Passar la ITV al Japó

Avui us porto una cosa diferent. Fa un parell de dies vaig trobar un blog d'un japonès on explica com es passa la ITV.

Ja sabeu d'altres vegades que passar la ITV és molt car. Nosaltres nes queixem dels nostres 30 a 50€ que hem de pagar. Però clar, comparat amb els 70.000 iens que li demanaven al del blog per passar la seva fragoneta Daihatsu (que si és Daihatsu, molt gran i potent no pot ser), és a dir, uns 600€, doncs la cosa canvia bastant.

Hi ha també un vídeo de les proves que fan i més el menys, fan el mateix que aquí.

L'home ens explica la seva aventura, ja que diu que no té prou diners per portar la fragoneta a un taller. Diu que es va trobar a un treballador simpàtic que el va ajudar amb els papers (cosa que també pot passar aquí, o no). Vaja, que tot li va costar només 22.000 iens, uns 190€, que al ser una quantitat cada any o cada dos, doncs no es gens despreciable.

També diu que els cotxes amb més de 100.000 kilòmetres es consideren vells i, si hi aneu, veureu pocs cotxes vells pel carrer, a part sembla que la gent es molt conscient de la necessitat de seguretat. Vaja, com aquí.

De totes maneres, aquí entraríem en un debat complicat, entenent el cotxe com una necessitat o un luxe, ja que amb el transport públic que tenim vs el que tenen, la concentració de la població en grans ciutats vs la concentració de població en xalets fan difícil les comparacions, però no treu que el debat és ben interessant, oi?

El Daihatsu Copen, un cotxe del meu tamany

Quan us vaig parlar dels kei cars us vaig parlar del Daihatsu copen, que és un kei car molt mono japonès. Em recorda tant al Honda City del Doctor Slump que, un cop he trobat la foto al Copen que vaig trobar entre la neu a Kanazawa, no m'he pogut resistir a mostrar-la. Si voleu veure'n més detalls, us deixo aquí l'enllaç a la web de Daihatsu. Fixeu-vos que la matrícula és groga, la que identifica als kei cars. Llàtima que aquest cotxe tingui un problema, és que és mini i imagino que molt confortable per occidentals que sobrepassem la mitja d'alçada, doncs, no ho deu ser gaire. Quina llàstima!!! Em seguiré quedant amb el Nissan Cube que, per sort, ja el tenim disponible aquí. .

I recordeu que el Copen es pot adquirir a Canaries, segons vaig llegir en un article.

Lexus LFA, un pepino!!!

El dia que vam anar al cine amb el Jordi al Midland Square Cinema, ja saber, davant de Nagoya Central Station, vam veure una galeria de Toyotas i Lexus. Tots ja els havia vist en el museu, però n'hi ha haver que ens va cridar una mica l'atenció, no sé pas perquè!!!! :)És el Lexus LFA. No m'estranya que ens cridés l'atenció, és una bèstia parda. Només cal mirar una mica les seves pretensions per veure que no és pas un minicotxe, no és un kei car!!!
Un 4,8 litres que dóna 412kW, és a dir, 560CV i agafa els 325.
És súper espectacular com ho són els vídeos que podeu veure en la seva web. No és pas un prototip, és un cotxe del que se'n faran només 500 unitats, per tant, és un cotxe de carrer, tot i que crec que està fet més per circuit que no pas tenir-lo domesticat passejant per les nostres carreteres.

Pel que he pogut veure, estem parlant de la friolera de 380.000€ i fins desembre del 2010 res de res, fins llavors no se n'entregarà cap. És una edició limitada i, per tant, s'ho fan valdre! Segur que tindrà molt èxit al Japó, on tranquil·lament el podràs veure aparcat en una zona blava o pel carrer sense cap por perquè te'l robin o te'l ratllin (vaja, com aquí).

Per variar, ben curiosa és la manera com te'l mostren. Aquí el tindríem tancat a cal i canto, mentre que al Japó quasi bé el podies tocar i el tens obert, perquè en puguis contemplar el seu interior i el seu motor.

El Jordi es queixava que no el podia veure en tota la seva plenitud, però a mi em va agradar veure'l així. Trobo totalment brutal com han acabat les sortides d'escapament, amb tres amb forma de triangle invertit. Molt original.Bé, cotxe de somnis que esperem portar pilotar algun dia en la vida virtual a través del GT5!!! ja que a la real, quasi que va a ser que no!!!!

Els mini-cotxes, tot un fenòmen japonès!

Iepa, ja tornem a ser per aquí. Avui vull parlar sobre un tema que em va estar voltant pel cap durant tota l'estada a Nagoya i són els mini cotxes.

Abans que res, què és un mini cotxe??? Vinga va!!! Què és??? Doncs no, no és un cotxe que es condueixi sense carnet!!! Error, el mini cotxe és una categoria especial de cotxe que existeix al Japó i d'on Suzuki n'és el màxim exponent. Per aquest motiu i suposo que també per d'altres, però bàsicament aquest, Volkswagen va comprar Suzuki no fa gaire.

Bé, doncs com una una imatge val més que mil paraules, aquí teniu un mini cotxe.Wow, sí, és aquell cotxe, aquell cotxe que quan va sortir vam definir com el cotxe més lleig del món i que ens preguntàvem qui el compraria. Doncs aquest és un exemple d'un mini cotxe adaptat al mercat europeu. Aquest és un Suzuki Wagon R.

Ara que ja sabem del què es tracte, ja podem entrar en matèria. Aquesta categoria de cotxe s'anomena Kei car. Al Japó és molt fàcil identificar-los, són tots els que tenen la matrícula groga. Fa un temps us vaig parlar del Nissan Moco, doncs aquest Moc de cotxe tenia la matrícula groga.

Ara que ja els hem identificat, nem a fer una mica d'història. Els mini cars van començar després de la II Guerra Mundial en un intent de motoritzar el país. Si anem al museu de la Toyota trobarem varis mini cotxes dels anys 50, els primers de la seva espècie. Al principi eren cotxes de 2,5 m de llarg per 1m d'amplada i de 150cc. Al 1998 es va adaptar l'última regulació que diu que ho seran cotxes de màxim 3,4m x 1,48m i 660cc i rendir màxim 64CV.

Però quina és la gràcia i perquè dels 10 cotxes més venuts al Japó, sis són kei cars. Doncs per totes els avantatges fiscals que tenen i perquè són els únics cotxes que no necessiten de certificat d'aparcament per poder comprar-lo. Què és això? Doncs per comprar un cotxe has de demostrar que tens un aparcament on deixar-lo.

En algun cop ja us he comentat que l'aparcament, a part d'escàs, és molt car. En el carrer no es pot aparcar, no hi ha aparcaments subterranis i tots els aparcaments són privats. La majoria són amb ascensor i totalment verticals. Per tant, per tal d'evitar aglomeracions de cotxes al carrer, tenint en compte que els pisos són molt petits i la densitat de població molt alta, promouen cotxes que ocupin molt menys espai que un cotxe tradicional.

I és una política que funciona molt bé. El cotxe urbà funciona, té un radi de gir molt gran i, tenint en compte que no hi ha tanta cultura de la segona residència, et pots plantejar-te tenir aquest cotxe i prou.

Com veieu, es pot aparcar a tot arreu. Aquest és un Daihatsu Tanto custom. A l'esquerra, en un garatge, tenim una petita furgoneta que també veiem per aquí fa un temps.
Per tant, tenint en compte aquestes limitacions, s'ha d'aprofitar l'espai i, en això, els japos són uns cracks. El que està clar és que alguna cosa s'ha de sacrificar per poder optimitzar l'espai, i el gran sacrificat és l'estètica. Són cotxes lletjos, però tremendament útils. Hi caben 4 persones i si les persones són japos, doncs 5. El sostre és molt alt, amb el que la sensació d'ofeg no existeix.

