Avui és el nostre tercer dia a Takayama. L'autobús de tornada el tenim a les tres, per tant, tampoc podem fer molta cosa. Avui ens hem separat, uns han anat a caminar per la muntanya i els altres hem anat a veure un parell de temples que ens quedaven de Takayama i a Furukawa.
El primer temple que vam anar a veure és la zona del temples del període Nara recolçats per l'estat (noi, aquest és el nom que posa la guia, no l'he posat pas jo eh!!!). El més curiós d'aquest temple és l'arbre de prop de 1.100 anys que hi ha. A part de veure l'arbre, poca cosa d'interès té aquesta zona, però és un bon lloc per anar si has de fer temps per agafar un tren cap a Furukawa ja que només està a 8 minuts caminant de l'estació. Aquest és l'arbtre en qüestió, pobret s'ha quedat com el julivert, sense cap fulla i el cap pelat!! Ja arribarà la primavera...
Vinga, i d'aquí cap a Furukawa. És res, 20 minuts amb tren. El problema és que en passa un cada hora, més o menys, per tant, el millor és preguntar per un horari a l'estació i programar-se una mica el dia. Nosaltres, amb una mica més de dues hores vam tenir temps de fer les coses més bàsiques, ja que el poble és bastant petit.
I què té Furukawa? Doncs tres coses bàsicament, un carrer amb un canal ple de carpes, un festival al mes d'abril que té molt bona pinta i el museu del festival.
Doncs comencem al camí i el primer que ens trobem és un temple. Apali, perquè no sigui dit, aquí les fotos.
Perquè us feu una idea de com és un carrer d'un poblet, aquí en teniu una foto. Fixeu-vos que és ben estret, quasi bé no hi ha voreres, amb tots els pals de la llum i cap casa toca a l'altra. 
El carrer en qüestió amb el canal. Aquest dia era dilluns, doncs el dia anterior, el diumenge, van treure totes les cartes en una espècie de dia especial on molta gent hi participa per canviar-les de lloc per qüestió del fred. No hi havia absolutament ningú, va ser curiós passejar per aquí totalment sols.
Un parell de fotos més de la zona. Gairebé no hi havia comerços, només algun resturant. Això sí, si havia uns pals amb menjar per les carpes a canvi de 100 iens. Ja em vist la devoció que tenen els japos per tenir una foto alimentant animals, vaja, ho hem vist a Nara amb els cèrvols i a Hida no Sato també amb les carpes. 
Per molt que ho pugui semblar, aquestes cases no es tocaven pas. 
Anant cap a la zona del museu, ens vam trobar amb un nou temple, aquest cop, aquest desprenia una gran tranquil·litat.
Bé, i és hora de parlar del Furukawa Matsuri. Matsuri vol dir festival en japonès. Aquest és el propecte perquè us feu una idea de què es tracte. 
Molta gent el coneix com el festival de gent nua. No és ben bé així. És un festival principalment per homes, que són els que van nuus i vesteixen aquesta cosa blanca. El que diu el prospecte és que uns cents d'homes caminen pels carrers carregant amb una torre de fusta on, a dalt, hi ha dos homes joves tocant un taiko gran enèrgicament. A cada cantona, una altre grup d'homes transporta una mini torre de fusta amb un taiko petit. Creuen que el primer grup d'homes que arribi al taiko principal gaudirà de sort pel proper any.
Aquestes són les torres en qüestió que carreguen.
En el museu només hi havia 4 japonesos, per tant, tant aviat com vam entrar ens vam portar a la sala de cinema. Ens van passar una pel·lícula en 3D del festival d'uns 15 minuts i ens van deixar un ipod que tenia la narració en anglès. Va ser molt xulo, ja que veies com tots aquests homes, a base d'empentes, intentaven arribar al taiko principal. Deu ser una mica una animalada varonil, però nosaltres també fem d'aquestes coses (vaja, quina no s'ha tirat mai cava per sobre en alguna festa popular del Baix Camp). És una de les coses a veure si us decidiu o esteu per aquí a mitjans del mes d'abril!
En la resta del museu, que és ben petitet, hi ha les carrosses que fan servir per aquest festival on hi transporten els deus.
Algunes d'elles tenen unes marionetes que fan una representació. En d'altres, un parell de nens fan una representació kabuki, és a dir, de teatre clàssic japonés. Aquí us deixo de la representació que va fer un ordinador especialment per nosaltres.
Hi havia un parell de marionetes preparades perquè hi poguessis jugar una miqueta tivant del seus cables. I com nens petits i com que no hi havia massa gent, vam poder comprobar que és ben difícil moure una marioneta que tenia com 10 cables d'on tirar, que movien el cap, braços, cames i torç.
Tinc certa devoció pels taikos (els tambors típics japonesos) i potser aquest és el que més m'ha impactat. És enorme i d'acer! Brutal, és preciós. Si fos japonés, m'hagués apuntat a un club de taiko, ho presenteixo i m'encanta. Al Japó, la percussió hi té una presència molt gran i cada vegada que trobo un espectacle amb taikos m'hi quedo embobat com un nen petit. 
Per últim una vista global del museu. 
Un cop vist i després de fer una mica de despesa en la botiga del museu, tornem amb el tren cap a Takayama. Ens quedaran unes tres hores abans d'agafar el bus i volem anar a veure un temple una mica estrany. Té un presència abrumadora dins de Takayama, gairebé es pot veure des de tot arreu, però ningú en parla ni surt al mapes. És més, quan preguntàvem pel temple, la gent ens mirava malament. Aquesta és la imatge que en vaig treure tirant de zoom des de Hida no Sato. 
Resulta que és el temple principal d'una religió (o secta) relativament nova, que no tindrà més de 40 o 50 anys. Crec que es diu Sukyo Mahikari i té seguidors principalment al Japó, però té seus per tot el món. La va fundar un japonés l'any 1959.
Al 1984 van construir aquest temple, que el coneixen amb el nom de Suza. El temple és enorme i com podeu veure, està plegat d'elements d'altres religions. La forma del temple és ben bé oriental, però en seu interior sembla el d'una esglèsia catòlica. Té una capacitat per unes 5000 persones. A darrera de l'altar hi ha una peixera enorme. Tot té molta llum, suposo que el fet que el nom es pugui traduir per llum de veritat hi té molt a veure.
Minarets a l'esterior, estrelles de David i inclús una font azteca que li diuen Quetzalcoatl. Les portes són ben bé d'estil aràbic. Vaja, la tenia sensació que havia tornat a Las Vegas, però va ser una manera curiosa d'acabar aquesta sortida.
Bé, i això ha estat tot. Dir que quasi no vam tastar la carn de Hida, que la podríem equiparar a la de Kobe, però els restaurants que l'oferien eren molt molt cars. Ens vam conformar amb una hambuersa d'arròs amb tiretes de carn de Hida. Boníssima!
El primer temple que vam anar a veure és la zona del temples del període Nara recolçats per l'estat (noi, aquest és el nom que posa la guia, no l'he posat pas jo eh!!!). El més curiós d'aquest temple és l'arbre de prop de 1.100 anys que hi ha. A part de veure l'arbre, poca cosa d'interès té aquesta zona, però és un bon lloc per anar si has de fer temps per agafar un tren cap a Furukawa ja que només està a 8 minuts caminant de l'estació. Aquest és l'arbtre en qüestió, pobret s'ha quedat com el julivert, sense cap fulla i el cap pelat!! Ja arribarà la primavera...
Vinga, i d'aquí cap a Furukawa. És res, 20 minuts amb tren. El problema és que en passa un cada hora, més o menys, per tant, el millor és preguntar per un horari a l'estació i programar-se una mica el dia. Nosaltres, amb una mica més de dues hores vam tenir temps de fer les coses més bàsiques, ja que el poble és bastant petit.I què té Furukawa? Doncs tres coses bàsicament, un carrer amb un canal ple de carpes, un festival al mes d'abril que té molt bona pinta i el museu del festival.
Doncs comencem al camí i el primer que ens trobem és un temple. Apali, perquè no sigui dit, aquí les fotos.
Perquè us feu una idea de com és un carrer d'un poblet, aquí en teniu una foto. Fixeu-vos que és ben estret, quasi bé no hi ha voreres, amb tots els pals de la llum i cap casa toca a l'altra. 
El carrer en qüestió amb el canal. Aquest dia era dilluns, doncs el dia anterior, el diumenge, van treure totes les cartes en una espècie de dia especial on molta gent hi participa per canviar-les de lloc per qüestió del fred. No hi havia absolutament ningú, va ser curiós passejar per aquí totalment sols.
Un parell de fotos més de la zona. Gairebé no hi havia comerços, només algun resturant. Això sí, si havia uns pals amb menjar per les carpes a canvi de 100 iens. Ja em vist la devoció que tenen els japos per tenir una foto alimentant animals, vaja, ho hem vist a Nara amb els cèrvols i a Hida no Sato també amb les carpes. 
Per molt que ho pugui semblar, aquestes cases no es tocaven pas. 
Anant cap a la zona del museu, ens vam trobar amb un nou temple, aquest cop, aquest desprenia una gran tranquil·litat.
Bé, i és hora de parlar del Furukawa Matsuri. Matsuri vol dir festival en japonès. Aquest és el propecte perquè us feu una idea de què es tracte. 
Molta gent el coneix com el festival de gent nua. No és ben bé així. És un festival principalment per homes, que són els que van nuus i vesteixen aquesta cosa blanca. El que diu el prospecte és que uns cents d'homes caminen pels carrers carregant amb una torre de fusta on, a dalt, hi ha dos homes joves tocant un taiko gran enèrgicament. A cada cantona, una altre grup d'homes transporta una mini torre de fusta amb un taiko petit. Creuen que el primer grup d'homes que arribi al taiko principal gaudirà de sort pel proper any.Aquestes són les torres en qüestió que carreguen.
En el museu només hi havia 4 japonesos, per tant, tant aviat com vam entrar ens vam portar a la sala de cinema. Ens van passar una pel·lícula en 3D del festival d'uns 15 minuts i ens van deixar un ipod que tenia la narració en anglès. Va ser molt xulo, ja que veies com tots aquests homes, a base d'empentes, intentaven arribar al taiko principal. Deu ser una mica una animalada varonil, però nosaltres també fem d'aquestes coses (vaja, quina no s'ha tirat mai cava per sobre en alguna festa popular del Baix Camp). És una de les coses a veure si us decidiu o esteu per aquí a mitjans del mes d'abril!En la resta del museu, que és ben petitet, hi ha les carrosses que fan servir per aquest festival on hi transporten els deus.
Algunes d'elles tenen unes marionetes que fan una representació. En d'altres, un parell de nens fan una representació kabuki, és a dir, de teatre clàssic japonés. Aquí us deixo de la representació que va fer un ordinador especialment per nosaltres.Hi havia un parell de marionetes preparades perquè hi poguessis jugar una miqueta tivant del seus cables. I com nens petits i com que no hi havia massa gent, vam poder comprobar que és ben difícil moure una marioneta que tenia com 10 cables d'on tirar, que movien el cap, braços, cames i torç.
Tinc certa devoció pels taikos (els tambors típics japonesos) i potser aquest és el que més m'ha impactat. És enorme i d'acer! Brutal, és preciós. Si fos japonés, m'hagués apuntat a un club de taiko, ho presenteixo i m'encanta. Al Japó, la percussió hi té una presència molt gran i cada vegada que trobo un espectacle amb taikos m'hi quedo embobat com un nen petit. 
Per últim una vista global del museu. 
Un cop vist i després de fer una mica de despesa en la botiga del museu, tornem amb el tren cap a Takayama. Ens quedaran unes tres hores abans d'agafar el bus i volem anar a veure un temple una mica estrany. Té un presència abrumadora dins de Takayama, gairebé es pot veure des de tot arreu, però ningú en parla ni surt al mapes. És més, quan preguntàvem pel temple, la gent ens mirava malament. Aquesta és la imatge que en vaig treure tirant de zoom des de Hida no Sato. 
Resulta que és el temple principal d'una religió (o secta) relativament nova, que no tindrà més de 40 o 50 anys. Crec que es diu Sukyo Mahikari i té seguidors principalment al Japó, però té seus per tot el món. La va fundar un japonés l'any 1959.Al 1984 van construir aquest temple, que el coneixen amb el nom de Suza. El temple és enorme i com podeu veure, està plegat d'elements d'altres religions. La forma del temple és ben bé oriental, però en seu interior sembla el d'una esglèsia catòlica. Té una capacitat per unes 5000 persones. A darrera de l'altar hi ha una peixera enorme. Tot té molta llum, suposo que el fet que el nom es pugui traduir per llum de veritat hi té molt a veure.
Minarets a l'esterior, estrelles de David i inclús una font azteca que li diuen Quetzalcoatl. Les portes són ben bé d'estil aràbic. Vaja, la tenia sensació que havia tornat a Las Vegas, però va ser una manera curiosa d'acabar aquesta sortida.
Bé, i això ha estat tot. Dir que quasi no vam tastar la carn de Hida, que la podríem equiparar a la de Kobe, però els restaurants que l'oferien eren molt molt cars. Ens vam conformar amb una hambuersa d'arròs amb tiretes de carn de Hida. Boníssima!
I a les tres, dues hores i mitja de bus cap a Nagoya i de pet cap a Parco, que anem de concert!!!!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada