dijous, 29 d’abril de 2010

La fabulosa estació de Kyoto

Si Kyoto és coneguda són per la seva gran quantitat d'edificis històrics que té, però el primer que veurem a l'arribar-hi serà un edifici modern, que es mereix la seva atenció, totalment modern i d'una arquitectura d'acer, allunyat de la fusta pròpia dels temples budies i sintoístes.

És l'estació de Kyoto, una macrocomplex al centre de Kyoto i que és on arribarem si hem vingut amb shinkansen.Fixeu-vois en el reflexe de la torre de Tokyo en el vidre. Aquest edifici va ser molt polèmic en el seu dia degut a la seva modernitat, ja que desentona molt amb la ciutat antiga de Kyoto. D'altra banda, és un edifici amb molta personalitat. A part de l'estació, hi ha uns grans magatzems (Isetan), un hotel, un teatre, l'oficina de turisme, diferents botigues i una botiga temàtica dedicada a l'astroboy i altres personatges de manga clàssics dels anys 60. Hi vaig comprar uns draps de cuina petitons però preciosos amb la imatge de l'astroboy!! Ai, que m'entra la nostàlgia.

L'edifici va ser dissenyat per Hara Hiroshi, arquitecte de l'increïble Umeda building d'Osaka.

L'edifici té 15 plantes, i a l'esquerra de la imatge anterior trobareu la torre de Kyoto i podeu intentar-vos retratar amb la torre de fons. Des de l'última planta tenim una vista del sud de la ciutat preciosa i gratis. De la vista, sobre surt la pagoda més gran de Japó i que ja vam visitar aquí.
Aquest n'és l'interior des de la zona nord i cap a on anireu a buscar tots els autobusos per visitar la ciutat i cosa que immediatament farem si em sigueu en aquest viatge. Us hi apunteu?

dimecres, 28 d’abril de 2010

Japó és el país més sorollós del món!!!

Qui ho anava a dir, oi????? Els japonesos són els ciutadans que més soroll soporten en aquest planeta!!!

Haviam, si en el metro no parlen per telèfon, parlen molt fluixet, els molesta la gent que crida, no hi ha nengs, ni motos amb escapament lliure, ni la gent va amb la música amb el mòbil obert, ni hi ha gent que porta la música a tota òstia amb les finestres obertes!!! Però si són la comunitat més educada del món, en un principi, es pot no entendre aquesta classificació.

I més, si ho comparem amb casa nostra, on es produeixen comportaments incívics força sovint, amb gent que crida pel mig del carrer, amb motos que fa més soroll que la meva bateria.

Però al Japó, les autopistes van pel centre de les ciutats, els venedors surten al carrer a cridar les seves ofertes, hi ha obres constants, elements que són difícil de controlar i que han d'elevar els nivells de soroll que s'ha de soportar.

I on creieu que està Espanya en aquest rànking? Una pista, no gaire lluny!!!! Doncs és la segona del rànking!!!!!! I si us mireu aquesta notícia us assustareu de tots els efectes nocius que té l'excés de soroll sobre la salut i el benestar de les persones!!!!

dimarts, 27 d’abril de 2010

El Fuji des del Shinkansen

Una de les millors maneres de veure el mont Fuji (Fuji San en japonés, que no Fujiyama, ja que és una mala pronunciació del kanji de muntanya, per tant, ja ho sabeu tots, el Fuji, a Japó, es coneix com a Fuji San) és amb el shinkansen.

Aquestes són un parell de fotos fetes amb des del shinkansen que ens va portar de Tokyo a Nagoya, que és el mateix que segueix cap a Kyoto i Osaka. Per tant, segur que l'agafareu. Per tant, al cap d'uns 50 minutets de viatge us hi trobareu davant.

És molt probable que a l'estiu estigui envoltat d'una calitxa que no us el deixi veure, vaja, es passa gran part de l'any tapat per núvols. La millor època per veure'l són els dies freds d'hivern i aquí el teniu.
A que és bonic, oi??? A mi m'encanta!!! No m'estranya que sigui una muntanya tant sagrada!
Tot i que el dia era excel·lent, molt fred, però molt net, ja veieu que hi ha els núvols que sempre li fan companyia!!!

Per acabar, podeu veure que no només el Fuji va ser font de les nostres fotografies durant el trajecte.
Deixo per més endevant la visita a Nihondaira i les seves famoses vistes del Fujisan.

diumenge, 25 d’abril de 2010

La Kitty a Barcelona

Avui us porto un lloc que vaig descobrir no fa gaire. És un outlet de la kitty, un outlet de la marca oficial: Sanrio.Aquesta és l'entrada de la botiga.
La botiga està situada al carrer Sancho d'Àvila, un parell de cantonades més enllà del tanatori. Hi ha multitud de coses, des de llapisos, a roba, passant per maletes i tot el que us pugueu imaginar.
Vaja, que si sou fans de la Kitty i voleu omplir casa vostra de coses frikis, aquesta és una bona opció, hi ha de tot i a bon preu.
Ahh, per cert, sapigueu que la Kitty és japonesa, no pas xinesa, com erròniament em va dir la dependenta de la botiga. Va sortir al mercat l'any 74 al Japó, vaja, que ja és grandeta.

I per cert, pels fans de la Kitty, a 40 minuts de Tokyo, des de l'estació de Shinjuku, teniu el Sanrio Puroland, parc temàtic dedicat a la Kitty.

Jo conec algú que s'hi tornaria boig, i vosaltres????

dijous, 15 d’abril de 2010

Yokohama, la ciutat on juga ara el Nakamura

Us sona el Yokohama Marinos???? Doncs és l'equip que va entrenar el Charly Rexach (bé, ell va entrenar el segon equip de la ciutat, que es deia Flügels, però que l'any 1999 va ser absorvit pel Marinos). En el Marinos hi ha jugat el Julito Salinas y el Jon Andoni Goikoechea i n'ha estat l'entrenador el Xabier Azkargorta. Vaja, que amb tanta relació amb gent que ens sona, s'hi havia d'anar oi??

A més, curiosament, el Nakamura de l'Espanyol hi ha anat a jugar fa molt poc.

Bé, doncs aquest no era el motiu per anar-hi, sinó que Yokohama és una ciutat, a part de ser un dels hotels del joc Hotel (vaja, el pitjor hotel, aquell que ningú vol comprar i que les nits et surten super econòmiques i el preu de les edificacions caríssim) de tres millions d'habitants. És la segona ciutat del Japó i ens feia gràcia donar-nos-hi una volteta.

Està entremig de Kamakura i Tokyo, amb el que és una possible parada a sopar en la tornada de Kamakura. Nosaltres, després de fer la segona visita a Kamakura a primera hora del matí, vam poder gaudir d'unes quantes hores més.

Vam arribar cap al migdia a l'estació de Yokohama. D'allà vam agafar un metro fins a l'estació de Sakuragicho, que és l'estació que dóna a la zona de Minato Mirai 21, és a dir, el port i la zona principal a anar a veure de Yokohama.

Només sortir a l'esquerra de l'estació, hi ha l'oficina de turisme. Allà vam definir el recorregut que faríem i, apali, a caminar una altra vegada.

La primera parada no té pèrdua, és l'edifici Landmark. Trobar-lo no és gens difícil, tenint en compte que és l'edifici més alt de Japó. Té quasi 300 metres d'alçada i va ser acabat l'any 1993. Fins el 2004 tenia l'ascensor més ràpid del món, ara és el segon i arriba a una velocitat de 45 km/h. Altres curiositats és que a la planta 71 hi ha un amortiguador de masses, per tal de combatre qualsevol terratrèmol que es pugui produir. De totes maneres, construir un edifici de 300 metres al Japó ho trobo un acte suicida. No m'agradaria ser pas en aquesta zona quan es produeixi el proper terratrèmol.

Tot i que hi ha un mirador a dalt de tot, vam decidir que no valia la pena, però pot ser va ser un error no pujari. Suposo que us heu preguntat què hi fa un vaixell clàssic davant d'aquest edifici. A més, sapigueu que està en una piscina, ja que no té sortida possible. Bé, doncs és un veler de 1930 que està situat davant del Museu del Port i és visitable. Curiosament, el dia que hi vam anar era el dia que estava tancat.

Aquesta és la vista que hi ha des de davant del veler de tota la zona de Minato Mirai 21. Heu vist? També hi ha un hotel vela??? Vaja, no sé si és un hotel vela, però em va fer gràcia veure aquest edifici. Com podeu veure, d'eficis singulars en aquesta zona n'hi ha moltíssims!!

Davant del museu, hi ha una illa. Aquest és el segon destí del dia. Només creuar el pont que hi ha per arribar a l'illa, et trobes uns grans magatzems que es diu World Porters. Però el que val la pena són els Red Brick Warehouses, uns magatzems fets d'una impressionat obra vista vermella, com bé diu el seu nom.

