dimarts, 23 de febrer de 2010

Louis Vuitton, la vanalització del luxe

Una de les coses que més sorprèn al Japó és la quantitat de botigues d'articles de luxe que hi ha: Channel, Gucci, Hermes, Prada... Qualsevol ciutat una mica gran té les seves botigues de luxe, però no només centre comercials tipus El Corte Inglés, sino botigues pròpies enormes només dedicada a una marca.

Us proposo que quan aneu per Passeig de Gràcia, fixeu-vos en els guiris i principalment en els orientals (ja que no us demanaré pas que identiqueu als japos dels xinos o coreans, encara que es podria) i mireu si porten bosses de botigues perquè han comprat alguna cosa. Jo vaig fer aquest exercici dijous passat, dia que s'acabava el 3GSM Congress i era un no parar d'orientals amb bosses Chanel. I per què?, doncs fàcil, perquè ho tenen més barat gràcies al Duty Free i, a més, el ien està molt fort en comparació amb l'Euro.

Però d'entre totes en destaca una molt més que d'altres és Louis Vuitton. Hi ha certa devoció per aquesta marca al Japó, tant per les dones, o devoció seria una paraula que es quedaria curta i m'inclinaria per histèria, però també pels homes.

Al Japó és impossible trobar (o potser molt molt molt difícl, dir impossible és molt fort) còpies pirates de roba, cinturons o ulleres, cosa que aquí trobem cada dos per tres. Allà, si algú porta quelcom de marca, és que ho és de veritat. Així que m'he fet un fart de veure bosses i carteres Louis Vuitton. A part que les tingui aburrides i no trobar-li cap encant, evidentment jo no sóc pas el seu target, és admirable la quantitat de clients que tenen.

Si una de les premises del luxe és l'exclusivitat provocada pel preu, aquesta exclusivitat es trenca al Japó. Molta, moltíssima gent té alguna peça LV, o més d'una. A més, s'ha creat un mercat de segona mà de peces de luxe enorme. A la zona d'Osu hi havia vàries tendes dedicades exclusivament a peces de segona mà de luxe: rellotges, joieria i complementes. Tal com són els japonesos de cuidadosos amb les coses, us podeu imaginar que aquestes peces estan en un bon estat molt molt interessant.

I perquè us feu una idea del què us estic parlant, durant el temps que vaig estar a Nagoya, vaig estar fotografiant les diferents tendes LV que hi ha a la zona entre Sakae i Nagoya Central Station, és a dir, una zona de 4 parades de metro. Desconec si n'hi ha més fora d'aquest entorn, però no m'estranyaria pas.

Aquest és el LV de dues plantes que hi ha en l'edifici Midland. En la cuarta planta d'aquest edifici hi ha el cinema que vaig anar.
Aquest és l'exterior d'aquest LV, brutal oi???Davant del Midland hi ha una altra botiga LV, com si aquesta ja no fos prou grossa!
Aquest és el LV que hi ha en el centre comercial Mitsukoshi. La planta baixa és on hi ha el LV. També és petiteta!!
A l'altra banda de la mançana trobem aquesta botiga. Això és el centre de Sakae, la zona més comercial de Nagoya. Em recorda moltíssim a la botiga Apple de la cinquena avinguda de Nova York, però encara amb més presència i enormament gran!!!
A part d'aquestes botigues temàtiques, cal pensar que productes LV els podeu trobar en moltes altres galeries i botigues. Ahhh, i sempre t'atendrà una noia molt mona que t'ensenyarà les peces amb uns impecables guants blancs. Com ho veieu?

dissabte, 20 de febrer de 2010

Dormint en un centre comercial!!

En els últims dies de l'estada a Nagoya, vaig descobrir aquest súper centre comercial. Es diu Aeon i té de tot. Em recorda a l'Eroski de Sant Cugat, però enlloc de dues plantes, en té quatre! Hi ha un gran supermercat, tendes d'esports, moltes de roba, de la Kitty, de complements i paradetes de menjar i un últim pis amb cinema i restaurants. Vaja, res que no ens soni, però tot montat a la japonesa, és a dir, sense cap tipus de mesura de seguretat visible.
Bé, i a la tercera planta em vaig trobar aquest espectable, tremendo. I tot això davant els venedors que, tots educats ells, no deien absolutament res de res. Increïble, a més, guadint dels messatges que el sofà proporciona i tot això sense pagar!!!! Què us sembla???? Què faríeu vosaltres si fóssiu els venedors?

dijous, 18 de febrer de 2010

Lexus LFA, un pepino!!!

