Miyajima, una de les tres millors vistes del Japó

Si algú pensa mai en anar a Hiroshima, no pot deixar-se de visitar una petita illa que hi ha a mitja hora de ferri davant de la costa d'Hiroshima i on hi viuen unes 2.000 persones. L'illa es diu Miyajima.

Potser el nom no us sonarà pas, però crec que, després de llegir aquesta entrada, el nom de Miyajima ja formarà part de les vostres vides i serà un dels llocs que us faria il·lusió visitar. Comencem la nostra visita.

Primer de tot hem d'agafar el ferri cap a Miyajima. Hi actuen dues companyies. Una d'elles és JR, per tant, aquells que tingueu el JR Pass hi podreu pujar sense pagar cap suplement. En surt un cada 10 minuts. El Ferri s'agafa al final d'un línia de tramvia tarda 70 minuts, però que, a la vegada, coincideix amb una estació JR, per tant, si teniu pressa, opteu pel tren JR que tarda només 25 min de temps des de la zona del Museu.
També surten ferris des del centre de la ciutat, però són molt més cars.

I què ens trobarem a Miyajima?, doncs, primer, molts turistes, però molts molts. Després trobarem temples, cèrvols, ostres i paisatges. Fins aquí res d'especial, però anem desgranant cadascun d'aquests elements.

El primer, no us preocupeu, que la majoria són japonesos i, per tant, civilitzats, no se us voldran colar enlloc.

En quan als temples, ai quins temples. L'illa és Patrimoni Mundial per la Unesco. I el temple que anem a veure, principalment, es diu Itsukushima. Però si per alguna cosa és conegut aquest temple és pel seu tori. És aquest, que es comença a veure a mesura que anem a arribant a l'illa.
Heu notat que es tori està flotant sobre l'aigua? No??? Doncs fixeu-vos bé!!
Ho heu vist? Sura sobre l'aigua. El tori és enorme i aquesta és una de les tres millors vistes del Japó. El temple data del S. VI, l'actual construcció és del segle XII, però aquest tori va ser edificat el 1875.
No em direu pas que no és bonic!!! Bon lloc per fer-se la foto del viatge. Nosaltres la tenim!!!

Un cop arribes a l'illa, comences a veure multitud de cèrvols com els que ja us vaig ensenyar a Nara. Es poden tocar i sobretot busquen que se'ls doni menjar, :)
El temple de forma de moll, ja que l'illa tenia la consideració de sagrada i no s'hi podia arribar per terra, sinó directament per mar a través del tori.

Des de l'interior del temple podreu fer-ne la fotografia amb la costa d'Hiroshima al fons.
Un cop visitat el temple, és hora de fer la segona part de l'excursió, que consisteix en pujar al Mont Misen, una montanya de 530 metres d'alçada. El millor de l'ascensió és que es pot fer en telefèric, ja que l'ascensió es pot fer una mica dura si es fa a peu.
Des de l'estació del telefèric fins a dalt de tot hi ha 20 minuts de caminata. Les vistes a dalt són espectaculars, llàstima que a nosaltres se'ns estava fent de nit i començava a amenaçar una mica de pluja. Jo no em vaig poder estar de pujar-hi. Aquesta és la vista en direcció als Estats Units.
I aquesta és la vista en direcció contrària, cap a Hiroshima.
La tornada es pot fer caminant, quasi dues hores de baixada. Si és té temps, és molt recomanable, però si fa fred i vol ploure, millor baixa amb telefèric.

A prop del cim, hi havia aquests dos petits temples.

I anem cap al darrer dels aspectes de Miyajima, com són les ostres, かきen japonès. Es serveixen tant crues com arrabossades. Són molt recomanables. Pujant cap al telefèric des del temple, vam trobar aquest bar. Kaki ho posa a baix a la dreta.Aquí serveixen els dos plats típics de Miyajima, com són les ostres i あなごめし (és la grafia més grossa del cartell). めし, és a dir, meshi vol dir arròs, i anago és congre, per tant, congre adobat amb arròs, un plat que és típic de Miyajima, però que nosaltres no vam arribar a provar. Perdoneu, però no em pregunteu pas que és congre, que no ho sé!!

Les otres, 3 per uns 4,5€ (500 iens) les crues, són excel·lents! No deixeu de provar-ne si hi aneu. Potser millor les crues que les arrabossades, però seria interessant probar-les totes, ja que són baratetes. Anant cap al ferri, de tornada, hi ha molts altres llocs on menjar-ne.

De tornada cap al ferri, vam veure com havia baixat molt la marea i ens vam poder arribar fins a tocar el tori. El què sorpren és que és molt gran i els troncs són enormes. La gent hi enganxa monedes, suposo perquè li porti sort. S'estava fent de nit i vam tirar de gran angular per intentar abarcar-lo tot sense turistes que ens xafessin la foto, :þ.
A partir que es fa de nit, l'illa es buida ràpidament. Quedar-se a dormir és car, però pot ser interessant si voleu gaudir de la tranquilitat. Nosaltres no ho vam fer pas. És més, vam tornar cap a Hiroshima i vam intentar menjar un plat típic d'allà, reconegut a tot el Japó, com són els Okonomiyakis, tortitas a la planxa amb verdures i carn o peix, a l'estil Hiroshima, amb tallarins.

Així que vam anar cap a l'Okonomi-mura, on hi ha 25 petits llocs on només serveixen okonomiyaki. Està molt a prop del Parco. Val la pena, encara que després us puguin agradar o no els okonomiyakis. Està ple de japos sentats al voltant d'unes grans planxes, com podeu veure en la foto.
I això és Hiroshima, bé la part que vam veure. Una ciutat impactant per molts motius i que vam la pena dedicar un dia de la nostra vida, no us arrepentireu pas!!!

Hiroshima, la capital mundial de la pau (II)

A l'altra banda del Parc de la Pau, trobem el Pavelló de Foment de la Indústria. Era l'únic edifici de fet amb ciment de la zona i per aquest motiu va mig resistir la bomba.

La cúpula era de bronze i es va fondre immediatament a causa de l'explosió. Al 1996, l'edifici va ser declarat patrimoni la Unesco i és el símbol més famós de la ciutat.

La bomba pràcticament va explotar a sobre d'aquest Pavelló. Totes les persones que hi havien en el seu interior, van morir.

Al voltant de l'edifici, se'ns va acostar una dona perfectament vestida amb el seu kimono. Era dilluns i es pregunta en anglès si som americans. Li diem que no, que espanyols, vaja, catalans. Ens diu que si parlem anglès, perquè ella s'ofereix com a free guide per explicar-nos més sobre la bomba, ja que s'ha trobat amb altres espanyols que no el parlen.

A mi, com que m'encanten aquestes coses, em deixo portar per aquesta senyora i ens explica coses que ja havíem vist al museu, però també ens porta a un carrer de darrera, on hi ha un petit cementiri. Allà ens diuen que moltes de les pedres van patir la bomba i ens diu que la toquem per constatar la rugositat i el color de la pedra cremada per la bomba.

Molt a prop, trobem una persona que comença parlar i ens hi porta. És un descendent directe dels habitants d'Hiroshima de la bomba. La seva mare era a la ciutat quan va explotar i ell estava dins el seu ventre. Per tant, avui té 65 anys. Ens explica que en queden pocs. Com a tal, té un carnet que ho acredita i que té molts avantatges fiscals, és més, reben una ajuda directa del govern i sanitat gratis (els japonesos han de pagar el 30% de la factura, per regla general).

Però, també ens explica que això li ha estat un gran problema. Els han estigmatitzat, per por de contraure malalties, són un col·lectiu marginal i la gent no s'hi vol relacionar. Molts, fins i tot, han marxat i no han volgut tramitar el carnet.

Aquí el teniu ensenyant-nos el carnet, prova que el dany causat és molt més gran que el propi que va generar la bomba Little Boy, llençada pel bombarder Enola Gay, aquest fatídic 6 d'agost de 1945. Vaja, va ser un dia on vam veure moltes coses que ens van agradar i moltes que no, però sobretot ens va fer pensar sobre la condició humana.

Actualment, Hiroshima és una ciutat molt moderna, marcada pel passat, d'un milió dos-cents mil habitants, dinàmica i moderna on, per moments, sembla que no hagués passat el que acabem de veure fa només 65 anys (fet que des de tot el moviment anti armes nuclears s'intenta que no s'oblidi!).

Hiroshima, la capital mundial de la pau (I)

Després de dos dies i mig a Kyoto, que se'ns van fer curts perquè ens vam deixar coses per veure, anirem cap a una ciutat tràgicament famosa: Hiroshima.

La ciutat es troba al sud de l'illa de Honshu i és la parada més llunyana de qualsevol viatge de 15 dies al Japó, ja que es troba a 900 km de Tokyo, però que només representen poc més de 4 hores amb Shinkansen, però des de Kyoto ja només son 1 hora i 3/4.

Hiroshima té dos reclams, un que és ben obvi, tot el que envolta el llançament, el 6 d'agost de 1945 de la primera bomba atòmica i, el segon, d'una bellesa extrema, com és l'illa de Miyajima.

Pel que la al primer, la història és colpidora, tràgica i molt representativa de fins a on pot arribar l'espècie humana en la seva capacitat destructora.

Anar a Hiroshima suposa visitar l'Hiroshima Peace Memorial Museum, que es troba molt a prop del Pavelló de Foment de la Indústria, l'edifici símbol de la destrucció de la bomba atòmica.

La visita al museu és de les que et fa caure la cara de vergonya. Comença amb un detall de tot el procés de llançament de la bomba. La bomba va ser llençada a les 8:15 del matí sobre Hiroshima, un emplaçament triat pel seu port i magatzems nuclears, que no havia estat atacat durant els atacs aliats anteriors.

La bomba va explotar 600 metres abans de tocar a terra.

En qüestió d'un segon la temperatura va pujar fins a més d'un milió de graus, creant una bola de foc que va destruir tot el que hi havia a 3 km de diàmetre; totes les cases eren de fusta. Va matar 75.000 persones i es creu que han mort la mateixa quantitat de persones posteriorment a conseqüència de les seqüeles.

El museu també té peces de la destrucció, els efectes sobre les persones, una maqueta de la ciutat abans i després de l'explosió, el poder de la bomba atòmica i un recull de totes les cartes que els diferents alcaldes d'Hiroshima envien als governs que estan fent assajos nuclears per recordar-los la capacitat destructora que té.

Vaja, és dur, però l'exposició té molt de tacte en no ser massa sensacionalista. per mi visita obligada per conèixer la història moderna actual.

Avui, en la zona on hi ha l'hipocentre de la detonació, hi ha el Memorial Park, on a part del museu, trobem la flama de la pau, la qual s'apagarà quan es destrueixi l'última arma nuclear de la terra.

També hi trobarem el Monument Coreà Commemoratiu de la Bomba Atòmica, ja que un 10% de les víctimes eren coreans que estaven obligats a treballar. (En aquell moment Corea era un protectorat japonès i molta població era obligada a treballar pel govern japonès).

Per últim, i una de les històries que s'expliquen al museu, trobarem el Monument Infantil de la Pau, inspirat en Sadako Sasaki. Sadako era una noia japonesa d'Hiroshima que es trobava a uns 2 km del centre de l'explosió. En aquell moment tenia 2 anys.

A l'edat 11 va contraure leucèmia, conseqüència dels terribles efectes devastadors de la black rain que es va produir després d'explotar la bomba. Va ser ingressada a l'hospital i es va proposar fer 1000 grullas, no sé la traducció en català (crane en anglès), ja que són el símbol de la longevitat i la felicitat. Es creia que si ho aconseguia, es recuperaria. Malauradament, va morir quan en portava 644. Els seus companys de classe van acabar de fer la resta i avui dia és una tradició que molts col·legis encara fan. Envien els seus treballs a aquest memorial, on són emmagatzemats.

Cal mantenir aquest record ben present perquè no oblidem del que som capaços de fer.

Un cop visitat el museu, ens desplaçarem cap el Pavelló de Foment de la Indústria, on ens trobarem alguna sorpresa, i acabarem el nostre matí intens històric per Hiroshima.