Són dos edificis, un al davant de l'altre, allargats, de tres plantes. En el més llarg de tot, hi ha tot de botiguetes i llocs on menjar. Em va recordar moltíssim Boston. Ens el vam fer de dalt a baix.
I davant del segon edifici, on hi ha un auditori, tenien muntada una pista de patinatge sobre gel de veritat. Què monos els japos patinant i quin dia més xulo que ens feia (llàstima d'una mica de vent pesat, devia ser vent de Reus).
I com que es feia ja mitja tarda i hi havia gana, vam decidir parar a menjar en aquest edifici. Aquí vam probar unes de les coses que oferien allà, patata dolça. Què us sembla? Creieu que fa bona pinta?. Sembla un borratxo, però us asseguro que és de patata patata. Tinc un gust particular, com ve diu el nom, no falla i és patata dolça.
Creieu que em va agradar?? Doncs sí, hem cregut bé i vaig repetir!!! Em vaig comprar una altra tireta igual. Calia aprofitar que estava allà, que dubto que hi torni mai més, però mai se sap!

Bé, doncs després de fer-nos l'illeta, era qüestió de tornar cap enrera i seguir caminant, aquest cop en direcció a la següent visita, l'Osanbashi Pier, un enorme terminal de passatgers de creuers remodalat l'any 2002. Aquí ens hi vam estar molt estona intentant apendre com fer bones fotos. Feia una mica bastant de vent, però l'entorn s'ho valia. Aquesta és la vista a l'esquerra del Pier.I aquesta és la vista a la dreta, on veiem tot el Minato Mirai 21. I en aquesta foto veure molt millor els magatzems vermells. Per cert, la sínia que heu vist en alguna foto (sínia és noria en català, per si algú s'ha quedat pillat amb la paraula; no és que em faci el xulu, fins fa un parell de setmanes no vaig saber que noria, en català, no existeix) forma part del Cosmo World, un parc d'atraccions que hi ha en aquesta zona. En aquest cas, crec que s'han copiat del parc d'atraccions del Pier de Santa Mònica i que haureu vist mil i una vegades en pelis i sèries americanes.

Ara la vista és cap a la ciutat. Resulta que en aquesta direcció es poden veure cinc torres i, per tal que les identifiquis, estan pintada a l'entrada de la terminal. Jo les vaig trobar, tot i que em va costar. Digueu-me si també les heu trobat!!!
Bé, com veieu, s'estava fent de nit!!! Jajaja, mentida podrida. La foto està feta amb un filtre solar per tal de poder fer una fotografia contra Sòl. Encara ens quedaven un parell d'hores de llum i moltes coses per fer.
El següent punt del camí és el Parc Yamashita. Davant d'aquest parc ens trobem en un altre vaixell museu. En aquest cas, és un vapor, també del 1930, que es diu Hikawa Maru.
El parc discórrer al llarg de 750 metres davant de l'aigua i, un cop arribes al final és moment de girar a la dreta i enfilar-nos cap al famós barri xino de Yokohama. Sí sí, al Japó també hi ha barris xinos.

És difícil trobar diferències amb d'altres Chinatown que haguem pogut visitar, sobretot als USA. Molt de xino, moltes botigues, molt de menjar xino i souvenirs. Tot s'ha de dir que és el barri xino més gran del Japó i en donc fe, que després de tot el dia patejant, ja anàvem una mica groguis.

A destacar també els temples que hi havia.
Tots, amb els seus dragons. A diferència d'altres barris com aquest, la fama del seus restuarants és molt apreciada i és un bon lloc per anar a menjar. Nosaltres ens vam decidir per anar probant coses de les diferents parades que hi havia. La veritat és que hi havia molta gent.
No vam acabar de gaudir del tot de la visita degut al cansament, però Yokohama ens va agradar moltíssim. Va ser una tarda relaxada, on vam poder tirar una pila de fotografies, ja que teníem mar, edificis, vaixells, postes de sol, ponts, gent,..., en molt poc espai i amb un dia clar i assolejat d'hivern. Potser no és un dels llocs indispensables de visitar del Japó, però no em negareu que ganes de passejar-s'hi, una miqueta, us n'han vingut!! ;)

diumenge, 11 d’abril de 2010

Kamakura, un paradís de porcelana (Daibutsu)

Bé, se suposa que hem fet el Hikking trail i arribem a la zona del Daibutsu, és a dir, al gran buda de Kamakura.

Després de fer el pagament de la respectiva entrada, com a tot arreu, veiem això. Ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh, a què és bonic?? Bé, és el que hi ha, perquè segons diuen, és la representació més bonica que hi ha al Japó.

Tot i que no és tant gran com la de Nara, només de 13,55 metres pels prop de 20 del de Nara, diuen que està més ben fet. És de bronze, i la veritat és que a mi em va agradar. Té més de 800 anys i porta 500 anys a l'intempèrie. Per tenir tants anys, es manté prou bé, oi?

Bé, i si us preguntàveu com eren la part del darrera del daibutsu, aquí us la deixo. Bé, i aquí se'ns va acabar el primer dia. Se'ns van fer les cinc de la tarda i tots els temples tanquen a aquesta hora. Ens va faltar el Hasedera, el temple que hi ha molt a prop del Daibutsu.

La veritat va ser una pena, però tot i estar reventats, vam aprofitar que estàvem a prop del mar, vaja de l'Oceà Pacífic, i vam aprofitar per intentar treure aquella foto de postal. Què us ha semblat, una caca oi??? Doncs a mi m'agrada!!

Haviam què us sembla aquesta? També és molt .....
tonta...., jo també ho pensava. Però haviam qui és el maco que la fa.

Bé, definitivament, aquí us en deixo una tercera, que crec que també és xuli (quina paraula més cursi coi!!!)Després d'una discusió nocturna, vam acabar de decidint que tornaríem a l'endemà al matí a Hasedera (dera vol dir temple sintoísta, cosa que he après avui a classe de japonès). Si algun temple acaba amb jinja, vol dir que estem davant un temple budista.

La veritat és que va valer molt la pena. A més, abans d'entrar, ens van passar dues coses molt estranyes. Primer, un corb o una àguila, crec que era un àguila, ara no ho recordo bé, va atacar a un nen per fer-li caure al terra el seu gelat. Haviam, la cosa estranya és qui nassos menja un gelat en ple mes de desembre???

I la segona, ens vam trobar a uns catalans que vam conèixer a Tokyo, que eren amics d'una companya meva de classe alemanya. Mira què és petit el país o, segueixo pensant, que tothom va al mateix lloc.

Ells havien llogat unes biciletes, cosa que si no voleu fer el Hikking Trail és una bona opció, però que sinó, us seran una càrrega. Allà vosaltres.

Doncs som-hi, entrem al Hasedera, un temple dedicat a Kannon, la deesa de la misericòrida (no sé perquè estic pensant en Reus ara mateix, :). Per aquest motiu hi ha una representació seva, amb els seus 11 caps, però que no us puc mostrar perquè estava prohibit fer-li fotos. Aquesta vegada no me'n vaig ensortir, sorry!!! Però perquè us feu una idea, és una escultura d'una persona amb un cap gran i envoltat de 10 caps més com si fossin una corona.

El temple està situat al pendent d'una muntanya molt a prop del mar, amb el que les vistes us les podeu imaginar interessants. Però, a part d'això, el temple és una passada, potser un dels més xulos que he vist.

Aquest és el jardí que hi ha a la part de baix. Quina pena que els arbres no tinguin cap tipus de fulles, durant el mes de novembre, la imatge ha de ser espectacular!!
Pujant el temple, el primer que veiem és això. Són tot de figuretes de Jizo Bodhisattva, divinitat que ajuda a les ànimes de nens morts per arribar al paradís. Quan saps la història, veus que és una zona molt trista. Bé, el que us deia. Si abans us he mostrat el Sòl a punt de pondre's, aquí el teniu a les 10 del matí.
Val molt la pena pujar a dalt i donar-se una volta per la muntanya. L'objectiu és trobar aquesta petita escultura. Quan la trobeu, voldrà dir que haureu arribat a dalt de tot i podreu tornar cap avall. Aquestes són les escales per on vam baixar. Com és possible tenir un jardí tant ben cuidat???
Però el temple encara ens guarda una petita sorpresa final. A la dreta del temple, hi ha una petita cova amb una entrada especial per turistes guiris, és a dir, especial per volar-se el cap si no vas amb cuidado. Aquest és l'espectable que hi trobem. Evidentment, aquestes figuerets són comprades i la gent hi escriu la pregària al darrera.
Per últim, classes d'escriptura al propi temple, cosa que al Japó no és només una proba que ha de superar el Chino Cudeiro d'Humor Amarillo, sinó també un art molt apreciat.
Què us ha semblat Kamakura? Per mi imprescindible? Coincidiu?? Teniu un plan de visita millor? Què us ha agradat més?

dimarts, 6 d’abril de 2010

Kamakura, un paradís de porcelana (Hikking Trail)

Seguint la nostra visita per Kamakura i perquè us situeu us porto un mapa que he agafat prestat de la japan-guide. Ara ja us heu situat i ens posem a Hachimangu, que és el temple més important de Kamakura. El temple està dedicat a Hachiman, que seguint amb la nostra dèria per traduir paraules japoneses, podríem dir falsament que Hachi-man, seria l'home vuit, ja que hachi vol dir vuit, però man no vol dir pas home, així que l'home 8 no és una bona traducció; però sent els patró dels samurais, sí que colaria l'home infinit, no creieu? Vale, no, desisteixo! :(

I jo em pregunto que estan fent aquí?
Doncs el que estan fent és col·locar el guardiment de cap d'any, amb la famosa fetxa d'entrada d'any nou i que tant bé queda a casa, :)
Ja sabeu que des d'aquí us proposo tornar enrera a buscar el Hikking Trail del Daibutsu, com posa al mapa, ja que hem d'anar a rentar diners.

Ja us vaig explicar com arribar-hi, però aquí us deixo una referència fotogràfica perquè tingueu clar on comença el caminet.Aquí dalt hi ha un temple que no val la pena visitar, almenys a mi no m'ho va semblar. I aprofitant-me una mica de l'alçada, vaig treure un parell de fotos de l'interior per sobre de la valla.

Aquesta és l'entrada del temple en qüestió: Jochiji, és a dir, el 4rt temple zen més important de Kamakura. Ja em vist els dos primers, per tant, esteu d'acord amb mi que amb dos és més que suficient??Aquest és l'edifici principal. Lleig no és, però nem per feina!!El cami és força accessible per tothom, tot i que és llarguet. Es necessita una hora i mitja per fer-lo sencer, però té premi. A dalt de tot hi ha una estàtua de Minamoto Yarimoto que, encara que no ho sembli, no anava amb una Honda, sinó a cavall, ja que va viure cap a finals del segle XII, que va ser un shogun de l'època, vaja una espècie de Guifré el Pilós nostre, però encara més baixet. I molt a prop d'aquí, trobem un temple molt curiós, Zeniarai. Aquesta és l'entrada, a que fa gràcia, oi?? On creieu que anem??? A la fi del món?? Al centre de la terra?? A Wonderland???Això és el que trobem un cop hem passat aquesta cova. El temple està dedicat a les serps. I una mica més endevant, trobem el que hem vingut a fer, hem vingut a netejar diners. Segons el que he trobat, el nom del temple vol dir netejar monedes.

Per 300 iens et donen el pack per poder pregar convenientment, format per dues espelmetes, un bastonet a posar en els cremadors i un cistellet. Un cop has posat les espelmetes en el seu lloc i has encès el bastonet, només cal decidir quan vols liar-la, és a dir, quants bitllets vols fer malbé.

Nosaltres ens vam decidir per 1.000 iens, unes monedes i 10€, euros euros euros, jajaja, és que estic pensant en el Núñez. De vegades, puc ser una mica indeseable!!
Aquí tenieu el procés i ara el resultat.
Us podeu imaginar la feinada per secar els bitllets per tornar-los a posar a la cartera. L'aventura és divertida i és curiós veure gent amb uns quants ichi mans molls, és a dir, uns quants bitllets de 10.000 iens, que és una pastuca. És a dir, netejaríeu uns quants bitllets de 100€ aquí. Penseu que la llegenda diu que els diners valdran el doble. Els de la trama Gürtel van passar per aquí amb un maletí ple de billets de 500 eurets.

I després de la visita a aquest temple, seguim pel nostre trail, que encara ens queden uns minutets fins a la zona de Hase, per veure el Daibutsu.

La tarda es va acostant, estem a ple hivern, és final d'any i el dia dura molt poc. Són prop de les quatre de la tarda i s'està fent de nit. Ens hem d'afanyar que els temples els tanquen a les cinc, però encara tenim temps de veure una preciosa vista de la ciutat.
I per últim, us mostro com de dur és aquest trail. Fixeu-vos una miqueta com aquesta noia està fent-lo amb unes impressionants Chirucas de montaña, és a dir, taló de 5 centímetres, sola de mig centíemtre de cuero made in spain i acabat de xarol amb dos dits de pols. Vaja, dubto que hi ha millor calçat per fer aquest camí. A partir d'aquí, com diria aquell, crec que no hace falta desir nada más. :)