Ei, entrevista pel Proyecto Japan

Després de força temps de no escriure, avui comparteixo l'entrevista que em van fer a Proyecto Japan:

Va ser molt interessant participar en el projecte i ser el primer entrevistat. Espero que us agradai i que si teniu quelcom interessant per aportar contacteu amb el Jauem, el promotor del projecte, i segur que hi podreu fer aportacions molt interessants. Tot un descobriment!

Gràcies Jaum!

Comparteixo les dades de contacte:
Twitter: @proyectojapan
Facebook: Facebook de Proyecto Japan
E-mail: proyectojapan@gmail.com

1000 grullas por Japón

Avui us porto una iniciativa que m'ha agradat molt. Es tracte d'enviar una foto amb una grulla, per tenir un moment d'esperança per tota la gent que ho està passant molt malament del Japó.

En aquests moments, molta gent ha pensat en mi en referència a tots els amics que tinc al Japó i que ho puguin estar passant malament. Per sort, ells viuen per sota de Tokyo, a uns 600 km de la zona de Sendai i Fukushima. De totes formes, no es van estalviar el terratrèmol ni l'autrada de les comunicacions.

Estic seguint molt atentament totes les novetats. Crec que hi haurà un abans i un després de moltes coses tant al Japó com a la resta del món. És increïble com pot canviar el món en qüestió de dos minuts. Siguem conscients del que tenim i donem un missatge d'optimisme. I per fer-ho, jo enviaré avui la meva grulla a la Makiko, espero que vosaltres també ho feu ben aviat!

Que no passi com amb la Sadako, una nena, víctima de la bomba d'Hiroshima, que va intentar, sense èxit, fer 1000 grulles per demanar la recuperació de totes les persones. Per tant, crec que és una bona manera de pensar en aquestes persones i enviar una mica d'esperança en aquests moments.

Aquí teniu l'enllaç: http://las1000grullas.wordpress.com/ 

Una nova idol japonesa ..... per flipar i molt!!!

Encara estic flipant. Una mica fora de lloc. Us presento a Hatsune Miku, una nova idol japonesa. Però què té d'especial que no tingui qualsevol de les integrants de AKB48 o Morning musume. Doncs que la Hatsune Miku no és una japonesa qualsevol, és japonesa, és una noia, canta bé i es mou a l'escenari amb certa gràcia. A més, als seus concerts hi va molta gent i la gent es coneix les lletres. Té 16 anys, fa 1,58 m i pesa 42 kgs. Vaja, la típica nina japonesa.

Doncs, llavors, que té de diferent amb la resta d'idols?? Doncs què quan surt a cantar ho fa en forma d'holograma. Miku no és un personatge real, és un software vocal de Crypton, però que han tingut la gràcia de personificar en forma de personatge de manga, amb un cabells verds molt llargs, vaja, el típic personatge que vesteixen amb vestidets sexis, ulls com carbasses i faldilletes molt curtes que trobareu a qualsevol botiga de personatges japonesa.

I sinó em creieu, aquí teniu la caixa del software. És una veu informatitzada que canta les nostres lletres. Aquí teniu la caixa del software.

Encara esteu flipant no?? Doncs jo sí. I més quan li doneu un cop d'ull a aquest vídeo.

O aquest altre. El nom de la cançó ho diu tot, Po pi po.

Vaja, i si voleu que la Hatsune Miku passi per casa a cantar, aquí teniu on contractar-la, www.amazon.co.jp, on sinó?? El preu volta uns 120€. Es pa flipá o no????

200 entrades: Samsung Galaxy S supera en ventes al Iphone al Japó!!!

Avui estic de celebració, són 200 entrades les que ja porteu amb les meves paranoies, aventures, desventures i altres coses del Japó. Aquesta era la que feia 100 i en la que organitzava un viatge de 15 dies pel Japó.

L'experiències de tenir un blog i poder compartir amb tots vosaltres aquest temps. I avui, ho celebraré amb el meu fantàstic artilugi, que ja fa dies que el tinc, però a dia que passa, més content estic. 

I ara els meus coleguis japonesos estant amb mi, el Samsung Galaxy S supera en ventes durant l'última setmana a l'Iphone, després de quatre mesos de lideratge d'aquest terminal.

No sóc fan d'apple, no m'agrada apple, no m'agrada la seva política, tot i tenir uns molt bons productes. Això de tenir-te lligat és un desastre. La meva experiència amb un ipod no va ser positiva, sóc de Creative!!! Així que, amb més motiu, doble alegria. Crec que el Samsung és una compra molt intel·ligent, en quan a prestacions, preu, pantalla, possibilitats i Android. 

I en quan a l'Android, us porto una vinyeta molt divertida i, crec que molt real, de com es veuen els usuaris de l'Iphone, Android i Blacberry entre ells. Ja em direu el què!!

El client és el rei al Japó?

Apali, anem a fer una mica de filosofia marketiniana sobre els serveis al Japó. L'origen d'aquesta reflexió és aquest article que un company de classe australià de Nagoya va posar al seu Facebook.

