dimarts, 2 de febrer de 2010

Trobant a faltar coses de Japó

Perquè som com som?????? No tinc ni idea, però avui ja he tingut d'aquelles experiències que no m'agraden de la nostra terra.

Per coses que passen, al portàtil se li ha fos la pantalla i m'he decidit a portar-lo a reparar al servei oficial que em queda més a prop, que és el de la Sagrada Família. Després de molt temps, he rescatat la meva targeta del Bicing i amb un cop de bici (o dos, pq mira que tava trillada la pobra bicicleta) m'hi he arribat.

Com que és una zona que no hi he anat pas amb bici, m'he decidit a fer el que feia al Japó, aparcar la bicicleta al davant mateix de l'establiment. L'he deixat recolçada al vidre perquè, per variar, li faltava el cabellet.

Entro a l'establiment i dic que porto un portàtil; em diuen que m'esperi una estona. I cap problema, m'ofereixen una taula, l'obro i em començo a esperar. Amb aquest impas, miro cap a fora i un criaju de merda, tot llest ell, ja havia pillat la bicicleta i se la volia endur. Però com són no????

Ja ho sé, pardillo, sóc un pardillo. Clar, quan tot gros jo he sortit de la botiga, el criu l'ha deixat. Haviam, xaval, allà on siguis, la bicicleta és d'algú, l'ha deixat allà algú un momentet mentre fa una gestió. No cal que la vagis robant. Tant costa que t'entri en el teu cap!!

No és que al Japó no passin aquestes coses (allà només es roben bicicletes i paraigües), però en els quatre mesos que vaig aparcar la meva bicicleta al carrer amb un candau que porta d'origen la bicicleta i que es peta fent una mini palanca, mai em va passar res.

Aquí deixo una bici dos minuts lliure i ja me la volen fotre. Sí, sóc pardillo per no haver buscat un bicing i evitar-me problemes. Al final, m'han deixat passar-li a dins de la botiga. Però, que costaria que tothom entengués que les coses que no són seves no són seves, no es toquen. Us imagineu poder anar amb bicicleta amb un mini candau, no havent de lligar el sillín, el quadre, la roda del darrera, la del davant i, tot així, ojo no et trobin el timbre, la botella o un adhesiu.

Si llegiu això i us faig reflexionar per ser una mica més cívics, us puc dir que he viscut la sensació que descric i fot molta ràbia no poder-la reviure. M'hauré d'espavilar o un dia d'aquests arribaré sense pantalons a casa!!! Quina llàstima!! Snif snif!! Això sí, el pardillo que heu pensat tots llegint això me l'autoadjudico!!! Quina pena!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada