Visita al ドンキホテ, és a dir, al Don Kihote IV

Aquest és l'últim capítol de la visita al Don Kihote. Aquesta vegada veurem, principalment, la secció de petards, papereria i cosmètics fins que un sumimasen sutil em diu que ja s'ha acabat això de fer vídeos per dins de la botiga, :)

De Takayama a Furukawa

Avui és el nostre tercer dia a Takayama. L'autobús de tornada el tenim a les tres, per tant, tampoc podem fer molta cosa. Avui ens hem separat, uns han anat a caminar per la muntanya i els altres hem anat a veure un parell de temples que ens quedaven de Takayama i a Furukawa.

El primer temple que vam anar a veure és la zona del temples del període Nara recolçats per l'estat (noi, aquest és el nom que posa la guia, no l'he posat pas jo eh!!!). El més curiós d'aquest temple és l'arbre de prop de 1.100 anys que hi ha. A part de veure l'arbre, poca cosa d'interès té aquesta zona, però és un bon lloc per anar si has de fer temps per agafar un tren cap a Furukawa ja que només està a 8 minuts caminant de l'estació. Aquest és l'arbtre en qüestió, pobret s'ha quedat com el julivert, sense cap fulla i el cap pelat!! Ja arribarà la primavera...Vinga, i d'aquí cap a Furukawa. És res, 20 minuts amb tren. El problema és que en passa un cada hora, més o menys, per tant, el millor és preguntar per un horari a l'estació i programar-se una mica el dia. Nosaltres, amb una mica més de dues hores vam tenir temps de fer les coses més bàsiques, ja que el poble és bastant petit.

I què té Furukawa? Doncs tres coses bàsicament, un carrer amb un canal ple de carpes, un festival al mes d'abril que té molt bona pinta i el museu del festival.

Doncs comencem al camí i el primer que ens trobem és un temple. Apali, perquè no sigui dit, aquí les fotos. Perquè us feu una idea de com és un carrer d'un poblet, aquí en teniu una foto. Fixeu-vos que és ben estret, quasi bé no hi ha voreres, amb tots els pals de la llum i cap casa toca a l'altra. El carrer en qüestió amb el canal. Aquest dia era dilluns, doncs el dia anterior, el diumenge, van treure totes les cartes en una espècie de dia especial on molta gent hi participa per canviar-les de lloc per qüestió del fred. No hi havia absolutament ningú, va ser curiós passejar per aquí totalment sols.
Un parell de fotos més de la zona. Gairebé no hi havia comerços, només algun resturant. Això sí, si havia uns pals amb menjar per les carpes a canvi de 100 iens. Ja em vist la devoció que tenen els japos per tenir una foto alimentant animals, vaja, ho hem vist a Nara amb els cèrvols i a Hida no Sato també amb les carpes. Per molt que ho pugui semblar, aquestes cases no es tocaven pas. Anant cap a la zona del museu, ens vam trobar amb un nou temple, aquest cop, aquest desprenia una gran tranquil·litat.Bé, i és hora de parlar del Furukawa Matsuri. Matsuri vol dir festival en japonès. Aquest és el propecte perquè us feu una idea de què es tracte. Molta gent el coneix com el festival de gent nua. No és ben bé així. És un festival principalment per homes, que són els que van nuus i vesteixen aquesta cosa blanca. El que diu el prospecte és que uns cents d'homes caminen pels carrers carregant amb una torre de fusta on, a dalt, hi ha dos homes joves tocant un taiko gran enèrgicament. A cada cantona, una altre grup d'homes transporta una mini torre de fusta amb un taiko petit. Creuen que el primer grup d'homes que arribi al taiko principal gaudirà de sort pel proper any.

Aquestes són les torres en qüestió que carreguen.En el museu només hi havia 4 japonesos, per tant, tant aviat com vam entrar ens vam portar a la sala de cinema. Ens van passar una pel·lícula en 3D del festival d'uns 15 minuts i ens van deixar un ipod que tenia la narració en anglès. Va ser molt xulo, ja que veies com tots aquests homes, a base d'empentes, intentaven arribar al taiko principal. Deu ser una mica una animalada varonil, però nosaltres també fem d'aquestes coses (vaja, quina no s'ha tirat mai cava per sobre en alguna festa popular del Baix Camp). És una de les coses a veure si us decidiu o esteu per aquí a mitjans del mes d'abril!

En la resta del museu, que és ben petitet, hi ha les carrosses que fan servir per aquest festival on hi transporten els deus. Algunes d'elles tenen unes marionetes que fan una representació. En d'altres, un parell de nens fan una representació kabuki, és a dir, de teatre clàssic japonés. Aquí us deixo de la representació que va fer un ordinador especialment per nosaltres.

Hi havia un parell de marionetes preparades perquè hi poguessis jugar una miqueta tivant del seus cables. I com nens petits i com que no hi havia massa gent, vam poder comprobar que és ben difícil moure una marioneta que tenia com 10 cables d'on tirar, que movien el cap, braços, cames i torç.
Tinc certa devoció pels taikos (els tambors típics japonesos) i potser aquest és el que més m'ha impactat. És enorme i d'acer! Brutal, és preciós. Si fos japonés, m'hagués apuntat a un club de taiko, ho presenteixo i m'encanta. Al Japó, la percussió hi té una presència molt gran i cada vegada que trobo un espectacle amb taikos m'hi quedo embobat com un nen petit. Per últim una vista global del museu. Un cop vist i després de fer una mica de despesa en la botiga del museu, tornem amb el tren cap a Takayama. Ens quedaran unes tres hores abans d'agafar el bus i volem anar a veure un temple una mica estrany. Té un presència abrumadora dins de Takayama, gairebé es pot veure des de tot arreu, però ningú en parla ni surt al mapes. És més, quan preguntàvem pel temple, la gent ens mirava malament. Aquesta és la imatge que en vaig treure tirant de zoom des de Hida no Sato. Resulta que és el temple principal d'una religió (o secta) relativament nova, que no tindrà més de 40 o 50 anys. Crec que es diu Sukyo Mahikari i té seguidors principalment al Japó, però té seus per tot el món. La va fundar un japonés l'any 1959.

Al 1984 van construir aquest temple, que el coneixen amb el nom de Suza. El temple és enorme i com podeu veure, està plegat d'elements d'altres religions. La forma del temple és ben bé oriental, però en seu interior sembla el d'una esglèsia catòlica. Té una capacitat per unes 5000 persones. A darrera de l'altar hi ha una peixera enorme. Tot té molta llum, suposo que el fet que el nom es pugui traduir per llum de veritat hi té molt a veure. Minarets a l'esterior, estrelles de David i inclús una font azteca que li diuen Quetzalcoatl. Les portes són ben bé d'estil aràbic. Vaja, la tenia sensació que havia tornat a Las Vegas, però va ser una manera curiosa d'acabar aquesta sortida.
Bé, i això ha estat tot. Dir que quasi no vam tastar la carn de Hida, que la podríem equiparar a la de Kobe, però els restaurants que l'oferien eren molt molt cars. Ens vam conformar amb una hambuersa d'arròs amb tiretes de carn de Hida. Boníssima!

I a les tres, dues hores i mitja de bus cap a Nagoya i de pet cap a Parco, que anem de concert!!!!

Takayama, un passeig per la muntanya II

Bé, ara ens situem on ho havíem deixat, és a dir, hem tornat de Shirakawago. El que farem és dinar, primer de tot, i això ho podem fer a prop de la zona de l'estació que hi ha suficients restaurants per triar-ne un que ens agradi i poder pendre alguna cosa calentona.

A partir d'aquí, ens queda fer una de les coses més famoses per Takayama, que es passejar-nos pel carrer de Sanmachi-siji, que està a no més de 10 minuts caminant des de l'estació. És un carrer ple de botiguetes i restaurants que, segons les guies, reté l'elegància d'una vila del període Edo. Aquest és el carrer en qüestió.
Començava a ploure, però al ser un dissabte hi havia molta gent. I ara un detall d'una de les cases.
Les botigues d'aquest carrer tenien productes artesanals i tota classe de souvenirs, principalment, vols, gots i altra aixovar domèstic. El carrer tampoc es que sigui molt llarg i de seguida ens vam plantar al final del mateix, on hi havia aquesta casa. Aquí podeu veure el que han posat a tots els arbres. No sé pas perquè serveix, però se m'ocurreixen dues idees o es per ajudar a les branques a aguantar la neu a l'hivern o perquè les branques estiguin més separades i els arbres tinguin aquesta imatge harmoniosa típica japonesa. Al davant hi havia una botiga de chuches i no em vaig poder estar de comprar una piruleta com les de l'Arale.
I com que quedava una estoneta perquè es fes de nit, la pluja no va acabar de fer acte de presència, ens vam animar a pujar de nou a la zona dels temples.Però aquest cop més a munt, que hi ha un parc i aprofitant l'estora de fulles, ens vam dedicar a aprofitar el paisatge i fer alguna foto divertida. Aquí en teniu un exemple:

Estil Stayin' AliveEstil XX XY
Estil YMCAEstil plouen fullesBé, el dia, com que la pluja, finalment, va fer acte de presència, el vam acabar a l'habitació sense fer massa cosa. Jo amb els nervis de veure què passaria amb el Barça Madrid. A l'endemà, Furukawa i cap a Nagoya, que a la nit volia anar a veure Finch i Funeral for a Friend.

Quina fot artística us ha agradat més?, si n'hi ha cap que us agradi.

Let it snow, Let it snow, let it snow in Nagoya

El divendres a la nit vam celebrar el sopar de Nadal a la residència. Tothom havia de comprar alguna cosa o cuinar. Jo em vaig decidir a fer un parell de truites de patates i una mica de pa amb tomàquet amb aquest resultat. La primera em va quedar una miqueta cremadeta, però ho vaig salvar molt dignament fent-ne les tapes amb pa amb tomàquet.Havíem quedat que ens arreglaríem una miqueta per fer aquest sopar I aqui teniu els meus companys vestits per l'ocasió al passadís de la planta 11. Totes les portes blaves són les portes de les 7 habitacions que hi ha per planta. Per aconseguir aquestes taules, el que van fer va ser treure els escritoris de cada habitació i posar-hi un paper de colors a sobre. I per acabar el sopar, com no podia ser d'una altra manera, vam anar al Joy Joy Karaoke. El millor de tot va ser veure que estava nevant. Era un final perfecte pel sopar de Nadal.

Màscares dels Power Rangers

Només arribar a Isehi, una població que aviat us retrataré, vam trobar aquesta botiga amb tot de màscares i no em vaig poder reprimir de fer-li una foto. Qui es pot comprar aquestes coses???

Anem a un Onsen a Takayama

Després de l'aventura per l'onsen de Kurama, avui anem a un onsen de Takayama. Per anar-hi, el propi hostel ens truca a l'onsen i ens passaran a buscar pel hostel. A part, ens aconsegueixen un descompte, i per uns 6€ podrem gaudir d'aquesta magnífica experiència una altra vegada.

Suposo que per preu, perquè estava al mig del poble i perquè et passen a buscar amb la furgo, estava realment molt ple. És l'0nsen més gran que he estat. La zona de banys tenia diferents piscines. Una d'elles és només per caminar dins l'aigua. Era una piscina d'uns 15 metres de llargada i uns dos d'amplada amb una barra al mig per agafar-s'hi en cas que no t'aguantis dret.

En el gimnàs també ho veig això, molta gent es dedica a caminar dins l'aigua, però molta. Evidentment és un exercici que casca menys els genolls i a part, es prou saludable, ja que l'aigua és fa de peses, mostra resistència i així millorem el nostre físic.

Ups, ei, però abans d'entrar a aquestes piscines, s'han de complir unes normes prèvies. que us explicaré segons la meva pròpia experiència. En aquesta web s'expliquen i també trobareu una guia de tots els banys públics de Japó.

Primer: Treure't tota la roba i agadar la tovalloleta petita que portem de casa o que hem llogat. Aquesta tovalloleta ens servirà per anar cap a la zona de les dutxes i banys. Els japos no fan servir xancletes mai, suposo que per això tenen tant problemes de fongs. No he vist mai cap japo amb xancles. Al gimnàs només una dona i no era pas japonesa.

Un cop entres, de pet cap a la zona de dutxes. Aquí ens assentem en el taburet i, som-hi, sentadets monus, ens dutxem. No cal portar sabó, sempre n'hi ha. Normalment tindràs xampú i gel i molt probablement acondicionador. Si agafes la teva gillette, també et podràs afeitar. I si no la portes, segurament en pots comprar una d'un sol ús per només 100 o 200 iens.

Aquí farem servir la tovalloleta petita d'esponja i netejarem tots els racons del nostre cos a consciència; els japos ho fan.

Bé, ara que ja estem nets i pulits, ja podem gaudir de la zona de banys i no pas abans sinó tens ganes que et mirin amb cara de kamikazes!!!

Ja he comentat la piscina per caminar. A l'interior també hi havia altres 5 piscines, més petites. Totes no tindran més de 70 o 80 cm de profunditat, ja que l'única funció és que t'hi estiris. Hi havia una piscina amb aigua freda, n'hi havia dues que tenien dos bancs dins de l'aigua per estirar-s'hi, n'hi havia una altra amb aigua verda, que semblava ionitzada i, per últim, una de normal, en el sentit que no tenia res més especial que aigua súper calentada amb molts minerals.

A part, com a bon onsen que era, tenia una piscina a l'exterior. Surts tal qual, és a dir, només amb la tovalloleta. I de seguida cap a la piscina, però com que ben molt calent de l'interior, quasi no notes el fred i la sensació és tremenda. A més, és més recomenable anar a la d'exterior ja que el cap es manté més fred que a l'interior, on la calor és considerable i t'atonta moltíssim, a part de relaxar-te.

Sabeu perquè es posen la tovalloleta al cap? Doncs, com que aquesta tovalloleta l'has fet servir d'esponja, el que no pots fer és posar-la dins de l'aigua i, enlloc de deixar-la a qualsevol lloc, te la poses a l'únic lloc que no està en contacte amb l'aigua, és a dir, al cap, :). Resposta fàcil i lògica. Per tant, sobretot no poseu la tovalloleta dins de l'aigua que també us miraran malament.

Jo no us recomanaria estar més de 10 o 15 minuts dins d'aquestes piscines. La relaxació del cos, amb una aigua tant calenta i mineralitzada és suprema, et quedes ben xafat, equiparable al relax aconseguible en d'altres situacions (que cadascú imagini el que vulgui, :). Per tant, és preferible anar-hi a la tarda o a la nit, mai al matí sinó no us podreu ni moure!! Normalment, tanquen tard, a les 10 o a les 11 de la nit, perquè la gent que traballa fins tard hi pugui anar.

Bé, i abans d'entrar de nou als vestuaris, ens assequem amb la tovalloleta petita tant bé com puguen ja que normalment els vestuaris o són de tatami o de moqueta i no és plan d'anar fent mullader!!

Aquí ens acabem d'assecar, ens possem una mica de roba interior i anem cap a la zona dels secadors on possiblement trobarem un gran ventilador, secadors, palets per les orelles i locions, ja sigui pel cap o pel cos. Ens arreglem i després ja estem llestos per acabar de vestir-nos. En aquests vestuaris no hi ha mai bancs, com a molt hi ha 6 o 7 taburets repartits per tot el vestuari que pots fer servir si ho necessites. Tot i així, els japos normalment es canvien de peu. Entre que el vestuari no està moll, ja que tothom entre quasi sec al vestuari i totes les taquilles estan molt apilotonades i no hi ha bancs, la sensació és que t'estàs canviant al mig d'un passadís.

Com que hi havia tanta gent, no vaig poder fer fotos. Aquest és el prospecte que vaig agafar de l'onsen, que es diu Hidamari no Yu. Com diu el propecte, és un spa, per tant, no és un onsen natural, però tant se val, l'aventura val la pena. Si voleu anar a onsen més natural, s'ha d'anar a Gero, que està només a una hora de Nagoya, en la mateixa direcció que Takayama. Per tant, és un destí que es pot fer en el mateix viatge cap a Takayama o tornant cap a Nagoya.

Aquestes taules que veieu és perquè aquí preparen sopars i hi ha un escenari per poder cantar. Aquest si que seria un karaoke versió occidental, ja que tothom veu i sent les teves misèries com a cantant. Nosaltres vam sentir a un avi japo cantant en japonés i vam decidir que era hora de tocar el dos pitant!!

Si seguiu aquestes precaucions que us comento en aquesta entrada, només cal que pregunteu en l'hotel on estigueu on hi ha un onsen i segur que a la ciutat que estigueu n'hi haurà més d'un! A més, si aneu a ryokan, hotels d'estil japonés, segur que en tenen. Us animaríeu a probar-ho? Els que heu estat al Japó, ho heu fet? Què us ha semblat?

Shirakawago, patrimoni de la humanitat

Aquesta és la continuació de l'entrada que parlava sobre Takayama. Aquest cop ens vam aixecar d'hora, a les 8 sortia la nostra excursió. En principi, hi ha un bus de línia que et porta en una hora allà, però costa un 4500 iens, anar i tornar. El nostre hostel ens portava i tornava per 2000 iens, ja que erem 4 més dues noies de Singapur, vaja, que la furgo anava a tope!

Si només haguéssim estat dues persones la història costava 3500 iens per cap. Tot i això, no estàvem segurs de tornar amb la furgoneta ja que l'excursió marxava a les 8 i a la 1 ja estàvem de nou a Takayama, comptant que hi ha 1 hora de camí. Per tant, dubtàvem si amb tres hores ho faríem tot.

Doncs sí és suficient, ja que és un poble petitet. Però, anem pel principi. Perquè és patrimoni de la humanitat aquest poble? Què té? Doncs el que té són 110 cases tradicionals de com a mínim fa 200 anys i que són dignes de veure i ja ta, no té més, :), de construcció totalment artesanal i on la majoria d'elles són originals, per no dir totes, no fos cas que digués alguna mentida ja que no ho sé segur.

Primer vam parar a la sortida del poble que hi ha una botiga de souvenir on hi tenen una casa a mig fer i mostren com les feien. Interessant, però amb l'anglès que parlava el japo que ens va portar, no em vaig captar la meitat del què deia.

Després ens va portar al mirador del poble. Caram tu, quina vista, quina cosa més maca. Llàstima de la mica de boira que feia a primera hora del matí. A més, l'home ja sabia on posar-se per treure una foto bona.I ara un detall de les cases des de lluny, tirant de zoom de la càmera, que no pas està malament per ser un compacta. Llavors, un altre cop cap a la furgo i ens va portar a l'altra punta del poble. Allà ens va deixar i teníem com un parell d'hores per voltar pel poble. El tema és que feia una mica de fred, devíem estar a 3 graus. Suposo que aviat es podran treure fotos com aquesta, que és preciosa, però ves a saber com s'ho fan per sortir de casa amb tanta neu. En aquest punt, vam tenir l'anècdota del dia, anècdota ara però una putada pel qui li passa. Qui no ha posat mai el peu en una bassa d'aigua coberta per fulles i llavors se'n recorda del nom del seu pare i alguna cosa més, o vaja, qui no ha caigut mai en un bassa al parc del costat de casa seva....

Doncs això és el que li va passar a un de nosaltres, amb aquest resultat. Tot i el fred i porta la sabata xopa, la noia no es va queixar en cap moment. Això sí, la cara era un poema.

Deixant de banda l'anècdota, de seguida comences a veure les cases. Són xulíssimes i les fan servir. Moltes són restaurants, n'hi ha alguna que és casa museu, però en d'altres hi viu la pròpia gent del poble.

Com no pot ser d'una altra manera, en aquest país on hi ha (pot ser m'equivoco) però són 5,6 millions de màquines expenedores, una per cada 20 habitants, no podia faltar la típica màquina de begudes en una d'aquestes cases. Més cases.
També hi ha el temple amb aquesta taulada. Aquí en teniu la campana.Dir que aquestes cases es poden comprar, però no les pagues amb dos milions d'euros, a part de les despeses que tens afegides, ja que us podeu imaginar que no són súper confortables. A més, cada força temps has de canviar el sostre. L'any passat van canviar el de la casa més gran, que és la que fa les funcions de casa museu, i van treballar-hi 500 persones amb uns pressupost de 200.000€ per canviar només una part del sostre. És aquesta casa. Els sostres són tan angulats per evitar concentracions excessives de neu.

Bé, per acabar per avui dir que vam pendre una mica de cafe ore en un de les cases petites i resulta que allà hi havia estat el creador de One Piece, i els va fer un dibuix que tenien el costat de la caixa tot orgullosos. Aquest és l'interior de la casa. Tot el sostre estava lligat amb cordes. Està clar que és un lloc turístic i que si teniu l'oportunitat d'anar-hi, no us hauríeu de perdre. Si no ho podeu fer, espero que aquestes fotos us hagin servit per fer-vos una idea.