Comencem pel principi. El dia que aneu al Japó o si hi heu estat segur que heu flipat bastant amb l'atenció que tenen tots els treballadors cap a vosaltres com a clients. Vaja, és bastant més eleveada, per no dir infinitament més elevada que aquí. En una entrada anterior referència a que aquests treballadors, a la seva vegada, no era normal que rebessin un agraiment dels seus clients. Vaja, una contradicció. Però nosaltres, com que segurament que estarem en un núvol màgic, no ho veurem i tendirem a donar les gràcies a tothom. Per tant, la resposta a la pregunto que formulo al títol del post és sí, el client és el rei al Japó.

Encara recordo aquest estiu, a Nagasaki, que la cambrera ens va acompanyar a la sortida i es va estar una bona estona fent-nos reverències i donant-nos les gràcies. I nosaltres anar-nos girant donant-li les gràcies també. Bé, típic de turista. Després de estar més de 5 mesos al Japó, encara em sorprenien coses i tanta amabilitat, perquè va fer tots els esforços possibles perquè estiguessim bé.

Bé, tornem al fil i deixem-nos d'anècdotes. L'article considera que, després de viure un temps al Japó comences a veure coses que desmitifiquen el que t'havies imaginat del principi. El motiu és ben senzill, defensa que aquests treballadors segueixen el manual d'atenció al client fil per randa, però no tenen cap capacitat d'oferir-te una solució alternativa a un problema que puguis plantejar de nou en nou, vaja, que la iniciativa d'aquests treballadors és quasi nul·la, que el somriure que et fan és totalment fals i, per tant, de considerar el client com el més important, res de res.

Tot s'ha de dir que comparteixo bastant aquest article. També heu de pensar que al Japó no es deixen propines. Les propines fan que el servei sigui més bo? Doncs tampoc ho crec pas, perquè als USA et deixes una pasta en propines i molt sovint el que els deixaries és una bona patada al cul per com t'han tractat.

Per tant, no em serveix aquest motiu. El que si em serveix és pensar que són una societat molt jerarquitzada i reglamentista on tot es respecte moltíssim. Per tant, si hi ha un manual que diu què s'ha de fer, doncs ho segueixen. A més, normalment són els últims de l'escala de l'empresa i qui són ells per posar en dubte el que ja està escrit. Si han de canviar alguna cosa, doncs ho ha d'aprovar el cap.

Per tant, si sou en un restaurant, proveu de demanar alguna cosa on us treguin la ceba o quelcom que sigui variar una mica el menú. Molt probablement us diran que no.

L'autor de l'article també exposa una realitat, digueu-me empreses famoses del Japó: Sony, Toyota, Honda, Yamaha, Panasonic, Mitsubishi, Kao, Casio, Canon, etc. Si us pareu a pensar, són totes empreses de productes, quan aquest sector només representa el 32% del PIB. D'empreses del sector dels serveis, les quals representen el 62% del PIB, (quasi el doble) no us en vindrà cap ràpidament al cap.

Com és possible que l'ara tercera potència mundial no tingui cap empresa de serveis dins les 500 empreses més grans segons Forbes??? Pot ser que sigui el fet que el client no sigui el centre del seu punt de mira, sinó tot el procediment. Cada persona és diferent i pot tenir unes necessitats individuals que s'han de satisfer. Per tant, mentre l'atenció es centri en fer un procediment pot ser que estiguin desatenent el seu client.

És evident que tenir un procediment i que es respecti és fonamental en la fabricació d'un producte. I així la més que merescuda reputació dels productes japonesos envers els xinos. Però, què passa amb els serveis??

Aquí, casos com el d'Starbucks és la mostra de com, amb un servei excel·lent (segons diu ells l'Starbucks Experience) és pot fer arribar a ser una empresa puntera. Però això requereix d'una cultura, una cultura d'orientació al client i, al teu client intern, el treballador. No oblidem que aquest és el qui entra en contacte amb el client i, si no està ben format, està motivat i qualificat, doncs tenim possibilitats de tenir clients satisfets.

Pensem en un cas espanyol, com podria ser Zara. La meva experiència és que cada cop que hi he anat a un Zara (per talles no és un lloc que hi vagi gaire sovint) sempre m'ha semblat que m'han tractat bé, buscant aquelles talles que no hi havia en la botiga i oferintme assessorament si el demano (i fan bé perquè no a tothom li agrada que el vagin atossigant).

Per tant, no només nosaltres hem d'apendre dels japonesos sinó que ells també podem apendre molts de nosaltres i de saber com trobar solucions individuals a problemes individuals en búsqueda de la máxima satisfacció del client.

(Ara precissament tinc un problema amb la filial espanyola d'una empresa japonesa, que ja us explicaré com s'acaba, però que de moment m'estant demostrant una convinació d'ambdues cultures que no m'acaba de satisfer del tot).

Aquells que heu estat darrera un mostrador o servint a gent espero que sapigueu del què parlo i ara, un cop estigueu al Japó, tingueu un element més per interesar-vos per aquesta cultura i veure qui és veritable rei al Japó.

El tabac al Japó

El tema del tabac al Japó és una qüestió plena de contradiccions que em costa una mica entendre.

D'una banda, s'ha de dir que hi ha molt japonesos que fumen, però molts, és un costum prou extès, però a la vegada està prou perseguit en forma de llocs on no es pot fumar. Per exemple, en els carrers més transitats, en parades d'autobús i d'altres llocs on es pugui acumular gent, tot i ser llocs oberts, és molt fàcil que estigui prohibit fumar (Hi ha un cartell al terra que ho diu). A més, si està prohibit fumar no es fuma, no pas com passa de vegades aquí.

Però d'altra banda, en els restaurants (recordeu que el Japó és el país amb més restaurants per habitant del món) és molt normal que es permeti fumar i, fumen, vaja que si fumen.

Més coses curioses. Sí que hi ha restuarants que són per no fumadors, però són els més menys. El que ens podem trobar són restaurants on hi hagi espai per fumadors i espai per no fumadors. Fins aquí tot normal, però (sempre hi ha d'haver un però) a diferència del que passa aquí, on per fer-ho, l'aire no es pot comunicar, allà es pot marcar aquest espai amb un senyal a la taula.

D'aquesta manera, et pots trobar que la teva taula sigui per no fumadors, però la del davant mateix sigui per fumadors. Així doncs, quina gràcia té això???? Doncs jo no n'hi veig cap. I això ens ho vam trobar en força llocs. Perquè us feu a la idea, fins i tot el McDonalds té un espai per fumadors. Tot s'ha de dir que el fum del tabac japonès és menys desagradable que el del tabac d'aquí.

En força dels hotels que vam anar, bastant vellets alguns, es podia fumar a les habitacions (quina peste que feia alguna habitació). És més, en un parell ens van dir que si ens dutxàvem, tanquèssim la porta del lavabo, no fos cas que del vapor d'aire saltés l'alarma antiincendis. No obstant això, cap consell pel que fa al tabac, totalment permès. Una mica estrany oi???

Una altra cosa que no trobareu al Japó són burilles al terra, o molt poques. I, en canvi, si trobareu la possibilitat de comprar cendrers de butxaca (són baratets!!, menys d'1€, ehh!!). Aquesta sí que seria una opció interessant a importar, perquè no entenc com es pot apagar una cigarreta llençant-la al terra. A casa no es fa això oi?? I perquè al carrer sí?? Què costa apagar la cigarreta i llençar-la a una paparera, que en tenim a cada cantonada!!! (Al Japó no hi ha papereres!!!! No sabem l'afortunats que som!!!!) i, mira com recompensem al pobre escombriaire que les ha d'anar recollint, el perill d'incendis que això pot suposar i collons, que fa brut tu, una mica de civisme. (Es nota que el tabac em molesta i bastant!?)

Els que fumen diuen que el tabac japonès és molt molt light, cosa que no he comprovat pas, però ja ho sabeu (sí que el fumen fa menys olor). A més, el paper del tabac ros acostuma a ser tot blanc, quan aquí la boquilla és marró. Mira, una altra diferència!!

Per últim, us porto una notícia recent en quan al tabac. És la pujada d'un 40% que ha tingut el seu preu. Penseu que allà només és paga un 5% d'IVA, a part que existeix el copagament de la sanitat (Model d'estat totalment diferent), hi ha peatges per tot arreu i el tren privat (i, per tant, molt car). Amb tot, l'estat té un deute brutal que ha de començar a reduir i, amb tants fumadors que hi ha, és una bona manera de finançar la sanitat i altres serveis. Jo ho veig fantàstic, no tinc la sort o la desgràcia de fumar, així que seria una mesura que no m'afecta i entenc que pugui no agradar a tothom, però si això també ajuda a que hi hagi menys fumadors.....

Avui, de rebot, una serie!!

No us ha passat mai que hi ha dies que, no saps perquè, et trobes una cosa que no havies vist mai o feia temps que no veies, i al cap d'una estona o dies, et tornes a trobar amb la mateixa cosa en un altre context????

Doncs a mi m'ha passat vàries vegades i una de les últimes ocasions on m'ha passat ha estat relacionat amb aquest actor americà, Jonathan Serr. És un actor de 35 anys (nascut al 1974) que porta com 13 anys al Japó i parla un japonès quasi excel·lent, sense gairebé accent estranger.

I on he vist aquest actor??, doncs me'l vaig trobar dues vegades a l'avió de tornada del Japó., i en dos formats diferents!!! La primera, en una peli de les que oferia l'avió d'Aeroflot que ens va portar cap a Moscú.

La peli es diu ダーリンは外国人, és a dir, Daarin wa gaikokujin, vull dir, My darling is a foreginer, vaja, el meu amor és estranger. Aquesta és una peli que es va estrenar el passat abril al Japó. No sé pas si ha arribat aquí, però al Japó va ser un èxit, cosa que, com era d'esperar, no tenia ni idea.

La peli està molt bé i és molt recomanable per aquells qui vulguin veure en quines dificultats es troben parelles de diferents nacionalitats, en aquest cas, amerciana i japonesa.

Però bé, el que us volia portar avui no era només la peli, sinó el segon lloc on en vaig trobar el Jonathan Sherr en l'avió. Aquest cop va ser en el diari Japan times (diari en anglès sobre el Japó) que parlava d'una sèrie que estava gravant aquest actor a Nagoya i que només s'emetrà per internet. Si cliqueu veure l'article on parla de la sèrie que, per cert, es diu English teachers.

