Shodou a Barcelona amb Kaisei Yamamoto

Aquests dies s'ha fet una exposició a Barcelona molt interessant a la Galeria Aragó 232. L'exposició era d'una artista en caligrafia japonesa, art que es diu Shodou (書道), a càrrec de Kaisei Yamamoto (山本魁星) una artista en calígrafia japonesa de Tokyo.

Aquest és un art que requereix de molt estudi i de molt rigor. L'art consisteix en escriure japonès de manera artística. En el link trobareu més informació a wikipèdia sobre aquest art en català. Si opteu per la versió anglesa hi trobareu moltíssima més informació.

Bé, anem d'exposició. Primer de tot dir que vam trobar aquesta exposició de pura casualitat, ja que la galeria és molt petita. A dins hi havia la Sra. Yamamoto amb una amiga seva. A part d'ella, que no parla ni papa d'espanyol i quasi res d'anlgès hi havia en Shichiro, un japonès ja gran que feia de traductor. Aquest home en sí, ja era tot un personatge. Però centrem-nos.

Vaig intentar comunicar-me amb la Sra. Yamamoto i prou bé. Em va dir que va començar a estudiar aquest art als 10 anys (bé, tots els nens ho fan a l'escola) i, posteriorment, va estar 8 anys estudiant. Porta més de 30 anys desenvolupament aquest art. En Shichiro deia que és excepcional i una persona força famosa al Japó, dins del seu art.

Allà la teníem amb un mural en homenatge al Barça, amb tots els noms dels jugadors del Barça en Katakana i l'escut amb el kanji de xutar pintat amb els colors del club.

Ens van dir que esperéssim una estoneta que ens faria l'honor de pintar el nostre nom. I així ho va fer.  Aquí teniu tot el procés.

 

 

  

I aquests són els nostres noms en kanji. A la dreta, el meu nom, Roger. Una passada com domina la tècnica d'escriptura, on el truc consisteix en no moure el canell, però tenint en tot moment la mà alçada.

 

Va anar arribant molta gent. La Sra. Yamamoto va ser súper amable amb tothom. Per acabar ens va fer una performance allà mateix sobre paper. Va preguntar què volien que pintés, i una persona va demanar que pintessin vida.  

 

 

 

 

 

 

Aquestes imatges transmestien moltes coses. Cada kanji té un significat diferent. Em va fer 100 i l'últim va tenir un significat especial. El que va 100 és l'ùnic que no està fet amb kanji, sinó amb hiragana i amb una paraula molt senzilla, ありがとう、arigatou, és a dir, gràcies.

Resulta que mentre estava preparant aquesta exposició, va morir la seva mare. La seva mare va ser una persona que li va donar molt de recolçament perquè seguís estudiant. I en aquest moment li va voler donar les gràcies públicament. Tot molt emotiu.

Us deixo unes quantes de les imatges d'aprop perquè les pogueu valorar. 

I ara, la Sra. Yamamoto i els seus quadres.

Cal dir que la tarda que vam passar a la galeria va ser excepcional. Va ser com un viatge instantani a Kyoto, al Japó més clàssic, per la proximitat, per l'amabilitat, per l'ambient, per tot. A partir d'ara, els nostres noms formaran part d'alguna de les nostres habitacions. Una tarda excepcional! Us transmeten alguna cosa aquestes imatges?

Visita virtual a temples de Kyoto

Estic fent un viatge d'anada i tornada a Kyoto!!! Sí sí, i sense moure'm de la cadira de casa!!! Vaja, tots ho podeu fer!!


Només cal que entreu en aquesta web, http://air-sampai.jp/ i podreu fer tres visites virtuals i guides per tres dels temples més importants de Kyoto, el Kyomizudera (temple de l'aigua), Fushimi Inari (temple de les portes vermelles) i Jishu Jinja, el temple de l'amor (temple on hi ha dues pedres, que si ets capaç de recórrer els 18 metres que les separen, trobaràs el teu amor).

Els dos primers els he visitat i puc assegurar que el treball que han fet és excel·lent. Vaja, l'objectiu és que feu una visita de totes totes, us renteu les mans, pregueu, demaneu un desig, feu una donació i compreu algun record. Tot això des de casa.

Tindreu una guia japonesa, amb subtítuls en anglès. Per tant, no tardeu, que aquestes coses mai se sap quan duraran. Ai, quants records!

Ahh, i si us fixeu en el nom de la web, air-sampai, la inspiració bé de l'air guitar, aquest art de tocar la guitarra sense guitarra. Doncs aquí, veurem temples sense tenir-los al davant! Però val la pena!!

Quan arribeu al mapa, el Kyomizu es el de la dreta, Fushimi es el que queda més al sud, i, per tant, Jinushi, és el que queda més a la dreta. 

Per cert, quan us demani si Bigginer o Pro, feu Bigginer!!
 

Fukuoka, la calor, l'edifici-jardí Across i la carta als reis

Després de donar voltes i voltes per Canal City, vam decidir anar a veure un dels edificis més emblemàtics de Fukuoka. Hi vam anar a peu, passejant pels carrers de Fukuoka.

D'aquesta manera, després d'uns 20 minuts caminant vam arribar a l'edifici Acros. L'edifici és com una piràmide. I tots podríeu pensar que és egípcia no??? Doncs no, és d'influència mexicana. Els seus arquitectes són mexicans i l'edifici és totalment esglaonat.

L'interior és espaiós, però no deixa de ser un edifici d'oficines funcional i amb molta claror.
Bé, que és un bon lloc on refrescar-te una mica de la calor.

Tot s'ha de dir que l'edifici impressiona un ou, tot verd i tal. Sabíem, per la guia, que es podia pujar a l'àtic i estàvem buscant com bojos l'ascensor per dins. Doncs res, com a home, després de no trobar cap ascensor, vaig sucumbir a la idea de preguntar-li algú on estava l'elevator. Doncs resulta que no n'hi ha!!!!

No hi ha ascensor per arribar a dalt de tot. I ara la gran pregunta, després d'haver recorregut 10.000 km en avió, 2.000 en tren i una pila caminant sota un calor sofocant, hi ha ganes de pujar una piràmide plena de plantes i, molt probablement de mosquits. Val la pena pujar-hi per veure una vista com aquesta?

 Què me'n dieu??? El panorama no és massa alentador, però, perquè hem vingut aquí sinó!!! Doncs som-hi, a munt. A la dreta de l'entrada principal hi ha dues portetes que deixen entreveure unes escales prou amples. I comencem a pujar...

... I a pujar, fins fer-nos els 60 metres d'alçada de l'edifici. A més, el pitjor de tot va ser que el jardí superior estava tancat i ens vam quedar a les portes.

Però tot i així, l'esforç va valer la pena. La vista de Fukuoka és xula. Si obriu la foto, veureu el Canal City darrera de l'edifici marron que és un parking, a l'esquerra del cartell blanc i blau de l'hotel 東横イン, és a dir, ToyokoInn. Aquests són uns hotels que estan a quasi totes les ciutats gran del Japó i a uns prous bastant normals.

Arribant a dalt, em vaig prendre el meu postre preferit del Japó!!!!! Vaja, un salvavides per recuperar una mica de sucre i poder tornar a l'hotel pel meu propi peu.

L'espectacle havia valgut la pena i la satisfacció era màxima, tot i la porta tancada i el mal de peus.

És increïble la quantitat de vegetació que es pot posar en un edifici. Si s'extengués aquesta pràctica, a part d'ajudar a refrigerar l'edifici, ajudaríem a mantenir un entorn més saludable i a respectar una mica més la natura.

D'aquí vam a Nakasu, una illa que queda al costat de l'edifici ja que està envoltada per dos canals. És el principal punt d'entreteniment de Fukuoka i a nosaltres ens va agradar tant que no vam tirar ni una fotografia. Estava ple de clubs de senyores, carrers estrets i una mica bruts i, a les cinc de la tarda, no tenia cap encant. Suposo que a la nit i amb ganes de marxeta ha de ser un lloc ideal per trobar-lo, però després d'haver-nos aixecat a les 6 de Kyoto, no en teníem gens de ganes.

Això sí, un cop vaig veure un taiko no tatsujin 9 (és a dir, una mica vell, ja que acaben de treure la versió 14), jo de pet a fer un parell de partidetes!!

 Així és recuperen moltes energies. Com ho trobo a faltar!!! Si ningú mai sap què regalar-me, doncs una màquina d'aquestes em faria molt feliç!!! Jo trobo que m'afavoreix molt!!

Per tant, ja sabeu què demano per reis, una màquina recreativa on recuperar les energies!!!

PD: Encara recordo el mític sopar de l'estació de Fukuoka. Què bo que va ser!!! I que de tot que vaig tornar a l'habitació. A l'endemà Nagasaki!!!! Així que a descansar!!!!!

Fukuoka, Canal City, purikuras, G-Shock i altres xuminades

Aquest estiu de Kyoto vam anar a Fukuoka-Hakata. Hakata és com aquell qui diu el final de la línia del shinkansen que he fet servir tota l'estona per moure'm amunt i avall entre Tokyo, Nagoya, Kyoto, Osaka, Hiroshima i d'altra grans ciutats.

Però Hakata és una ciutat que ja no està a la mateixa illa que la resta de les altres ciutats. Està a Kyushu, que és l'illa del sud, la segona illa més gran de tot l'arxipèlag del Japó. La de Tokyo es diu Honshu i és la més gran.

A partir d'aquí, començarem un peregrinatge per algunes de les ciutats de Kyushu, com Nagasaki, Kumamoto o Beppu.

A mi em feia il·lusió anar a Kyushu, era com fer quelcom diferent al Japó que no tothom qui té la sort d'anar-hi ho pot fer. Sortir una mica dels llocs més turístics i buscar una mica de llocs diferents. I avui comencem a un dels llocs més visitats de Fukuoka, Canal City.

Canal Ciy està molt a prop de l'estació de Hakata, s'hi pot anar a peu tranquil·lament des de l'estació. Aquest centre comercial va ser inaugurat al 1996, per tant, ja té 14 anys. 

Com veieu, és un edifici molt modern. És un centre comercial, amb cinemes, moltes botigues, restaurants, una zona dedicada al ramen i salons recreatius. Vaja, res que no ens podem trobar a qualsevol centre comercial japonès.

L'edifici és circular i a la part baixa hi ha aquesta zona d'aigües amb unes fonts. Hi vaig veure un espectable tremendu de fonts seguint la banda sonoro d'Indiana Jones. Vaja, molt japonès, en tots els sentits!!! ;)


Un de les vistes més espectaculars és veure canal city il·luminat de nit, amb el reflex dels neons sobre el riu. De totes formes, us ho haure d'imaginar,.. o anar-hi!

A Fukuoka feia una calor impressionant, no venia de gust absolutament res de res. Així que donar voltes per canal city va ser una de les opcions més intel·ligents, però res que aportés alguna cosa interessant. Així que, som-hi, què tal si anem de compres, mmmmmmmmm, una botiga Casio, mmmmmmmm, si està ple de G-Shocks. Wow, però si hi són tots, tots aquells que estava acostumat a veure al catàl·leg anual de Casio i que Casio Espanya mai importava.

Era impressionant veure la gran quantitat de rellotges que hi havia, de tota classe, de tots els colors. Era per babejar. Tots els models de Casio, així que després de tant babejar, un Baby G-shock de Fukuoka està voltant per terres catalanes!! A més, la botiga era Duty Free, així que ens vam estalviar en 5% de l'IVA (Sí nois i noies, al Japó paguen un 5% d'IVA i no un 18% com aquí).

Aquí devem ser uns sosos perquè mai han importat tot el catàl·leg de Casio, vaja, diria que ni el 50% arribava aquí. A mi, que sempre m'agradaven les coses originals, sempre m'havia de conformar en veure el típic rellotge Casio de corretja negre. Ara jo també en tinc un de G-Shock i us podeu imaginar que negre no és, oi? De quin color serà??????  Apostes????

A la 7a planta hi havia el cinema i no em vaig poder estar de fer la foto de la cartellera esperant el BAFF d'aquest any.

A part del cinema, hi havia el salons recreatius de rigor, amb el Purikura....

Aquest és el que més gràcia ens va fer. Et fa uns ulls enormes i brillants, una passada. No en posaré les imatges perquè tinc una mica de decència encara, però és brutal el que fa amb la nostra cara...Qui em tingui al facebook....

Bé, i això és tot per part de Canal City. Jo no crec que hi torni, no em va semblar res especial, però sempre en tindré un bon record! Bona contradicció oi?

Tokyo Blues, la pel·lícula

Sembla ser que fa tres dies, l'11 de desembre, es va estrenar una pel·lícula llargament esperada, Norwegian wood o, el que seria aquí, Tokyo blues. Aquesta és, possiblement, una de les novel·les més famoses d'Haruki Murakami.

A mi, el llibre em va agradar moltíssim, em va atrapar com pocs i el vaig gaudir intesament. Avui dia, em seria bastant difícil recordar tot el llibre ja que farà tres o quatre anys que el vaig llegir, però m'és molt fàcil recordar els sentiments que aquest llibre transmet. El llibre podrà agradar més o menys, però seria un llibre molt recomenable per veure una part de la cultura japonesa, veure com poden pensar els japonesos.

La pel·lícula ens situa als anys 60, on un estudiant (Teru) té una relació força estranya amb el seu company d'habitació a la universitat i vàries noies, marcats pel suicidi del seu millor amic. La situació es presenta mitjançant els records del protagonista des del moment que, en un aeroport, sent la Norwegian Wood dels Beatles, la cançó preferida d'una de les noies.

Ara tenim la pel·lícula i espero que la poguem veure ben aviat per aquí, sobretot pensant en el BAFF d'aquest any. Segur que seria una pel·lícula amb molta audiència.

De mentre, em conformo en veure el tràiler...

... i a llegir la crònica del japan times.

Morinaga ハイチュウ, els sugus japos

Ja fa prop de tres mesos de la tornada de l'últim viatge a Japó (carai com passa el temps), però encara hi ha petits moments que m'hi puc transportar. Avui, després d'una pujadeta a la Mola i d'un bon dinar català al seu restaurant, estic gaudint d'una petita teletransportació a Nagoya, al Lawson 100 del final del carrer de la meva residència i, perquè no?, doncs i si em compro un paquet de caramels de qui sap quina cosa. Doncs va fe-m'ho!

I aquest és el resultat:

Un paquet de Hi-Chew, o el que és el mateix ハイチュウ. És tracta d'un producte de Morinaga que és molt similar a uns sugus. Aquests són de tres gustos, plàtan, pinya i fruita de la passió.

Mirant una mica la web de Morinaga Hi Chew,  he vist que el producte té 35 anys, el van treure el 1975. I aquesta bossa va sortir el maig d'aquest any 2010. Aquí teniu la història, amb tots els formats i l'any en què van sortir.

Aquí els veieu. Són una mica mes gruixuts però més estrets que els sugus nostres. En quan al gust, doncs és molt intens, notes el gust del què diu que és (mmmmmmmm, ara m'estic menjant el de la fruita de la passió, mmmmmmmm).

Per tant, si voleu portar alguna cosa, no deixeu d'entrar mai a un Lawson 100, quasi tot costa 100 iens: un plàtan, una llauna de pinya, un pot, un plat, una pasta, etc i agafeu qualsevol cosa. Us trobareu amb sorpreses com la que jo tinc a les mans i estic assaborint. Per un moment, he tornat a Nagoya, he tornat a tenir iens a les mans i a pensar que podria anar a donar un vol per Osu Kannon. Però bé, tornem a la realitat, demà a treballar i tant feliços, que aquí també s'està molt bé, oi?

... I més Kyoto: Ara Gion i el teatre Minami

Avui tornarem a una de les zones més famoses de Kyoto i que ja vam visitar en una altra entrada. A Sanjo Dori, podem trobar el teatre Minami. Aquest és el lloc per venir a veure Kabuki, el teatre clàssic japonès.

És aquest. Mentre hi vam ser, principis de setembre, vam notar que hi havia representacions. A nosaltres no vam ser conscients que hi podríem anar, però és quelcom que m'apunto a la llista per fer en el futur.

Aquest és el detall de les pintures que hi ha sobre l'entrada, a l'estil Ukiyo-e.

 

Suposo que us ha ajudat a tenir clar que és el kabuki.

Pujan pel carrer que surt perpendicular al teatre en direcció nord i paral·lel al riu, arribareu al que consideren el carrer més bonic del Japó, el Shirakawa minami dori (Kawa vol dir riu). Perquè l'identifiqueu ràpidament, al costat d'aquest arbres, hi ha un petit riu.

 

Aquí teniu el riu, ja a punt de ser de nit.

Resulta que el carrer de sobre d'aquest, també és molt bonic i jo no me n'havia adonat.

Moltes de les cases d'aquest carrer s'han convertit en restaurants, com aquest.

Un altre exemple de casa del mateix carrer. Passejar per centre de Kyoto té aquests contrastos, passes del nou Japó al vell i tradicional només canviant de carrer. Brutal!

 Passejar per aquests carrers a la llum dels fanals és tota una experiència mística, només trencada per tota la quantitat de turistes, tant japonesos com estrangers que busquen les mateixes sensacions. Només és qüestió de tancar els ulls i deixar-se portar pel sons del shamisen tocat per una dolça i excel·lentment educada geisha.

 Pels carrers de Gion, podrem trobar geishas o geishas disfrassades, mai ho sabrem. Nosaltres prop del Gion corner, lloc on es fan diferents espectacles per veure les tradicions japoneses, una noia vestida de geisha. La vergonya ens va deixar sense foto, què hi farem, hi haurem de tornar, doncs.

 Cel blau, poca llum, entorn de fusta, i això sí, tots els cables de llum, això es Gion a la nit.

 Un cop sortim de Gion i travessem el riu, mentre creuem el pont, tenim aquesta vista de tots els edificis del carrer Pontocho que donen al tiu. Si voleu sopar aquí, sereu part de l'espectacle de Pontocho.

Ja coneixeu Pontocho, aquí us el vaig presentar de dia. Avui toca de nit. Recordeu que es el carrer on hi ha aquests fanals, els fanals dels ocellets.

De turistes que no n'hi faltin!

Kyoto és especial, únic, i ara mateix, la ciutat on hi passaria més temps, ja que Tokyo és masa gran i, potser massa modern. Això sí, després d'estar-hi tres vegades i d'haver-me patejat un munt de llocs de Tokyo. De bon inici, Tokyo és increïble. Vaja, no deixa de ser una opinió. No us donen ganes d'anar-ho o tornar-hi???