diumenge, 5 de setembre de 2010

El Doraemon, un gas còsmic, però de veritat

Odaiba, una illa artificial de la Badia de Tokyo hi ha un museu tot interessant, el Miraikan, un museu de ciència i tecnologia possiblement encarat al públic més infantil i escolar, però que ha de ser prou interessant i didàctic.Com tot museu interessant disposa d’exposicions temporals i la que us presento avui no té pèrdua. Som-hi, tots a cantar: som els nens de la terra, ajunten les mans per aconseguir un món de bla bla bla. Dots de compositor??? No pas, és la lletra del Doraemon que ara m’ha vingut al cap.L’exposició és temporal, per tant, si no visiteu el Japó abans de finals de setembre, us la perdreu. Tot s’ha de dir que l’entrada és un bon cop de pala pel que és l’exposició, 1.000 iens, però l’oportunitat no es podia deixar escapar.

El que es tractava era de mostrar invents del Doraemon que existeixen de veritat. El que més crida l’atenció poder és el casquet volador. Tot s’ha de dir que és una mica, no gaire més gros, que el que porten el Nobita i la Shizuka, però també fa el fet. Llàstima que crec que no pot volar si hi ha un vent de més de 20 km/h.També hi havia la capa que fa invisible i fa invisible de veritat sempre que miris pel foradet que toca. Té la seva gràcia, llàstima que no tingui massa aplicació pràctica. Pensant una aplicació, doncs pel teatre, perquè no es vegi el personal de suport o a la tele, perquè no enganxin a la maquilladora quan donen l’entrada al telenotícies posant bé el tupé del presentador guaperes de torn.Aquest osset tant bufó és diu Caiwa, i té aquest nom perquè en japonès vol dir conversa. És un osset robot capaç de conversar amb tu, però clar, només cal tenir en compte un petit detall, cal saber japonès, cosa que encara no portem massa bé per conversar ni que sigui un robot. Tot i això, els nens del nostre voltant s’ho passaven teta parlant amb ell.L’exposició no era massa gran, d’aquí la sensació de cara que ens va quedar. Ahhh, i tant important com l’exposició va ser la zona de souvenirs i altres regals de conya, llàstima que tots caríssims.
En quan al museu, dir-vos que sobre les dues del migdia actua l’Asimo, el robot capaç de caminar d’Honda. També hi ha aquesta pantalla de 360 graus.Aquí sota hi havia una exposició d’una sonda que havia anat a la Lluna crec. Era molt petita i no tenia cap encant, però tot i això hi havia com deu persones amb polo de color rosa anunciant l’exposició (que a més era gratis) i uns reporters esperant a l’exterior per fer la típica entrevista sobre què t’ha semblat el que has vist.

A mi em va semblar més interessant el Doraemon, però clar, tampoc vaig entendre massa el perquè d’aquesta segona exposició.

Anar a Odaiba sempre és una aventura. En tenia ganes, ja que durant l’estada a Nagoya no hi havia anat. És una zona principalment lúdica on gaudeixes de força punts d’interès, només començant per agafar la línia Yurikamome. Però bé, això ja us ho explico en una nova entrada, que sinó em faig passat! Fins aviat!

2 comentaris:

  1. Hola Roger! Gràcies per explicar tantes coses del Japó, m'agrada descobrir aquest país a través teu... encara em vénen més ganes d'anar-hi!
    Aquest vespre vaig a l'Apolo a un concert d'un dels meus grups de música favorits... els TOKYO SKA PARADISE ORCHESTRA...sí, sí, una desena de japonesos tocant ska! Són fantàstics!
    Que acabis de tenir un bon viatge, des d'aquí, et seguirem llegint!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Gràcies Lu!!! Seguirem explicant coses, ara que ja hem tornat del Japó.

    Doncs quan hi vagis, que ja deu faltar poc pq hi vagis, ja em diràs què t'ha semblat.

    I en quan al grup, segur que el concert una passada. Després de llegir el teu comentari, vaig veure que durant el novembre estan de gira pel Japó!!! :)

    ResponElimina