Seki, el poble del carrer major

Això no s'atura. Ja fa una setmaneta que estic per aquí. Se'm fa força estrany tot. Els carrers són diferents, la il·luminació dels carrers m'enlluerna, m'he trobat amb pèrdues de civisme però no vegeu com flipen els japos amb Barcelona. He fet quatre fotos de la nostra capital, les he posat al Picassa i han al·lucinat com jo he fet amb ells.

Tenim una arquitectura ben original, un patrimoni propi a cuidar i promocionar. Ara que es crea l'Agència Catalana de Turisme i que sembla que disposarà d'un 15% més de pressupost ens porti un turisme de qualitat, que sàpiga valorar el que tenim aquí, i està clar que el japonès és un turisme que podria entrar en aquesta categoria.

De la mateixa manera que Barcelona té una arquitectura molt peculiar, després d'Iga-Ueno, avui anem a visitar un poblet molt petitó, Seki. Hi ha un altre Seki a Gifu. Si el voleu buscar per internet, aquest poseu Seki-juku.

Seki és un poblet molt a prop de Kameyama, només està a una parada d'aquesta ciutat important perquè hi paren els Shinkansen. Tot em recorda a Castelló d'Empúries i Figueres. Potser és una paranoia de bon matí, però pensant-hi, Figueres la tindríem com la capital important i ben a prop un poblet bonic, petit, amb carrers estrets i cuidat.

Això és Seki. A la pròpia estació hi ha una espècia d'oficina de turisme on em van facilitar un mapa en perfecte japonès. El mapa assenyala amb dibuixos els principals edificis del carrer central del poble, que és la seva principal atracció. Primerament me'l vaig passar, però després vaig recular una miqueta i allà era. És aquest carrer.Com veieu, quasi totes les cases són de fusta, tenen com a molt dues plantes (és a dir, la primera i la segona, no pas planta baixa i primera, que ells no es compliquen la vida com nosaltres amb entresols, plantes baixes, principals, etc).

L'harmonia de tot el poble contrasta amb el caos que impera a la majoria de grans ciutats japoneses, on la llibertat dels arquitectes és total. Aquí els colors són foscos, les finestres són petites, no hi ha aceres i impera la tranquil·litat.

El carrer fa una mica més de 2 kilòmetres. És un carrer perpendicular al que surt de l'estació, estació on, per cert, hi havia un taxi, tot i ser un poble ben petit (cosa que sorprèn però només a mitges si pensem l'embellida que està la població japonesa). Arribes a la meitat del carrer. Si teniu poc temps, us aconsello que feu el carrer girant a l'esquerra, no a la dreta, ja que hi ha més coses a veure.

Caminant sense rumb per aquest carrer i observant tot el que estava al meu voltant, em vaig trobar aquest senyor tallant les fulles dels arbres del seu jardí. Amb quina delicadesa ho feia. Quan sigui jubilat (si hi arribo) m'agradaria tenir un arbre i cuidar-lo amb aquest estil, no trobeu que ha de ser molt relaxant. A més, els jardins japonesos transmeten aquest calma i un aire d'ordre apostoflant!)Aquesta tovallola que veieu que porta el cap és molt típica. La porta gent que treballa al mercat del peix, els que treballen a la construcció, els que toquen el taiko i, quan es fan el llacet al davant, em donarien ganes de posar-me'n una. De totes formes, he agafat el seu costum de portar una tovalloleta petita a tot arreu i crec que és molt útil (i quan dic petita heu de pensar en la mentalitat japonesa...... :)

