Keisei Yamamoto torna a Barcelona per una nova exposició de caligrafia japonesa

No sé si recordeu aquesta entrada. Parlava d'una artista japonesa de shoudo, és a dir, de caligrafia japonesa. Doncs estem de sort i torna a Barcelona i aquesta vegada ho sé amb temps.

L'altra vegada ho vam descobrir l'últim dia i quasi sense voler. Aquesta vegada, la Galeria Aragó 232 m'ho ha fet saber amb temps i ho voldria compartit amb tots vosaltres.Hi faran mostres d'Origami i Haiku.

Aquesta activitat es situa dins d'un conjunt d'actes que les galiries d'art han preparat per solidaritzar-se amb Japó. Us transcric aquí els comunicat de premsa que han fet totes elles.

Activitats japoneses amenitzaran la “Festa de l’art a les galeries 2011” el dissabte dia 4 de juny.  Un any més les galeries d’art d’arreu de Catalunya ens unim per celebrar la Festa de l’art a les galeries. En aquesta ocasió, ens solidaritzem amb un país que pateix Japó 
El proper dia 4 de juny des de les 5 pateix, Japó. juny, de la tarda i fins a mitjanit, les galeries d’art posarem en pràctica diferents activitats nipones traient el japonès que tots portem a dins.

L’objectiu és mostrar el nostre recolzament al país asiàtic que després dels desastres naturals patits el passat mes de març està vivint una etapa molt dura. Seguint les pautes que l’art forma part de la història de la humanitat i que el seu llenguatge és universal aquest any la sensibilitat japonesa entrarà amb tota la seva influència estètica a les galeries d’art de Catalunya.

El dissabte dia 4 de juny, a les galeries d’art del país es podrà assistir i participar a l’art de l’origami japonès creant figures de paper utilitzant com a única eina les nostres mans. També escriurem versos haiku sobre la natura, una de les formes de poesia tradicional japonesa més estesa. I sobre petites cartolines blanques pintarem amb color vermell il·lustracions, missatges i taques. De la unió de tots els quadres, obtindrem un mosaic japonès que exposarem durant la festa. Aquestes activitats es complementaran amb altres manifestacions de la cultura visual japonesa.

Per tant, ja sabeu. Si tot va bé, ens veurem allà! Hi anireu?

Shodou a Barcelona amb Kaisei Yamamoto

Aquests dies s'ha fet una exposició a Barcelona molt interessant a la Galeria Aragó 232. L'exposició era d'una artista en caligrafia japonesa, art que es diu Shodou (書道), a càrrec de Kaisei Yamamoto (山本魁星) una artista en calígrafia japonesa de Tokyo.

Aquest és un art que requereix de molt estudi i de molt rigor. L'art consisteix en escriure japonès de manera artística. En el link trobareu més informació a wikipèdia sobre aquest art en català. Si opteu per la versió anglesa hi trobareu moltíssima més informació.

Bé, anem d'exposició. Primer de tot dir que vam trobar aquesta exposició de pura casualitat, ja que la galeria és molt petita. A dins hi havia la Sra. Yamamoto amb una amiga seva. A part d'ella, que no parla ni papa d'espanyol i quasi res d'anlgès hi havia en Shichiro, un japonès ja gran que feia de traductor. Aquest home en sí, ja era tot un personatge. Però centrem-nos.

Vaig intentar comunicar-me amb la Sra. Yamamoto i prou bé. Em va dir que va començar a estudiar aquest art als 10 anys (bé, tots els nens ho fan a l'escola) i, posteriorment, va estar 8 anys estudiant. Porta més de 30 anys desenvolupament aquest art. En Shichiro deia que és excepcional i una persona força famosa al Japó, dins del seu art.

Allà la teníem amb un mural en homenatge al Barça, amb tots els noms dels jugadors del Barça en Katakana i l'escut amb el kanji de xutar pintat amb els colors del club.

Ens van dir que esperéssim una estoneta que ens faria l'honor de pintar el nostre nom. I així ho va fer.  Aquí teniu tot el procés.

 

 

  

I aquests són els nostres noms en kanji. A la dreta, el meu nom, Roger. Una passada com domina la tècnica d'escriptura, on el truc consisteix en no moure el canell, però tenint en tot moment la mà alçada.

 

Va anar arribant molta gent. La Sra. Yamamoto va ser súper amable amb tothom. Per acabar ens va fer una performance allà mateix sobre paper. Va preguntar què volien que pintés, i una persona va demanar que pintessin vida.  

 

 

 

 

 

 

Aquestes imatges transmestien moltes coses. Cada kanji té un significat diferent. Em va fer 100 i l'últim va tenir un significat especial. El que va 100 és l'ùnic que no està fet amb kanji, sinó amb hiragana i amb una paraula molt senzilla, ありがとう、arigatou, és a dir, gràcies.

Resulta que mentre estava preparant aquesta exposició, va morir la seva mare. La seva mare va ser una persona que li va donar molt de recolçament perquè seguís estudiant. I en aquest moment li va voler donar les gràcies públicament. Tot molt emotiu.

Us deixo unes quantes de les imatges d'aprop perquè les pogueu valorar. 

I ara, la Sra. Yamamoto i els seus quadres.

Cal dir que la tarda que vam passar a la galeria va ser excepcional. Va ser com un viatge instantani a Kyoto, al Japó més clàssic, per la proximitat, per l'amabilitat, per l'ambient, per tot. A partir d'ara, els nostres noms formaran part d'alguna de les nostres habitacions. Una tarda excepcional! Us transmeten alguna cosa aquestes imatges?

Desfilada de kimonos a Barcelona

A Barcelona hi ha una petita comunitat japonesa que porta anys organitzant un esdeveniment força curiós, un concurs d'oratòria en japonés per estudiants de japonés.

Aquest any es celebrava la XIX edició. M'havien explicat que estava molt bé i, com que els meus professors hi anaven i l'horari es va adequar a les nostres possibilitats, ens hi vam arribar.

Es celebrava en un hotel de 5 estrelles, el Melià de l'Avinguda Sarrià. Estava organitzat per una associació d'empresaris japonesos de Catalunya, que es diu Barcelona Suiyokai. Tot i que la comunitat de japonesos a Barcelona no és molt nombrosa, tot sembla indicar que tenen un poder adquisitiu força o molt elevat ja que normalment són directius d'empreses japoneses, com Sony, Casio, Mitsubishi, Yamaha, Kao entre d'altres.

Aquesta associació monta diferents esdeveniments a Barcelona, molt sovint també amb la col·laboració de Casa Asia, la Japan Foundation i del Col·legi Japonés de Barcelona, a Sant Cugat del Vallés, com per exemple l'inici de l'any nou que fan cada 31 de gener.

L'acte està organitzat amb tot de detalls, per exemple, era impresionant la qualitat del paper amb que estava imprès l'horari de l'acte. A part d'això, hi havia molts premis pels concursants, tot i que no pels assistents, quan l'any passat si que n'hi va haver. El primer premi era un vol d'anada i tornada al Japó.

Hi havia dos nivells, un d'elemental i un altre d'avançat, però en ambdós casos tots els particpants ho van fer molt bé. Va ser en el torn de preguntes on es notava realment el seu nivell real. El japonés incorpora moltes partícules durant una frase i això fa que, per nosaltres, primer diguem la paraula que toca i després la partícula, posant molt ènfasis en la partícula. Això és una mostra del teu nivell de japonés, ja que ells no li donen tanta força com ho fem nosaltres. Això és una cosa que necessita de forá pràctica per millorar-ho.

La sala estava plena i va ser molt interessant. El jurat portava un cinta vermella, tot molt cerimoniós. Hi havia molts japonesos a la sala. Vaja, que va estar molt bé. Així que, si esteu aprenent japonés i voleu mostrar les vostres habilitats, a finals del mes d'abril de l'any vinent (2011), tindreu una nova oportunitat.