Em vaig guardar el diari, tantes coincidències en un sol moment em van fer gràcia i ho volia recordar, així que avui us porto aquesta sèrie. Són episodis d'uns cinc minuts sobre professors d'anglès al Japó i els seus problemes. Està en anglès però, qui sap, potser us agrada. Al ser una activitat tant recorrent entre molts dels estrangers que viuen al Japó, crec que us pot ajudar, tant la peli com la sèrie, a fer-vos una idea de com de difícil és per un estranger integrar-se en una societat tant diferent a la nostra com la japonesa.

English Teachers - Episode 1 "First Days Suck" from Nameless Media and Productions on Vimeo.

English Teachers - Episode 2 "(Un)equilibrium" from Nameless Media and Productions on Vimeo.

Espero que us agradin. Aviso, no hi ha subtítuls i l'anglès és força ràpid, però crec que s'entén bé.

PD: Shotters, un dels patrocinadors de la sèrie, és un bar americà que està, a Nagoya, molt a prop de la meva universitat i el porta el Juan, un malagueny totalment afincat a Nagoya, amb qui vaig viure un episodi ben còmic el primer dia que hi vaig anar. Jo, encara amb l'anglès encarcarat, dirigint-me a ell amb certes dificultats en anglès, em pregunta que d'on era, perquè als espanyols els caça al vol, però a mi, com que sóc català, doncs no em situava (francès, italià, mmmm, no ho tenia clar)!! Tot i això, després de dir-li, el meu cervell no va fer el canvi de xip i encara li vaig dir un parell de frases en anglès!!! Coses de les neurones!!! Quina vergüença!!!

Vídeo meravellós sobre el Japó

Avui he trobat per la xarxa aquest vídeo.

Hayaku: A Time Lapse Journey Through Japan from Brad Kremer on Vimeo.

M'agradaria molt saber fer i editar vídeos, fer el que fa el director d'aquest vídeo, en Brad Kremer. Però no en sé pas. Hi ha cops que hem de reconèixer els nostres límits i això em sobrepassa, però no treu que el vídeo està una delicatessen. Les imatges són molt boniques i tot el vídeo en sí ho és. Extreu, en 7 minuts, el Japó, és a dir, un conjunt de ciutats, paisatges, cultura i gent, molta gent, en un país molt petit.

Aquí vagi per endevant la meva admiració pel resultat i pel país que em segueix tenint perplex.

Espero que us agradi.

Quan cuinen els japonesos?

Aquesta és una pregunta que m'he anat fent a mesura que passava més temps al Japó. Primer de tot, és impossible generalitzar, però m'atraveixo a fer-ho, però abans us mostraré vàries coses.
Això és el que es pot trobar en un súper una mica gran, com podria ser un ヤマナカ, és a dir, super Yamanaka. En tenia un aprop de la meva residència i era un lloc habitual de comprar. També tenia a prop un altre super que es deia サノヤ, és a dir, sanoya, que era més petit i ple ple de coses. Aquest està a la zona d'Osu i és fàcil trobar per la quantitat enorme de bicicletes que hi ha al davant. Vaja, en els passadissos no passaven dues persones, si una era jo! Tenien menys coses, però una mica millor de preu.

Bé, la primera foto és del Yamanaka. Són tempuras i croquetas de patata i carn. Els preus voltaven entre els 0,6 i els 2€. Al Sanoya, les croquetes valien 0,3€ i eren perfectament comestibles. És més, et venen un pit de pollastre amb òs enorme arrabossat per uns 2€, que en tenies per dos o tres dies. Moltes d'aquestes coses, te les servies i encara estaven calentes.

Però hi ha més.
Safata de suhi japonès, no xino, per uns 5€.O fins i tot només 4€.

I ara anem a descobrir què és un bento. Aquí en teniu uns:
Són caixes de menjar on hi ha una mica o bastant arròs o pasta, i després quelcom sòlid, ja sigui peix, pollastre o carn. Tot això té un preu entre 3 i 5€ i t'ho escalfes en el mateix súper, ja que a la sortida hi ha microones perquè ho puguis fer o, ho fas a casa. Més bentos, amb ou farrat i tot!!!

Bé, comenceu a sospitar per a on arriba la meva conclusió. És més, anem-nos a l'estació de Nagoya i mirem què hi venen.
Ozti, si aquí també hi ha bentos.

Haviam, mire-m'ho de més a prop!
Doncs sí, tempura, hamburguesa, arròs!

Aquesta és la panoràmica de la botiga de l'estació.
Però aquest no és un exemple propi de Nagoya, en qualsevol estació i qualsevol supermercat o qualsevol konbini trobes aquestes coses i a preus molt similars.

Per tant, la conclusió que arribo és que menjar al Japó és molt barat. Quines ganes de cuinar 4 plats si t'ho venen tot en una capsa i ja calenta, llest per menjar i fet el mateix dia.

Ahh, i això no és tot. El Japó és el país amb més restaurants per persona del món. Clar, això vol dir que les vegades que es menja fora de cosa són superiors, sinó aquests negocis no tindrien futur.