El dia que vam anar al cine amb el Jordi al Midland Square Cinema, ja saber, davant de Nagoya Central Station, vam veure una galeria de Toyotas i Lexus. Tots ja els havia vist en el museu, però n'hi ha haver que ens va cridar una mica l'atenció, no sé pas perquè!!!! :)És el Lexus LFA. No m'estranya que ens cridés l'atenció, és una bèstia parda. Només cal mirar una mica les seves pretensions per veure que no és pas un minicotxe, no és un kei car!!!
Un 4,8 litres que dóna 412kW, és a dir, 560CV i agafa els 325.
És súper espectacular com ho són els vídeos que podeu veure en la seva web. No és pas un prototip, és un cotxe del que se'n faran només 500 unitats, per tant, és un cotxe de carrer, tot i que crec que està fet més per circuit que no pas tenir-lo domesticat passejant per les nostres carreteres.

Pel que he pogut veure, estem parlant de la friolera de 380.000€ i fins desembre del 2010 res de res, fins llavors no se n'entregarà cap. És una edició limitada i, per tant, s'ho fan valdre! Segur que tindrà molt èxit al Japó, on tranquil·lament el podràs veure aparcat en una zona blava o pel carrer sense cap por perquè te'l robin o te'l ratllin (vaja, com aquí).

Per variar, ben curiosa és la manera com te'l mostren. Aquí el tindríem tancat a cal i canto, mentre que al Japó quasi bé el podies tocar i el tens obert, perquè en puguis contemplar el seu interior i el seu motor.

El Jordi es queixava que no el podia veure en tota la seva plenitud, però a mi em va agradar veure'l així. Trobo totalment brutal com han acabat les sortides d'escapament, amb tres amb forma de triangle invertit. Molt original.Bé, cotxe de somnis que esperem portar pilotar algun dia en la vida virtual a través del GT5!!! ja que a la real, quasi que va a ser que no!!!!

dissabte, 13 de febrer de 2010

Els mini-cotxes, tot un fenòmen japonès!

Iepa, ja tornem a ser per aquí. Avui vull parlar sobre un tema que em va estar voltant pel cap durant tota l'estada a Nagoya i són els mini cotxes.

Abans que res, què és un mini cotxe??? Vinga va!!! Què és??? Doncs no, no és un cotxe que es condueixi sense carnet!!! Error, el mini cotxe és una categoria especial de cotxe que existeix al Japó i d'on Suzuki n'és el màxim exponent. Per aquest motiu i suposo que també per d'altres, però bàsicament aquest, Volkswagen va comprar Suzuki no fa gaire.

Bé, doncs com una una imatge val més que mil paraules, aquí teniu un mini cotxe.Wow, sí, és aquell cotxe, aquell cotxe que quan va sortir vam definir com el cotxe més lleig del món i que ens preguntàvem qui el compraria. Doncs aquest és un exemple d'un mini cotxe adaptat al mercat europeu. Aquest és un Suzuki Wagon R.

Ara que ja sabem del què es tracte, ja podem entrar en matèria. Aquesta categoria de cotxe s'anomena Kei car. Al Japó és molt fàcil identificar-los, són tots els que tenen la matrícula groga. Fa un temps us vaig parlar del Nissan Moco, doncs aquest Moc de cotxe tenia la matrícula groga.

Ara que ja els hem identificat, nem a fer una mica d'història. Els mini cars van començar després de la II Guerra Mundial en un intent de motoritzar el país. Si anem al museu de la Toyota trobarem varis mini cotxes dels anys 50, els primers de la seva espècie. Al principi eren cotxes de 2,5 m de llarg per 1m d'amplada i de 150cc. Al 1998 es va adaptar l'última regulació que diu que ho seran cotxes de màxim 3,4m x 1,48m i 660cc i rendir màxim 64CV.

Però quina és la gràcia i perquè dels 10 cotxes més venuts al Japó, sis són kei cars. Doncs per totes els avantatges fiscals que tenen i perquè són els únics cotxes que no necessiten de certificat d'aparcament per poder comprar-lo. Què és això? Doncs per comprar un cotxe has de demostrar que tens un aparcament on deixar-lo.

En algun cop ja us he comentat que l'aparcament, a part d'escàs, és molt car. En el carrer no es pot aparcar, no hi ha aparcaments subterranis i tots els aparcaments són privats. La majoria són amb ascensor i totalment verticals. Per tant, per tal d'evitar aglomeracions de cotxes al carrer, tenint en compte que els pisos són molt petits i la densitat de població molt alta, promouen cotxes que ocupin molt menys espai que un cotxe tradicional.

I és una política que funciona molt bé. El cotxe urbà funciona, té un radi de gir molt gran i, tenint en compte que no hi ha tanta cultura de la segona residència, et pots plantejar-te tenir aquest cotxe i prou.

Com veieu, es pot aparcar a tot arreu. Aquest és un Daihatsu Tanto custom. A l'esquerra, en un garatge, tenim una petita furgoneta que també veiem per aquí fa un temps.
Per tant, tenint en compte aquestes limitacions, s'ha d'aprofitar l'espai i, en això, els japos són uns cracks. El que està clar és que alguna cosa s'ha de sacrificar per poder optimitzar l'espai, i el gran sacrificat és l'estètica. Són cotxes lletjos, però tremendament útils. Hi caben 4 persones i si les persones són japos, doncs 5. El sostre és molt alt, amb el que la sensació d'ofeg no existeix.

Per tant, es tracte de cotxes eminentment pràctics, pel dia a dia i barats de mantenir. Penseu que passar una ITV anual d'un cotxe normal volta els 500€, més aparcament, més gasolina, més assegurança... Tot això és redueix en els kei cars. Com ho veieu, en compraríeu mai un??

Eii, i a més ara acaben de treure el Nissan Cube, que tenint la categoria de cotxe, s'assembla molt a un kei car. Haviam com és rebut??? Perquè no el necessito pas, però sino seria el meu cotxe.

Doncs som-hi, a veure cotxe lletjos!! Comencem per un Suzuki Lapin. Aquest és un model que ha estat redissenyat últimament i inclús té la seva pròpia pàgina web.Aquí tenim un Mitsubishi ek wagon de principis dels 2000. No diríem que és el cotxe més bonic del món.Però que n'hi hagi de lletjos no vol dir que no en poguem trobar de xulos. La Mitshubishi ha tret fa poc el Mitsubishi I, que cal dir que és molt xulo i que no m'estranyaria que vingués per aquí algun dia. També xulo és aquest daihatsu Coupé, que es pot comprar només a Canàries. És un farde, però segur que no es pas de la meva talla.Aquest és un molt comú Daihatsu Move. Com veieu, Daihatsu, com Suzuki, són els reis dels Kei cars.
Dos Daihatsu més que vaig veure seguits a Takayama. Són el Mira Gina, un clàssic, i no només pel seu aspecte d'inspiració britànica. N'hi ha molts d'aquests! A mi m'agraden!!!Aquest potser és el més lleig de tots. un Mitsubishi dels 90 amb el sostre extra alt!!També hi ha molts mini car per treballar, como mini furgonetes. Aquesta és una Nissan, però totes les marques en tenen. Un model antic que hi havia prop del llac Hamana, súper ben conservat!
Aquest és xulo, una Honda Diva. Mireu les manetes de les portes que originals que són! I al costat una nova mini van.
Mireu aquest!!! Una mini Volkswagen transporter!Jajajaja, no cola oi???? És una Daihatsu amb el morro de la volkswagen, però és un mini cotxe tunning!!!!! La vaig veure al petit poble de Seki.

No trobeu a faltar 4x4???? No us pregunteu si n'hi ha??? Doncs sí que n'hi ha. Mireu aquest Mitsubishi!
Conyu, un Pajero, però aquest només ho és una mica, és el Mini Pajero!!!El germanet petit. Que poc deu tirar això amb 660cc, però en vaig veure bastants. És tot mono ell!

Un altre mini car és el Suzuki Jimmy. Aquest us sonarà perquè el tenim aquí, però us sonarà més si dic que és el nostre Suzuki Samurai. Allà sempre s'ha dit Jimmy. I puc dic que la versió peninsular, amb 1,3cc ja era un agobio, imagineu com seria amb només 660cc. Sense comentaris.A Kamakura, per fi, vaig veure un dels kei cars de culte, l'Honda Beat que es va fer entre el 1991-96, :) Conduir aquest mini cotxe ha de ser com portar una joguina!Aquesta cosa rara no he arribat a saber què és?? Alguna s'anima a buscar-ho??No trobeu a faltar alguna marca japo, tenint en compte que Daihatsu és de Toyota??? Doncs sí, Subaru. I Subaru fa kei cars??? doncs sí (si recordeu el Subaru 360 del museu de la Toyota ja sabíeu que la resposta era afirmativa), té els models lletjos com el Subaru Stella, però acaba de treure un de ben xulo, amb el que acabaré aquesta entrada. Espero que us hagi agradat. Aquí teniu el Subaru R-1, que es diu R-2 per la versió de cinc portes.

dimarts, 9 de febrer de 2010

I d’expatriat al Japó??

L’enyorança de certes coses i els bons records que tinc de la meva estada em fan pensar en el futur. Ara estic al tren, direcció Barcelona i tinc ganes de fer una reflexió en veu alta.

Penso que no em faria res tornar al Japó a viure-hi una nova estada. Em falten moltes coses per veure però sobretot per aprendre d’aquella galàxia tant llunyana però, què tal deu ser això de ser un expatriat?????

Està clar que no es pot comparar la vida d’estudiant amb la vida laboral. Suposo que tots estareu d’acord amb mi que la vida d’estudiant representa, segurament, els millors anys de la nostra vida: poques obligacions i aprenentatge i experimentació constant. Per tant, què tal deu ser treballar al Japó??

Algú de vosaltres ha estat mai expatriat? Ha treballat fora de casa algun temps?

Amb la gent que vaig parlar al Japó, tots ells estrangers que viuen allà i hi treballen, diuen que el Japó està molt bé però només per passar-hi una temporadeta que coincidien a assenyalar que seria com a màxim de tres anys. Tots tenien coses en comú, o treballaven per empreses estrangeres o eren professors d’anglès per una empresa japonesa, però amb caps estrangers.

S’ha de fer difícil això de treballar lluny de casa, sense la família, sense els amics, però coneixent noves persones, però sempre en situació semblant a la teva, ja que relacionar-se amb japonesos ha de ser molt difícil. Per tant, acabes relacionant-te amb un petit grup d’estrangers, amb situació similar a la teva i que segurament hi estant de pas. Allà, la integració total és impossible, sempre seràs un gaijin, els nostres trets físics ens delaten.

Tot i això, la vida és relativament fàcil a la mínima que tens una mica de domini de l’idioma. El tema papers és complicat i aconseguir visats és difícil, però si mai teniu l’oportunitat d’anar-hi i teniu certes inquietuds i ganes de conèixer gent i formes de fer diferents o molt diferents, ho tindria bastant clar!!

De mentre, per la meva banda, seguiré contemplant el paisatge metropolità en direcció a la capital en un dia molt grisot i deixant córrer la imaginació situant-me en la pell d’un expatriat.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Seki, el poble del carrer major

Això no s'atura. Ja fa una setmaneta que estic per aquí. Se'm fa força estrany tot. Els carrers són diferents, la il·luminació dels carrers m'enlluerna, m'he trobat amb pèrdues de civisme però no vegeu com flipen els japos amb Barcelona. He fet quatre fotos de la nostra capital, les he posat al Picassa i han al·lucinat com jo he fet amb ells.

Tenim una arquitectura ben original, un patrimoni propi a cuidar i promocionar. Ara que es crea l'Agència Catalana de Turisme i que sembla que disposarà d'un 15% més de pressupost ens porti un turisme de qualitat, que sàpiga valorar el que tenim aquí, i està clar que el japonès és un turisme que podria entrar en aquesta categoria.

