dimecres, 27 d’octubre de 2010

Nara, però quina calor!!!!!!!

Tornar a Nara va ser quelcom especial. Aquest cop no hi anava per descobrir res de nou, sinó a fer de guia. Jo?? De guia???? Doncs mira, ves per on, doncs sí. Un grup de catalanets fent el típic recorregut per Nara.

Tot i que no m'esperava res d'especial, el fet de tornar a un lloc en unes circumstàncies molt diferents va fer la visita molt especial. Aquesta vegada era ple estiu, una calor apostuflant!! 35 graus i un 60% d'humitat. El paisatge verd i, el millor de tot, aquest cop no tenia ressaca!! ;)

El recorregut és el mateix de sempre. Ja sabeu que l'objectiu és arribar de Kyoto d'horeta al matí, i a mitja tarda tornar cap a Kyoto, fent parada al Fushimi Inari o a Uji, ambdós llocs 100% recomanables.

Hi ha coses que eren el mateix, un exemple, gent comprant les galetes per donar-les als cèrvols.Alimentant un cèrvol de NaraNo feu massa el tonto amb ells que tenen mala llet i si els ensenyes una galeta i després l'amagues, segurament et donaran un copet amb les banyes. A part, d'això, són totalment inofensius.
TodaijiMés del mateix, el Todaiji, l'edifici de fusta més gran del món i que conté, en el seu interior, el buda dins d'un edifici més gran del món, el qual, a la vegada, és el més gran del Japó.

Com aspectes interessants, dir-vos que aquest edifici és un terç de l'original. A l'interior hi ha una maqueta de com era. El Daibitsu, és a dir, el buda, pesa 437 tonelades i té 130 kg d'or.
NigatsudoDes del Nigatsudo, tenim aquesta vista de Nara i treient el cap, el Todaiji.

A partir d'aquí, vam seguir cap al Kasuga Taisha. La calor era ja insoportable i sort de les màquines de refrescs que ens donaven aire...

Amb la calor que feia no donaven massa ganes de veure més temples. Així que vam decidir que amb 3 hores de passeig ja n'hi havia prou i vam agafar el camí de tornada. No ens vam perdre pas, vaja, perdre's és quelcom força difícil a Nara, tot i que durant la visita al Kasuga Taisha no sàpigues cap on anar.

Per mi, el motiu és que després de veure el Todaiji, els altres temples que hi ha no són tant imponents. Recordeu que aquests d'ara són shintoistes, mentre que els altres són budistes. A més, el camí fins el Todaiji està ple de gent i és molt ample, després és més estret i la gent es reparteix una mica.
Hi ha moltes temples petites i moltes llanternes. L'ambient és vucòlic i és moment per deixar anar l'imaginació i intentar fer la fotografia per la portada de l'àlbum. Per mi, ben podria ser aquesta. És preciosa, no ho creieu? (l'he agafat prestada, espero que la propietària no s'enfadi!).Després de dinar (vam dinar a un restaurant molt proper al llac ple de tortugues que hi ha i tot boníssim), vam empendre el camí cap a l'estació (Us ensenyaré el lavabo d'aquí uns dies). Però, allà ens vam trobar aquelles distraccions que no surten a la guia. Com que era l'últim dissabte i diumenge d'agost, feien el Basara Matsuri.

Vaja, un rue pel carrer on la gent valla i va tot disfrassada en comparses. Aquest tenim un cap de colla.
I aquest friki, tela!!!
Aquests ballaven molt bé, ho tenien molt estudiat. Vaja, serà un dia que està prou present a casa en tant que el vano oficial de l'esdeveniment decora una pared ara mateix, :)

Bé, i per acabar les nenes mones de Nara.I d'aquí, nosaltres cap a Fushimi Inari, que sobre les sis de la tarda ja es feia fosc i no teníem massa temps per arribar-hi. Em va agradar tornar-hi. Diuen que no hi ha dos sin tres, però crec que dues vegades ja és suficient, però les dues han valgut la pena!

Ah, i poquet a poquet aniré rememorant aquest segon viatge. Ens llegim!

dissabte, 23 d’octubre de 2010

El client és el rei al Japó?

Apali, anem a fer una mica de filosofia marketiniana sobre els serveis al Japó. L'origen d'aquesta reflexió és aquest article que un company de classe australià de Nagoya va posar al seu Facebook.

Comencem pel principi. El dia que aneu al Japó o si hi heu estat segur que heu flipat bastant amb l'atenció que tenen tots els treballadors cap a vosaltres com a clients. Vaja, és bastant més eleveada, per no dir infinitament més elevada que aquí. En una entrada anterior referència a que aquests treballadors, a la seva vegada, no era normal que rebessin un agraiment dels seus clients. Vaja, una contradicció. Però nosaltres, com que segurament que estarem en un núvol màgic, no ho veurem i tendirem a donar les gràcies a tothom. Per tant, la resposta a la pregunto que formulo al títol del post és sí, el client és el rei al Japó.

Encara recordo aquest estiu, a Nagasaki, que la cambrera ens va acompanyar a la sortida i es va estar una bona estona fent-nos reverències i donant-nos les gràcies. I nosaltres anar-nos girant donant-li les gràcies també. Bé, típic de turista. Després de estar més de 5 mesos al Japó, encara em sorprenien coses i tanta amabilitat, perquè va fer tots els esforços possibles perquè estiguessim bé.

Bé, tornem al fil i deixem-nos d'anècdotes. L'article considera que, després de viure un temps al Japó comences a veure coses que desmitifiquen el que t'havies imaginat del principi. El motiu és ben senzill, defensa que aquests treballadors segueixen el manual d'atenció al client fil per randa, però no tenen cap capacitat d'oferir-te una solució alternativa a un problema que puguis plantejar de nou en nou, vaja, que la iniciativa d'aquests treballadors és quasi nul·la, que el somriure que et fan és totalment fals i, per tant, de considerar el client com el més important, res de res.

Tot s'ha de dir que comparteixo bastant aquest article. També heu de pensar que al Japó no es deixen propines. Les propines fan que el servei sigui més bo? Doncs tampoc ho crec pas, perquè als USA et deixes una pasta en propines i molt sovint el que els deixaries és una bona patada al cul per com t'han tractat.

Per tant, no em serveix aquest motiu. El que si em serveix és pensar que són una societat molt jerarquitzada i reglamentista on tot es respecte moltíssim. Per tant, si hi ha un manual que diu què s'ha de fer, doncs ho segueixen. A més, normalment són els últims de l'escala de l'empresa i qui són ells per posar en dubte el que ja està escrit. Si han de canviar alguna cosa, doncs ho ha d'aprovar el cap.

Per tant, si sou en un restaurant, proveu de demanar alguna cosa on us treguin la ceba o quelcom que sigui variar una mica el menú. Molt probablement us diran que no.

L'autor de l'article també exposa una realitat, digueu-me empreses famoses del Japó: Sony, Toyota, Honda, Yamaha, Panasonic, Mitsubishi, Kao, Casio, Canon, etc. Si us pareu a pensar, són totes empreses de productes, quan aquest sector només representa el 32% del PIB. D'empreses del sector dels serveis, les quals representen el 62% del PIB, (quasi el doble) no us en vindrà cap ràpidament al cap.

Com és possible que l'ara tercera potència mundial no tingui cap empresa de serveis dins les 500 empreses més grans segons Forbes??? Pot ser que sigui el fet que el client no sigui el centre del seu punt de mira, sinó tot el procediment. Cada persona és diferent i pot tenir unes necessitats individuals que s'han de satisfer. Per tant, mentre l'atenció es centri en fer un procediment pot ser que estiguin desatenent el seu client.

És evident que tenir un procediment i que es respecti és fonamental en la fabricació d'un producte. I així la més que merescuda reputació dels productes japonesos envers els xinos. Però, què passa amb els serveis??

Aquí, casos com el d'Starbucks és la mostra de com, amb un servei excel·lent (segons diu ells l'Starbucks Experience) és pot fer arribar a ser una empresa puntera. Però això requereix d'una cultura, una cultura d'orientació al client i, al teu client intern, el treballador. No oblidem que aquest és el qui entra en contacte amb el client i, si no està ben format, està motivat i qualificat, doncs tenim possibilitats de tenir clients satisfets.

Pensem en un cas espanyol, com podria ser Zara. La meva experiència és que cada cop que hi he anat a un Zara (per talles no és un lloc que hi vagi gaire sovint) sempre m'ha semblat que m'han tractat bé, buscant aquelles talles que no hi havia en la botiga i oferintme assessorament si el demano (i fan bé perquè no a tothom li agrada que el vagin atossigant).

Per tant, no només nosaltres hem d'apendre dels japonesos sinó que ells també podem apendre molts de nosaltres i de saber com trobar solucions individuals a problemes individuals en búsqueda de la máxima satisfacció del client.

(Ara precissament tinc un problema amb la filial espanyola d'una empresa japonesa, que ja us explicaré com s'acaba, però que de moment m'estant demostrant una convinació d'ambdues cultures que no m'acaba de satisfer del tot).

Aquells que heu estat darrera un mostrador o servint a gent espero que sapigueu del què parlo i ara, un cop estigueu al Japó, tingueu un element més per interesar-vos per aquesta cultura i veure qui és veritable rei al Japó.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Nagoya State of Mind

Avui us porto un vídeo de la meva ciutat japonesa, clar, Nagoya.

És un vídeo molt xulo en base de la cançó de Jay-Z, Empire State of Mind, la de Sex and the City 2.

Espero que us agradi!

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Kit Kat a la japonesa, de coca-cola i de meló!!!!

Diuen que un viatge al Japó és un viatge, entre d'altres coses, gastronòmic. Ho comparteixo al 100%, però per gaudir-ho no cal anar de restaurant. Només cal anar al supermercat, ni que sigui el de l'aeroport per veure coses molt estranyes per nosaltres, que això no vol dir que siguin estranyes per la resta.

Avui us porto uns Kit Kats, però no qualsevols, sinó uns de ben especials. Un és un kit kat sabor meló, l'altre és amb sabor a coca-cola.
Aquest és el de メロン, meron (recordeu que no tenen el so L), per tant, meló.

Aquest és el de Coca-cola, on també n'hi ha de llimona (el de llimona encara me'l guado per ocasió especial).
Com podreu veure, la forma és la mateixa i van recoberts de xocolata, com no pot ser d'una altra manera.
Anem, pel de meló, doncs sí que hi té un aire. Es fa ben estrany perquè et sorprèn a la boca.
En quan al de coca-cola, s'ha de dir que em recorda als picapica de coca-cola que comprava quan era petit.
I això que heu vist és una petita mostra de la gran quantitat de coses que es fan amb els kit kats. Si en voleu provar sense haver d'anar al Japó, en aquesta botiga, www.japonshop.com, en trobareu de moltes classes: xarop, té verd i sakura, maduixa d'hivern, iogurt d'aloe vera i molts d'altres. Ahh, i sí, al Japó també són una mica cars.

Seria ben normal que si aneu al Japó en trobeu de gustos que no tenen a la botiga i que siguin totalment estacionals, per un hivern o per l'estiu. Aquí som més clàssics amb els nous sabors.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

El tabac al Japó

El tema del tabac al Japó és una qüestió plena de contradiccions que em costa una mica entendre.

D'una banda, s'ha de dir que hi ha molt japonesos que fumen, però molts, és un costum prou extès, però a la vegada està prou perseguit en forma de llocs on no es pot fumar. Per exemple, en els carrers més transitats, en parades d'autobús i d'altres llocs on es pugui acumular gent, tot i ser llocs oberts, és molt fàcil que estigui prohibit fumar (Hi ha un cartell al terra que ho diu). A més, si està prohibit fumar no es fuma, no pas com passa de vegades aquí.

Però d'altra banda, en els restaurants (recordeu que el Japó és el país amb més restaurants per habitant del món) és molt normal que es permeti fumar i, fumen, vaja que si fumen.

Més coses curioses. Sí que hi ha restuarants que són per no fumadors, però són els més menys. El que ens podem trobar són restaurants on hi hagi espai per fumadors i espai per no fumadors. Fins aquí tot normal, però (sempre hi ha d'haver un però) a diferència del que passa aquí, on per fer-ho, l'aire no es pot comunicar, allà es pot marcar aquest espai amb un senyal a la taula.

D'aquesta manera, et pots trobar que la teva taula sigui per no fumadors, però la del davant mateix sigui per fumadors. Així doncs, quina gràcia té això???? Doncs jo no n'hi veig cap. I això ens ho vam trobar en força llocs. Perquè us feu a la idea, fins i tot el McDonalds té un espai per fumadors. Tot s'ha de dir que el fum del tabac japonès és menys desagradable que el del tabac d'aquí.

En força dels hotels que vam anar, bastant vellets alguns, es podia fumar a les habitacions (quina peste que feia alguna habitació). És més, en un parell ens van dir que si ens dutxàvem, tanquèssim la porta del lavabo, no fos cas que del vapor d'aire saltés l'alarma antiincendis. No obstant això, cap consell pel que fa al tabac, totalment permès. Una mica estrany oi???

Una altra cosa que no trobareu al Japó són burilles al terra, o molt poques. I, en canvi, si trobareu la possibilitat de comprar cendrers de butxaca (són baratets!!, menys d'1€, ehh!!). Aquesta sí que seria una opció interessant a importar, perquè no entenc com es pot apagar una cigarreta llençant-la al terra. A casa no es fa això oi?? I perquè al carrer sí?? Què costa apagar la cigarreta i llençar-la a una paparera, que en tenim a cada cantonada!!! (Al Japó no hi ha papereres!!!! No sabem l'afortunats que som!!!!) i, mira com recompensem al pobre escombriaire que les ha d'anar recollint, el perill d'incendis que això pot suposar i collons, que fa brut tu, una mica de civisme. (Es nota que el tabac em molesta i bastant!?)

Els que fumen diuen que el tabac japonès és molt molt light, cosa que no he comprovat pas, però ja ho sabeu (sí que el fumen fa menys olor). A més, el paper del tabac ros acostuma a ser tot blanc, quan aquí la boquilla és marró. Mira, una altra diferència!!

Per últim, us porto una notícia recent en quan al tabac. És la pujada d'un 40% que ha tingut el seu preu. Penseu que allà només és paga un 5% d'IVA, a part que existeix el copagament de la sanitat (Model d'estat totalment diferent), hi ha peatges per tot arreu i el tren privat (i, per tant, molt car). Amb tot, l'estat té un deute brutal que ha de començar a reduir i, amb tants fumadors que hi ha, és una bona manera de finançar la sanitat i altres serveis. Jo ho veig fantàstic, no tinc la sort o la desgràcia de fumar, així que seria una mesura que no m'afecta i entenc que pugui no agradar a tothom, però si això també ajuda a que hi hagi menys fumadors.....

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Hakone, un paisatge molt turísitc (i II)

Doncs ho reprenem on ho vam deixar, després de fer una Coca-cola en el bar de l'estació del funicular de Togendai. Aquí és on s'agafa un nou mitjà de transport, el funicular que ens portarà fins a Owakudani.

Però, ejem, el plànol diu que a partir de l'estació d'Ubako hi ha la tercera vista del Mont Fuji.

La calor és horrorosa, hi ha una vanos dins del funicular, però el que no hi ha és aire acondicionat. Estem molt groguis, però ajà, què és allò que es veu a l'esquerra i el rebombori que s'està produint dins del nostre funicular. Us ho imagineu???Visca!!! Almenys en una de les tres vistes que ens donava el plànol hem pogut veure el Fuji.
Doncs aquí ho teniu!! En aquest moment, el calor s'esvaeix de cop i l'emoció és màxima!! Som uns afortunats, veiem el Fuji des de Hakone a l'estiu (No tothom ho pot dir!!!). I vé, com d'un Ak47, treiem el nostre armament i vinga, a fer fotos i immortalitzar l'ocasió. Us heu fixat, no hi ha neu al cràter com passava a l'hivern. A mi, personalment, m'agrada més amb el cràter blanquet, però no deixa de ser espectacular. Almenys tenim com 50 fotografies del Fuji des de tota la zona d'Owakaduni, però amb aquestes ja n'hi ha prou!!
Així que som-hi, ja hem baixat en aquesta estació i què venim a fer aquí?? Doncs a veure rugeix la muntanya. Estem en plena zona vulcànica i s'ha de notar. Aquí venim a veure per on el nostre planeta expulsa els seus gassos, en aquest cas sofre, no pets, però en tot cas, és molt pudent. Veieu aquella zona pedragosa al mig de la muntanya?És aquesta. I, francament, en aquest cas m'agradaria fer-vos notar la pudor que pot arribar fer el sofre i, per extensió, aquesta zona. A més, jo tenia la sensació que m'estava marejant. Però estàvem aquí, havíem agafat un shinkansen, un tren, un bus, un vaixell pirata i un funicular, a part de caminar una estoneta, calia donar-se una volta i veure què estava passant. I el què estava passant era això...Ups, se m'acaba de colar una nova foto del fuji, és que em distrec amb tanta felicitat, ai, facilitat... Buffff, es pot saber què m'he pres????

Bé, tornem'hi, el que estava passant és això:Molta gent estava comprant uns ous negres en aquesta caseta i se'ls estava menjant allà mateix. I, sense que serveixi de precedent, la gent era una mica marrana, perquè, tot i haver papereres, les taules estaven plenes de closques, pel terra també, per tot arreu hi havia closques d'ou i, la pudor, que ja formava part de mi... Però, tot i aquests inputs negatius, està allà valia la pena!Els ous negres s'aconsegueixen deixant-los una bona estona en aquestes caixes, les quals tenen una alta concentració de sofre i estan a uns 80 graus. Al cap d'una estona, es recullen i es venen en bosses de cinc en la caseta que heu vist.Tots aquests es van acabar en pocs minuts i una japoneseta en va comprar l'última. Ens devia veure la cara de, vaja, ens hem quedat sense bossa (No en volíem comprar cinc) i ens en va oferir un, evidentment, li vam comprar per 100 iens; la bossa valia 500! I aquí teniu el nostre ou!!!Bé, doncs ja ho teníem tot. Calia tornar cap a l'estació i tornar a agafar el funicular fins a Sounzan, on aquest tenia el seu punt i final. En aquesta estació hi havia un Kitty personalitzada d'aquí, ja que hi posa ou negre en la seva panxeta (això crec) i Owakudani en el cartell de fusta (ho acabo de descobrir ara mateix). Al cap d'uns dies ens vam penedir de no haver-la comprat, així que si mai hi aneu, ja sabeu què ens faria feliç d'aquí (sempre i quan no vulgueu que vingui a fer-vos de guia, cosa que estaria encantat de fer!!!).. Per a més detalls, la que volíem valia 2.000 iens. No es pot negar que és molt mona!!! Ai, que se'm cau la baba i mira que no sóc d'aquestes xuminades!Allà un cremallera fins a Gora, 10 minuts. I des de Gora, un trenet de 40 minuts fins a Hakone-Yumoto. Això que heu vist estava dalt de tot de la muntanya que teníem davant del funicular. Crec que és el primer kanji d'Owakudani, que en japonès, s'escriu així: 大涌谷. Bé, si algú ho sap, que m'ajudi!! Eren sobre les 6 de la tarda i havíem completat la volta a Hakone. Hi ha moltes coses que no vam fer i que es poden fer, només ens vam centrar en el principal, que ja és molt. Ens quedaven dues hora i mitja de viatge fins a Kyoto i, una sorpresa molt agradable només arribar, jejeje, un grup de catalans que ens estàven esperant a la porta del hostel.

Us ha agradat? Creieu que val la pensa. Jo us diria que si us agrada la natura, Hakone té prous atractius com per anar-hi. I si és octubre o novembre sense dubte i passaria una nit en algun hotel que tingués hot springs, és a dir, onsen!!

Avui, de rebot, una serie!!

No us ha passat mai que hi ha dies que, no saps perquè, et trobes una cosa que no havies vist mai o feia temps que no veies, i al cap d'una estona o dies, et tornes a trobar amb la mateixa cosa en un altre context????

Doncs a mi m'ha passat vàries vegades i una de les últimes ocasions on m'ha passat ha estat relacionat amb aquest actor americà, Jonathan Serr. És un actor de 35 anys (nascut al 1974) que porta com 13 anys al Japó i parla un japonès quasi excel·lent, sense gairebé accent estranger.

I on he vist aquest actor??, doncs me'l vaig trobar dues vegades a l'avió de tornada del Japó., i en dos formats diferents!!! La primera, en una peli de les que oferia l'avió d'Aeroflot que ens va portar cap a Moscú.