Ficant una mica el nas en una de les cases antigues, es podia veure el jardí interior; tot estava completament immaculat.Una mica més amunt em vaig creuar amb els temples. No hi vaig perdre massa temps, no tenen encant, l'encant està en passejar i deixar-te endur per la imaginació i situar-te 200 anys enrere en una societat tancada i ordenada, amb els seus samurais i fent càbales de com deurien viure.Ja arribant a final del carrer trobem un denki, que és el nom que reben les botigues d'electrònica. Concretament es diu Kurokawa denki, jeje, que tot apunta a ser el Ca l'Antònia de Seki!!, vaja, cal Kurokawa.I que mono el senyor, té un parking pels clients, que dubto jo que sigui massa utilitzat, però em va agradar el cartell que hi han posat amb el Crayon Shin Chan, com diu allà.I amb aquestes que ja he caminat més d'un kilòmetre carrer amunt, he tingut temps d'enviar l'última postal nadalenca que em faltava per fer i arribem, també, a l'última atracció del poble, una casa antiga que es pot visitar que és tota de fusta.Eren prop de les cinc i estaven a punt de tancar. No hi havia ningú, hi vaig entrar i us la vull ensenyar amb aquest vídeo.
De tornada vaig poder veure què difícil ha de ser mantenir aquestes cases de fusta. Aquesta senyora li estava retornant el color marron a les persianes, però ja són ganes, tanta vareta ha de ser una completa pallissa. I si més no, ella ho feia amb tota naturalitat.Per acabar, un parell de fotos del què trobareu si us feu tot el carrer.

Primer, un bar decorat amb coses antigues (que mona la bicicleta!! Kawaii desu!!!)I per últim, un jardinet dins d'una casa que sobresurt pel sostre.I patatim, patatam, ja hem fet un noi dia. El que havia començat en expectatives altes i que no havia pogut complir (Iga-Ueno) va acabar amb un passeig solitari per un poble bonic i acollidor sense més pretensió de passar una bona estona (Seki).

Iga Ueno, el poble dels ninjas!

Entrem a la recta final, em queda un mes i uns pocs dies d'estada al Japó. Aviat em vindran a visitar però encara tenim coses interessants a visitar. Avui, nova excursió, ens nanem a Iga-Ueno.

Aquesta era una excursió que volia fer el dia que vaig anar a veure les 48 cascades d'Akameguchi
que estava aprop però se'm va fer tard.

Per anar a Iga-Ueno hi ha dues opcions, JR o Kintestu. Com que ja us podeu imaginar que hi vaig anar tirant del Seishun Pass de la JR, l'opció de la Kintetsu va quedar descartada.

Primer s'ha d'arribar a Kameyama i després agafar el tren més estrany que he vist mai. És com un autobús, però és un tren. només té un vagó i funciona a gasoil. L'aspecte és de tren però el soroll d'autob’うs. Només n'hi ha un cada hora i va ser tota una aventura. Em sentia com explorant el Japó interior, :)A què és mono!!!! No us donen ganes de pujar-hi??? No va ser el primer que em vaig trobar, ja que a la zona d'Ise també n'hi havia un altre, però en aquella ocasió era blanc.No és que estigués ple de guiris!!!

En qüestió d'unes dues hores i mitja em vaig plantar a Iga-Ueno. Només al sortir vaig veure aquest mapa i vaig pensar, ups, ja tic salvat, ja sé com arribar a la zona del castell i del museu ninja. Qué mona que és la muntanyeta dibuixada!!! Són tant coquetos!!!!!La zona de l'estació era la d'un poble petit i em preguntava on queia el castell. De seguida ho vaig veure. Venir amb la JR és una putada! Et deixa al poble del costat, d'aquí el nom compost d'Iga-Ueno. Em va tocar caminar com 30 minuts fins arribar a Iga, estava a Ueno. Era fàcil guiar-se ja que es veia el castell des de la distància. Però, ai mareta, ja tocava perdre's alguna vegada pel Japó.

Un cop envoltat per cases, la vaig liar, i quan ja estava arribant vaig girar a la dreta i la vaig liar parda!!! Bé, que els 30 minuts es van convertir en una hora i quart. Bé, després de 3 mesos al Japó ja tocava que passés alguna cosa d'aquestes. Com deia la meva àvia, qui no té cap, té cames!!

De totes maneres, això em va permetre trobar la botiga de segona mà on vaig veure la guitarra del Doraemon. Si us voleu estalviar la caminata, agafeu la Kintetsu, que us deixa davant de la zona del castell.

Finalment vaig trobar el recinte on hi ha el castell i el museu dels ninjas. Però semblava que no fos el meu dia. Mireu mireu!!!Això és el que vaig veure del castell, és a dir, les obres que el tenen completament tapat. És una cosa que sembla que passa sovint en la majoria dels castells, els han d'anar restuarant (que no vol dir lloc per menjar sinó que reparació<- sembla un xist pitjor que els del Montilla, bé, no ho sembla, ho és!!! Jajajaja). Al estar pintats, la pintura es fa malbé i l'han de pintar de nou. Però ho fan amb tècniques molt artesanals i li donen una pila de capes, amb el que tenen el castell tapat una pila de mesos. Però com que no us vull deixar sense mostrar perquè valia la pena anar-hi, aquí teniu una foto robada!Quina llàstima, oi?????

Però, com que no hi ha mal que 100 anys duri, vaig anar a donar una volta pel parc del voltant del castell. Com sempre, hi ha aigua al voltant del mur del castell. El poble era ben tranquil i vaig anar a donar una volteta i, aja, sorpresa!!! Què què, us preguntareu??? Home, una mica de paciència, jeje, que punyetero que sóc a vegades!!!

La sorpresa va ser que vaig veure una pilota dins de l'aigua. Com que portava un mal dia, em vaig decidir a enfilar-me, creuar unes verdisses i embrutar els texans però per una bona causa. Una pilota Mikasa oficial. Ara ja em podia sentir com l'Oliver i el Benji (els recordeu oi??). Llàstima que sigui més dolent que el Bruce Harper. I com a mostra, la foto!!La pilota és xulíssima, la devien colar uns crius al llac i no els devien deixar anar-la a buscar, ja que tenia els colors una mica desgastats. És o era la pilota oficial de la lliga japonesa i, evidentment, ara mateix la tinc voltant per aquí!! Gran souvenir!!! Vaig fer un parell de xuts i em vaig desofegar bastant. El balón, mi mejor amigo!!!

Per la zona, hi havia aquest edifici en forma de bolet dedicat a un personatge famós del poble. Un home amb les mans molt brutes i quasi sense dents em va intentar explicar qui era, però estava més pendent de veure com me'l podia treure de sobre que no pas del què em deia. Per tant, només us puc deixar la foto! L'home en qüestió és el del xandall blau. Al davant mateix d'aquest edifici hi ha el famós museu ninja. I què és el museu ninja?? Doncs és una atracció on hi ha una casa amb tot de trampes que tenien els ninjas en el seu temps per defensar-se. Trampilles secretes, dobles parets, passadissos secrets i altres trucs.

Em vaig sentir molt estrany. Era l'única persona que hi havia el museu i un home ja gran, d'uns 50 i bastants, vestit de ninja em va fer entrar a la casa. Em vaig treure les sabates (apa, peus glaçats un altre cop és el que vaig pensar) i em vaig seure davant seu. Ell, en perfecte japonès, em va començar a explicar tots els trucs i secrets de la casa. Per ajudar-se, tenia tot de cartells a les parets en anglès, però que per respecte no llegia per mirar-lo els ulls i com actuava.

Em sentia un nen petit, però massa gran com per guadir de l'atracció. A més, el molt animal, em va voler fer passar pels passadissos i les portes secretes. Potser era l'edat que li feia veure no massa bé: però senyor, que no passo per la porta!!!!! I volia que m'amagués darrera una porta secreta! jajaja, ni la salxixa peleona!!!!

Bé, si més no, es pot dir que l'home era tot un professional. Ell va fer el seu paper, llàstima que el públic, és a dir, jo, no acompanyés massa!

Després pots visitar l'exposició sobre ninjas que hi ha al pis de sota. Es poden tocar la majoria de coses, tot i que està una mica vell. Però és interessant. Anem a les armes, primer les estrelles. Ara les catanes. Atenció al garfi estil Vega de l'Street Fighter II. Per últim, no només d'espases es vestien els ninjas. Si heu vist El último samurai veure que també les gastaven amb pòlvora, que de tontus, els japos, tenen poquet. Ja pecaran d'altres coses!
Amb això vam fer el matí. Em quedava una caminata fins a l'estació. Tot i que em van recomanar probar la carn d'allà vaig pensar que ja aniria a dinar a prop de la zona comercial on hi havia la botiga de segona mà. Caca de la vaca, vaig acabar dinant petat a un Kentucky Fried Chicken, que no deixa de ser el mateix que tenim aquí però amb racions molt més petites, però molt més!!!

D'aquí vam anar començar a recol·lar, però la pilota Mikasa i jo vam etablir certa relació, a l'estil Wilson i Tom Hanks al Náufrago (m'ha quedat una entrada bastant cinèflia) i vam decidir fer una paradeta a Seki, poblet petitó que hi ha abans d'arribar a Maibara. Però per veure'l, jeje, ja sabeu el que us toca. つつぐ

Les 48 cascades d'Akameguchi

Apunt d’entrar a la recta final de la meva estada al Japó, veig que si hi ha una prefectura a la regió de Chubu que sobresurt de les altres en quan a llocs interessants on anar és Mie. I en aquesta zona és hem de col·locar a Akameguchi i les seves 48 cascades.

És el primer dimecres del mes de desembre. És una mica tard per anar-hi perquè la majoria de fulles ja han caigut dels arbres però, tot i així, encara en queden suficients per donar per ben gastades les prop de tres hores de tren que hi ha des de Nagoya.

Akameguchi és un poble molt petit i l’únic que té són les cascades. Per arribar-hi s’ha de baixar en una estació que quasi no hi baixa ningú i menys un dia entre setmana. Un cop allà, s’ha d’arribar a la zona de les cascades. Es pot fer amb autobús, però si arribes a les 11 i escaig i et diuen que el proper bus vindrà passades la 1, és un bon moment per buscar alternatives.

Com que la poca gent que va baixar eren avis excursionistes amb ganes de fer fotos amb les seves súper càmeres i els seus súper trípodes, em van oferir anar amb ells amb taxi cap allà. El cap d’estació (era el cap perquè no hi havia ningú més a l’estació i suposo que si estàs sol, almenys et manes a tu mateix) havia trucat a un taxi i el vam compartir entre 4, finalment. Així que, tot i la desubicació inicial, vaig saber com arribar a lloc i millor del què em pensava.

El taxi ens va deixar en un lloc amb 4 cases, un hotel i unes quantes tendes de souvenirs. Vaig preguntar als mateixos avis si sabien on hi havia un onsen i resulta que en aquell moment hi estàvem passant pel davant. Ole, ja tinc lloc de relax per quan acabi de caminar.

Les 48 cascades d’Akame són un conjunt de moltes petites cascades petites i 6 de considerables que hi ha durant el transcorregut d’uns 3 quilòmetres d’un petit riu. El recorregut està totalment preparadíssim, amb ponts escales i baranes perquè hi pugui anar tothom. Vaja, no tens pas la sensació d’haver descobert cap cosa nova. És més, hi ha una entrada i has de pagar uns 300 iens.

Aquesta és la primera cascada gran que trobes pel camí. Està bé que li posin les 48 cascades d’Akame, però vaja, tot i que es una mica fals, l’entorn supleix el màrqueting del nom. A més, algú sap quina és l’alçada mínima d’un salt d’aigua perquè tingui la consideració de cascada.

La zona era molt obaga, però hi havia llocs on entrava el Sòl i es deixaven fer aquest tipus de fotos. Per aquí el mig passa el riu.
La segona cascada. Feia un dia excel•lent, amb una jaqueteta n’hi havia més que suficient. La veritat és que no sé si es podrà, però venir a banyar-se en aquesta zona a l’estiu ha de ser una passada, amb aquesta aigua tant clara.