Tot i que sembli agoserat, crec que els japonesos no cuinen mai a casa. A més, el menjar als supermercats és car, en comparació el que costa un bento. Per tant, quines ganes de cuinar no?? Els pisos petits, les cuines petites, el poc espai per emmagetzemar coses, tot va lligat. Es cuina poc o molt poc, no ho sabria dir exactament, però tots els inputs em fan dir que la majoria de gent de les ciutats, sobretot, amb els horaris que es tenen, no permeten cuinar i no es facilita el fet de cuinar a casa. Vaja, que provar el menjar de la mama ha de ser una mica difícil, a no sé que sigui mastressa de casa amb poques ganes d'anar al gimnàs o la pelu i més de cuinar, :).

D'altra banda, ja teniu una pista com menjar al Japó a preus inferiors als d'aquí. Per tant, el Japó no és car, tot és saber on mejar!!

Ser alt al Japó

Aprofito el primer moment que tinc la feina feta i que estic prou despert per poder esriure un xic. Estem sobre un tren que es diu Kamome que porta de Fukuoka a Nagasaki en dues hores. Dues hores per fer 110 kilòmetres potser és una mica massa després de l’experiència del Shinkasen, però veient que estem assentats en uns seients trets de qualsevol Business Class, doncs em dono per satisfet.

Del que vull reflexionar avui és del perquè, estant sentat en un seient de Business Class, el prestatge de sota el vidre de la finestra m’arriba quasi a l’alçada del colze, enlloc de per sobre l’ombro com li arribaria a qualsevol japonès.

Aquesta i més són uns dels problemes que tenim les persones que facin més d’1,75 metres al Japó.

Això no ho recordava pas de l’anterior estada al Japó, però des del moment en què em vaig donar el primer cop al cap, ràpidament he fet memòria.

En aquest moment el meu cap sembla el Massís del Garraf. Per sort, res greu, però porto una mitjana de dos cops de caps al dia. Amb el llum de l’habitació de l’hotel, amb el marc de la porta del lavabo, amb els toldos de les botigues pel carrer o del tren. Són ja innumerables els llocs que han contactat amb la meva testa amb major o menor agressivitat.

A banda d’això, sota les taules normalment posen un petit prestatge interior per deixar-hi la bossa (tant homes com dones porten algun tipus de bossa o maleta), però a mi no em barrufa gaire. Ara són els meus genolls els que maleeixen aquests espais, ja que al assentar-me a taula, els meus genolls contacten violentament contra el canto del prestatge, amb el conseqüent retoc de campanes amb la cassoleta del genoll i petit crit d’exclamació: el repertori ja és variat: uix, ai, merda, cagun la xxxx, òstia un altre cop, seré inútil.... bla bla bla.

Acostumat a casa als mobles d’alçada superior a la normal, de 95 cm cuina i lavabo, i 78 cm les taules, aquí tot és alçada inferior a la normal. Cada vegada que em vull rentar la cara o les dents, doncs la pica està molt i molt baixa, amb el conseqüent mal de ronyons d’estar ajupit.

Ahh, i això no és tot eh!!! No vulgueu anar a comprar roba, màxim talla XL, res d’XXL i res d’un peu superior a un 45, crec que el peu mig volta el 41. Clar ho porto si vull comprar alguna cosa. Esperem no perdre les maletes durant el viatge, o tindré un problema d’un parell de peus!!! Jajaja!

Bé, perdoneu la dissertació, però tenia ganes de dir-ho.

Guarniments de Nadal

Ara que estem en plena onada de calor, us porto els típics guarniments de Nadal japonesos que es pengen a les cases.

En tots hi ha aquesta espècia de taronja que no és una taronja, ja que és agre. Es diuen shimekazari. L'objectiu és que purifiqui la casa per l'entrada del nou any. La taronja pretén ser un símbol de la continuitat de la bona salut, i la llagosta un símbol de longevitat. Ara ja sabeu perquè els japonesos són els que viuen més de tot el món.
Una casa amb un shimekazari és una casa que serà pura i no podran entrar dimonis.
Un altre element característic d'aquestes dates és aquestes flors.
Les posen en totes les jardineres públiques i també per les cases. Les vam trobar a un munt de poblacions del Japó.
I aquest és un rellotge que vam veure a Kanazawa.

L'estigma de la bomba atòmatica - Hibakusha

Aquesta setmana us parlava de l'estigma dels habitants d'Hiroshima i curiosament avui us porto aquesta notícia. Els afectats per la bomba es diuen hibakusha i sembla ser que comencen a explicar les seves històries.

Ha de ser molt dur, a part de patir una tragèdia tant gran, haver de viure amb una marca negra tota la vida per un fet que no té res a veure amb un mateix. Crec que és un bon exemple del que ens explicava l'home que vam trobar i val la pena fer-se'n ressó.

Com firmen els japonesos???

Els japonesos tenen un forma ben curiosa de signar. No ho fan com nosaltres, sinó amb un segell a l'estil venta al comptat o Pagat, vaja, els típics segells de goma.

Per tant, més que sorpendre's a nosaltres, el problema el tenen ells quan hem de signar alguna cosa. Moltes vegades m'he trobat que em demanen que posi el meu nom al lloc reservat per a la signatura, com si la signatura no fos important.

Ben pensat, tenen raó, no deixa de ser un gargot, tot i que hi ha especialistes que són capaços de saber coses de la nostra personalitat, cosa que pot ser però que són de les que no van amb mi.

És més, és fàcilment copiable, vaja, qui no ho hagi fet mai, que ho digui i no me'l creuré pas.

I pensant-ho, també podria ser fàcilment copiable la signatura japoneses, ja que és un segell que es compra en botigues com aquesta.
Pozi, ho podria ser, però no tothom va pel món amb 70 segells a la butxaca. A més, en tenen dos, el d'ús diari i el de grans ocasions, per signar aquelles coses que duren, com podria ser hipoteques o matrimonis (vaja, que més que durin, que es fan per durar, el que passi després ja no és cosa que ens hagi d'importar ara mateix). Ahh, i es diuen inkan. L'oficial, només es pot obtenir a l'Ajuntament crec.

Vaja, pros i contres de les maneres de fer japoneses vs les nostres que són curioses de saber. Per tant, si algun dia un japonès us firma una cosa amb un segell, no el prengueu per boig, snob o quelcom similar, és la seva manera de fer, molt tradicional ella!

Japó i la pena de mort

Avui he trobat una notícia que m'ha impactat: Japó aplica la pena de mort després d'un any sense aplicar-la a cap condemnat.

Que un estat apliqui aquest tipus de pena, per mi, és una mala notícia i que Japó, un país tant cívic i educat en tantes coses, ens mostra una més de les seves incoherències des del nostra punt de vista. Una societat on té l'honor en un punt tant elevat de l'escala de valors i un índex de delinqüència baix, podria semblar que no seria necessari l'aplicació d'aquest tipus de pena. No obstant això, diu la notícia que prop del 80% de la societat hi està a favor en casos de delictes de sang.

No cal oblidar que és un país molt tradicional i conservador i hi pot tenir perfectament cabuda en el seu pensament la pena de mort per a casos excepcionals. Per mi, és una pena sense sentit, que només té un ànim de venjança i s'ha demostrat que la seva aplicació no redueix els índexs de criminalitat.

El que està clar que, el que podria un canvi polític després de 50 anys de govern conservador, en aquest àmbit, no s'ha evolucionat.

Japó és el país més sorollós del món!!!

Qui ho anava a dir, oi????? Els japonesos són els ciutadans que més soroll soporten en aquest planeta!!!

Haviam, si en el metro no parlen per telèfon, parlen molt fluixet, els molesta la gent que crida, no hi ha nengs, ni motos amb escapament lliure, ni la gent va amb la música amb el mòbil obert, ni hi ha gent que porta la música a tota òstia amb les finestres obertes!!! Però si són la comunitat més educada del món, en un principi, es pot no entendre aquesta classificació.

I més, si ho comparem amb casa nostra, on es produeixen comportaments incívics força sovint, amb gent que crida pel mig del carrer, amb motos que fa més soroll que la meva bateria.

Però al Japó, les autopistes van pel centre de les ciutats, els venedors surten al carrer a cridar les seves ofertes, hi ha obres constants, elements que són difícil de controlar i que han d'elevar els nivells de soroll que s'ha de soportar.

I on creieu que està Espanya en aquest rànking? Una pista, no gaire lluny!!!! Doncs és la segona del rànking!!!!!! I si us mireu aquesta notícia us assustareu de tots els efectes nocius que té l'excés de soroll sobre la salut i el benestar de les persones!!!!

Al Japó es prenen seriament el medi ambient

Avui us porto un exemple de les maneres de fer al Japó, i l'intento, d'alguna manera, comparar amb les nostres maneres.

Suposo que tots heu sentit alguna vegada a parlar del protocol de Kyoto, doncs sí, és el Kyoto del Japó.

Us sonarà també que al Japó hi va haver un canvi de partit polític després de prop de 50 anys amb el mateix partit. El primer ministre es diu Yukio Hatoyama i un dels seus cavalls de batalla és fer de Japó un referent mundial a nivell de protecció del medi ambient.

Això ho lligo amb una assignatura que vaig fer a la NUCB, que es deia Energy Policy Making, amb un ex-vice president de l'antiga agència del petroli del govern japonès.

Un dels temes que vam debatir va ser aquesta notícia de quan Hatoyama va pendre possessió del càrrec. El debat era si Hatoyama havia dit una animalada o és factible reduir un 25% el nivell d'emissions de CO2 a l'atmosfera a l'any 2020 respecte els nivells del 1990 (any del protocol de Kyoto).

Només cal dir que a l'any 2010, els nivells d'emissions són superiors als de 1990, amb el que la reducció que això vol dir és superior a un 25%. Sí que potser sembla molt!!!

Immediatament, com us podeu imaginar, tots els empresaris se li van tirar a sobre, però a la vegada crec que sinó ho aconsegueix el Japó no ho aconseguirà ningú. Japó té el nivell d'emissions més baix del món per aconseguir un dècima del seu PIB i és el país energèticament molt optimitzat degut a les grans inversions en R+D que hi fan. Per exemple, Sanyo és un referent mundial en ..... plaques solars!!!! Eooo, però això no vol dir que no contaminin, que ho fan molt i que no gastin, ja que també gasten molta energia!! Tampoc compleixen amb el protocol de Kyoto.

Bé, i a què ve tot aquest rotllo, doncs que avui he vist aquesta notícia. És evident una conseqüència de la declaració d'Hatoyama, un pla pilot de reducció d'emissions per empreses de Tokyo només, per, si surt bé, aplicar-lo a tot el país.

A més, trobo molt encertat el pla per dos motius, un, ataca a un col·lectiu petit, només 1.330 empreses, però que emeten el 20% de les emissions que surten de Tokyo (ja que el pla no és per Tokyo). D'altra banda, ofereix un premi a qui ho fa bé, la possibilitat de vendre contaminació, és a dir, totes les emissions que no emetin dins del marge que se'ls ha reconegut, el poden vendre a d'altres empreses.

És una bona manera d'incentivar l'estalvi, és a dir, fes-ho bé i treu-ne profit. No sé si funcionaria aquí aquesta política, ja que s'ha de partir de base de la concienciació pel medi ambient. D'altra banda, un element clau és a quin preu pots vendre aquests drets a contaminar, ja que, fora de possibles sancions, la inversió, en tot cas, ha de tenir un mínim de rendabilitat, tant econòmica com social; ja que aquesta segona podria matitzar una rendibilitat econòmica positiva.

Veurem com evoluciona el tema i aquestes iniciatives tinguin èxit i siguin un exemple a seguir. Castigar s'ha de castigar, però si enlloc d'això, pots premiar als que ho fan bé, transmets l'exemple de quina són les bones pràctiques.

Tot i que no té res a veure, recordeu el No et facis el llest? No pagar el bitllet et pot sortir car. Aquí els llestos són els que no paguen, vaja, quasi el mateix, :), mentre que en el cas de la notícia, els llestos són les empreses més sostenibles energèticament.

Però coses d'aquestes polítiques, aquí, ja en fem, penseu en aquests controls d'alcoholèmia on es dóna un entrepà o un val de gasolina per a les persones que donen 0,0. I perquè no fem el mateix amb els soferts passatgers que sempre portem el bitllet que toca i marcat. Vaja, deixo aquí la proposta. Qui vulgui que defensi el transport públic gratuït, però jo no tinc pas ganes que em pugin els imposotos.

Com ho veieu?

PD: Per cert, la foto és de Tokyo, des de Shibuya, el famós creuament, pressa en direcció cap a Harajuku.

Papereres mòbils

Com saber o hauríeu de saber si veniu aquí, al Japó no hi ha papereres al carrer. És una putada, però això no vol dir que la gent sigui bruta i ho tiri al carrer.

A més, es venen uns cendres de butxaca perquè la gent no tiri res al carrer. També hi ha gent, normalment gent gran o molt gran, que amb unes pinces es dedica a recollir qualsevol paper que hi ha el terra i deixa la zona ben neta. I tot i això encara que l'estat del carrer no estigui en la seva plenitud, és a dir, amb alguna rajola aixecada o el mobiliari estigui podrit. Vaja, el típic caldo de cultiu d'un lloc ple de merda per casa nostra, aquí no funciona.

De papereres en trobes en els konbinis, però no en tots, o dins de les estacions de tren, aquí sí que en totes en trobes. També al costat de les 5,6 milions de màquines expenedores de begudes, però només per llaunes i botelles de plàstic (a més, separen el tap de la botella i ho has de posar per separat).

No obstant, això no vol dir que la gent sigui neta del tot i, de vegades, la gent té una necessitat de desempallegar-se de la seva brossa i les bicicletes són un bon lloc per fer-ho. I com és això? Doncs mireu aquesta foto.

Són dues bicicletes amb tots de coses al cistell. Si us hi feixeu bé, tot és deixalla. Jo m'hi he trobat vàries vegades que m'han deixat alguna llauna dins del cistell ja que aparco la bicicleta al carrer. Aquesta és la manera com denotes si una bicicleta està abandonada o no i jo crec que aquestes ho estant. La foto és de la zona de Fushimi i hi ha força bar i pubs, amb el que és susceptible de produir-se aquestes coses.

Aquí al Japó, sembla que bicicletes i paraigües són les coses que tracten amb menys amor i les úniques que són objecte de robatori d'una forma més o menys constant. No ha estat el meu cas, però si de gent que m'he anat trobant.

Per últim, només una anècdota. Ahir em vaig deixar un parell de coses que havia comprat al cistell mentre estava comprant en un altre lloc i, tot i que ho vaig deixar durant prop d'una hora, ningú ho va tocar. Sort o Japó?? No sé, jo crec que el segon. Les coses tampoc eren de valor, però tampoc ho provaré amb altres coses.

Ara que estic a punt de tornar, hauré de vigilar més amb aquestes coses!!!!

Com és una obra al Japó?

Arran d'aquesta foto m'agradaria explicar-vos com són les obres al Japó. El lloc es davant mateix del hostel d'Osaka.

L'home que hi ha davant del camió blau és un home que només es dedica a regular el trànsit i per això porta aquest bastó vermell com si fos una espasa jedi per donar pas a la gent (el tema és que el carrer és peatonal i no hi ha pas trànsit a regular). Si l'obra és molt grossa és normal que n'hi hagi dos. Aquest home també és present en qualsevol entrada de parking (un bon example de com els japonesos tenen molta més gent treballant de la que veritablement fa falta segons la nostra perspectiva). A més, normalment la gent que fa aquesta feina és gent gran (molta de la feina que la faria la nostra immigració aquí, com que no en tenen i estant sobrats de gent gran poc qualificada, és qui la fa).

