dimecres, 22 de desembre de 2010

Fukuoka, Canal City, purikuras, G-Shock i altres xuminades

Aquest estiu de Kyoto vam anar a Fukuoka-Hakata. Hakata és com aquell qui diu el final de la línia del shinkansen que he fet servir tota l'estona per moure'm amunt i avall entre Tokyo, Nagoya, Kyoto, Osaka, Hiroshima i d'altra grans ciutats.

Però Hakata és una ciutat que ja no està a la mateixa illa que la resta de les altres ciutats. Està a Kyushu, que és l'illa del sud, la segona illa més gran de tot l'arxipèlag del Japó. La de Tokyo es diu Honshu i és la més gran.

A partir d'aquí, començarem un peregrinatge per algunes de les ciutats de Kyushu, com Nagasaki, Kumamoto o Beppu.

A mi em feia il·lusió anar a Kyushu, era com fer quelcom diferent al Japó que no tothom qui té la sort d'anar-hi ho pot fer. Sortir una mica dels llocs més turístics i buscar una mica de llocs diferents. I avui comencem a un dels llocs més visitats de Fukuoka, Canal City.

Canal Ciy està molt a prop de l'estació de Hakata, s'hi pot anar a peu tranquil·lament des de l'estació. Aquest centre comercial va ser inaugurat al 1996, per tant, ja té 14 anys. 

Com veieu, és un edifici molt modern. És un centre comercial, amb cinemes, moltes botigues, restaurants, una zona dedicada al ramen i salons recreatius. Vaja, res que no ens podem trobar a qualsevol centre comercial japonès.
L'edifici és circular i a la part baixa hi ha aquesta zona d'aigües amb unes fonts. Hi vaig veure un espectable tremendu de fonts seguint la banda sonoro d'Indiana Jones. Vaja, molt japonès, en tots els sentits!!! ;)


Un de les vistes més espectaculars és veure canal city il·luminat de nit, amb el reflex dels neons sobre el riu. De totes formes, us ho haure d'imaginar,.. o anar-hi!
A Fukuoka feia una calor impressionant, no venia de gust absolutament res de res. Així que donar voltes per canal city va ser una de les opcions més intel·ligents, però res que aportés alguna cosa interessant. Així que, som-hi, què tal si anem de compres, mmmmmmmmm, una botiga Casio, mmmmmmmm, si està ple de G-Shocks. Wow, però si hi són tots, tots aquells que estava acostumat a veure al catàl·leg anual de Casio i que Casio Espanya mai importava.
Era impressionant veure la gran quantitat de rellotges que hi havia, de tota classe, de tots els colors. Era per babejar. Tots els models de Casio, així que després de tant babejar, un Baby G-shock de Fukuoka està voltant per terres catalanes!! A més, la botiga era Duty Free, així que ens vam estalviar en 5% de l'IVA (Sí nois i noies, al Japó paguen un 5% d'IVA i no un 18% com aquí).

Aquí devem ser uns sosos perquè mai han importat tot el catàl·leg de Casio, vaja, diria que ni el 50% arribava aquí. A mi, que sempre m'agradaven les coses originals, sempre m'havia de conformar en veure el típic rellotge Casio de corretja negre. Ara jo també en tinc un de G-Shock i us podeu imaginar que negre no és, oi? De quin color serà??????  Apostes????

A la 7a planta hi havia el cinema i no em vaig poder estar de fer la foto de la cartellera esperant el BAFF d'aquest any.
A part del cinema, hi havia el salons recreatius de rigor, amb el Purikura....
Aquest és el que més gràcia ens va fer. Et fa uns ulls enormes i brillants, una passada. No en posaré les imatges perquè tinc una mica de decència encara, però és brutal el que fa amb la nostra cara...Qui em tingui al facebook....
Bé, i això és tot per part de Canal City. Jo no crec que hi torni, no em va semblar res especial, però sempre en tindré un bon record! Bona contradicció oi?

dijous, 16 de desembre de 2010

Tokyo Blues, la pel·lícula

Sembla ser que fa tres dies, l'11 de desembre, es va estrenar una pel·lícula llargament esperada, Norwegian wood o, el que seria aquí, Tokyo blues. Aquesta és, possiblement, una de les novel·les més famoses d'Haruki Murakami.

A mi, el llibre em va agradar moltíssim, em va atrapar com pocs i el vaig gaudir intesament. Avui dia, em seria bastant difícil recordar tot el llibre ja que farà tres o quatre anys que el vaig llegir, però m'és molt fàcil recordar els sentiments que aquest llibre transmet. El llibre podrà agradar més o menys, però seria un llibre molt recomenable per veure una part de la cultura japonesa, veure com poden pensar els japonesos.

La pel·lícula ens situa als anys 60, on un estudiant (Teru) té una relació força estranya amb el seu company d'habitació a la universitat i vàries noies, marcats pel suicidi del seu millor amic. La situació es presenta mitjançant els records del protagonista des del moment que, en un aeroport, sent la Norwegian Wood dels Beatles, la cançó preferida d'una de les noies.

Ara tenim la pel·lícula i espero que la poguem veure ben aviat per aquí, sobretot pensant en el BAFF d'aquest any. Segur que seria una pel·lícula amb molta audiència.

De mentre, em conformo en veure el tràiler...

... i a llegir la crònica del japan times.

dijous, 9 de desembre de 2010

Morinaga ハイチュウ, els sugus japos

Ja fa prop de tres mesos de la tornada de l'últim viatge a Japó (carai com passa el temps), però encara hi ha petits moments que m'hi puc transportar. Avui, després d'una pujadeta a la Mola i d'un bon dinar català al seu restaurant, estic gaudint d'una petita teletransportació a Nagoya, al Lawson 100 del final del carrer de la meva residència i, perquè no?, doncs i si em compro un paquet de caramels de qui sap quina cosa. Doncs va fe-m'ho!

I aquest és el resultat:
morinaga hi chew
Un paquet de Hi-Chew, o el que és el mateix ハイチュウ. És tracta d'un producte de Morinaga que és molt similar a uns sugus. Aquests són de tres gustos, plàtan, pinya i fruita de la passió.

Mirant una mica la web de Morinaga Hi Chew,  he vist que el producte té 35 anys, el van treure el 1975. I aquesta bossa va sortir el maig d'aquest any 2010. Aquí teniu la història, amb tots els formats i l'any en què van sortir.
morinaga hi chew
Aquí els veieu. Són una mica mes gruixuts però més estrets que els sugus nostres. En quan al gust, doncs és molt intens, notes el gust del què diu que és (mmmmmmmm, ara m'estic menjant el de la fruita de la passió, mmmmmmmm).

Per tant, si voleu portar alguna cosa, no deixeu d'entrar mai a un Lawson 100, quasi tot costa 100 iens: un plàtan, una llauna de pinya, un pot, un plat, una pasta, etc i agafeu qualsevol cosa. Us trobareu amb sorpreses com la que jo tinc a les mans i estic assaborint. Per un moment, he tornat a Nagoya, he tornat a tenir iens a les mans i a pensar que podria anar a donar un vol per Osu Kannon. Però bé, tornem a la realitat, demà a treballar i tant feliços, que aquí també s'està molt bé, oi?

dissabte, 4 de desembre de 2010

... I més Kyoto: Ara Gion i el teatre Minami

Avui tornarem a una de les zones més famoses de Kyoto i que ja vam visitar en una altra entrada. A Sanjo Dori, podem trobar el teatre Minami. Aquest és el lloc per venir a veure Kabuki, el teatre clàssic japonès.
És aquest. Mentre hi vam ser, principis de setembre, vam notar que hi havia representacions. A nosaltres no vam ser conscients que hi podríem anar, però és quelcom que m'apunto a la llista per fer en el futur.
Minami-za
Aquest és el detall de les pintures que hi ha sobre l'entrada, a l'estil Ukiyo-e.
 
Minami-za
Suposo que us ha ajudat a tenir clar que és el kabuki.
Minami-za
Pujan pel carrer que surt perpendicular al teatre en direcció nord i paral·lel al riu, arribareu al que consideren el carrer més bonic del Japó, el Shirakawa minami dori (Kawa vol dir riu). Perquè l'identifiqueu ràpidament, al costat d'aquest arbres, hi ha un petit riu.
 
Aquí teniu el riu, ja a punt de ser de nit.
Shirakawa minami dori
Resulta que el carrer de sobre d'aquest, també és molt bonic i jo no me n'havia adonat.
Shinbashi dori
Moltes de les cases d'aquest carrer s'han convertit en restaurants, com aquest.
Shinbashi dori
Un altre exemple de casa del mateix carrer. Passejar per centre de Kyoto té aquests contrastos, passes del nou Japó al vell i tradicional només canviant de carrer. Brutal!
Shinbashi dori
 Passejar per aquests carrers a la llum dels fanals és tota una experiència mística, només trencada per tota la quantitat de turistes, tant japonesos com estrangers que busquen les mateixes sensacions. Només és qüestió de tancar els ulls i deixar-se portar pel sons del shamisen tocat per una dolça i excel·lentment educada geisha.
Gion
 Pels carrers de Gion, podrem trobar geishas o geishas disfrassades, mai ho sabrem. Nosaltres prop del Gion corner, lloc on es fan diferents espectacles per veure les tradicions japoneses, una noia vestida de geisha. La vergonya ens va deixar sense foto, què hi farem, hi haurem de tornar, doncs.
Gion
 Cel blau, poca llum, entorn de fusta, i això sí, tots els cables de llum, això es Gion a la nit.
Kamogawa
 Un cop sortim de Gion i travessem el riu, mentre creuem el pont, tenim aquesta vista de tots els edificis del carrer Pontocho que donen al tiu. Si voleu sopar aquí, sereu part de l'espectacle de Pontocho.
Pontocho
Ja coneixeu Pontocho, aquí us el vaig presentar de dia. Avui toca de nit. Recordeu que es el carrer on hi ha aquests fanals, els fanals dels ocellets.
Pontocho
De turistes que no n'hi faltin!
Pontocho
Kyoto és especial, únic, i ara mateix, la ciutat on hi passaria més temps, ja que Tokyo és masa gran i, potser massa modern. Això sí, després d'estar-hi tres vegades i d'haver-me patejat un munt de llocs de Tokyo. De bon inici, Tokyo és increïble. Vaja, no deixa de ser una opinió. No us donen ganes d'anar-ho o tornar-hi???

dimecres, 24 de novembre de 2010

El Daisuke i els seus Calvin Klein

Ei, encara esteu darrera la pantalla seguint aquest blog, ara toca l'anècdota del dia. Us presento al Daisuke (Es pronuncia Daiske).
Calvin Klein
I no us preguntareu pas què feia un japo amb uns calçotets d'Espanya??? Segur que no us ho pregunteu??? Jeje, segur que sí. Doncs vam anar a un izakaya (d'aquells que has de seure al terra) i al cap d'una estona d'arribar, va aparéixer un grup d'uns 20 japonesos. Van començar a beure pels descosits i quan ja anaven una mica perjudicats, van començar a interactuar amb nosaltres.

Resulta que eren treballadors de l'Isetan, els grans magatzems que hi ha a l'estació de Kyoto. Tots eren de la planta 6 i n'hi havia un que marxava. Havia pujat de categoria i marxava a treballar a Osaka. Per tant, li van organitzar una festa. L'organitzador va ser el Daisuke. I mira, un dels regals eren aquest súper gallumbus (o no). Com que feia poc del mundial,...

Va ser molt curiós veure la celebració. Per tant, el millor que podeu fer si aneu per Japó és buscar llocs poc turístics i intentar-vos fer entendre. Potser us trobareu amb una sorpresa...

Fins aviat!

I ara el palau imperial de Kyoto!

Em miro totes les fotografies que tinc del Japó i si algun lloc és el més fotografiat aquest és sense dubte Kyoto.

A Kyoto hi he estat tres vegades: al novembre, al gener i en ple mes d'agost. Sense dubte, el novembre és la millor època per anar-hi. Però, tot hi haver-hi anat ja tres vegades, una, hi tornaria, dues, dubto que hagi vist quasi res de Kyoto, tres, m'encata. Evidentment he visitat els edificis i llocs més famosos de Kyoto, però encara em queda tant per visitar...

Crec que callejeros está preparant un programa sobre Kyoto. Haviam quina imatge en treuren.

Però bé, anem al tema d'avui, que és el Gosho, vull dir, el Palau Imperial de Kyoto. Ull, no confondre amb el Palau Imperial de Tokyo, jeje. Kyoto també té palau imperial. Només cal pensar que Kyoto va ser la capital del país durant més de 1.000 anys (794-1868).

Per tant, la de vegades que ha vist coronar un nou emperador... Fins i tot, s'han coronat allà dos emperadors un cop la capital es va moure a Tokyo: Taisho i Showa, aquest últim, el pare de l'actual emperador Heisei, de nom Akihito. Akihita ja va ser coronat a Tokyo el 1989

El Gosho és un palau que està en un parc que té prop d'1 kilòmetre quadrat. La visita és gratuïta, però té un peatge, i aquest és demanar permís via internet per accedir-hi. Així que si sabeu quan estareu a Kyoto, el primer que us diria que fessiu és demanar ja el permís si el voleu visitar.

La visita és guiada (Hi ha un avi japonès amb cara de molt mala llet que va fent crits perquè la gent segueixi la guia. Perquè tots els que ens quedàvem al darrera èrem principal llatins?????). Això sí, la guia només parlar en anglès i l'avi només crida en japonès.

La visita comença per un edifici que era al que s'ubicava als invitats de l'emperador abans d'una visita oficial. Hi ha tres sales, i d'acord si erets primer ministre, ministre o un càrrec inferior, anaves a una o altra sala, és a dir, d'acord amb el teu rang: salsa del tigre, de la grua (l'animal, no pas els que ens agafen el cotxe de tant en tant) o dels cireres.
Kyoto gosho
Aquest és l'edifici amb la seva visió global. Es diu Shodaibunoma. Aquí ja ens vam endur la primera bronca de l'avi japonès perquè la guia ja estava en la següent ubicació i nosaltres fent el pamplines! Cullera, només volíem una foto sense guiris suats i pollosos!
Aquest és el segon edifici a visitar. Bé, visitar, no és del tot cert, perquè només els vam veure des de fora. I, a les dues del migdia i sense cap ombra, va ser un xic dur.
kyoto gosho
Heu vist el senyor que hi ha davant d'aquest edifici, doncs és l'avi japonès cascarràbies!!

El següent edifici és el més important, el Shinshiden. Aquest és l'edifici que es feia servir per coronar els nous emperadors.
Shinshinden
Aquest edifici té dos arbres davant seu, un cirerer i un taronger. Això, més el fet que el sostre és de palla, i que tots els murs de l'edifici són taronges ens indiquen que estem davant una zona shintoista. Tot té un significat, en aquest cas desitjar llarga vida i felicitat a l'emperador.
shinshiden
Surtint a l'esquera de l'edifici, trobem una de les portes del palau. Aquesta es diu Kenshumon.
Kenshumon
Davant d'aquesta porta hi ha un altre edifici que guarda un dels tres tresors. L'edifici es diu Shunkoden, però el tresor només el pot veure l'emperador, ja que és un mirall que no s'hi pot mirar l'emperador crec. Penseu que fins al final de la segona Guerra Mundial, l'emperador era considerat un déu.

Immediatament arribem als jardins privats de l'emperador. La guia va dir que l'emperador i l'emperatriu no vivíem junts, sinó que cadascú tenia els seus edificis. Aquest era el jardí privat de l'emperador. El que em vaig preguntar és com s'ho feien per..... Potser per aquest motiu, encara ara els japonesos tenen uns índexs tant baixos de ..... (No calen detalls oi???)
Oikeniwa garden
Després de veure aquest jardí, ens van entrar al patí de la residència de l'emperador, el Seryoden.

Dins del pati vam veure un detall interessant. Fixeu-vos en aquest sostre. Veure que una part és nova i l'altre vella. Doncs la vella la començaran a canviar ara. Tarden uns 25 anys a canviar tots els sostres dels edificis del palau. Curiosament, aquest sostre de palla dura uns 25 anys. Així que, quan han acabat, han de tornar a començar. Coses de japos!
Kogosho
Aquest és Seryoden, la residència de l'emperador. Deia la guia que hi feia un fred de cal déu. Va explicar una història de com es vestia però no vaig entendre bé si era per a la coronació o diàriament. Bé, es veu una mica l'estància,..
Seryoden
La visita, a mi, tot i la calor, l'avi cascarràbies i tots els guiris llatins maleducats, em va agradar. La recomanaria si es tenen més de tres dies a Kyoto. És un punt neuràlgic de l'història del Japó i val la pena coneixe'l.

Així sí, penseu que l'entrada queda força lluny de l'inici del parc, per tant, no feu com nantrus, que prou calor feia, encara vam haver de córrer sota el Sòl perquè no ens deixessin fora!
 keyakibashi bridge
Per acabar l'excursió, us deixo amb una foto del pont Keyakibashi, feta en el mateix jardí privat de l'emperador.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Fushimi Inari, el temples dels 20.000 toris

Si recordeu el vídeo d'aquesta entrada o l'inici de Memorias de una geisha, segur que recordareu un temple que té moltes però moltes portes vermelles. És aquest. És el Fushimi Inari de Kyoto.
Fushimi Inari
Aquest temple té milers de portes taronges amb la base negre i estan distribuïdes en dues muntanyes al sud de Kyoto. És un dels temples que es recomana visitar si es disposa de més de dos dies a Kyoto, ja que està una mica lluny (s'ha d'agafar un tren).
 
Són quasi tots de fusta i estan patrocinats. Així, si sapiguéssim japonés, veuríem quan van ser posats i qui els va patrocinar.
Kyoto Fushimi Inari
Aquí estic comptants els anys que deuria tenir la porta. La data la posen seguint el sistema japonès, ja que ells estan ara mateix a l'any 22 de la era Heisei (fa 22 anys que va ser coronat l'actual emperador japonès). Així que no vaig veure portes de més de 20 anys. Vaja, que la intensitat amb què renoven els toris deu ser molt gran. El del meu darrera, l'acaben de posar ja que encara no han pintat les lletres. L'intensitat del color taronja és brutal. No hi ha ni un sol regalim de pintura.

De tant en tant també hi ha una porta de pedra que ens deu anunciar alguna cosa.
Kyoto Fushimi Inari
Aquí podreu veure un detall d'una porta amb uns quants anys. També les petites portes, que costen com 10.000 iens que la gent compra i que deixen al costat de la multitud de cementiris que hi ha. També n'hi ha de més petites i barates.
Kyoto Fushimi Inari
La intentsitat del canvi ho podem veure aquí, on ja segur que hi ha dues noves portes. Penseu que patrocinar una porta és quelcom molt important per qui ho fa, a part d'una despesa ben important. Les grans crec que costen com 12.000€ i les més petites, com les de l'entrada, de 2.000 a 4.000€.
Fushimi inari és un dels 30.000 temples dedicats a Inari, deu de l'arròs. Es diu que un gon, és a dir, una guineu, és el seu missatger. Per això veureu tots de guineus per tot el temple. La guineu és un animal que el trobareu en molts temples shintoistes del Japó.

És més, es caracteritza amb una clau a la boca. Aquesta és la clau del graner de l'arròs, per tal de protegir la collita. Si penseu que l'arròs és l'únic producte que el Japó pot ser autosuficient en captareu la importància.També es caracteritza amb una bola d'arròs. Vaja, per aquest motiu normalment es presenten en parelles.
Aquesta és la vista que hi ha desde del temple. Però arribar fins a trobar aquesta vista costa una mica. Fushimi Inari és un temple que està obert tot el dia, però requereix de ganes de caminar. Ahh, i sorpresa, és gratis!!!

Només arribar i passar les grans guineus, trobarem els toris de la pel·lícula, però a partir d'aquí comencen un seguit de camins i caminets que donen la volta a dues muntanyes. 
Fushimi Inari 
Totes amb més o menys toris i cementiris. Aquesta és l'entrada. Aquest tori el veurem només sortir de l'estació d'Inari, que està només a 8 minuts des de l'estació central de Kyoto. Penseu que només hi paren els trens locals que van en direcció a Nara, no agafeu els ràpids!!!
Fushimi Inari entrance
Passada l'entrada, hi trobareu uns quants temples i varis llocs per comprar souvenirs.

 Fushimi Inari temple
Són quasi quatre els kilòmetres de tot el recinte. Això és important saber-ho abans de pensar que sou capaços de fer-lo sencer. Està ple d'escales i no es para d'anar a munt i avall.
Fushimi Inari
El passeig val la pena, però cal estar amb una mica de forma. Així que si venim de Nara i és ple estiu, no sigueu gaire ambiciosos sinó realistes. Aquest és un dels cementiris que hi ha, possiblement el més gran. Per arribar-hi, seguir recte un cop arribem al gran creuament que hi ha després de pujar totes les escales. Més concretament, hi ha un triple trencall amb un petit bar antic a la nostra esquerra. Agafarem el camí que segueix davant nostre.
Fushimi Inari
Com podeu veure, en aquest temple hi he estat dues vegades. Potser no us havíeu fixat, però he barrejat les fotos de la meva visita a mitjans del mes de gener i la que vaig fer durant l'agost. Durant la primera visita vaig veure aquest senyor. Un altre cop, Japó segueix sent un país de contrastos.
 Fushimi Inari worker
Com podeu imaginar-vos, no hi ha carreteres ni altra manera que pujar les coses a peu per aquests camins plens d'escales. Que no us sorprengui, tot i que jo em vaig quedar una mica parat de veure-ho.

Per acabar, us deixo amb aquesta imatge. Estàvem a finals d'agost i s'estava fent de nit, la tardor s'acostava, l'època dels mils colors càlids. El que era càlid, però, era el temps, una calor horrorosa (A Kyoto sempre hi ha dos graus més que Tokyo), però els arbres ja s'estàvem preparant pel seu propi espectable.

Fushimi Inari lake
Si teniu la sort d'anar al Japó, penseu sempre en treure els reflexes de la natura a l'aigua. em posareu les dents llargues...

Espero que us hagi agradat. Aquest temple no és un altre que Fushimi Inari, el temple dels toris.