divendres, 2 d’octubre de 2009

Homeless

Japó és la segona potència del món i gràcies a això hi ha un percentatge molt gran de població que és rica. No obstant, hi ha una 12% de la població que viu al llindar de la pobresa.

Japó va viure els seus moments de màximo explendor entre el 1986 i el 1990. Des de llavors, ha entrat en una període de recessió que encara els dura. Durante aquell període, el preu dels terrenys es van multiplicar per 6, l´índex Nikkei es va multiplicar per 3, l'accès al crèdit era molt fàcil. Vaja, tot eren flors i violes.

Des de llavors, el sistema es va com col·lapsar. Els preus de les vivendes estava deshorbitat. Es van deixar promocions a mig fer, ningú volia comprar, la confiança va caure per terra. Els bancs feien veure que no tenien morosos, intentaven renegociar tots les deutes, intentant amagar la realitat. A és, han tingut una mitja d'un primer ministre cada any. Bé, estem estudiant el miracle japonés i la seva posterior recessió i tot em sona, amb l'agravant que fa 20 anys que els dura.

La veritat és que la nostra crisi i la japonesa té moltes similituds. Es queixen de la baixa competitivitat de les empreses i una de les causes és que els treballadors, un cop entraven a una empresa, tenien treball de per vida (això em sona tú!!), en comparació amb les americanes (on l'acomiadament és totalment lliure).

El dèficit de l'estat va augmentar moltíssim (vaja, això també em sona) i, tenint en compte que l'esperança de vida japonesa és la més alta del món (em sembla que després venim nosaltres), les pensions de la gent gran estan en perill.

He llegit que es necessita una vivenda fixa per rebre una pensió. Hi ha molta gent gran que s'està quedant sense un lloc per viure. Aquí entra en joc un component sociològic de la societat japonesa. Molts fills no volen mantenir els seus pares i aquests, amb una pensió petita, no tenen lloc on anar a viure. A la vegada no reben pensió. El sistema de prestacions social no és com el nostre.

Per tant, s'està produint un increment constant de la gent que viu al carrer. Parlo des del que he vist, he pogut sentir i llegir, són gent falta de recursos. Aquí us mostro com viuen. Tenen la seva bicicleta, el seu fogonet i intenten mantenir la seva dignitat. Molts es dediquen a recollir llaunes. Durant el matí, en veus molts amb la seva bicicleta. Durant el dia és com si desapareixessin. No demanen diners a ningú, no molesten a ningú, però n'hi ha molts.

La resta de la gent els ignora. Els veuen però no pas els noten. És molt estrany. És una sensació que s'ha de viure per poder-la explicar amb propietat.

Només recordo que un dia vam anar a un parc. Era de nit, devien ser les 10 o les 11, estavem parlant de com ens anava tot, i hi havia un munt de homeless dormint al nostre voltant. Això a Nagoya, mentre que a Tokyo, a la zona d'Asakusa, tornant de nit cap al nostre Hotel, els carrers estaven plens d'ells dormint en filera un darrera l'altre, en ordre i silenci, envoltats per caixes.

Vaja, és una realitat, tot i les crítiques que podem fer als nostres serveis socials, un cop surts pel món i veus el que hi ha, em fa sentir molt afortunat del sistema de protecció social que tenim. Només cal veure el que està intentant fer l'Obama dins del seu país.

Mireu que ordenat i net ho intenten tenir tot.

1 comentari:

  1. Quin greu veure aquesta missèria en un país tan fabulós, amb tanta tecnologia,amés probablament alguns d'ells igual van lluitat en la 2ª guerra per defensar la vida que tenan avui,QUina llástima¡¡¡¡¡

    ResponElimina