Edifici travessat per una autopista

Doncs sí, no és mentida, a Osaka hi ha un edifici foradat per una autopista. Jo ja en coneixia la seva existència i la veritat és que em feia gràcia veure'l. Aquests japos són la repera. L'edifici es diu Gate Tower Building i es va construir l'any 1992.

Coses a tenir en compte per valorar el que han fet: Al Japó és molt normal que les autopistes i les vies de tren estiguin elevades. És més, sota d'aquestes es construeixen magatzems o hi ha molta vida, no pas com podria ser en les nostres terres, que sota les autopistes només acostuma que haver-hi porqueria.

Tenint en compte això, és més fàcil entendre aquest edifici, però això no vol dir que sigui senzill entendre'l. Des de la torre Umeda, l'edifici és aquest.Aquest tren de color vermell és l'Osaka Loop Line, l'equivalent a la Yamanote Line de Tokyo i també està operada per la JR.

La vista cap al sud de la torre Umeda amb el Gate Tower és aquesta. I com que em vaig esperar a que es fes de nit, la foto nocturna és aquesta. L'edifici en qüestió també està al mig, però no es veu massa perquè no l'il·luminen tot i tenir 16 plantes.Però aquí no s'acaba el reportatge. Com que suposo que, com jo, us heu quedat amb ganes de veure l'edifici d'aprop, doncs aquí, un parell de fotos, per davant i per darrera de l'edifici de nit. Aquesta gasolinera és una estació per taxis, per posar gasolina i descansar una miqueta. Per això té tanta llum i els cotxes només són taxis.

I finalment, les mateixes fotos, però de dia.
En cap moment l'autopista està en contacte amb l'edifici, amb el que no es deuen transmetre vibraacions. El que no sé pas és si el soroll dels cotxes se sent. Jo crec que no pas més que pel fet de tenir-los passant pel carrer. Què tal? com se us ha quedat el cos?

Inuyama, la muntanya del gos

Inuyama és una població de 72.000 habitants que està a uns 30 minuts amb tren de Nagoya, a la prefactura d’Aichi. És una ciutat turística per raó del seu castell i altres punts d’interès.

El motiu principal és que el seu castell és antic, fet tot de fusta i de visita obligada si us agraden els castells japonesos.

Un cop acabada l’era Edo (1603-1868) i instaurada l’era Meiji, molts castells van ser derruïts. D’altra banda, la segona Guerra Mundial i altres desastres, com incendis, van acabar amb molts altres castells japonesos. Només uns quants mantenen la seva estructura original.

Molts han estat reconstruïts a imatge del castell original, però són fets amb formigó i l’interior té totes les comoditats de les construccions modernes: calefacció, ascensors, finestres de vidre, escales normals.

Els castells antics són castells de fusta. Hem de tenir en compte que el que normalment respon al castell és la torre de vigilància i estan totalment orientats a tascas bèl•liques defensives. Al voltant de la torre de vigilància, hi havia altres construccions que eren on vivia la població.

Les escales d’aquestes torres són quasi bé parets a escalar, fa un fred increïble, no hi ha finestres, et fan anar descalç per no fer malbé el terra de fusta (al final no saps si tens peus o dos glaçons), tenen tot de trampes i amagatalls. Tot per garantir la defensa del senyor del castell i poder-li donar l’oportunitat, en cas de veure’s assetjat, d’acabar amb la seva vida de la forma més digne possible, a l’últim pis del castell fent l’harakiri.

Bé, anem de visita al castell d’Inuyama, l’Inuyama-jo (jo vol dir castell). Aquest castell és petitet si ho comparem amb grans castells com el de Nagoya, Osaka o Himeji.

Aquesta pedra ens indica que estem al castell d’inuyama. El primer kanji és Inu, que vol dir gos, el segon Yama, que vol dir muntanya i el tercer i tant complicat és Jo, que vol dir castell. Per tant, ja tenim la traducció el castell de la muntanya del gos. Ole!!!
En el seu interior hi ha una petita exposició de les armadures de l’època, totes inspiradores d’Star Wars.
És molt típic en tot castell trobar-se una maqueta de fusta del castell. En la bossa blanca hi portàvem les sabates. Com que s’entrava per una porta i es sortia per una altra no les podíem deixar a l’entrada.

Aquí podeu veure el que us explicava de les escales. Per tal d’evitar que fàcilment fos assaltat el castell i en cas que algú pogués entrat, no es facilitava pas la pujada d’una planta a una altra, sempre amb l’objectiu de protegir el senyor del castell.
La vista al pati interior del castell. Tot i que el castell sembla que tingui 3 plantes, sempre en tenen una d’amagada per tal de confondre als possibles atacants.Comencem amb la vistes que ens oferia el castell. Cap a l’oest teníem aquesta vista.Cap al Nord, aquesta.Cap a l’est........ ups, s’ha colat un intrús, jajajaja!!!

Aquesta sí que és la vista de l’est.I cap al sud, la ciutat de NagoyaSi us fixeu bé en la foto, a l’esquerra podreu veure la TV Tower i a la dreta les torres bessones de la JR.

Després de la visita del castell, vam anar a visitar el museu del castell. Era petitet però hi havia les carrosses que fan servir per la festa del poble.Bé, i així ens van fer les cinc i va ser hora de tornar cap a Nagoya. El trajecte es va fer etern, un trànsit considerable per la carretera plena de semàfors que discórrer sota l’autopista. L’autopista està elevada i és de peatge. El Yutaka va optar per no pagar ai fer la cua. El motiu és que buscàvem un lloc per sopar i en només trobar Love Hotels per tot arreu, vam decidir anar al centre de Nagoya a una pizzeria (ja m’hagués pogut portar a un japo de veritat, però és lu que hi ha, sembla que els japos et volen portar a un restaurant occidental si ets occidental, quan el que volem és provar els japonesos). Què hi farem!! :)

A l'entorn d'Inuyama hi ha un temple que fa certa gràcia: Tagata-jinja. És un temple dedicat al déu masculí Izanagi, motiu pel qual els fidels regalen tites per garantir-se la seva fertilitat. Una vegada a l'any treuen a passejar una gran tita de 2 metres que tenen dins del temple. Curiós on els hagi!! Aquestes són unes quantes fotos que he trobat pels que tingueu curiositat per saber com és.

Women only car a Osaka

Els vagons de dones no són només cosa de Nagoya. A Tokyo i imagino que d'altres grans ciutats ho tenen. Avui us puc mostrar el cartell que hi ha al terra que assenyala que estàs a punt d'entrar en el vagó reservat per dones en certes hores del dia.

Concentració de motos a Asuke Korankei

El mateix que vam anar a Asuke Korankei, un cop acabat el camí de la muntanyeta vam veure el final del camí una esplanada i un bar. El curiós del tema era la quantitat de motos que hi havia. Calculo més de 50 i li vaig dir al Yutaka, let’s to see it.

Carai tu, si que hi havia motos, la majoria d’elles tunejades, però tenien alguna cosa d’especial. No eren motos qualsevol, eren minimotos. No eren pas pocket bikes, són motos de mides reduïdes, vaja, que no estan fetes pas per mi. Tot és més petit, la roda, el xassís, el manillar, el tub d’escapament.

Em va dir el Yutaka que són motos de 49cc però com us podeu imaginar, amb la pinta que tenen, no n’hi ha cap que de 49cc.

Tot semblava una sortida programada per fer unes corbetes després d’haver pres un esmorzar calentó en el bar. Creieu que han fet un ou ferrat amb pa amb tomàquet o unes seques amb botifarra? Sí sí, jo també ho crec, :).

A mi em fan molta gràcia, són molt divertides.

És que no arriben ni a l’alçada dels malucs!! Us agraden???

Aquí ja estan llestos per marxar. Aquí la gent no té manies i deixen el casco posat al manillar sense cap mesura de protecció, vaja no sé si alguna vegada s’han trobat sense casco, però ja m’agradaria no havia de patir per tot el que portes a la moto i menys per el casco.

Aquí teniu un vídeo que vaig gravar per copsar el soroll de les motos. Pel petites que són peten de la hòstia i veient-les arrancar no semblaven pas minimotos. A part, hi havia algun japo que tava entradet en kilos, cosa rara, i la moto tirava que pim pam!!!

Per acabar i pels que l’heu vist al darrera de tantes motos i pels qui no, un Honda NSX que sembla haver estat tret del GT.

Asuke Korankei, petit poblet de tardor

A prop d'una hora amb cotxe tenim un dels llocs més típics per la gent de Nagoya per anar a veure els colors de la tardor. És un poblet molt petit. I la gran atracció del lloc és una petita montanyeta plena d'arbres que il·luminen durant tots els dies del mes de novembre donant un caliu especial i fent córrer la imaginació dels turistes que hi arriben.

Aquesta vegada hi vaig anar amb en Yutaka (que no Yukata, que és un kimono d'anar per casa), que com podeu veure i intuir és japonès. Em va portar amb el seu cotxe, un Subraru Regacy, vaja, per ell és Regacy, per la resta del món és Legacy. Els japos tenen molts problemes per diferenciar R i L, ja que no tenen L i la R és sorda i a mig camí entre la R i la L.

Aprofitant aquesta escursió vam fer un sortida doble, primer Asuke Korankei i després Inuyama. Ara em centraré amb Asuke Korankei.

Aquest és el pont de l'entrada a la montanyeta. Ara heu d'imaginar-vos aquesta part plena de fulles de colors càlids, a mitja tarda i il·luminat. A què és preciós??????
Aquí podeu veure com la majoria de fulles ja havien caigut. Era sis de desembre. Ja havíem fet tard per veure la muntanyeta il·luminada però no per donar una volta curiosa. Era diumenge i hi havia prous japos per entendre que és un lloc ben turístic pels japos, no hi havia pas gaires guiris, per no dir quasi cap.Com m'agraden aquests colors japonesos. Aquí en teniu una nova mostra doble. Vam tenir la sort que algun arbre encara aguantava les fulles. No obstant, la majoria de fulles ja estaven per terra, deixant una estampa novament d'alfombra de fulles. La muntanya deu tenir algun component sagrat. Hi havia algunes tombes i un temple, a part d'aquesta pedra gegant. Jo no puc fer el que fa el Yutaka d'obrir les mans de cuquilles...Aquesta és l'entrada del temple. El temple en sí no té res d'espectacular, però això no ho vaig saber fins que no hi vam arribar, :).Aquí la mostra que es tractava d'un temple budista. Aquest pontet ens marcava el final del camí. Va ser una excurioneta ràpida. Amb un parell d'hores havíem aparcat el cotxe, pagant és clar (hi havia tres avis que et cobraven 300 iens per deixar el cotxe en una esplanada i això passa a tot arreu), trobat l'ajuntament, trobava la muntanyeta i feta l'excursió. L'últim que vam fer va ser menjar una miqueta. Jo vaig aprofitar per tastar un mochi cassolà amb pal, que feien allà mateix. La veritat és que no em va agradar gaire tot i que tenia bona pinta. Això de compartir un dia amb un japo va ser curiós i diferent, però va està molt bé. Són bona gent. Si dones, reps i com que jo l'havia invitat a venir a jugar cartes a la meva habitació, no va tenir cap complexe a invitar-me. No té un anglès molt reixit, però suposo que molt millor que la mitja japonesa! I d'aquí cap a Inuyama, però això ja serà motiu d'una nova entrada.

Women only car

A la línia Higashiyama, la groga del metro de Nagoya tenen vagons només per dones entre setmana. S'ha d'anar al loro, que jo quasi un dia hi entro sense voler!!! Curiós les coses que han de fer al Japó, però si veieu els metros a les hores punta, van com veritables sardines. Entenc que hagin arribat a aquesta determinació per evitar tocaments indesitjats. Ha de ser molt desagradable que et passi alguna cosa d'aquestes.

Toyota Museum

Després d'anar a visitar la fàbrica de la Toyota, em faltaba anar a visitar el museu propi de la Toyota. Per fer-ho, vaig haver de prop d'una hora de trajecte amb metro en un dia plujós. A l'estació de Fujigaoka vaig fer transbordo en un tren molt especial, el Linimo.
Sembla que és un tren magnètic que levita, però si us mireu l'enllaç que us he posat, veure que ha tingut certs problemes. Va ser posat en marxa al 2005. La línia fa 9 km i cada km a costat 100 milions de dòllars. Els vagons són més cars que el d'un tren normal i quan porta sobre pes o hi ha molt de vent no funciona.

Tot i així, va ser una passada, anar amb un tren que quasi no fa soroll. Aquest és el seu interior. A mi em va agradar molt.I des de la parada de Geidai-dori hi ha uns 500 metres fins arribar a l'entrada. L'edifici és aquest.Són dos edificis i tenen 3 plantes cadascun. La col·lecció de cotxes és considerable i et pots fer una dia general de l'evolució del cotxe al Japó. Cal dir que ells van començar més tard a fabricar cotxes que a Europa o Amèrica. Els primers Toyota són de finals dels anys 20. I també es pot veure l'evolució del cotxe japonès i les diferències amb els occidentals.

Per tant, comencem la visita. Primer de tot hi havia una expisició de cotxes de còmic de caràcter temporal. Hi ha un 2 CV del tintin o un Toyota 2000GT que surt al Shinchan. Aquí us deixo una mostra. La majoria eren de mangues japoneses antics. Aquí tenim un Toyota Trueno del 83 i un Lotus Euopra del 73. Aquest és el 2CV del 53 del Tintin.Un cop vista l'exposició temporal, passem a la permanent. A la segona planta del museu hi ha l'exposició dels cotxes clàssics. Aquí teniu un Ford T del 1927.Un Fiat Topolino del 1931.Un Chevrolet Master i un De Soto Airflow, tots dos del 1934.La representació espanyola es centrava en aquest Hispano Suiza Alfonso XIII del 1912. Es un 3620cc i té 64 CV.El rei de moltes competicions de l'època, un Bugatti type 35B amb 130 CV de potència. Aquest és un Lancia Astura 233C dissenyat per Pinin Farina. Darrera d'aquest tenim un Rols Royce 40/50 Phantom III del 1937, un Cadillac 452A i un Hispano Suiza fet a França del 1928.
Preciosos son aquest Jaguar 100 blanc del 1937 i el MG Midget Type del mateix any. Brutal era aquest Delage D8-120 francès del 1937, d'un blau super intens. Obriu la foto, ja que val la pena. I a acaba el resum de la planta dedicada a cotxes europeus i americans, per pujar a la tercera i entrar de ple als cotxes japonesos. Dir-vos que en la web del museu tenen una foto i explicacions de tots els models exposats.

Comencem a un Datsun del 1937 (Datsun pertanyia a Nissan fins que van matar la marca cap als anys 80). El que sobta d'aquest model és que és molt i molt estret. Va ser el primer model japonès en massa. Aquí és un Toyoda, que no Toyota (Toyoda és el nom del fundador de l'empresa), AA del 1933.
Passem a una série de mini cotxes, que tenien menys de 400 cc. Són el Flying Feather del 1955, el Fujicabin 5A de 3 rodes del 1955, el Cony Guppy Sport AF8 del 1962 i l'últim que segur que us sonarà, és un Daihatxu Midget del 1959. D'aquest model se'n van vendre 320.000 unitats en 16 anys. Els mini cotxes són un sector molt important al Japó. Properament us explicaré més detalls sobre aquests cotxes. Davant d'aquests models tenim un Suzuki Light model SL del 1957, el primer Subaru (sí és aquesta cosa tant lletja que veieu en segon lloc) del 1958, és el Subaru 360, un Mazda R360 coupé del 1961 i un molt econòmic Mitsubishi 500 del 1966. Aturem-nos ara en aquest cotxe vermell. És un Toyopet, vaja, un pet de Toyo, jajaja. No és conya, durant molt de temps els Toyota es van dir Toyopet. És més, el nom va ser elegit en una votació que es va fer a tot el país cap als anys 50. Ara, per sort, només certs concessionaris es diuen Toyopet. D'altres es diuen Corolla. Coses rares que no acabo d'entendre, però crec que amb això diferencien els models que hi tenen. Aquest Toyopet va ser el primer Crown (marca dels cotxes luxosos de Toyota) que van treure pels USA, al 1958. Toyota té altres marques, entre elles Century. Amb aquesta marca van treure al 1967 el V620, el que preteníem que fos el cotxe més luxós de la marca. La veritat és que ho van aconseguir. De la dècada dels 60 també són aquest Suzuki Fronte 360, l'Honda N360 i el Toyopet Corona RT50 del 1965. Aquest és un altre Crown, fixeu-vos en la xapa de la marxa. Aquí al Japó, la majoria dels Toyota tenen un xapa al davant identificativa del model. Aquest és la dels Crown, en aquest cas un Toyopet Crown RS41 del 1963. Bé, nem acabant el resum de la visita. Segur que aquest cotxe us sona del GT, és un Mitsubishi Galant GTO-MR de 125 Cv del 1971. Un altre clàssic del Gt, un Nissan Skyline 2000GT del 1967. No us sorpren fins ara que la majoria dels cotxes portin els retrovisors al davant??? A mi molt i am és quan els taxis encara els hi porten. Coses de Japó.

Per últim, una autodedicatòria. No es que n'hi hagi gaires d'Honda en el museu, només dos, però aquest me'l sento com propi, jeje. Un Honda Civic del 1972. També un altre cotxe del GT. Us ha agradat la visita? A mi sí, va ser una bona manera de matar el matí d'un dissabte plujós.