Com veieu, han posat una pantalla per no destorbar a la gent. Tots els operaris porten casco lligat, no pas de qualsevol manera. També el porten els conductors i enfermers de les ambulàncies.

Fixeu-vos en el terra, no es nota pas que estiguis davant una obra. La veritat és que dóna gust veure com estan aquestes obres i no pas les nostres, que ho embruten o ho destrossen tot. A més, sempre ho deixen tot ple de ciment i aquí veieu que res de res, tot nét i polit.

El que sí que és el mateix és el soroll. Aquest camió va arribar una mica abans de les nou i no em va deixar dormir més. Hi ha coses que a tot arreu són iguals, però com veieu, n'hi ha moltes que es fan de manera diferent.

Els japos dormen a tot arreu

Com ja sabreu, els japos dormen a tot arreu, i jo quasi que també. Durant aquests dies, m'he quedat fregit en el tren, en el bus, en el metro i també en un bar a Ginza després d'anar al mercat del peix per segona vegada. En els transports crec que tinc excusa ja quetens la calefacció a tope al culet i et deixa fregit encara que no vulguis, vaja, com els antinc trens de la Renfe regionals, aquells dels seients vermells. Algú els recorda????

Però el que us vull mostrar em supera, jeje, a l'estació d'Okayama ens vam trobar amb aquesta postal nadalenca. No està mal fer servir un guant de coixí. I sí, és Okayama encara posi Cafe Estacion a la finestra i hi hagi brossa pel terra!!! No m'estranyaria pas que aquesta gent hagi passat la nit aquí. Almenys, en aquest cas, fan servir una bossa de coixí. Per últim, felicitar-vos a tots amb un あけましておめでとう, és a dir, Akemashite omedetou, o el que és el mateix, Feliç Any Nou, feliç any del tigre!!!!

Aquests dies, aprofitant que ha vingut la Jordina, estem visitant una mica el Japó, a munt i avall quasi tots els dies. Quasi no tinc temps d'actualitzar el blog, però a partir de la setmana vinent, tindreu nous posts amb coses noves, :)

Per on passen els cables al Japó? I més coses

Una de les coses que pot sorpendre a qualsevol turista que aterri per primera vegada al Japó és la el que veieu en aquesta imatge.Doncs aquesta foto em serveix per dues coses. Una hauria de ser la que tots heu vist. Collons, si sembla Matadepera, amb tots els cables penjats. Però és que, a més, n'hi ha molts oi? Doncs aquesta foto és del centre de Nagoya. I a part, això passa a tot arreu. Aquí tots els cables els transporten de forma aèria. I la veritat és que fa molt mal als ulls. Veus cables per tot arreu i et dóna la sensació que un dia d'aquests algun es desenganxarà i quedarà penjant.

El motiu és ben senzill, com que hi ha molts terratrèmols, en cas d'un d'ells, fàcilment poden arreglar les destrosses que en el cablejat es pugui produir i ràpidament tornar la llum a les zones afectades. A part, té un altre avantatge. Aquí difícilment et trobes carrers oberts, no com a casa nostre, que semblem uns inútils. Al cap d'un mes d'acabar les obres d'un carrer ja venen a obrir-lo de nou. A part, és molt més barat tirar nova tecnologia o canviar-la. Us podeu imaginar tots els mal de cap que ens haguéssim estalviat amb la història del cable obrint tots els carrers de Catalunya.

Aquí la pregunta del milió, que preferiu, la practicitat japonesa o la tranquilitat de no veure tots els cables pel cel. A més, penseu que els cables aquests te'ls trobes per tot arreu, també en lloc turístics que sempre et destrossen la foto que vols fer.

La segona qüestió que queda més amagada i relacionada amb la primera és els cotxes que veieu. Aquí no hi ha pàrquings subterranis i quasi no es pot aparcar al carrer. Hi ha molts pàrquins, però són edificis força alts i estrets amb ascensors automàtics. També hi ha grans pàrquins, com els de la nova terminal de l'Aeroport de Barcelona, però també hi ha molts com els que veieu a la foto.

Són petits, pot ser no més de 10 places, tot i que n'hi ha de 20. Són totalment privats. Funcionen com un parquímetre públic, però com tot, aqui pagues al final. Aparques i entre les rodes del davant i el darrera es puja una petita placa metàl·lica que baixa quan pagues. Avui pel centre de Nagoya he vist que n'hi ha com dos o tres en quasi cada mançana. No m'hi havia fixat mai, però avui anava amb cotxe amb un japonès i hem estat donant voltes buscant-ne un de baratet. Conyu, i a part, car de collons, ups, quin llenguatge tu, però és que és cert. Prop de 5€ per aparcar al carrer per hora. Ni el pàrquing de la catedral.

Ah, i tot sembla indicar que si vols tenir cotxe has de justificar que tens un lloc on aparcar-lo o, si no, tens l'opció de comprar-te un minicar, que tenen la matrícula groga, i que ja serà objecte d'una altra entrada. Jajaja, i qui estigui impacient, sempre pot buscar minicar al google i a veure què surt.