Per tant, es tracte de cotxes eminentment pràctics, pel dia a dia i barats de mantenir. Penseu que passar una ITV anual d'un cotxe normal volta els 500€, més aparcament, més gasolina, més assegurança... Tot això és redueix en els kei cars. Com ho veieu, en compraríeu mai un??

Eii, i a més ara acaben de treure el Nissan Cube, que tenint la categoria de cotxe, s'assembla molt a un kei car. Haviam com és rebut??? Perquè no el necessito pas, però sino seria el meu cotxe.

Doncs som-hi, a veure cotxe lletjos!! Comencem per un Suzuki Lapin. Aquest és un model que ha estat redissenyat últimament i inclús té la seva pròpia pàgina web.Aquí tenim un Mitsubishi ek wagon de principis dels 2000. No diríem que és el cotxe més bonic del món.Però que n'hi hagi de lletjos no vol dir que no en poguem trobar de xulos. La Mitshubishi ha tret fa poc el Mitsubishi I, que cal dir que és molt xulo i que no m'estranyaria que vingués per aquí algun dia. També xulo és aquest daihatsu Coupé, que es pot comprar només a Canàries. És un farde, però segur que no es pas de la meva talla.Aquest és un molt comú Daihatsu Move. Com veieu, Daihatsu, com Suzuki, són els reis dels Kei cars.
Dos Daihatsu més que vaig veure seguits a Takayama. Són el Mira Gina, un clàssic, i no només pel seu aspecte d'inspiració britànica. N'hi ha molts d'aquests! A mi m'agraden!!!Aquest potser és el més lleig de tots. un Mitsubishi dels 90 amb el sostre extra alt!!També hi ha molts mini car per treballar, como mini furgonetes. Aquesta és una Nissan, però totes les marques en tenen. Un model antic que hi havia prop del llac Hamana, súper ben conservat!
Aquest és xulo, una Honda Diva. Mireu les manetes de les portes que originals que són! I al costat una nova mini van.
Mireu aquest!!! Una mini Volkswagen transporter!Jajajaja, no cola oi???? És una Daihatsu amb el morro de la volkswagen, però és un mini cotxe tunning!!!!! La vaig veure al petit poble de Seki.

No trobeu a faltar 4x4???? No us pregunteu si n'hi ha??? Doncs sí que n'hi ha. Mireu aquest Mitsubishi!
Conyu, un Pajero, però aquest només ho és una mica, és el Mini Pajero!!!El germanet petit. Que poc deu tirar això amb 660cc, però en vaig veure bastants. És tot mono ell!

Un altre mini car és el Suzuki Jimmy. Aquest us sonarà perquè el tenim aquí, però us sonarà més si dic que és el nostre Suzuki Samurai. Allà sempre s'ha dit Jimmy. I puc dic que la versió peninsular, amb 1,3cc ja era un agobio, imagineu com seria amb només 660cc. Sense comentaris.A Kamakura, per fi, vaig veure un dels kei cars de culte, l'Honda Beat que es va fer entre el 1991-96, :) Conduir aquest mini cotxe ha de ser com portar una joguina!Aquesta cosa rara no he arribat a saber què és?? Alguna s'anima a buscar-ho??No trobeu a faltar alguna marca japo, tenint en compte que Daihatsu és de Toyota??? Doncs sí, Subaru. I Subaru fa kei cars??? doncs sí (si recordeu el Subaru 360 del museu de la Toyota ja sabíeu que la resposta era afirmativa), té els models lletjos com el Subaru Stella, però acaba de treure un de ben xulo, amb el que acabaré aquesta entrada. Espero que us hagi agradat. Aquí teniu el Subaru R-1, que es diu R-2 per la versió de cinc portes.

Concentració de motos a Asuke Korankei

El mateix que vam anar a Asuke Korankei, un cop acabat el camí de la muntanyeta vam veure el final del camí una esplanada i un bar. El curiós del tema era la quantitat de motos que hi havia. Calculo més de 50 i li vaig dir al Yutaka, let’s to see it.

Carai tu, si que hi havia motos, la majoria d’elles tunejades, però tenien alguna cosa d’especial. No eren motos qualsevol, eren minimotos. No eren pas pocket bikes, són motos de mides reduïdes, vaja, que no estan fetes pas per mi. Tot és més petit, la roda, el xassís, el manillar, el tub d’escapament.

Em va dir el Yutaka que són motos de 49cc però com us podeu imaginar, amb la pinta que tenen, no n’hi ha cap que de 49cc.

Tot semblava una sortida programada per fer unes corbetes després d’haver pres un esmorzar calentó en el bar. Creieu que han fet un ou ferrat amb pa amb tomàquet o unes seques amb botifarra? Sí sí, jo també ho crec, :).

A mi em fan molta gràcia, són molt divertides.

És que no arriben ni a l’alçada dels malucs!! Us agraden???

Aquí ja estan llestos per marxar. Aquí la gent no té manies i deixen el casco posat al manillar sense cap mesura de protecció, vaja no sé si alguna vegada s’han trobat sense casco, però ja m’agradaria no havia de patir per tot el que portes a la moto i menys per el casco.

Aquí teniu un vídeo que vaig gravar per copsar el soroll de les motos. Pel petites que són peten de la hòstia i veient-les arrancar no semblaven pas minimotos. A part, hi havia algun japo que tava entradet en kilos, cosa rara, i la moto tirava que pim pam!!!

Per acabar i pels que l’heu vist al darrera de tantes motos i pels qui no, un Honda NSX que sembla haver estat tret del GT.

Toyota Museum

Després d'anar a visitar la fàbrica de la Toyota, em faltaba anar a visitar el museu propi de la Toyota. Per fer-ho, vaig haver de prop d'una hora de trajecte amb metro en un dia plujós. A l'estació de Fujigaoka vaig fer transbordo en un tren molt especial, el Linimo.
Sembla que és un tren magnètic que levita, però si us mireu l'enllaç que us he posat, veure que ha tingut certs problemes. Va ser posat en marxa al 2005. La línia fa 9 km i cada km a costat 100 milions de dòllars. Els vagons són més cars que el d'un tren normal i quan porta sobre pes o hi ha molt de vent no funciona.

Tot i així, va ser una passada, anar amb un tren que quasi no fa soroll. Aquest és el seu interior. A mi em va agradar molt.I des de la parada de Geidai-dori hi ha uns 500 metres fins arribar a l'entrada. L'edifici és aquest.Són dos edificis i tenen 3 plantes cadascun. La col·lecció de cotxes és considerable i et pots fer una dia general de l'evolució del cotxe al Japó. Cal dir que ells van començar més tard a fabricar cotxes que a Europa o Amèrica. Els primers Toyota són de finals dels anys 20. I també es pot veure l'evolució del cotxe japonès i les diferències amb els occidentals.

Per tant, comencem la visita. Primer de tot hi havia una expisició de cotxes de còmic de caràcter temporal. Hi ha un 2 CV del tintin o un Toyota 2000GT que surt al Shinchan. Aquí us deixo una mostra. La majoria eren de mangues japoneses antics. Aquí tenim un Toyota Trueno del 83 i un Lotus Euopra del 73. Aquest és el 2CV del 53 del Tintin.Un cop vista l'exposició temporal, passem a la permanent. A la segona planta del museu hi ha l'exposició dels cotxes clàssics. Aquí teniu un Ford T del 1927.Un Fiat Topolino del 1931.Un Chevrolet Master i un De Soto Airflow, tots dos del 1934.La representació espanyola es centrava en aquest Hispano Suiza Alfonso XIII del 1912. Es un 3620cc i té 64 CV.El rei de moltes competicions de l'època, un Bugatti type 35B amb 130 CV de potència. Aquest és un Lancia Astura 233C dissenyat per Pinin Farina. Darrera d'aquest tenim un Rols Royce 40/50 Phantom III del 1937, un Cadillac 452A i un Hispano Suiza fet a França del 1928.
Preciosos son aquest Jaguar 100 blanc del 1937 i el MG Midget Type del mateix any. Brutal era aquest Delage D8-120 francès del 1937, d'un blau super intens. Obriu la foto, ja que val la pena. I a acaba el resum de la planta dedicada a cotxes europeus i americans, per pujar a la tercera i entrar de ple als cotxes japonesos. Dir-vos que en la web del museu tenen una foto i explicacions de tots els models exposats.

Comencem a un Datsun del 1937 (Datsun pertanyia a Nissan fins que van matar la marca cap als anys 80). El que sobta d'aquest model és que és molt i molt estret. Va ser el primer model japonès en massa. Aquí és un Toyoda, que no Toyota (Toyoda és el nom del fundador de l'empresa), AA del 1933.
Passem a una série de mini cotxes, que tenien menys de 400 cc. Són el Flying Feather del 1955, el Fujicabin 5A de 3 rodes del 1955, el Cony Guppy Sport AF8 del 1962 i l'últim que segur que us sonarà, és un Daihatxu Midget del 1959. D'aquest model se'n van vendre 320.000 unitats en 16 anys. Els mini cotxes són un sector molt important al Japó. Properament us explicaré més detalls sobre aquests cotxes. Davant d'aquests models tenim un Suzuki Light model SL del 1957, el primer Subaru (sí és aquesta cosa tant lletja que veieu en segon lloc) del 1958, és el Subaru 360, un Mazda R360 coupé del 1961 i un molt econòmic Mitsubishi 500 del 1966. Aturem-nos ara en aquest cotxe vermell. És un Toyopet, vaja, un pet de Toyo, jajaja. No és conya, durant molt de temps els Toyota es van dir Toyopet. És més, el nom va ser elegit en una votació que es va fer a tot el país cap als anys 50. Ara, per sort, només certs concessionaris es diuen Toyopet. D'altres es diuen Corolla. Coses rares que no acabo d'entendre, però crec que amb això diferencien els models que hi tenen. Aquest Toyopet va ser el primer Crown (marca dels cotxes luxosos de Toyota) que van treure pels USA, al 1958. Toyota té altres marques, entre elles Century. Amb aquesta marca van treure al 1967 el V620, el que preteníem que fos el cotxe més luxós de la marca. La veritat és que ho van aconseguir. De la dècada dels 60 també són aquest Suzuki Fronte 360, l'Honda N360 i el Toyopet Corona RT50 del 1965. Aquest és un altre Crown, fixeu-vos en la xapa de la marxa. Aquí al Japó, la majoria dels Toyota tenen un xapa al davant identificativa del model. Aquest és la dels Crown, en aquest cas un Toyopet Crown RS41 del 1963. Bé, nem acabant el resum de la visita. Segur que aquest cotxe us sona del GT, és un Mitsubishi Galant GTO-MR de 125 Cv del 1971. Un altre clàssic del Gt, un Nissan Skyline 2000GT del 1967. No us sorpren fins ara que la majoria dels cotxes portin els retrovisors al davant??? A mi molt i am és quan els taxis encara els hi porten. Coses de Japó.

Per últim, una autodedicatòria. No es que n'hi hagi gaires d'Honda en el museu, només dos, però aquest me'l sento com propi, jeje. Un Honda Civic del 1972. També un altre cotxe del GT. Us ha agradat la visita? A mi sí, va ser una bona manera de matar el matí d'un dissabte plujós.