Tercera cascada gran. Aquesta és la més llarga, però també la més primeta. Fem una mica de barranquisme i ens hi tirem???Ai, no sé què semblo amb aquesta cara tant blanqueta, sembla que algú m’estigui il•luminant el camí. Tant de bo sigui així!! :)

Ja és hora que donem una mica de protagonisme al riu que nodreix d’aigua les nostres cascades. És un riu petitó, que s’alimenta de dos llacs que hi ha a la part de dalt del camí i que imagino que deu està perfectament regulat el cabdal del riu per mantenir-lo estable durant tot l’any i afavorir la protecció de l’ecosistema de la zona i que t’ensenyen en la petita exposició que hi ha a l’entrada del camí, un cop has pagat l’entrada. Aquests petits salts d’aigües que veieu a la foto són els que ajuden a sumar 48.A part d’avis, també hi havia alguna parella. És un lloc tranquil i no gaire exigent per venir a passar una estoneta romaticona. A més, com que molts japos fan festa entre setmana, ja que les botigues estan obertes set dies o per exemple, tanquen el dimecres, es fàcil trobar-te gent jove entre setmana pels llocs.La quarta cascada. Aquesta és més baixeta, però més oberta que les altres. Fixeu-vos aquí com de preparat està el camí, amb totes les baranes.

El meu company de viatge i les ganes d’embrutar-me els pantalons em van fer enfilar-me una mica per fer la foto a la cinquena cascada.I aquesta és l’última de les grans cascades.Sobre aquesta cascada, hi ha els dos llacs que alimenten el riu. Aquest n’és un. Això és el que em fa dubtar una mica de la naturalitat de la zona. Però tot i així està molt ben cuidat i sembla tot molt natural. Crec que l’únic que han fet és controlar l’espai per permetre’n l’explotació turística amb control, donar llocs de treball a la gent d’un poble molt petit que sinó estaria perdut al mig del Japó i cuidar l’entorn per afavorir-ne la bellesa que, per sí sol, ja té.

A la part de dalt del riu hi ha un bosc de faigs. El recorregut és de prop de dues hores.

I per últim, abans d’emprendre les tres hores de tren de tornada cap a Nagoya, un onsen per relaxar-nos. Vaig tenir la sort d’estar sol i poder-ne treure algunes fotos.

Un dia rodó. El millor de tot d’aquestes excursions és que tot els japos et miren amb una cara de: què nassos està fent un guiri per aquí, i et dóna una sensació de moment especial i únic difícilment explicable.

Després d'Ise, Futami i Toba

Després d'haver vist temples a Ise, vam tornar a agafar el Can Bus per anar a Futami. Aquí ja toquem el mar. Van ser com 35 minuts de bus.

De camí cap allà es passa per un parc temàtic, el Ise Auchi Momoyama Bunkamura. Aquesta és la foto del castell d'Azuchi, que és un castell reconstruït real que hi ha dins del parc. La veritat és que no hi havia massa gent en el parc, també ho devia fer el fet que era un dimecres de novembre.I d'aquí ens vam plantar a Futami. El que anem a veure és una corda que uneix dues roques. Aquesta és l'explicació senzilla, però és més que això. La corda és de palla i pesa la friolera d'una tona. Al ser de palla, la humitat la fa malbé ràpidament i l'han de canviar 3 cops a l'any. Es diuen Meoto Iwa o les roques casades.Representa la unió d'una parella unida per una corda sagrada anomenada Shimenawa i que es pot trobar rodejant toris, altres pedres o arbres. Que cadascú tregui les seves conclusions de quina roca pot representar l'home i la dona en cas de parelles heterosexuals.

Al davant hi havia un temple. És un lloc on hi acudeixen les parelles per pregar per la seva relació. Hi havia moltes petites peces de fustes on cada parella hi feia inscripcions i després les deixava penjades en el temple. El que no us puc dir és què hi posen, però també hi havia occidentals que hi havien escrit. Vaja, una manera com una altra de vendre les peces de fusta i subvencionar el manteniment del temple; una mica com els nostres ciris.

Ben a prop hi ha un restaurant on vam probar els Udon d'Ise. Udon, com molts sabreu, són els típics fideus gruixuts japonesos. Vam anar a un lloc on només serveien aquest plat i prou. Són fideus blancs amb caldo de bonítol. A mi no em van dir res d'especial.

Tornant cap a la parada d'autobús, per la qual teníem 15 minuts ben bons, am aprofitar la sensació d'infinit que t'ofereix el mar per buscar fotos expressives. Aquí en teniu el resultat. Entre el vent i el dia que feia, la sensació de llibertat era màxima. Tant de bo ens sentíssim així tots els dies.Vam arribar a l'estació, eren quarts de tres i havíem d'esperar el bus. Total i absoluta tranquilitat.

Només a uns metres de les roques hi ha l'aquari de Futami, però vam obviar la visita, jo amb el de Nagoya ja en tinc prou per molts de temps. Propera parada i última, Toba. Aquí hi ha una petita illa que es dedica a la producció de perles. És Mikimoto, tal i com veieu en aquest cartell. Fan perles cultivades. És la principal atracció de Toba, sense perjudici de la vista de la bahia que teníem. davant Si volies, podies agafar aquest vaixell i et portaven a donar una volta per la zona. Es veu que et porten a un lloc on pots tocar dofins, però tampoc estàvem per tocar dofins ni per agafar un vaixell. El que vam fer va ser pujar a un petita muntanyeta, que era un parc i a part refugi en cas de tsunamis, com podeu veure en aquesta senyal. Va ser un bon lloc per posar punt i final a l'excursió, amb la vista de l'illa de la fàbrica Mikimoto, fixeu-vos que hi ha un pont que l'uneix a la costa. Hi ha un museu que es pot visitar, però clar, com us podeu imaginar, tampoc hi vam anar. Tot sigui per estalviar uns dinerets. A més, al no ser un fan de les perles, tampoc em va despertar cap interès. Per últim, i tenint en compte que la vista era el millor de Toba, aquí teniu la bahia en vídeo.

Ise II: Naiku o el temple de l'interior

Després de veure el temple de l’exterior o Geku, toca anar-nos-en cap el temple de l’interior o Naiku. D’aquesta manera, començarem a fer servir el Can Bus del qual heu comprat el tiquet per un dia l’oficina de turisme.

Són prop de 15 minuts amb bus i quasi una hora caminant. L’entorn encara sembla més bonic que el de l’anterior temple i mira que era difícil de superar. Primer de tot ens trobem un pont de fusta que diria que només fa uns mesos que ha estat reconstruït ja que el color de la fusta és molt groc i, a més, fa olor a nou. El pont es diu Ujibashi i el riu es diu Isuzu.

No ens podem estar de contemplar el paisatge. És 25 de novembre i la tardor avança, però els colors no deixen de ser brutals.I en aquesta zona vam trobar un grup de la Imserso amb la seva guia. A que són maques amb aquesta banderola. Així, no es perden!! I què em diuen del conjunt, faldilla pantaló més sabates de taló Adidas. Home, no sigueu cruels, que hi ha molta pedra per anar amb un salonet!Dins d’un edifici, abans d’arribar al temple, vam trobar aquest grup de dones totes vestides amb kimonos similars. Ni idea del què feien!Més fotos del paisatge, intentant captar el Sòl entre les branques. Jo ho intento!!!!I si ho intento no estic obligat a més, o sí?????I com es fa un temple, ens podríem preguntar, doncs ni idea, però aquí teniu un fonaments del que sembla serà alguna cosa per l’edifici on hi havia totes les dones amb kimono.El temple de Naiku està dedicat a Amaterasu-Omikami o deesa del Sòl que és la divinitat de la família imperial del Japó i del poble japonés. Es situa en el lloc més sagrat de tots els temples del Japó, en mig de 5.500 hectàrees de cedres.

No us podré ensenyar el temple amb fotos per la mateixa raó d’abans. Un segurata amb el cap pelat i cara de mala llet m’anava seguint amb la mirada i només vaig ser capaç de robar aquesta foto del monjo que hi havia a la dreta de l’entrada del temple escrivint alguna cosa. Espero que no s’enfadin! Ho vaig fer d’amagatotis.Amb aquest vídeo intento mostrar-vos la perspectiva de les terrenys i on construiran el nou temple Naiku.

Per si ho dubtàveu, estem al Japó, :)I fins aquí els temples d’Ise. Ara agafarem el Can Bus fins a Futami, però això ja serà part d’una nova entrada. Per tant, continuarà!!!!!!!