Inuyama, la muntanya del gos

Inuyama és una població de 72.000 habitants que està a uns 30 minuts amb tren de Nagoya, a la prefactura d’Aichi. És una ciutat turística per raó del seu castell i altres punts d’interès.

El motiu principal és que el seu castell és antic, fet tot de fusta i de visita obligada si us agraden els castells japonesos.

Un cop acabada l’era Edo (1603-1868) i instaurada l’era Meiji, molts castells van ser derruïts. D’altra banda, la segona Guerra Mundial i altres desastres, com incendis, van acabar amb molts altres castells japonesos. Només uns quants mantenen la seva estructura original.

Molts han estat reconstruïts a imatge del castell original, però són fets amb formigó i l’interior té totes les comoditats de les construccions modernes: calefacció, ascensors, finestres de vidre, escales normals.

Els castells antics són castells de fusta. Hem de tenir en compte que el que normalment respon al castell és la torre de vigilància i estan totalment orientats a tascas bèl•liques defensives. Al voltant de la torre de vigilància, hi havia altres construccions que eren on vivia la població.

Les escales d’aquestes torres són quasi bé parets a escalar, fa un fred increïble, no hi ha finestres, et fan anar descalç per no fer malbé el terra de fusta (al final no saps si tens peus o dos glaçons), tenen tot de trampes i amagatalls. Tot per garantir la defensa del senyor del castell i poder-li donar l’oportunitat, en cas de veure’s assetjat, d’acabar amb la seva vida de la forma més digne possible, a l’últim pis del castell fent l’harakiri.

Bé, anem de visita al castell d’Inuyama, l’Inuyama-jo (jo vol dir castell). Aquest castell és petitet si ho comparem amb grans castells com el de Nagoya, Osaka o Himeji.

Aquesta pedra ens indica que estem al castell d’inuyama. El primer kanji és Inu, que vol dir gos, el segon Yama, que vol dir muntanya i el tercer i tant complicat és Jo, que vol dir castell. Per tant, ja tenim la traducció el castell de la muntanya del gos. Ole!!!
En el seu interior hi ha una petita exposició de les armadures de l’època, totes inspiradores d’Star Wars.
És molt típic en tot castell trobar-se una maqueta de fusta del castell. En la bossa blanca hi portàvem les sabates. Com que s’entrava per una porta i es sortia per una altra no les podíem deixar a l’entrada.

Aquí podeu veure el que us explicava de les escales. Per tal d’evitar que fàcilment fos assaltat el castell i en cas que algú pogués entrat, no es facilitava pas la pujada d’una planta a una altra, sempre amb l’objectiu de protegir el senyor del castell.
La vista al pati interior del castell. Tot i que el castell sembla que tingui 3 plantes, sempre en tenen una d’amagada per tal de confondre als possibles atacants.Comencem amb la vistes que ens oferia el castell. Cap a l’oest teníem aquesta vista.Cap al Nord, aquesta.Cap a l’est........ ups, s’ha colat un intrús, jajajaja!!!

Aquesta sí que és la vista de l’est.I cap al sud, la ciutat de NagoyaSi us fixeu bé en la foto, a l’esquerra podreu veure la TV Tower i a la dreta les torres bessones de la JR.

Després de la visita del castell, vam anar a visitar el museu del castell. Era petitet però hi havia les carrosses que fan servir per la festa del poble.Bé, i així ens van fer les cinc i va ser hora de tornar cap a Nagoya. El trajecte es va fer etern, un trànsit considerable per la carretera plena de semàfors que discórrer sota l’autopista. L’autopista està elevada i és de peatge. El Yutaka va optar per no pagar ai fer la cua. El motiu és que buscàvem un lloc per sopar i en només trobar Love Hotels per tot arreu, vam decidir anar al centre de Nagoya a una pizzeria (ja m’hagués pogut portar a un japo de veritat, però és lu que hi ha, sembla que els japos et volen portar a un restaurant occidental si ets occidental, quan el que volem és provar els japonesos). Què hi farem!! :)

A l'entorn d'Inuyama hi ha un temple que fa certa gràcia: Tagata-jinja. És un temple dedicat al déu masculí Izanagi, motiu pel qual els fidels regalen tites per garantir-se la seva fertilitat. Una vegada a l'any treuen a passejar una gran tita de 2 metres que tenen dins del temple. Curiós on els hagi!! Aquestes són unes quantes fotos que he trobat pels que tingueu curiositat per saber com és.

Asuke Korankei, petit poblet de tardor

A prop d'una hora amb cotxe tenim un dels llocs més típics per la gent de Nagoya per anar a veure els colors de la tardor. És un poblet molt petit. I la gran atracció del lloc és una petita montanyeta plena d'arbres que il·luminen durant tots els dies del mes de novembre donant un caliu especial i fent córrer la imaginació dels turistes que hi arriben.

Aquesta vegada hi vaig anar amb en Yutaka (que no Yukata, que és un kimono d'anar per casa), que com podeu veure i intuir és japonès. Em va portar amb el seu cotxe, un Subraru Regacy, vaja, per ell és Regacy, per la resta del món és Legacy. Els japos tenen molts problemes per diferenciar R i L, ja que no tenen L i la R és sorda i a mig camí entre la R i la L.

Aprofitant aquesta escursió vam fer un sortida doble, primer Asuke Korankei i després Inuyama. Ara em centraré amb Asuke Korankei.

Aquest és el pont de l'entrada a la montanyeta. Ara heu d'imaginar-vos aquesta part plena de fulles de colors càlids, a mitja tarda i il·luminat. A què és preciós??????
Aquí podeu veure com la majoria de fulles ja havien caigut. Era sis de desembre. Ja havíem fet tard per veure la muntanyeta il·luminada però no per donar una volta curiosa. Era diumenge i hi havia prous japos per entendre que és un lloc ben turístic pels japos, no hi havia pas gaires guiris, per no dir quasi cap.Com m'agraden aquests colors japonesos. Aquí en teniu una nova mostra doble. Vam tenir la sort que algun arbre encara aguantava les fulles. No obstant, la majoria de fulles ja estaven per terra, deixant una estampa novament d'alfombra de fulles. La muntanya deu tenir algun component sagrat. Hi havia algunes tombes i un temple, a part d'aquesta pedra gegant. Jo no puc fer el que fa el Yutaka d'obrir les mans de cuquilles...Aquesta és l'entrada del temple. El temple en sí no té res d'espectacular, però això no ho vaig saber fins que no hi vam arribar, :).Aquí la mostra que es tractava d'un temple budista. Aquest pontet ens marcava el final del camí. Va ser una excurioneta ràpida. Amb un parell d'hores havíem aparcat el cotxe, pagant és clar (hi havia tres avis que et cobraven 300 iens per deixar el cotxe en una esplanada i això passa a tot arreu), trobat l'ajuntament, trobava la muntanyeta i feta l'excursió. L'últim que vam fer va ser menjar una miqueta. Jo vaig aprofitar per tastar un mochi cassolà amb pal, que feien allà mateix. La veritat és que no em va agradar gaire tot i que tenia bona pinta. Això de compartir un dia amb un japo va ser curiós i diferent, però va està molt bé. Són bona gent. Si dones, reps i com que jo l'havia invitat a venir a jugar cartes a la meva habitació, no va tenir cap complexe a invitar-me. No té un anglès molt reixit, però suposo que molt millor que la mitja japonesa! I d'aquí cap a Inuyama, però això ja serà motiu d'una nova entrada.

Excursió a la fàbrica de Toyota

La mateixa setmana que vam anar al Port, l'escola ens va portar a veure una de les plantes que té Toyota al Japó, que es diu Tsutsumi, a la ciutat de Shin-Toyota (sí, es diu com la companyia, però perquè li can canviar el nom pel de la marca de cotxes). El problema va ser que no ens deixaven fer fotos. Va ser molt interessant veure com funciona una cadena d'aquesta classe, el miler d'hores que s'hi han de dedicar per pensar-la i per millorar-la continuament. També va ser brutal veure com una vintena de robots soldaven els xassis, era com una orquestra. El 95% de tota la fàbrica està robotitzat. Tot i així hi treballen prop de 6.000 persones.

En aquesta fàbrica fan el Prius, el Camry, el Premio i l'Allion. A part del Prius, us en sona cap altre? Pot ser el Camry, ja que és un model americà amb prou èxit. La veritat és que hi ha molts models de Toyota que aquí no tenim pas.

Aquí us mostro les dues úniques fotos salvables que vaig fer des de l'autocar un cop ja havíem la visita. Fixeu-vos en la primera com el remolc s'obra com si d'un cotxe es tractés, un ales de gavina!
Un cop acabada la visita, l'única foto que ens van fer, amb un Prius.
Després d'aquí ens van portar a la sala d'exposicions de la Toyota. El primer que vam veure va ser aquest robot. La gràcia del robot, a part de la ploma verda a l'estil Robin Hood, era que és capaç de tocar vàries cançons amb la trompeta. Aquí ens va tocar el Somwhere Over the Rainbow.

Al costat del robot hi havia això, que no sabria pas com catalogar-ho.Bé, hi nem a veure cotxes. Aquí teniu una web on surten tots amb un mínim de característiques i preus. Aquest és el Toyota Mark X, una berlina esportiva.
Aquesta és la poderosa Estima, que en les nostres terres es diu Previa.
Aques és l'interior d'un Toyota Allion. A descatar que fins i tot el Vitz (que és el nostre Yaris) porten navegador, que també és televisió. Aquest és vital tenir-te un ja que es bastant difícil trobar la placa del nom d'un carrer que no sigui el principal i menys encara el número de l'edifici. Per ells és bàsic disposar del codi postal, així arriven a tot arreu. Aquest és l'interior del Royal Crown Atlete. Aquest és el pepino en qüestió. També tenien els lexus. Aquí teniu els de la sèrie 250. També tenien el 450, que és una passada. Al darrera, els seients, tenen la funció de massatge. Però calia????

I per últim, un cotxe una mica especial. Després de mirar la foto, o el cotxe és massa petit o jo massa gros. Vaig haver de posar els peus per darrera dels pedals, ja que no podia engongir les cames. Jo crec que el cotxe és massa petit!!! :)

Els túnels de Jokoji

Després d'un cap de setmana intens i cosmopolita per Kyoto, Osaka i Nara tocava fer alguna cosa diferent. El JP, un francès de la residència fanàtic del hiking, em va proposar fer un recorregut pels voltants de Nagoya. Era un recorregut d'unes quatre hores creuant un parell de muntanyes.

Així que agafem un tren i, primera cosa rara, el tren que età anunciat no va a l'hora. Costa de creure, vaja, que no ens ho creiem, però bé, tampoc teníem cap pressa, no venia de 10 minuts.

Finalment, va passar el tren. Per ser un dilluns qualsevol es feia estrany que hi hagués força gent al tren, però molts d'ells era gent gran i, per tant, tot podia seguir una certa normalitat.

I tot xino xano, vam arribar a l'estació de Tajimi, moment que ens avisen que hem de baixar del tren. Tajimi és una població gran i és la parada prèvia al nostre destí. Però el que ara ja si ens sobta del tot és que a l'andana hi ha molta, però molta gent esperant. La majoria de gent, per no dir tots, eren jubilats, calçats amb botes i pantalons de muntanya i un bastonet per ajudar-se. Vaja, que sembla que hem enganxat un viatge de la Imserso japonesa. Però, què fan tots aquests avis un dilluns a les 11 del matí. No en tenim ni idea i tampoc vulguis preguntar....

Bé, està clar que tots esperen el nostre tren, un tren local que para a totes les estacions i, per tant, també a la Jokoji. Arriba el tren i tots cap a dins. Ni que fos hora punta al centre de Tokyo, nem com sardines enllaunades. Bé, aquí en teniu la proba.Arribem a Jokoji i, caram, quasi tothom baixa a aquesta estació. Perquè us feu una idea, és una estació envoltada de 10 cases amb un gran hotel abandonat i que dubto que l'utilitzen més de 10 persones al dia. Doncs, què coroi passa avui que sembla que Jokoji sigui la capital de Japó? Encara no ho sabem. Pot ser el camí que hem triat, entre els prop de 20 que la web de Nagoya ofereix als aficionats a caminar per la muntanya, és súper famós.

Sigui el que sigui, el JP i jo decidim que si tanta gent ha vingut fins aquí avui, doncs que el seguirem, a veure on ens porta. El primer que veiem és que només sortir de l'estació hi ha una cua bestial, que no veu final, que segueix un caminet pel costat del riu. Aquesta n'és la imatge.Bé, jo em quedo fent cua i el JP marxa a preguntar què és tot això. Al cap de 10 minuts torna. Mentre, jo aprofito per fer una foto a la cascada que tinc davant.Bé, i per fi, ja sabem de què es tracta. Resulta que només tres vegades a l'any obren uns antics túnels per on passava un tren de vapor. Em recorda moltíssim a la zona de l'estany Gento, que també té aquests túnels tot i que en aquest cas són per vagonetes i aquí els túnels són més alts ja que hi passava un tren de veritat.

Doncs res, ja que hi som, em tingut la llet d'enganxar el dia que l'obren totalment de rebot, doncs no desaprofitarem l'oportunitat. Què haguéssiu fet? Algú no hagués seguit a Vicente???? El que us deia de a pas de tortuga:Doncs res, som-hi. Evidentment, amb tant avi i un camí estret, la velocitat era de tortuga. Per tant, aprofitem per anar fent fotos de l'entorn. Encara estem en plena tardor i encara tenim l'oportunitat de seguir flipant amb els colors japonesos.I arribem al primer túnel.Caram, i un preguntareu, però si és un túnel normal i corrent? Doncs sí, és un túnel, no he dit que obrien uns túnels, doncs a veure túnels. Aquesta és la cara que ens va quedar, vaja, però si només són túnels. Bé, ara ja som aquí, doncs toca fer-nos fotos!El camí és llarguet i per segones quines edats es deu fer més pesat. Fa un dia excepcional.Potser els túnels no deixen de ser túnels, foscos i amb totes les restes del fum de l'antiga màquina de tren que passava per aquí, però el paisatge és una altra cosa. Estem en una vall, amb un riu com el Noguera Pallaresa, envoltats d'un paisatge diferent que fa que hagi valgut la pena seguir a tothom.

Entre túnels, ens trobem amb aquest baixant d'aigua.
Aquí us adjunto el vídeo d'aquesta zona. Veureu la quantitat de gent que hi passa.


Creuem un parell de túnels més i arribem al final de camí. A la distància veiem aquest pont vermell, però no es pot creuar perquè el pont que hi havia, ja no hi és. A part, està ple de voluntaris amb jaquetes grogues que et recorden que estem al final del camí.Doncs res, mitja volta i nem a buscar un bon lloc per acontentar l'estómac. I què millor que intentar apropar-nos al riu i menjar sentint l'aigua baixant pel riu.I després de menjar, què us sembla fer una mica de siesta aprofitant el solet que està fent. Doncs res, qüestió de buscar unes pedres, poses la motxilla de matalàs i som-hi, 20 minutets per trencar el son.Aquesta era una de les zones més grans. Aquí hi havia gent tocant la flauta. Era un bon lloc per fer una parada si volies estar envoltat de gent i sentir música. A més, aquí vaig ser objecte d'un atac de marietes, quina por oi? Doncs molestaven una mica, n'hi havia com 30 o 40 per tot el meu cos.Aquest era un dels cartells que indicava en quin túnel estàvem i la llargada.Bé, i ja és hora d'emprendre la tornada, però sembla ser que aquest pensament el va tenir quasi tothom a la vegada. Vaja, que es va colapsar el petit pas que hi ha per sortir i es va muntar una bona cua. Conseqüència: 2hores per fer un trajecte de no més de 30 minuts. Què hi farem, el fet de ser els únics estrangers que hi havia per allà tenia el seu preu.Així que la manera de matar l'aburriment va ser intentar fer bones fotos als arbres, llàstima que no sigui millor fotògraf, però un fa el que pot.I bé, doncs d'aquí tren cap enlloc, ja que no contents amb el que ja havíem fet, vam anar a investigar on era el veritable camí de muntanya que havíem vingut a fer. Tot i que eren prop de les tres i no quedaven més de dues hores de Sòl, vam anar a investigar.

No ens va costar gens trobar-lo, per tant, vam començar a fer-lo per veure què tal. I aquest és el bosc que ens vam trobar.Estava tot molt ben indicat. A més, hi havia varis camins pintats en els mapes, verd, taronja i vermell. Amb aquesta foto, us podeu imaginar quin vam triar?L'alfombra de fulles era ben bé per fer-ne un matalàs i gaudir-ne!!I aquí, les dues últimes fotos del dia. La primera, des de l'estació amb tot el que era el poble.I la segona, un detall del poble. Hi havia un petit rierol que passava per sota les cases. Aquí podeu veure el rierol i el pàrquing que han fet per un Mitsubishi Pajero mini, sí sí, mini!!