dilluns, 8 de febrer de 2010

Seki, el poble del carrer major

Això no s'atura. Ja fa una setmaneta que estic per aquí. Se'm fa força estrany tot. Els carrers són diferents, la il·luminació dels carrers m'enlluerna, m'he trobat amb pèrdues de civisme però no vegeu com flipen els japos amb Barcelona. He fet quatre fotos de la nostra capital, les he posat al Picassa i han al·lucinat com jo he fet amb ells.

Tenim una arquitectura ben original, un patrimoni propi a cuidar i promocionar. Ara que es crea l'Agència Catalana de Turisme i que sembla que disposarà d'un 15% més de pressupost ens porti un turisme de qualitat, que sàpiga valorar el que tenim aquí, i està clar que el japonès és un turisme que podria entrar en aquesta categoria.

De la mateixa manera que Barcelona té una arquitectura molt peculiar, després d'Iga-Ueno, avui anem a visitar un poblet molt petitó, Seki. Hi ha un altre Seki a Gifu. Si el voleu buscar per internet, aquest poseu Seki-juku.

Seki és un poblet molt a prop de Kameyama, només està a una parada d'aquesta ciutat important perquè hi paren els Shinkansen. Tot em recorda a Castelló d'Empúries i Figueres. Potser és una paranoia de bon matí, però pensant-hi, Figueres la tindríem com la capital important i ben a prop un poblet bonic, petit, amb carrers estrets i cuidat.

Això és Seki. A la pròpia estació hi ha una espècia d'oficina de turisme on em van facilitar un mapa en perfecte japonès. El mapa assenyala amb dibuixos els principals edificis del carrer central del poble, que és la seva principal atracció. Primerament me'l vaig passar, però després vaig recular una miqueta i allà era. És aquest carrer.Com veieu, quasi totes les cases són de fusta, tenen com a molt dues plantes (és a dir, la primera i la segona, no pas planta baixa i primera, que ells no es compliquen la vida com nosaltres amb entresols, plantes baixes, principals, etc).

L'harmonia de tot el poble contrasta amb el caos que impera a la majoria de grans ciutats japoneses, on la llibertat dels arquitectes és total. Aquí els colors són foscos, les finestres són petites, no hi ha aceres i impera la tranquil·litat.

El carrer fa una mica més de 2 kilòmetres. És un carrer perpendicular al que surt de l'estació, estació on, per cert, hi havia un taxi, tot i ser un poble ben petit (cosa que sorprèn però només a mitges si pensem l'embellida que està la població japonesa). Arribes a la meitat del carrer. Si teniu poc temps, us aconsello que feu el carrer girant a l'esquerra, no a la dreta, ja que hi ha més coses a veure.

Caminant sense rumb per aquest carrer i observant tot el que estava al meu voltant, em vaig trobar aquest senyor tallant les fulles dels arbres del seu jardí. Amb quina delicadesa ho feia. Quan sigui jubilat (si hi arribo) m'agradaria tenir un arbre i cuidar-lo amb aquest estil, no trobeu que ha de ser molt relaxant. A més, els jardins japonesos transmeten aquest calma i un aire d'ordre apostoflant!)Aquesta tovallola que veieu que porta el cap és molt típica. La porta gent que treballa al mercat del peix, els que treballen a la construcció, els que toquen el taiko i, quan es fan el llacet al davant, em donarien ganes de posar-me'n una. De totes formes, he agafat el seu costum de portar una tovalloleta petita a tot arreu i crec que és molt útil (i quan dic petita heu de pensar en la mentalitat japonesa...... :)

Ficant una mica el nas en una de les cases antigues, es podia veure el jardí interior; tot estava completament immaculat.Una mica més amunt em vaig creuar amb els temples. No hi vaig perdre massa temps, no tenen encant, l'encant està en passejar i deixar-te endur per la imaginació i situar-te 200 anys enrere en una societat tancada i ordenada, amb els seus samurais i fent càbales de com deurien viure.Ja arribant a final del carrer trobem un denki, que és el nom que reben les botigues d'electrònica. Concretament es diu Kurokawa denki, jeje, que tot apunta a ser el Ca l'Antònia de Seki!!, vaja, cal Kurokawa.I que mono el senyor, té un parking pels clients, que dubto jo que sigui massa utilitzat, però em va agradar el cartell que hi han posat amb el Crayon Shin Chan, com diu allà.I amb aquestes que ja he caminat més d'un kilòmetre carrer amunt, he tingut temps d'enviar l'última postal nadalenca que em faltava per fer i arribem, també, a l'última atracció del poble, una casa antiga que es pot visitar que és tota de fusta.Eren prop de les cinc i estaven a punt de tancar. No hi havia ningú, hi vaig entrar i us la vull ensenyar amb aquest vídeo.
De tornada vaig poder veure què difícil ha de ser mantenir aquestes cases de fusta. Aquesta senyora li estava retornant el color marron a les persianes, però ja són ganes, tanta vareta ha de ser una completa pallissa. I si més no, ella ho feia amb tota naturalitat.Per acabar, un parell de fotos del què trobareu si us feu tot el carrer.

Primer, un bar decorat amb coses antigues (que mona la bicicleta!! Kawaii desu!!!)I per últim, un jardinet dins d'una casa que sobresurt pel sostre.I patatim, patatam, ja hem fet un noi dia. El que havia començat en expectatives altes i que no havia pogut complir (Iga-Ueno) va acabar amb un passeig solitari per un poble bonic i acollidor sense més pretensió de passar una bona estona (Seki).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada