parc.
Però el dia ens havia deparat una nova sorpresa aquí.
Això és una casa de té al costat de l'entrada. Hi havia una aglomeració de gent que, tenint en compte que només havíem vist quatre avis i els jardiners, ja ens estranyar.
A mesura que ens acostàvem vam veure que era un casament. La llàstima va ser que van entrar al recinte i no els vam poder fer una foto d'aprop. Així que vam còrrer a donar la volta, i des de l'altre costat del llac, els nuvis van notar la nostra presència i els vam poder fer aquesta fotografia.
No volíem emprenyar pas i semblava que no ho fèiem perquè, tot i la serietat de la vestimenta i l'acte, van dedicar-nos el posat següent:
Kanpai i que per molts anys!!!!
D'aquí, sortim a l'altra banda del carrer, on hi ha la parada del bus de tornada cap a l'estació. La següent parada serà Himeji, un altra castell, però aquest no és reconstruït sinó de l'època i potser, el castell més bonic del Japó.
En cas de temps, val la pena fer-hi una paradeta d'unes tres o quatre hores per veure el seu jardí i el seu castell. M'hi acompanyeu?
El jardí no està molt lluny de l'estació, a uns 20 minuts caminant per la Momotaro Dori. Momotaro és un personatge de contes infantils japonesos molt famòs. Si hi aneu, fixeu-vos si trobeu sempre imatges del mateix nen vestit amb el kimono clàssic.
Però si no es disposa de temps, podem agafar un autobús que ens deixarà ben a prop del parc. Per tant, haurem de baixar a Kouraku-en, que és el nom del jardí. Ens deixaran en una curva en un dels extrems del parc. D'allà, recolem 100 metres i en trobarem l'entrada.
Com sempre, l'entrada no és pas gratuïta, 350 iens. Però perquè aquest parc, doncs senzillament perquè té la catalogació d'uns dels tres parcs més bonics del Japó, junt amb el Kenrokuen de Kanazawa (que també hi anirem) i el de Kairakuen a Mito, al nord de Tokyo i que us deixo que m'expliqueu què us ha semblat, ja que està al mig del no res, i no l'he visitat pas.
Un jardí no s'hauria de visitar pas a l'hivern, però a falta d'altres opcions, no ens va tocar més remei que anar-hi la vigília de reis. Per sort, feia un dia molt clar tot i que força fred.
Per tant, la vegetació del parc no està en el seu millor moment.A diferencia del Kenrokuen de Kanazawa, aquest és un parc que es caracteritza per grans extensions de gespa, que envolten llacs i casas de té.
El parc transmet una pau interna infinita. 
Recórrer el parc en ple hivern va ser una sensació estranya. En no haver-hi vegetació, el vent fred era com un ganivet afilat que tallava la cara, però, el Sol, amb els seus tènues rajos calents hivernals, era un bon remei a tant mala sensació.
Arribant a la sortida que et porta directament al castell, hi ha zona de vegetació a l'estil japonès, és a dir, bambús i pins perfectament podats.
El castell resta a l'altra banda del riu. No cal oblidar que és una construcció defensiva d'ús totalment militar, no servia de residència. Aquesta només era la torre, ja que la residència del senyor estava en un altre edifici. El castell original es va acabar de construir al final del segles XVI, però a causa, primer de la desmantalació pel final de l'era Meiji (s. XIX) i, posteriorment, els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, va quedar totalment destruït.
La construcció actual data del 1966. L'interior no sembla pas un castell, és totalment un edifici modern, amb ascensor, calefacció, aire acondicionat, etc. És un museu, i en unes de les plantes hi ha una recreació de batalles entre senyors japonesos de l'època.
En ser negre, li diuen el castell del corb, :) Aquesta és la vista per davant. Ja sabeu que la majoria de castells japonesos són reconstruccions modernes, per tant, no us hauria d'estrenyar que aquest també ho sigui.
Aquest castell va ser un dels més grans de l'època. En ser tant alt, les vistes sobre la ciutat i el jardí són espectaculars.Dins del castell, a part de veure objectes de l'època i documents històrics, hi ha una activitat molt interessant de fer, vestir-se de l'època. Recordeu Humor Amarillo?, com anaven vestits el Takeshi Kitano i el seu seguici?? Doncs igual o millor. Les noies les vesteixen de geisha, i el homes de senyor. No us mostraré fotos, per decència, però dir-vos que val la pena anar-hi d'hora perquè només vesteixen 5 persones cada hora. Es tota una feinada posar-se el kimono, la perruca, l'obi, etc etc. Després la sessió de fotografies és opcional i el fotògraf és un mateix, ja que el servei és totalment gratuït.
Em va sorpendre l'atenció amb què la senyora atenia a la gent. Cal dir que eren les 10 i escaig, acabaven d'obrir i no hi havia gaire gent. A l'estiu deu haver-hi cua. Només penseu que, pel mateix, però amb l'afegit del maquillatge i la sessió de fotos, a Kyoto cobren entre 75 i 100€.
Bé, fet aquest apunt, és hora de tornar cap a l'estació. Per fer-ho, travessarem el pont, entrarem al parc una altra vegada i sortirem pel mateix lloc, donant així la volta sencera al parc.
Però el dia ens havia deparat una nova sorpresa aquí.
Això és una casa de té al costat de l'entrada. Hi havia una aglomeració de gent que, tenint en compte que només havíem vist quatre avis i els jardiners, ja ens estranyar.
A mesura que ens acostàvem vam veure que era un casament. La llàstima va ser que van entrar al recinte i no els vam poder fer una foto d'aprop. Així que vam còrrer a donar la volta, i des de l'altre costat del llac, els nuvis van notar la nostra presència i els vam poder fer aquesta fotografia.No volíem emprenyar pas i semblava que no ho fèiem perquè, tot i la serietat de la vestimenta i l'acte, van dedicar-nos el posat següent:
Kanpai i que per molts anys!!!!D'aquí, sortim a l'altra banda del carrer, on hi ha la parada del bus de tornada cap a l'estació. La següent parada serà Himeji, un altra castell, però aquest no és reconstruït sinó de l'època i potser, el castell més bonic del Japó.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada