DMZ, DeMilitared Zone (I)

A 50 km de Seul, ens trobem amb la frontera entre les dues Coreas. De facto, són dos països en guerra, ja que no s'ha firmat cap tractat de pau des de l'alto el foc decretat el 1953. En aquest alto al foc, es va acordar fixar una línia que fes de frontera entre els dos països al voltant del paral·lel 38. Van morir més, segons les fonts, entre 2,5 i 4 milions de persones durant els tres anys de guerra. També es coneix aquest conflicte com la guerra oblidada, ja que no tothom sap la quantitat de morts que hi va haver, que és un conflicte latent i que van participar molts països.

Un cop surts de Seul, ja pots veure que la zona està fortament controlada pels militars. Al voltant del riu que travessa les dues Coreas, hi ha tot de control, hi ha pilones en el riu perquè no puguin entrar submarins i cada 300-500 metres hi ha casetes de control, amb soldats.El servei militar a Corea del Sud dura només dos anys. La guia ens va dir que a Corea del Nord dura 10 anys. Corea del Sud té 400.000 soldats, mentre que Corea del Nord en té 1 milió, quan la població és la meitat de Corea del Sud.

Al voltant de la frontera, es va acordar fixar una zona de 4 kilòmetres, coneguda com a zona desmilitaritzada (DMZ) on ara mateix només hi viuen animals, per prevenir conflictes. Aquesta és la zona que vaig anar a visitar un divendres al matí. Hi havia molt xinos, força americans i molt pocs europeus.

A la carretera, vam passar per diferents punts on hi havia una construcció de formigó especialment preparada per ser detonada en cas que Corea del Nord volgués invair Seul., perquè no poguessin passar els tancs. En sentit estricte, són el mateix país, però separat pels ideals. Tenen la mateixa llengua, cultura, tradicions, però diferents governs. El Nord és ric en recursos naturals, però no els ha sapigut aprofitar per fer un país competitiu donada la gran quantitat de despesa militar que té.

Al Sud, amb el suport americà, que hi tenen tot de bases, han viscut un creixement molt gran i són un país del primer món, totalment capitalista.

Algun dia es reunificaran i tenen coses preparades per aquest en la zona que vaig visitar, com estacions o magatzems. Segons la guia, el Sud està enviant matèries primes al Nord, però els tapen les matricules, perquè els habitants del Nord no sapiguen que són del Sud.

Igualment, hi ha una zona industrial en el territori del Nord on hi treballen conjuntament nord i sudcoreans (900 sudcoreans en un zona on hi treballen més de 30.000 persones), però només cal veure les notícies aquest dies per veure que el conflicte es ven viu.

Però bé, després d'aquesta introducció, nem al gra. Aquesta és una zona que és visitada per més d'1 milió de persones a l'any i, com a tal, dóna la sensació de ser més una atracció turística que una zona en guerra. No obstant, la tensió es pot copsar en la JSA (Joint Security Area), però no hi havia entrades per anar-hi. Si mireu l'Afers Exrteriors que parla sobre Corea del Nord, el Mikimoto hi va anar. En aquesta excursió, primer et porten en un lloc que hi ha aquesta màquina de tren, com exemple de l'horror de la guerra i el Freedom Bridge, que és un pont que utilitzaven per intercambiar presoners.Al Final de pont, hi ha una valla on es poden veure tots de missatges escrits per coreans, suposo que en pro de trobar una sortida al conflicte. Hi ha famílies dividides en les dues coreans que no es poden veure quan volen. No hi ha comunicació entre les dues coreas, només un telefon d'ús exclusiu del govern en casos d'escalades de tensió connectat a través de la JSA.En la mateixa zona, hi ha aquesta campana, que suposo que es per fer un cridet per la llibertat.

Després, vam agafar un autocar, que és diferent que el que ens ha portat allà, ja que des d'aquest punt només poden circular vehicles amb autorització. Els autocars estan organitzats pel govern. La segona parada és el tercer túnel. Resulta que hi ha quatre túnels exacavats sota la zona desmilitaritzada que els dos governs diuen que han fet els altres. Els del Sud, perquè el Nord els vol invair, i els del Nord, que és cosa del Sud, per mantenir el conflicte latent i dir que han estat els del Nord qui l'ha fet.

N'hi ha un total de quatre esparcits per la frontera. També diuen que creuen que n'hi pot haver més, però no els han trobat pas. Aquí veieu l'entrada del túnel que es va fer per accedir al veritable túnel, que està a 75 metres sota terra. El túnel té uns 300 metres de llargada i han posat tres parets de formigó al final del túnel, de les quals es veuen dos.
El casc és vital perquè el túnel no té més de 2 metres d'alçada i 2 d'amplada, però hi ha tot de bastides i, a part d'anar encongit, vas donant cops de cap per allà on passes. Vaig notar en tot moment que estava en una zona de propaganda sudcoreana, per defensar la seva posició, vaja, que mai sabràs ben bé si el que et diuen és veritat o propaganda. El fet és que és molt trist que un mateix país estigui dividit d'aquesta manera. (No està permès fer fotografies a l'interior del túnel).

En la mateixa zona del túnel, hi ha una exposició amb maquetes, armes i vídeos sobre la zona. Aquí teniu una maqueta de la zona desmilitaritzada. Aquí, a l'esquerra, podreu veure el riu que creua la frontera. Aquest és un detall de la JSA. Aquí us deixo el link amb el programa sobre Corea del Nord del Mikimoto. Després del túnel, ens van portar a un mirador, però el dia ja veureu que no permetia veure massa de Corea del Nord. És curiós un conflicte que tenen amb les banderes. Durant un temps, cada país volia tenir la bandera més alta que l'altra. Després d'anar incrementant les alçades, ara mateix tenen la bandera a més de 150 metres de terra els nordcoreans i 100 metres els sudcoreans. Ben bé, lluiten en tot. Finalment, els sudcoreans van deixar de competir en aquest sentit. No em van deixar fer una foto més propera del mirador, ja que hi havia una ratlla pintada al terra de color groc. Si feies una foto i et veien, t'agafaven la càmera i et borraven les fotos. Ho vaig veure com un feien amb un xinès.

Al costat, hi havia aquest edifici amb un auditori per fer la formació dels nous soldats que venen a fer la mili, on els expliquen en una maqueta tota la zona. Inclús la màscara per protegir-se de la grip té els colors militars.
Si obriu la foto, veure que a la gorra hi ha dues ratlles. Els donen una ratlla cada 6 mesos i així saps quan temps fa que estan fent la mili. En aquest cas, el soldat té dues ratlles, és a dir, que porta 1 any.

Ja veieu que la zona dóna per molt. Què us sembla fins ara? Sabíeu de tot aquest conflicte? Voleu saber-ne més?

Zona universitària

El primer dia a la nit i, aprofitant que estava a la zona de la universitat de Hongik, vaig sortir a donar una volta per allà. Devien ser les 8 del vespre d’un dijous i hi havia molta gent jove. La zona és enorme i està ple de pubs, discoteques, restaurants, paradetes de menjar pel carrer i botigues.Tot està obert fins molt tard. Et pots trobar les botigues obertes a les 12 de la nit (és la tònica, quasi tot està fins molt tard tots els dies de la setmana, fins i tot, fins les 3 del matí).

Aquest és un exemple de típic restaurant coreà, amb peix viu fora i tot de gent menjant a dins en un entorn bastant cutre. Aquí teniu un altre exemple, on també apareix un dels pocs models de motos que he vist. Quasi el 90% dels vehicles que he vist eren coreans: Hyundia, Kia, Daewoo (Tot i que és de Chevrolet, però aquí mantenen la marca) o Equus. En motos, moltes Daelim. Ah, i molta gent es mou sense casc, cosa curiosa en un país del primer món.

La universitat és un edifici molt i molt gros. Em va costar fer-me una idea de l’espai que ocupa. Darrera de l’edifici principalment hi ha aquesta gran zona esportiva per practicar tota classe d’esports: A Corea, futbol i baseball són els esports més importants.

Davant d'un dels edificis de la universitat, em vaig trobar aquesta escultura, diria que era la facultat de Belles Arts, no creieu?En aquesta zona hi havia un karaoke que em va impactar. Sembla una casa de nines, i les habitacions tenen lliteres i davant de cada llitera una tele per poder cantar cadascun des d’un llit diferent. És bastant famós pel que he vist i tots els guiris li fem fotos. És molt divertit veure cantar als coreans que hi van, no deuen tenir un sentit de la vergonya gaire desenvolupat o van bastant torrats.

Aquí pots trobar des d’un Starbucks (n’hi ha un cada dos per tres) a un restaurant de fa una pila d’anys, portat per una família i on pots menjar típic coreà (és a dir, picant). E·s produeix una curiosa mescla entre antic i modern que sobte bastant en un primer moment, però que et permet fer qualsevol cosa en qualsevol moment. El primer dia em vaig decidir per menjar un hot dog que feien pel carrer i un pinxo de carn. A la pregunta de si spicy o no (és a dir, picant o no), vaig dir que no, però tot i així picava el suficient per haver d’amagar el hot dog a la butxaca i anar de pressa a comprar una beguda en un konbini (no sé si es diuen igual, però també n’hi ha un obert 24 hores cada dos carrers). El pinxu de carn era carn que envoltava com un espàrrec però més cruixent. Bé, tot i picar estava bo.

No obstant, vaig optar per fer la foto a les castanyes que estaven fent a la paradeta del costat, :)Com veieu, a la 3a planta ofereixen massatges de peus. Després de tant caminar, hi vaig pensar anar-hi, només 10€. Vaig preguntar si era realment el que oferia o hi havia happy ending, i em van dir que no, que era serio, però tot i així no em vaig acabar atrevint. Què haguessiu fet de ser-hi????????

Un hostel d’anar per casa

Això de viatjar sol és una cosa nova per mi. No he Agafat massa avions sol abans de venir aquí Japó, per no dir que només havia fet una Barcelona Madrid sol.

En el primer cas, la cosa va durar poques hores perquè de seguida ja vaig trobar companys estrangers a la residència i, sol sol, mai he estat.

Aquesta vegada ha estat diferent. Anava a Seul només i tenia bastants dubtes, però l’experiència ha estat molt positiva i recomanable. Bé, agafar un avió té les comoditats de no estar pendent de ningú, però a la vegada ningú està pendent de tu, per tant, en el moment de passar els controls de seguretat tot has de muntar tot sol. I només tenim dues mans: que si el portàtil, que si els líquids, que si la targeta d’embarcament, que si el passaport. Buff, una mica estressant, però fàcilment superable.

Un altre tema és l’hotel. En aquest cop i ven assessorat em van dir busca’t un hostel (un alberg). A Seul n’hi ha molts i, normalment, tens l’opció de triar entre dormir en una habitació individual o compartir habitació. Aquí et pots trobar habitacions de 4 persones, 6, 8 o més.

Jo em vaig decantar pel Bebop guest hostel, que està a la zona universitària, una mica allunyat del centre, però ben baratet, 12,5€ per nit en una habitació de 4. Quan vaig arribar em vaig adonar que era un hostel d’anar per casa, la noia que em va atendre estava tocant la guitarra amb amics a la part comuna. El hostel no té més de 6 habitacions i dos lavabos complets per tots els hostes. Ben bé, era una casa gran de dos plantes que l’havien convertit en hostel. A la nevera, a part d’ous i alcohol, poca cosa més hi havia, però, veient que el llit era de dos metres i un matalàs ample, ja em vaig donar per satisfet.

Però l’aventura del hostel comença un cop hi entres tothom està en la mateixa situació que tu i tothom té ganes de xerrera (i si no en té, ho notes de seguida). D’aquesta manera, en la meva habitació hi havia una italiana de Venècia que ha vingut aquí a treballar tres mesos amb temes relacionats amb el vidre de Murano i que ja està a punt de tornar a casa seva. També una americana de New Jersei que ha vingut principalment de vacances per aquí, que treballa en un gimnàs per gent rica i en un Starbucks, a part d’estudiar Filologia Hispànica. Ens serà la nostra futura guia per New York per anar de compres, wow!!!

A la meva habitació dormia un dels membres d’una de les dues bandes americanes que tocaven el dissabte a la nit a Seul i que el dia 13 toquen a Nagoya (ja és casualitat). Bé, aquí comencen problemes, perquè si resulta que el tiu ronca pels descosits, ja l’hem feta bona. No es pot tenir tot, així que auriculars i musiqueta per intentar dormir. Sort que només s’hi va estar dues nits. També hi havia una quantitat significativa de mosquits, però no han estat pas agressius, així que res que no es solucioni amb una mica de paciència.

També un canadenc que fa de profe d’anglès per Corea i ve de cap de setmana a Seul. Avui no hi quedava quasi ningú, bona època per viatjar. Temperatures al voltant de 20 graus. I només el dissabte a la nit i el diumenge al matí va ploure una miqueta, però res d’importància.

Bé, aventura excel·lent per tots els costats i experiència molt profitosa.

Bye Bye Seul!

Us escric des de Seúl (Corea del Sud) després de 4 dies molt intensos i molt interessants. El resultat ha estat superior a les expectatives. També s'ha de dir que no tenia una idea clara del que em trobaria, però el resultat ha estat molt bo, molt recomenable.

Seul és una ciutat moderna, però on el pes del passat es manté molt present. Poc a veure amb Tòquio, on tot és completament nou. Aquí hi ha molts mercats, molts restaurants vells i molts racons on sembla que no hagi passat el temps. Hi viuen 10 milions de persones, que si hi sumen l'àrea metropolitana, sumen 24 milions. Aquests són la mitat de tota la població del país.

A part, Seul només està a 50km de la frontera amb Corea del Nord, i això fa que al nord de la ciutat hi hagi forta presència militar.

La veritat és que tot ha estat molt i molt bé, menjar, transport, hostel, temps, ciutat, preus. Ja us ho aniré explicant, com a resum, dir-vos que he visitat tres palaus diferents, un museu, la Torre N i quatre mercats diferents, a part de la zona universitària, que és on tinc el hostel i que, a més, és la zona de festa.

Per últim, us deixo amb el company de viatge que m'ha fet costat des d'aquesta tarda. Ha vingut amb mi a visitar el mercat de Myeong-dong i, després, a la zona de Cheonggyecheon, que és un rierol on la gent passeja i a on han posat tot d'estàtues de paper molt xules, ja les veureu. Impacients?Sí, és el Suprunaman de la sèrie de l'Arale Norimaki, el Doctor Slump. Quin crack!!!

Anem al gimnàs!!!

Avui us portaré al gimnàs. Ja fa temps que hi vaig, però no m'havia atrevit a portar la càmera. Un cop amb el tema més dominat i aprofitant que era dimecres al matí, vaig unes fotos i ja us puc explicar què tal és això d'anar a un gimnàs japonés.

El primer que s'ha de fer és trobar-lo. Per sort, vaig trobar el meu per internet, ja que té un apartat amb anglès i el google em va ajudar a trobar. Es diu Pacific Club i està a uns deu minuts amb bicicleta de la meva residència.Aquí veieu l'edifici. El gimnàs està entre la 6a i la 8a planta d'aquest edifici. Com veieu, el 24 gros que veieu significa que el gimnàs està obert 24 hores. Tanca l'últim dia de cada mes i el dilluns al matí. La piscina no està disponible de 2 a 6 del matí, però pel demés, està obert sempre.

Aquí és on aparco la bicicleta quan hi vaig. Sempre està ple el parquing. Tens vàries opcions per anar-hi, ja que segmenten per hores. Jo vaig agafar una oferta i em costa unes 55€ al mes amb accés les 24 hores. Una miqueta car, però em sortia això igual que de 10 a 6, així que, decisió fàcil.

