Kamome, tren de Business Class de Fukuoka a Nagasaki

Ja sabeu que els trens als Japó no tenen res a veure amb els nostres trens. La Renfe és una línia tercer mundista comparada amb qualsevol de les línies privades del Japó.

Avui l’exemple que us porto és el tren Kamome, que és el nom que rep el tren que uneix Fukuoka i Nagasaki.

En quan l’aspecte exterior, quasi sembla un Shinkansen. En quan a l’interior també, revisors que no paren de donar voltes segellant els bitllets dels passatgers que tenen Reserved Seat, lavabos nets, encantadores noies que van passant el carritu amb menjar i begudes (tots ells fent la convenient reverència als passatgers cada vegada que entren i surten del vagó). Parquet de fusta, portes d’entrada amples, seients de pell i amples, detall del nom del tren a prestatges, safates, seients, etc.

Bé, llàstima que el tren sigui lent i es mogui com una cafetera a punt d’entrar en ebullició, però l’experiència és molt agradable.És molt curiós l'espai que hi ha per deixar el bitllet i així el revisor no t'ha de despertar per mirar si viatges en el lloc correcte. Us ho imagineu per aquí, amb tota la gent que no paga, per tant, intentar fer de revisor per agafar el bitllet i així ja tenir-ne un!! Segueixo pensant que no pagar el bitllet és lleig i a més sabent que el preu que paguem és la meitat del preu real i com arribar de ser de car el tren i el metro al Japó. Sort del JR Pass.

Els turistes que portem el JR Pass tenim dret a un seient reservat, així que les dues hores de viatge es passen plàcides i tranquil·les entre entrada i entrada del blog, contemplació del paisatge i dormideta, :)

Ser alt al Japó

Aprofito el primer moment que tinc la feina feta i que estic prou despert per poder esriure un xic. Estem sobre un tren que es diu Kamome que porta de Fukuoka a Nagasaki en dues hores. Dues hores per fer 110 kilòmetres potser és una mica massa després de l’experiència del Shinkasen, però veient que estem assentats en uns seients trets de qualsevol Business Class, doncs em dono per satisfet.

Del que vull reflexionar avui és del perquè, estant sentat en un seient de Business Class, el prestatge de sota el vidre de la finestra m’arriba quasi a l’alçada del colze, enlloc de per sobre l’ombro com li arribaria a qualsevol japonès.

Aquesta i més són uns dels problemes que tenim les persones que facin més d’1,75 metres al Japó.

Això no ho recordava pas de l’anterior estada al Japó, però des del moment en què em vaig donar el primer cop al cap, ràpidament he fet memòria.

En aquest moment el meu cap sembla el Massís del Garraf. Per sort, res greu, però porto una mitjana de dos cops de caps al dia. Amb el llum de l’habitació de l’hotel, amb el marc de la porta del lavabo, amb els toldos de les botigues pel carrer o del tren. Són ja innumerables els llocs que han contactat amb la meva testa amb major o menor agressivitat.

A banda d’això, sota les taules normalment posen un petit prestatge interior per deixar-hi la bossa (tant homes com dones porten algun tipus de bossa o maleta), però a mi no em barrufa gaire. Ara són els meus genolls els que maleeixen aquests espais, ja que al assentar-me a taula, els meus genolls contacten violentament contra el canto del prestatge, amb el conseqüent retoc de campanes amb la cassoleta del genoll i petit crit d’exclamació: el repertori ja és variat: uix, ai, merda, cagun la xxxx, òstia un altre cop, seré inútil.... bla bla bla.

Acostumat a casa als mobles d’alçada superior a la normal, de 95 cm cuina i lavabo, i 78 cm les taules, aquí tot és alçada inferior a la normal. Cada vegada que em vull rentar la cara o les dents, doncs la pica està molt i molt baixa, amb el conseqüent mal de ronyons d’estar ajupit.

Ahh, i això no és tot eh!!! No vulgueu anar a comprar roba, màxim talla XL, res d’XXL i res d’un peu superior a un 45, crec que el peu mig volta el 41. Clar ho porto si vull comprar alguna cosa. Esperem no perdre les maletes durant el viatge, o tindré un problema d’un parell de peus!!! Jajaja!

Bé, perdoneu la dissertació, però tenia ganes de dir-ho.

Guarniments de Nadal

Ara que estem en plena onada de calor, us porto els típics guarniments de Nadal japonesos que es pengen a les cases.

En tots hi ha aquesta espècia de taronja que no és una taronja, ja que és agre. Es diuen shimekazari. L'objectiu és que purifiqui la casa per l'entrada del nou any. La taronja pretén ser un símbol de la continuitat de la bona salut, i la llagosta un símbol de longevitat. Ara ja sabeu perquè els japonesos són els que viuen més de tot el món.
Una casa amb un shimekazari és una casa que serà pura i no podran entrar dimonis.
Un altre element característic d'aquestes dates és aquestes flors.
Les posen en totes les jardineres públiques i també per les cases. Les vam trobar a un munt de poblacions del Japó.
I aquest és un rellotge que vam veure a Kanazawa.

De nou al Japó

Doncs avui l'entrada no té cap interès en particular, més que dir que, després de tres dies per Moscú, he arribat al Japó, molt ben acompanyat per cert!!

La sensació és com la d'haver arribat a la meva segona residència. He engegat el mòbil, he activat el JR Pass (quina joia) i ja tem al hostel.

Hem volat amb Aeroflot, i tot el que haguèssim pogut llegir de malament d'aquesta companyia, doncs res de res, tot perfecte. Vols plàcids i els russos no tant antipàtics com podia semblar.

Bé, ja estem a punt de sortir a donar una volta i de començar a gaudir d'aquest país que tanta curiositat em desperta. Per tant, prepareu-vos, queda japalanet i els seus viatges pel Japó per estona!!

Un passeig per Kanazawa entre samurais i geishas

Kanazawa no és només una ciutat que visqui d'un jardí. Té altres encants interessants i molt ben cuidats. Per tant, si havíeu pensant que amb un matí al jardí i dinar al museu seria suficient, doncs res més lluny de la realitat.

Kanazawa disposa d'un bus circular pensat per turistes, vaja, un tren amb rodes portat per una japoneseta molt jove en el nostre cas, que et dóna la volta a la ciutat en uns 30 minuts i és un vehicle perfecte per fer les nostres visites. Es diu Loop Bus, jeje, 200 iens el trajecte o 500 l'abonament per un dia (millor agafar l'abonament). Però on anem??? Doncs tenim tres destinacions interessants a fer. Una és el barri dels samurais, l'altre el barri de les geishas, i per un altre moment, la visita al mercat.

Nosaltres començarem pel barri dels samurais. La zona es diu Nagamachi. Aquí és on vivien els samurais i té un estil molt peculiar, amb canals pels carrers, murs de palla, carrers estrets. En aquesta zona és on vaig trobar aquest vàter públic.

Una de les principals atraccions de la zona és una casa samurai, que es diu Nomura, però nosaltres amb la caminata pels carrers en vam tenir més que suficient. Feia solet, s'estava bé passejant i només deixant còrrer la imaginació en forma de samurai (o saltxitxa peleona) corrent sigilosament (o patosament) pels carrers per tal d'adentrar-se en una vivenda per ... (coi, participeu una mica amb la vostra imaginació, no voldreu que us ho doni tot fet, oi???).

Allà on hi ha havia una porta oberta, nosaltres cap a dins. Com que tot està en un perfecte japonès, era una mica difícil situar-se, per tant, no us puc explicar molt detallament on estàvem fent les fotos. A la mínima que marxava el Sòl, feia fred, i anàvem una mica per feina. A aquest barri hi vam arribar a peu des del museu. Però, per arribar a la següent parada, cal agafar el bus. Ara anem al barri de les geishes, el Higashi Gaya district. Aquesta zona està formava per un pocs carrers on, durant el segle XIX, es van instal·lar cases de té, lloc de treball de les gesihes per divertir als seus adinerats clients. El carrer de Higashi conserva tot el seu encant de l'època i hi ha vàries coses a fer. Hi ha força tenderetes on comprar souvenirs diferents i tenen el seu encant ja que són coses d'artesania de la zona. També interessant és entrar a botiga que es diu Sakuda, especialitzada en la venta de pa d'or. Pa d'or???? Quin flipe no??? Però què és?? Doncs ostres, penseu una mica, és pa amb or, ho diu el propi nom.

Jeje, costa de creure oi? Doncs bé és el típic fil o paper d'or que hem vist en tantes figueretes o pongos, però que aquí també el fan servir per recobrir pastissets i altres dolços. La gràcia de la botiga és que te'l deixen tastar i també comprar eh!! El vaig probar recobrint un pastís de té verd i la sensació va ser ben estranya. No em va acabar de convèncer, però puc dir que he menjat or!!! Qué animal!! ahh, diuen que va bé pel reuma!

La botiga es troba pujant pel carrer de la foto, a l'esquerra quasi a dalt de tot.

També hi ha un parell de cases de té a visitar. La més famosa és Shima, que és la de la llanterna al costat esquerra. N'hi ha una altra que es diu Kaikaro davant mateix, però que no vam visitar.

La visita és fa sense guia i la casa és prou gran. Per veure-la us aconsello haver vist memòries d'una geisha, perquè us sigui més fàcil saber com funcionava. Et donen un full en anglès per saber on estàs en tot moment. Si teniu la sort de ferla visita sols, podreu treure unes bones fotos amb una decoració totalment de l'època, ja que hi ha tots els complements que feien servir aquestes dones. La cuina.La sala on escalfaven el té.

Ja s'estava fent de nit i vam aprofitar per fer l'últim exercici d'imaginació, intenteu posar uns senyors japonesos amb els seus carruatges i unes quantes gesihes amb el kimono passejant per aquest carrer, :), ben envolicades amb pells per evitar el fred que la presència de la neu entreveu.
Espero que us hagi agradat la visita per aquests barris. Nosaltres tornem a l'estació, on tenim l'hotel (l'Ana Crown), que està prou bé, i demà més, demà cap al mercat!

Anem al cole!!! però fa fred

Buscant entre les fotos de Kanazawa he trobat aquell parell de fotografies i m'he dit a mi mateix, no em puc deixar de penjar-les i ja veureu perquè.

Jo anava a un cole on es portava uniforme, molt lleig per cert, pantalons grisos de no sé quin material que picaven, sobretot quan eren nous, camisa blava, jersei de picu marró i el millor de tot, mitjons blancs i sabates (bé, el mitjons eren blancs el primer dia, que les sabates descolorien i deixaven els mitjons multicolori).

Bé, amb el temps vaig apreciar el fet que mai havia de pensar què posar-me, només havia de triar entre uniforme o el xandall. També em va significar una compra desesperada de roba al canviar cap a l'institut, ja que allà no es portava uniforme i tota la meva roba cabia en una caixa dels xinos qualsevol (vaja, la que m'anava bé clar!, no em posaré a apilar la roba de quan era més petit).

Bé, doncs fixeu-vos en aquest matxote japonès tornant de classe. Va totalment equipat.

Paraigua i botes per la pluja (a Kanazawa plou dia si i dia no, per tant, tens el 50% de possibilitats que plogui, conclusió, el paraigua forma part de l'uniforme). Ei, que també porta mitjons blancs, uns bon guants, que fa un fred considerable i tot ell de color blau. Ahhh, i perquè tots els nens de coles japonesos porten una gorra o casc de color groc; imagino jo perquè sigui fàcil de trobar-los, no sé, pura suposició.

Doncs tots van així, i fixeu-vos en la maleta d'anar a classe.

Aquest nen ja és gran, va al cole sol, els avis ja li han regalat la maleta d'anar al cole (que ja sabeu que val una pasta llarga, uns 300€) i la mare deu estar satisfeta, conjunta tot, és un crack tu!!! Us hagués agradat anar així al cole.

PD: No crec que faci fer cap comentari de les bermudes en un poble on està tot nevat, ho fan perquè els nens no porten les famoses genolleres que tots portaven als pantalons un cop ja havíem fet el primer forat. Aquí prefereixen que es casquin els genolls, jeje!! Suposo que així aniran menys per terra

Kanazawa: Kenrokuen, un dels tres millors jardins del Japó

Ara ja falta poc per tornar-nos a pujar a un avió cap a terra nipones, però abans de marxar, voldria seguir viatjant a ple hivern per Japó amb tots els que pugueu seguir aquestes línies.

Avui marxem cap a la costa del nord de Nagoya, la que dóna al mar de Japó, no al Pacífic. Perquè us situeu més, si tiréssim una línia recta en direcció nord des de Nagoya, trobaríem Kanazawa.

Per desgràcia, per arribar-hi des de Nagoya s'ha de fer una mica de volta. Primer agafar un shinkansen fins a Maibara, uns 80 milòmetres que ens fan en uns 30 minuts i després un tren express especial, que es diu Shirasagi fins a Kanazawa, 180 kilòmetres a fer en dues hores, total dues hores i mitja de viatge.

Kanazawa és famós pel seu jardí però també per altres motius. No és una ciutat molt gran, no arriba als 500.000 habitants, però és una de les més riques d'aquesta costa i de tot el Japó. Si es mira els símbols que formen kanazawa, el primer, és el de diners o or. Vaja, que aquí la toquen. Tot el nom vol dir aiguamoll d'or. Bé, ara ja sabeu perquè la toquen aquí. Bé, no és ben bé així, sinó que la base era la fertilitat de les seves terres i les bones produccions d'arròs que feien.

Buff, ja m'he enrotllat massa, per tant, som'hi, anem a veure si val la pena la visita a tant famós jardí. El jardí és del segle XVII, però es va acabant el segle XIX, moment en el que es va integrar al castell de la ciutat, cosa que en el seu inici no era pas així.

Curiosament, el castell no destaca de cap manera en front del jardí. El pobre és petit, allargat i està reconstruït, per tant, no té res a fer si entre en guerra amb el jardí. No us fa una mica de pena i tot???


És principis de gener i ja a Nagoya feia fred. Venint amb el tren, només vèiem que paratges nevats o molt nevats. Això ja ens anticipava el que ens trobaríem. I la vam encertar. Tot estava nevat, no excessivament, però sí teníem neu per tot arreu tot i ser una ciutat costanera.

Evidentment per entrar al jardí s'ha de pagar, però som-hi. Comencem forts, amb la més famosa vista del jardí que és aquesta amb aquesta llanterna.

El dia no ens va començar així de gris, però es va anar embrutant a mesura que passaven les hores.

El jardí és enorme i queda com sobre una petita muntanya, amb el que el jardí et proporciona bones vistes de tota la ciutat.

Llàstima del dia oi??

Entre el dia i la neu, el jardí transmetia certa tristesa, però una tristesa en un entorn perfecte. Sinó, mireu aquest pi.

D'arbres grans n'hi ha força. En comparació amb el d'Okayama, aquest té molta més vegetació i d'una fulla perenne, amb molts de pins.

El jardí està replet d'aigua i llacs.

Em recorda una mica aquesta imatge al llar de Puigcerdà, i a vosaltres?

Roku vol dir 6, i si us fixeu Kenrokuen té la paraula 6 en el seu nom. I perquè?? Doncs perquè aquest jardí intenta recollir les 6 característiques que hauria de tenir per arribar a ser perfecte. Jo les aniré mencionant subtilment, si no ho he fet ja, i després us les recolliré totes, :).

Al mig de parc tenim una estàtua del Sr. Maeda crec, del clan que va dominar la ciutat durant 14 generacions, però no n'estic segur del tot.Suposo que ja us heu fixat en una cosa, oi? No us esteu preguntant pas perquè els arbres estant com lligats amb unes cordes?? Sempre és així??

Doncs el que sé és que només ho fan a l'hivern, amb el que suposo que ho fan per suportar millor les nevades i així també donen forma a les branques. És una cosa que no havíem vist mai i ens va sorprendre.

La guia diu que hi va molta gent i això desmereix la visita. Recomanen visitar-lo a primera hora del matí. A l'hivern i amb el fred que feia us puc assegurar que no hi havia ningú!! La zona està aïllada i al ser de pagament, doncs no hi crec que sigui un lloc de pas. No obstant això, hi havia tot de gent vestida amb un mono blau i un barret de palla. Són els jardiners del jardí.

Tot i la nevada, el tenien molt cuidat. El que més ens va estranyar és que era gent molt gran, diria que més que jubilats, feia molt fred i ells treballant en silenci!!!! Vaja, com si fos el seu hortet.

Aquí teniu més fotos de les cases que hi ha dins del jardí.

Bé i aquesta ha estat l'última foto del jardí.

Si sortiu pel costat nord, teniu un temple al costat de la sortida, però davant hi ha el museu d'art modern de la ciutat.

Aquest és un edifici molt modern i de gran dissent. Em recorda el Guggenheim de Nova York. Nosaltres només vam visitar les exposicions gratuïtes, però vam gaudir molt del bufet lliure del restaurant. Et donaven un plat i hi posaves tot el que t'hi cabia.

Jeje, a tope!!

I de postres, una delicatessen. Ups, que me n'oblidava, les 6 característiques perquè un jardí sigui perfecte son: aïllament, amplitut, artificialitat, antiguitat, aigua en abundància i àmplies vistes. Què us ha semblat?? Creieu que aquest jardí és perfecte???