De la mateixa manera que Barcelona té una arquitectura molt peculiar, després d'Iga-Ueno, avui anem a visitar un poblet molt petitó, Seki. Hi ha un altre Seki a Gifu. Si el voleu buscar per internet, aquest poseu Seki-juku.

Seki és un poblet molt a prop de Kameyama, només està a una parada d'aquesta ciutat important perquè hi paren els Shinkansen. Tot em recorda a Castelló d'Empúries i Figueres. Potser és una paranoia de bon matí, però pensant-hi, Figueres la tindríem com la capital important i ben a prop un poblet bonic, petit, amb carrers estrets i cuidat.

Això és Seki. A la pròpia estació hi ha una espècia d'oficina de turisme on em van facilitar un mapa en perfecte japonès. El mapa assenyala amb dibuixos els principals edificis del carrer central del poble, que és la seva principal atracció. Primerament me'l vaig passar, però després vaig recular una miqueta i allà era. És aquest carrer.Com veieu, quasi totes les cases són de fusta, tenen com a molt dues plantes (és a dir, la primera i la segona, no pas planta baixa i primera, que ells no es compliquen la vida com nosaltres amb entresols, plantes baixes, principals, etc).

L'harmonia de tot el poble contrasta amb el caos que impera a la majoria de grans ciutats japoneses, on la llibertat dels arquitectes és total. Aquí els colors són foscos, les finestres són petites, no hi ha aceres i impera la tranquil·litat.

El carrer fa una mica més de 2 kilòmetres. És un carrer perpendicular al que surt de l'estació, estació on, per cert, hi havia un taxi, tot i ser un poble ben petit (cosa que sorprèn però només a mitges si pensem l'embellida que està la població japonesa). Arribes a la meitat del carrer. Si teniu poc temps, us aconsello que feu el carrer girant a l'esquerra, no a la dreta, ja que hi ha més coses a veure.

Caminant sense rumb per aquest carrer i observant tot el que estava al meu voltant, em vaig trobar aquest senyor tallant les fulles dels arbres del seu jardí. Amb quina delicadesa ho feia. Quan sigui jubilat (si hi arribo) m'agradaria tenir un arbre i cuidar-lo amb aquest estil, no trobeu que ha de ser molt relaxant. A més, els jardins japonesos transmeten aquest calma i un aire d'ordre apostoflant!)Aquesta tovallola que veieu que porta el cap és molt típica. La porta gent que treballa al mercat del peix, els que treballen a la construcció, els que toquen el taiko i, quan es fan el llacet al davant, em donarien ganes de posar-me'n una. De totes formes, he agafat el seu costum de portar una tovalloleta petita a tot arreu i crec que és molt útil (i quan dic petita heu de pensar en la mentalitat japonesa...... :)

Ficant una mica el nas en una de les cases antigues, es podia veure el jardí interior; tot estava completament immaculat.Una mica més amunt em vaig creuar amb els temples. No hi vaig perdre massa temps, no tenen encant, l'encant està en passejar i deixar-te endur per la imaginació i situar-te 200 anys enrere en una societat tancada i ordenada, amb els seus samurais i fent càbales de com deurien viure.Ja arribant a final del carrer trobem un denki, que és el nom que reben les botigues d'electrònica. Concretament es diu Kurokawa denki, jeje, que tot apunta a ser el Ca l'Antònia de Seki!!, vaja, cal Kurokawa.I que mono el senyor, té un parking pels clients, que dubto jo que sigui massa utilitzat, però em va agradar el cartell que hi han posat amb el Crayon Shin Chan, com diu allà.I amb aquestes que ja he caminat més d'un kilòmetre carrer amunt, he tingut temps d'enviar l'última postal nadalenca que em faltava per fer i arribem, també, a l'última atracció del poble, una casa antiga que es pot visitar que és tota de fusta.Eren prop de les cinc i estaven a punt de tancar. No hi havia ningú, hi vaig entrar i us la vull ensenyar amb aquest vídeo.
De tornada vaig poder veure què difícil ha de ser mantenir aquestes cases de fusta. Aquesta senyora li estava retornant el color marron a les persianes, però ja són ganes, tanta vareta ha de ser una completa pallissa. I si més no, ella ho feia amb tota naturalitat.Per acabar, un parell de fotos del què trobareu si us feu tot el carrer.

Primer, un bar decorat amb coses antigues (que mona la bicicleta!! Kawaii desu!!!)I per últim, un jardinet dins d'una casa que sobresurt pel sostre.I patatim, patatam, ja hem fet un noi dia. El que havia començat en expectatives altes i que no havia pogut complir (Iga-Ueno) va acabar amb un passeig solitari per un poble bonic i acollidor sense més pretensió de passar una bona estona (Seki).

dimecres, 3 de febrer de 2010

Iga Ueno, el poble dels ninjas!

Entrem a la recta final, em queda un mes i uns pocs dies d'estada al Japó. Aviat em vindran a visitar però encara tenim coses interessants a visitar. Avui, nova excursió, ens nanem a Iga-Ueno.

Aquesta era una excursió que volia fer el dia que vaig anar a veure les 48 cascades d'Akameguchi
que estava aprop però se'm va fer tard.

Per anar a Iga-Ueno hi ha dues opcions, JR o Kintestu. Com que ja us podeu imaginar que hi vaig anar tirant del Seishun Pass de la JR, l'opció de la Kintetsu va quedar descartada.

Primer s'ha d'arribar a Kameyama i després agafar el tren més estrany que he vist mai. És com un autobús, però és un tren. només té un vagó i funciona a gasoil. L'aspecte és de tren però el soroll d'autob’うs. Només n'hi ha un cada hora i va ser tota una aventura. Em sentia com explorant el Japó interior, :)A què és mono!!!! No us donen ganes de pujar-hi??? No va ser el primer que em vaig trobar, ja que a la zona d'Ise també n'hi havia un altre, però en aquella ocasió era blanc.No és que estigués ple de guiris!!!

En qüestió d'unes dues hores i mitja em vaig plantar a Iga-Ueno. Només al sortir vaig veure aquest mapa i vaig pensar, ups, ja tic salvat, ja sé com arribar a la zona del castell i del museu ninja. Qué mona que és la muntanyeta dibuixada!!! Són tant coquetos!!!!!La zona de l'estació era la d'un poble petit i em preguntava on queia el castell. De seguida ho vaig veure. Venir amb la JR és una putada! Et deixa al poble del costat, d'aquí el nom compost d'Iga-Ueno. Em va tocar caminar com 30 minuts fins arribar a Iga, estava a Ueno. Era fàcil guiar-se ja que es veia el castell des de la distància. Però, ai mareta, ja tocava perdre's alguna vegada pel Japó.

Un cop envoltat per cases, la vaig liar, i quan ja estava arribant vaig girar a la dreta i la vaig liar parda!!! Bé, que els 30 minuts es van convertir en una hora i quart. Bé, després de 3 mesos al Japó ja tocava que passés alguna cosa d'aquestes. Com deia la meva àvia, qui no té cap, té cames!!

De totes maneres, això em va permetre trobar la botiga de segona mà on vaig veure la guitarra del Doraemon. Si us voleu estalviar la caminata, agafeu la Kintetsu, que us deixa davant de la zona del castell.

Finalment vaig trobar el recinte on hi ha el castell i el museu dels ninjas. Però semblava que no fos el meu dia. Mireu mireu!!!Això és el que vaig veure del castell, és a dir, les obres que el tenen completament tapat. És una cosa que sembla que passa sovint en la majoria dels castells, els han d'anar restuarant (que no vol dir lloc per menjar sinó que reparació<- sembla un xist pitjor que els del Montilla, bé, no ho sembla, ho és!!! Jajajaja). Al estar pintats, la pintura es fa malbé i l'han de pintar de nou. Però ho fan amb tècniques molt artesanals i li donen una pila de capes, amb el que tenen el castell tapat una pila de mesos. Però com que no us vull deixar sense mostrar perquè valia la pena anar-hi, aquí teniu una foto robada!Quina llàstima, oi?????