L'acte també tenia una defilada de kimonos a càrrec del Kimono Club de Barcelona. La desfilada va ser molt curiosa. A més, els kimonos que portaven eran excepcionals, ja que eren de cerimònies molt especials difícils de veure al Japó: casament, cerimònia dels 20 anys (majoria d'edat),...

Al Japó, de dones amb kimonos se'n veuen força, no és res extraordinari, sobretot el cap de setmana. Però són kimonos força portables i sense una ornamentació ni unes motxiles tant extraordinàries com les que podeu veure aquí. Mireu quines mànigues més llargues!!Les models van posar-hi tot de la seva part per intentar lluir el màxim possible els kimonos. Anava dançant mentre desfilaven. De totes maneres, se'm feia estrany veure una occidental amb un kimono. Les japoneses són tant poca cosa, que amb la convinació amb un kimono fa que semblin una peça de porcelana. Aquesta sensació és molt difícil veure-la en una occidental, almenys a mi m'ho sembla.

En aquest, la motxila té la forma d'una tortuga. Aquest últim és el kimono que portaven les geishas més importants. Fixeu-vos en que la motxila està lligada al davant i en les sandàlies, les quals obligaven a caminar d'una manera ben especial. Bé, l'acte va ser molt interessant i ara cal seguir la pista d'aquesta associació, ja que poden ser molt interessants totes les activitats que montin, un cop vist com va ser aquest concurs d'oratòria.

Trobant a faltar coses de Japó

Perquè som com som?????? No tinc ni idea, però avui ja he tingut d'aquelles experiències que no m'agraden de la nostra terra.

Per coses que passen, al portàtil se li ha fos la pantalla i m'he decidit a portar-lo a reparar al servei oficial que em queda més a prop, que és el de la Sagrada Família. Després de molt temps, he rescatat la meva targeta del Bicing i amb un cop de bici (o dos, pq mira que tava trillada la pobra bicicleta) m'hi he arribat.

Com que és una zona que no hi he anat pas amb bici, m'he decidit a fer el que feia al Japó, aparcar la bicicleta al davant mateix de l'establiment. L'he deixat recolçada al vidre perquè, per variar, li faltava el cabellet.

Entro a l'establiment i dic que porto un portàtil; em diuen que m'esperi una estona. I cap problema, m'ofereixen una taula, l'obro i em començo a esperar. Amb aquest impas, miro cap a fora i un criaju de merda, tot llest ell, ja havia pillat la bicicleta i se la volia endur. Però com són no????

Ja ho sé, pardillo, sóc un pardillo. Clar, quan tot gros jo he sortit de la botiga, el criu l'ha deixat. Haviam, xaval, allà on siguis, la bicicleta és d'algú, l'ha deixat allà algú un momentet mentre fa una gestió. No cal que la vagis robant. Tant costa que t'entri en el teu cap!!

No és que al Japó no passin aquestes coses (allà només es roben bicicletes i paraigües), però en els quatre mesos que vaig aparcar la meva bicicleta al carrer amb un candau que porta d'origen la bicicleta i que es peta fent una mini palanca, mai em va passar res.

Aquí deixo una bici dos minuts lliure i ja me la volen fotre. Sí, sóc pardillo per no haver buscat un bicing i evitar-me problemes. Al final, m'han deixat passar-li a dins de la botiga. Però, que costaria que tothom entengués que les coses que no són seves no són seves, no es toquen. Us imagineu poder anar amb bicicleta amb un mini candau, no havent de lligar el sillín, el quadre, la roda del darrera, la del davant i, tot així, ojo no et trobin el timbre, la botella o un adhesiu.

Si llegiu això i us faig reflexionar per ser una mica més cívics, us puc dir que he viscut la sensació que descric i fot molta ràbia no poder-la reviure. M'hauré d'espavilar o un dia d'aquests arribaré sense pantalons a casa!!! Quina llàstima!! Snif snif!! Això sí, el pardillo que heu pensat tots llegint això me l'autoadjudico!!! Quina pena!