Un cop a dins, el primer que has de fer és treure't les sabates i posar-les en aquestes caselles. Agafes la clau i, junt amb la targeta de soci, l'entregues a qui hi hagi a l'entrada perquè te donin una altra targeta, que es la que fas servir per la taquilla del vestuari. Aquí és on poso les sabates. Hi caben ben justetes. Llavors et dirigeixes descalç cap al vestuari. No està permesa l'entrada a persones que portin tatuatges ni l'ús de calçat de carrer en tot el gimnàs. Per aquest motiu, quasi no veus ningú amb xancletes. A tot arreu et dirigeixes descalç, també a la zona de la piscina.
Aquesta és la meva targeta i el meu nom escrit en Katakana. Sempre que te la donen, se'm dirigeixen amb el meu nom.

I aquests són els vestuaris. Com veieu, no hi ha cap banc per seure. Hi ha dues fileres com aquesta.
Aquesta és una de les dutxes que hi ha en el vestuari. És totalment individual i tens tant sabó com vulguis a la teva disposició. Però normalment només les fa servir la gent que no va a la piscina, ja que, com veureu, la gent es dutxa a les dutxes de la piscina. Aquesta és la zona on pots fer servir el secador, les diferents locions que hi ha (per la pell, pel cabell o per la cara, totes Shisheido) i un ventilador per acabar de secar-te. Aquestes locions diria que durarien poc per les nostres terres, no creieu? A part, hi ha pintes i bastonets de les orelles a disposició de tothom, perquè quedis ben net.I això no és tot, veieu la màquina negra de la dreta? És una màquina centrifugadora que serveix per secar les tovalloletes petites que porten els japos per anar al jacutsi o per secar el banyador. Em va costar una mica saber per a què es feia servir, però ara es fantàstic, arribo amb el banyador sec i ja no m'haig de preocupar de portar moll cap a casa. Els lavabos estan separats dels vestuaris, i tens una xancletes per entrar-hi, ja que no hi pots entrar amb les bambes. Són un 42, us podeu imaginar la utilitat que em fan!!Com veieu, el vàter està ben equipat amb el seu panell de control per facilitar les tasques després de fer ..... Bé, no cal que sigui més explícit oi??

I ara toca fer algunes activitats. Totes les activitats estan incloses, i com veieu en l'horari, n'hi ha moltes. Aeròbic, ioga i ves a saber què són la majoria. A mi me'n va fer gràcia una.
És aquesta!!! Es diu Baila Baila, impacto latino. Jajaja, jo i la meva coordinació fan moltes gràcia un dimecres al matí en una classe on hi ha unes 15 dones japoneses i la profe. A part, elles porten 4 mesos d'activitat i jo vaig arribar nou fa dues setmanes. És difícil, la meva capacitat de coordinació es força limitada (per no dir nul·la), però el millor de tot és que no et sents malament a classe. No et miren jutjant-te (ho deuen fer internament), però és molt còmode fer això aquí. I mira que sóc gros en comparació amb elles, però fora manies, i a ballar!
Ho fem en aquesta sala on veieu que ara mateix estan fent estiraments.
El color rosa és el que predomina en tot el gimnàs (sense comentaris).

Al pis de dalt trobem la sala de màquines. Hi ha cintes per còrrer, bicicletes i aquestes coses rares que et fan córrer i que no recordo com se diuen. El dia 1 van comprar tres màquines noves, però la majoria són molt velles. Quan corres, tens una vista privilegiada de la piscina i si vols, pots veure la tele que tens als morros. I si vols escoltar-la, has de connectar uns auriculars en el lloc que han preparat per a tal fi, per no molestar als demés.Hi ha algun culturista que d'altre, però normalment no hi ha massa gent i si n'hi ha, estan la majoria a la cinta de córrer. Hi ha més dones que homes. Al mig de la sala hi ha una colxoneta per fer estiraments. No vegis quina flexibilitat tenen aquesta gent, al·lucino!!! Tots fan molts estiraments abans i després de fer exercici. Hi ha un parell de persones del gimnàs que a la mínima que acabes de fer algun exercici passen un drap per treure tota la suor. I si no, passen un respallet per recollir tots els pels i altra brutícia de terra. La veritat és que, tot i ser màquines velles, està molt net, no pas com Can Jofresa pels que ho coneguin.

Vinga, i última parada, la piscina.
Primer, quan entres, tens les dutxes. Com veieu hi ha sabons perquè després et puguis dutxar. Quasi tothom es dutxa aquí.
Aquesta és la piscina, te quatre carrils i té forma de P, ja que en la part més ampla és on fan aigua gym.

També hi ha dues saunes, una petita banyera amb aigua freda i el jacutsi. Com veieu, és enorme. Sembla un onsen. L'aigua està molt molt calenta, costa bastant entrar-hi. El que fa la gent es tirar-se aigua de dins amb les palanganes aquestes suposo que per acostumar-te a l'aigua i després entrar. Un cop has entrat, quedes fet un flam, quan surto em costa caminar de tant relaxat que estic. A més, per la finestra tens una vista des d'una setena planta de l'est de la ciutat i és fantàstic!!!

Bé, espero que us hagi agradat el meu passeig pel gimnàs. També dir que tenen una sala amb teles per llegir el diari o fer una petita siesta i un solarium bastant lletjot que s'entra pel costat del jacutsi.

Ahh, i per últim, sempre que hi ha un treballador del gimnàs a prop, et fa una reverència, estem al Japó!!!!! ( I demà cap a Seúl).

Noritake Garden a la tardor

Divendres passat, després de l'última classe de la setmana, me'n vaig anar al Jardins Noritake, aprofitant que feia un dia excel·lent i que era l'hora de dinar.

Primer de tot, el que em feia falta era el dinar. Per això cap problema. Entre 12 i 1 els carrers s'omplen de paradetes i els konbinis estan a tope de japos comprant bentos, que són el que veieu aquí. En aquest cas el bento està composat per una súper hamburguesa boníssima, acompanyada d'unes verduretes i com una truita. Això és el que hi ha la safata de la dreta. A sota, arroç. Boníssim. Oishi desu ne!!!
Ahh, i veieu el fons? Si són nens menjant. Era una excursió d'un col·legi dels voltants de Nagoya. Vaig estar parlant una estona amb un dels grups que estaven menjant per allà. Tenien entre 12 i 13 anys i em van oferir un parell de caramels o coses similars, molts bones per cert. Va ser curiós, parlaven més anglès ells que la professora. Va ser l'anècdota del dia. Aquí els veieu. Però no només hi havia nens als jardins, també hi havia mares i àvies amb la seva canalla passant l'estoneta. O parelletes que anaven a dinar junts. En aquest cas, fixeu-vos, no plou pas. La noia fa servir un paraigües per protegir-se del sol. És força comú en dones. I quan plou, el que és comú es fer servir paraigües transperents!! Quines coses oi?Però com crec que heu pogut començar a notar, no només hi ha un jardí aquí. Si heu seguit el blog, ja en vaig parlar una altra vegada. Ara tinc més informació. Els jardins van ser inaugurats l'any 2001 en els terrenys on l'empresa Noritake tenia la seva fàbrica. Pot ser a algú us sona aquesta empresa, fa ceràmiques, principalment vaixelles i escultures de porcelana. És una marca de prestigi.
Tots aquests plats són de les persones que van fer possible aquest parc i que van voler que fossin recordades. El mur està fet aprofitant les antigues parets de la part que es va tirar a terra per fer el jardí. Aquí unes senyores contamplant unes magnífiques tasses pel te!La tranquilitat era absoluta. Els colors meravellosos.. Una dia excel·lent.En un d'aquests edificis hi havia una mostra de totes les aplicacions que té la ceràmica en els nostres dies. Aïllant per la conducció de l'alta tensió, usos en impresores, telèfons mòbils, cotxes i multitud d'altres utilitats. Tot això, amb molta interacció amb el visitant, principalment, pensat per escolars. Em va recordar excursions del passat,....
I també en urinaris. Aquí veieu el panell de control d'un urinari Toto. Té de tot, música, bidet, puja la tapa automàticament, regular de l'aigua, i buff, ves a saber què més. Feu servir una mica la imaginació..... Ara només em queda visitar el museu, ja que no em va quedar temps per fer-ho i així tinc una bona excusa per anar-hi. Espero que us hagi agradat la visita als jardins Noritake!!