Però, com que no hi ha mal que 100 anys duri, vaig anar a donar una volta pel parc del voltant del castell. Com sempre, hi ha aigua al voltant del mur del castell. El poble era ben tranquil i vaig anar a donar una volteta i, aja, sorpresa!!! Què què, us preguntareu??? Home, una mica de paciència, jeje, que punyetero que sóc a vegades!!!

La sorpresa va ser que vaig veure una pilota dins de l'aigua. Com que portava un mal dia, em vaig decidir a enfilar-me, creuar unes verdisses i embrutar els texans però per una bona causa. Una pilota Mikasa oficial. Ara ja em podia sentir com l'Oliver i el Benji (els recordeu oi??). Llàstima que sigui més dolent que el Bruce Harper. I com a mostra, la foto!!La pilota és xulíssima, la devien colar uns crius al llac i no els devien deixar anar-la a buscar, ja que tenia els colors una mica desgastats. És o era la pilota oficial de la lliga japonesa i, evidentment, ara mateix la tinc voltant per aquí!! Gran souvenir!!! Vaig fer un parell de xuts i em vaig desofegar bastant. El balón, mi mejor amigo!!!

Per la zona, hi havia aquest edifici en forma de bolet dedicat a un personatge famós del poble. Un home amb les mans molt brutes i quasi sense dents em va intentar explicar qui era, però estava més pendent de veure com me'l podia treure de sobre que no pas del què em deia. Per tant, només us puc deixar la foto! L'home en qüestió és el del xandall blau. Al davant mateix d'aquest edifici hi ha el famós museu ninja. I què és el museu ninja?? Doncs és una atracció on hi ha una casa amb tot de trampes que tenien els ninjas en el seu temps per defensar-se. Trampilles secretes, dobles parets, passadissos secrets i altres trucs.

Em vaig sentir molt estrany. Era l'única persona que hi havia el museu i un home ja gran, d'uns 50 i bastants, vestit de ninja em va fer entrar a la casa. Em vaig treure les sabates (apa, peus glaçats un altre cop és el que vaig pensar) i em vaig seure davant seu. Ell, en perfecte japonès, em va començar a explicar tots els trucs i secrets de la casa. Per ajudar-se, tenia tot de cartells a les parets en anglès, però que per respecte no llegia per mirar-lo els ulls i com actuava.

Em sentia un nen petit, però massa gran com per guadir de l'atracció. A més, el molt animal, em va voler fer passar pels passadissos i les portes secretes. Potser era l'edat que li feia veure no massa bé: però senyor, que no passo per la porta!!!!! I volia que m'amagués darrera una porta secreta! jajaja, ni la salxixa peleona!!!!

Bé, si més no, es pot dir que l'home era tot un professional. Ell va fer el seu paper, llàstima que el públic, és a dir, jo, no acompanyés massa!

Després pots visitar l'exposició sobre ninjas que hi ha al pis de sota. Es poden tocar la majoria de coses, tot i que està una mica vell. Però és interessant. Anem a les armes, primer les estrelles. Ara les catanes. Atenció al garfi estil Vega de l'Street Fighter II. Per últim, no només d'espases es vestien els ninjas. Si heu vist El último samurai veure que també les gastaven amb pòlvora, que de tontus, els japos, tenen poquet. Ja pecaran d'altres coses!
Amb això vam fer el matí. Em quedava una caminata fins a l'estació. Tot i que em van recomanar probar la carn d'allà vaig pensar que ja aniria a dinar a prop de la zona comercial on hi havia la botiga de segona mà. Caca de la vaca, vaig acabar dinant petat a un Kentucky Fried Chicken, que no deixa de ser el mateix que tenim aquí però amb racions molt més petites, però molt més!!!

D'aquí vam anar començar a recol·lar, però la pilota Mikasa i jo vam etablir certa relació, a l'estil Wilson i Tom Hanks al Náufrago (m'ha quedat una entrada bastant cinèflia) i vam decidir fer una paradeta a Seki, poblet petitó que hi ha abans d'arribar a Maibara. Però per veure'l, jeje, ja sabeu el que us toca. つつぐ