La peli es diu ダーリンは外国人, és a dir, Daarin wa gaikokujin, vull dir, My darling is a foreginer, vaja, el meu amor és estranger. Aquesta és una peli que es va estrenar el passat abril al Japó. No sé pas si ha arribat aquí, però al Japó va ser un èxit, cosa que, com era d'esperar, no tenia ni idea.

La peli està molt bé i és molt recomanable per aquells qui vulguin veure en quines dificultats es troben parelles de diferents nacionalitats, en aquest cas, amerciana i japonesa.

Però bé, el que us volia portar avui no era només la peli, sinó el segon lloc on en vaig trobar el Jonathan Sherr en l'avió. Aquest cop va ser en el diari Japan times (diari en anglès sobre el Japó) que parlava d'una sèrie que estava gravant aquest actor a Nagoya i que només s'emetrà per internet. Si cliqueu veure l'article on parla de la sèrie que, per cert, es diu English teachers.

Em vaig guardar el diari, tantes coincidències en un sol moment em van fer gràcia i ho volia recordar, així que avui us porto aquesta sèrie. Són episodis d'uns cinc minuts sobre professors d'anglès al Japó i els seus problemes. Està en anglès però, qui sap, potser us agrada. Al ser una activitat tant recorrent entre molts dels estrangers que viuen al Japó, crec que us pot ajudar, tant la peli com la sèrie, a fer-vos una idea de com de difícil és per un estranger integrar-se en una societat tant diferent a la nostra com la japonesa.

English Teachers - Episode 1 "First Days Suck" from Nameless Media and Productions on Vimeo.


English Teachers - Episode 2 "(Un)equilibrium" from Nameless Media and Productions on Vimeo.

Espero que us agradin. Aviso, no hi ha subtítuls i l'anglès és força ràpid, però crec que s'entén bé.

PD: Shotters, un dels patrocinadors de la sèrie, és un bar americà que està, a Nagoya, molt a prop de la meva universitat i el porta el Juan, un malagueny totalment afincat a Nagoya, amb qui vaig viure un episodi ben còmic el primer dia que hi vaig anar. Jo, encara amb l'anglès encarcarat, dirigint-me a ell amb certes dificultats en anglès, em pregunta que d'on era, perquè als espanyols els caça al vol, però a mi, com que sóc català, doncs no em situava (francès, italià, mmmm, no ho tenia clar)!! Tot i això, després de dir-li, el meu cervell no va fer el canvi de xip i encara li vaig dir un parell de frases en anglès!!! Coses de les neurones!!! Quina vergüença!!!

divendres, 1 d’octubre de 2010

Hakone, un paisatge molt turísitc (I)

En qualsevol viatge al Japó de més de 15 dies sempre existeix la possibilitat d'anar a fer un vol per Hakone. És més, en més d'un paquet s'inclou un nit en aquesta zona per gaudir seu paisatge però sobretot perquè és una zona que està plena d'onsen.

Però no només està pensada per a guiris, sinó que molts japonesos de la zona de Tokyo hi van ja que no està molt lluny i es veu com un cap de setmana de relax a la natura. Us sona?? Ahh, i també és famós per la seva vista del Fuji. Hakone està a uns 90 kilòmetres de Tokyo, però a 60 del Fuji.

Doncs bé. Per la distància que tenia des de Nagoya i el cost de la nit dels hotels va ser que no estimés la seva visita. No obstant això, en aquest tercer viatge teníem una opció clara, fer Tokyo-Kyoto fent una parada a Hakone.

No tenia clar que es pogués fer en un sol dia i sense fer nit a Hakone, però ho provaríem. El primer problema a superar va ser que anàvem amb totes les maletes. On les deixem??? Doncs cap problema, a totes les estacions japoneses hi ha Coin Lockers, és a dir, taquilles de diferents grandàries on posar les maletes. Així que, som-hi, veniu a Hakone amb nosaltres?

Primer cal dir que parlar de Hakone és com parlar del Cadí, per exemple, Hakone és l'àrea i com a tal, hi ha tot de municipis. Això que sembla una xorrada, fins que no hi vaig, ser no en vaig ser conscient del tot. Per tant, ja teniu molt de guanyat.

Però, com s'hi arriba? Dons és força fàcil. Primer cal saber si tenim JR Pass. Si és el cas, doncs el millor és agafar un Shinkansen, concretament el blau, un Kodama, fins a Odawara. Allà podrem comprar el Hakone Free Pass, que costa un 3900 iens. Sinó el tenim, podem sortir des de Shinjuku i el pass costa 5000 iens. És vàlid per dos dies. N'hi ha un que val molt poc més i seria per tres dies. Això ens permetrà agafar tots els mitjans de transport que necessitem: Tren, bus, vaixell, funicular, cremallera... (sí, agafarem tot això!!!)

I perquè hem de comprar el Pass, doncs perquè l'operador d'aquesta zona és Odakyu, un empresa diferent a JR.

A Odawara agafarem un tren fins a Hakone-Yumoto. A partir d'aquí és fa un cercle, per tant, com a tal, tenint en compte que el punt de partida és el mateix, es pot fer tant d'esquerra a dreta com al revés. Ells recomanen fer-ho d'esquerra a dreta i com que són japonesos, val la pena que els fem cas (Confirmat, val la pena fer-ho així, ja us ho avanço).

El primer mitjà de transport que agafem és un bus. Aquest bus ens porta fins a Moto Hakone-Ko. Hi ha 40 minuts de trajecte!! Que no està gens malament, tot i que les dues poblacions tenen Hakone en el seu nom. Us haig de confesar que no sé si el trajecte té massa encant ja que em vaig quedar clapat. Així que poc us puc aportar.
I aquest tori ens diu que ja hi hem arribat.

A partir d'aquí hi ha un trajecte tot caminant per l'avinguda dels xiprés de més de 400 anys de 2 kilòmetres. Però no el farem sencer. A més, feia una calor prou considerable, molt al ser muntanya, era una mica més plàcid que està per Tokyo.Al cap d'uns 500 metres de passeig, arribarem a un parking, el del Hakone Detached Palace, el palau d'estiu de la família imperial. La visita és gratuïta i des de dalt del balcó tindrem la primera de les tres meravelloses vistes que ofereix Hakone del Mont Fuji. I haviam, no teniu ganes de veure la foto?, jo sí!!!!!
I, on és el Fuji??? Doncs fixeu-vos-hi bé. Espereu, us dono una altra oportunitat.
A part de veure el tori sobre el llac Ashi, no veieu el Fuji?? Doncs jo tampoc!!!! Això és el que té el Fuji. Veieu el dia que fa??? Ni un sol núvol al cel a excepció del Fuji. Tots aquests núvols estan cobrint el nostre estimat Fuji. Nosaltres no perdem l'esperança, l'esperem veure avui, però el tema no pinta massa bé.

Vaja, és més, Hakone també és famós per les seves vistes del Fuji, però també perquè és molt difícil de veure'l donat els núvols que el cobreixen. Esteu tristos oi? Jo també!! El veurem al final?? Doncs caldrà esperar!

Continuem el mateix camí un cop sortim de la visita del Palau i els seus jardins (visita recomanada!) i anem cap a buscar el nostre vaixell, però no un vaixell qualsevol, anirem amb vaixell pirata!!!Wow, mola eh?? No???????? La veritat és que és una de les horterades més grans que he vist mai, i gran en tots els sentits, ja que el barquitu és força gran. L'objectiu és que ens porti a l'altra banda del llac, un llac en forma de plàtan i que hem de travessar de punta a punta. Són uns 40 minuts més i el folletó diu que des d'ell tindrem la segona (de tres) vistes al Fuji.

Vaja, us podeu imaginar el resultat: dos guiris dormint a les butaques, gaudint de l'aire acondicionat del vaixell i esperar el final del trajecte. Des del vaixell es té una formidable vista del tori sobre l'aigua que heu vist al principi, però no tinc més fotos, ja que la son va poder amb mi!!!De vaixells n'hi ha tres, i aquí en teniu dos d'ells. Ja veieu que de gent no en falta, és un dissabte i ta ple de japonesets gaudint del cap de setmana.

Amb això, ja tenim la meitat del dia. Però com que m'estic allargant massa, us haureu d'esperar uns dies per saber si vam veure o no el Fuji, continuarà...