divendres, 27 de novembre de 2009

Embaixador de Catalunya

Des que sóc aquí, sento que m'he convertit en un embaixador de Catalunya. i de la nostra cultura. Som un país petit, però des del moment que ja vaig decidir fer el blog en català, tot i que podria tenir més visites en castellà, vaig sentir que havia de presentar-me com a català allà on vaig.

I ara, després de tota la polèmica que s'està generant per l'editorial conjunt de 12 diaris catalans i la posterior resposta dels diaris de Madrid, encara sento més la necessitat de mostrar la nostra cultura a la resta del món.

Molta gent no és conscient, aquí al Japó, de la diversitat catalana, ja siguin els propis japones o els companys del meu curs (la majoria francesos). Quan els explico que tenim llengua pròpia, que no un dialecte!!!, història, un domini a internet (.cat), tradicions, menjar, sentit de l'humor o valors diferents a la cultura espanyola, primer, em miren raro (fins al punt que em mirem com si fos un extremista), però amb la decisió que ho explico, després ,comencen a interesar-se una mica més i a entendre-ho.

Per tant, com a català que sóc i, no voldria entrar en qüestions polítiques, tot i que és fàcilment derivable, crec que tots els que ens agrada la nostra cultura, que la gaudiem cada dia, que té moltes coses bones ens podem convertir en embaixadors cada cop que sortim de casa nostra. Crec que és molt útil, és una feina de formigueta, però amb el treball de tots, podem aconseguir una major consciència del nostra país i una major fortalesa davant d'un món cada vegada més globalitzat i que tendeix a la uniformitat. Jo estic orgullós fent-ho.

Com ho veieu? Quina és la vostra opinió sobre aquest tema? Us agrada la meva proposta?

dijous, 26 de novembre de 2009

Nakasendo Highway a Tsumago - Magome

Un cop acabat el primer trimestre, ens han donat una setmaneta de vacances, que he aprofitat per fer unes quantes excursions. Així, he anat a Kyoto, Osaka, Nara, Ise i Jokoji. Per tant, començaré una serie d'entrades explicant que es pot fer des de Nagoya, començant per una de les excursions que recomana fer la Lonely Planet, que és fer la Nakasendo Highway entre Tsumago i Magome.Primer de tot, us estareu preguntat què és la Nakasendo Highway. Bé, vol dir la carretera que atravessa les muntanyes, que unia Edo (antic nom de Tokyo) i Kyoto. I Tsumago era un dels 11 poblets que et podies trobar pel camí. L'aparició del tren a principis del segle XX va deixar el poblet en decadència fins ara, que des del 1976, quan es va declarar àrea protegida està completament dirigit al turisme i a mostrar un poblet tradicional del cor del Japó.

Per tant, vam agafar un tren des de Nagoya i al cap de dues i mitja vam arribar a Tsumago. El trajecte es pot fer en menys estona, però el fet de no saber diferenciar entre trens locals i express, que tenen el mateix preu, però un para a tot arreu i l'altra va fent més via (tant de bo ho importessin a Terrassa i només hi hagués tres o quatre parades fins a Barcelona) ens va retrassar bastant.

L'objectiu és anar de Tsumago a Magome pel mig de la muntanya. És un trajecte d'uns 7 kilòmetres. Vaig anar-hi amb el JP, que és un company de classe francés fanàtic del Hiking, és a dir, de caminar per la muntanya. Aquest és l'inici del camí, ens va costar una mica trobar-lo perquè sortint de l'estació s'ha d'anar cap a l'esquerra i nosaltres vam anar cap a la dreta. Després vam seguir la carretera fins arribar a Tsumago, ja que el tren et deixa a l'estació de Nagiso, que és on pertany el pont que heu vist i es pot arribar a Tsumago amb bus o a peu, és a dir, 10 minuts de bus o 40 minuts a peu.

Peró bé, perdre'ns va tenir la gracia de trobar-nos amb una fàbrica d'escultures de pedra com aquesta. Sense comentaris, <:) Aquest és l'inici del camí. Ens esperava un gran dia de colors espectaculars. Per sort, el temps va acompanyar. I per fi vam arribar a Tsumago. És un poble molt petit, amb un carrer principal que està ple de botigues de coses tradicionals. Està totalment encarat al turisme interior, tot i que té una oficina de turisme on pots aconseguir alguna cosa en anglès. No hi havia molta gent pel camí. La majoria eren jubilats japonesos que havien vingut a fer el dia per aquestes terres. Aquestes són les vistes que es podien gaudir durant el camí, què us semblen? Val la pena anar-hi?Ens vam trobar diferents cases pel camí, tot amb el mateix tipus de gos, que és de la mateixa espécie que el gos de Shibuya, el Hachiko. Tots es deixaven tocar i només un va bordar. Potser ho fa el caràcter més tranquil dels japonesos i que no hi ha massa robatoris, no us sembla una mica estrany que no facin de guardià de casa?Aquesta és una casa tradicional de la vila. Com veieu, al mig del tatami hi ha un forat amb sorra. Aquí hi feien foc per preparar el té i estar una mica més calentó. La veritat és que l'aïllament actual de les cases i ja no vull pensar el de fa uns anys, al Japó, deixa bastant que desitjar. A mig camí, ens vam trobar amb aquestes catarates. Sembla ser que són protagonistes del romanç viscut entre els protagonistes del llibre Miyamoto Musahi escrit per l'escriptor japonés Eiji Yoshikawa.
A mi camí ens vam trobar una altra casa tradicional, però aquest cop hi havia algú. Vam veure que un grup de jubilats hi entrava, ens vam mirar i vam dir, i perquè no entrem nosaltres també. Ens van oferir té calent i l'home que portava la casa només demanava la voluntat a canvi del té. Així, podies agafar uns caramels que hi havia i gaudir d'una parada tranquila en el teu camí. A part, els jubilats ens van oferir galetes, caramels i la seva companyia. Erem l'atracció per ells, :). Va ser un moment per posar en pràctica el meu japonés tant limitat que als dos minuts ja no sabia que dir. Vaja, era tant limitat com el seu anglès, :).El tronquet de fusta de sobre la taula és on dipositaves la voluntat i hi havia escrit ありがとう, és a dir, arigatou, que vol dir gràcies.

Una mica més endevant ens vam trobar un petit poblet. L'asfalt estava convinat amb pedres marrons i blanques que dóna aquesta sensació d'estar florti. Al fons podeu veure una senyora traient la roba. La majoria de cases estan habitades per gent gran que es dedica a fer de pagès. I fora de les cases, tenien això, suposo que esperant que s'assequi. Aquí un pagès japonés. Per mi, fa la mateixa cara que un català, :).I aquest és un remei que em va fer gràcies per evitar els ocells. Creieu que pot servir?Jeje, i aquí estic jo amb un pentinat a lo afro, però tenyit de vermell.Arribant ja a destí, ens vam trobar un entorn de postal. Em va costar, però després de travessar un pont, saltar un petit riu i uns matolls, en menys de 10 segons vaig arribar a sortir a la foto, ni que sigui en una posició estranya. A l'entrada va Magome va ser el moment per fer la foto divertida del dia. I d'aquesta manera, al cap d'unes tres o quatre hores vam arribar a Magome. Aquí moltes cases tenien aquesta espècie de tomàquet fent de cortineta. Però no tinc ni idea de perquè.Aquesta és la baixada que et condueix cap al poble. Està ple de llocs tradicionals de menjar i d'utensilis de cuina.
Quasi de nit, és a dir, a les 5 de la tarda, vam detectar que hi havia un onsen, uns banys públics, a les afores de Magome. Doncs cap allà que vam anar. Tenien bany a l'exterior, sense grans vistes, però va ser la primera experiència en un onsen real (ara ja en porto vàries) i va ser molt gratificant. Ens hi vam estar més d'una hora. A la sortida, hi havia un bus que et portava a l'estació de Nakatsugawa, la més important de la zona i ja camí de Nagoya. Així, cap a les 7 ja estavem de tornada a la resi, cansats, però nets i pulits després d'haver disfrutat d'un gran dia. 100% recomenable!!!

(No vaig fer fotus de l'onsen, penseu que són uns banys i, per tant, tothom està despullat,. Però no us preocupeu, que més endevant en veureu i us explicaré com funciona el temilla, que necessita d'un curset)


dimarts, 24 de novembre de 2009

El metro a Seul

El metro de Seul és molt barat, només 0,60€ per trajecte, és a dir 1000 Wons (i això és un bitllet!!!!). És molt més barat que el bitllet de metro a Japó. Aquí pagues 200 iens, que són 1,50€ per tres estacions, i va incrementant 30 iens per cada grups de tres estacions.

No obstant, el que m'agrada en els dos llocs és la manera com has d'utilitzar els bitllets. En els dos llocs tens la possibilitat de carregar una targeta amb diners i que automàticament et van cobrant d'allà. Només has de posar la cartera sobre el torniquet, i ale, ja has pagat. És molt ràpid i còmode.

Pels que utilitzem aquest transport esporàdicament, els sistemes són diferents, però molt intel·ligents per evitar el pillatge i residus. En ambdos casos has de passar el bitllet quan entres i surts, però aquí no et multen si no has pagat el que tocava. Tens una màquina que et permet pagar el que falti i cap problema.

A part, a Seul, a l'hora de comprar el bitllet, has pagat 500 wons de dipòsit per la targeta, que et tornen al sortir si diposites el bitllet novament en la màquina adequada.A Japó, el propi torniquet de sortida es queda el bitllet, evitant tota classe de bitllets desperdigats pel terra tant propi del nostre país. Trobo els sistemes molt intel·ligents per aquells qui tenen interès de pagar el bitllet. Què us semblen? Quin sistema us agrada més, el coreà, el japonés o el nostre?

dilluns, 23 de novembre de 2009

El palau Deoksugong i els mercats de Myeong-dong i Namdaemun

Bé, aquesta serà l'última entrada sobre els meus tres dies i mig a Seul. I comencem a la zona del city hall, amb el tercer dels palaus a visitar, el de Deoksugong.

Aquest té la diferència que té un edifici d'inspiració occidental al costat del clàssic coreà. Per seguir la tònica, l'entorn és de postal. Aquest és el palau més petits dels tres a visitar. Davant per davant, hi ha l'altre palau, el tradicional, que veieu en aquesta foto.Com sempre, aquests palaus estan envoltats de mur i portes, i aquí en veieu un exemple. En l'entrada del museu, us feia referències a les campanes, i aquí veieu com les coloquen.Al sortir, em vaig trobar amb el canvi de guàrdia, que és una de les coses que et recomana la guia de fer. Bé, jo no li vaig trobar cap gràcia. Tot de coreans disfrassats que estan 15 minuts per canviar de lloc. Molt tradicional, però no em va dir res. Jutgeu vosaltres mateixos.

Prop d'aquesta zona, ens trobem amb el mercat de Namdaemun, un mercat enorme, com si de bonavista es tractés, on pots trobar de tot, des de kimchi, a peix, pollastre però sobretot roba, i tant roba sense marca com imitacions de prou qualitat. També hi ha moltíssimes òptiques, amb ulleres de totes les marques, tot i que a mi em van semblar bastant antigues. Tot són carrers bastant estrets, i quan són una mica amples, també posen paradetes al mig del carrer. Entre la gent que hi ha i l'estret que és tot, la sensació és una mica estressant, però divertida. Aquí el venedor cridava com si estiguessim al mercat, i al primer la senyora contenta amb la compra feta. D'aquest mercat més aviat tradicional, ens anem a l'última parada del viatge, el mercat de Myeong-dong. Aquesta zona, més que un mercat, és una zona de botigues de tota classe i grans magatzems. És una zona més moderna i on pots trobar de tot i més. Per exemple, això són alces per posar dins les sabates per qui vol semblar més alt del que és.
Els carrers tenen molta molta llum, és molt divertit passejar-hi. I de botigues de merdetes n'hi ha a tot arreu. Aquí veieu tots d'artilugis per penjar al mòbil o fer servir com a clauer, molt kawaiis!!!!!Aquest és el Lotte, pot ser el més famós dels grans magatzems a Seul. Està ple de japo s perquè tenen dues plantes dedicades a articles de luxe en règim de duty free, cosa que els sembla genial als japos i que jo trobo d'un consumisme aberrant. Aquí Nagoya hi ha tres botgues Louis Vutton, a part de poder-la trobar en els grans magatzems. El mateix per Gucci. No entenc la devoció que tenen per aquestes marques, pot ser, perquè no són sang de la meva devoció, les trobo una mica horteres. Ben a prop, tenim el Shinsegae, un altre magatzem de 15 plantes, on a la 12 hi ha una terrassa i vaig trobar tres coreanes mones i vestides de blanc, tocant música clàssica sobre un base maquinera per amanitzar la tarda als clients. Davant del Lotte hi ha una parada d'autobusos i aquí una altra diferència important amb Japó.Són batants més bruts, això és impensable al Japó!!!

I també pots trobar de tot, com predicadors al mig del carrer.
Passejant per Myeong-dong, vaig trobar una botiga que em va cridar l'atenció. I aquí falta un personatge que ara em fa companyia a la meva habitació. És el Supprunam que menja prunes confitades!!! El símbol enlloc de la S, és la lletra Su en japonés, :), envoltada per un cercle. Bé, i això ha estat tot, espero que us hagi agradat el vol per Seul. Per acabar, us deixo amb una imatge de la torre Jongno il·luminada de nit. Què us ha sembat? Us ha agradat? Us ha sorprès?

diumenge, 22 de novembre de 2009

Nissan Moco

Aquesta entrada és per aquells que no coneixeu com de desafortonats poden arribar a ser els japonesos a l'hora de triar noms pels cotxes.

Suposo que tots sabeu que el Mitsubishi Pajero (a Japó també tenen el Mini Pajero, és que els agraden molts els mini cotxes) li van haver de canviar el nom a Espanya pel de Montero.

Doncs bé, la Nissan també te la seva pifia. I en aquest cas, és un mini cotxe, el Nissan Moco, un mini monovolumen típic japonés.

Aquest el vaig trobar tunejat prop de la resi.Els tres primers kanji són Nagoya.

Museu National de Corea

Què fer en un tercer dia a Seul? Doncs anem primer al Museu Nacional. És gratis!!!! És un edifici modern de tres plantes i molt nou. La segona està dedicada a donacions, per tant, passant del tema. El fet que sigui gratuït crec que li dóna poc valor, ja que vas per feina i només vas a veure quatre coses, però també és una manera d'apropar la història del país a tothom. Com ho veieu, museus gratis o millor fer pagar una miqueta perquè la gent li doni valor?
La primera planta està dedicada a la història de la península de Corea, des del paleolític fins als nostres dies. Hi ha diferents tresors nacionals en aquest museu.M'agrada aquesta catalogació de coses com a tresor nacional, així saps el que veure i el que no. I també ajuda a fer les guies, a la meva, hi havia la foto de cadascun d'ells, per tant, com el que el temps apretava, vaig anar a directament a contemplar-los. Aquest n'és un, una corona i cinturó reial.Aquest n'és un altre, el buda pensatiu de bronze. Un nen em va després que no es poden fer fotos, ups, no vaig veure el cartell, :) Ole, pel nen, per la consciència que té del que és bo o no i pels pares que l'eduquen. Aquesta pagodo de més de 10 metres d'alçada, que es veu ja quan entres al museu, és el tercer tresor. Aquesta súper campana, no és part tresor nacional, però en aquesta zona s'explicaven les diferències entre les campanes xines, japoneses i coreanes. A saber: es toquen, no com les nostres amb un percusor a dins, sinó que es piquen des de fora amb un pal de fusta enorme. Aquest és el quart tresor nacional, el cinquè no vaig ser capaç de trobar-lo, eren com uns elefants. I per últim, ja us deia ahir que la torre N és visible des de tot Seul. Ara estem al sud i aquí en teniu la vista. Perquè us feu una idea, la torre Jongno està al Nord, al darrera de la torre N.