L'estigma de la bomba atòmatica - Hibakusha

Aquesta setmana us parlava de l'estigma dels habitants d'Hiroshima i curiosament avui us porto aquesta notícia. Els afectats per la bomba es diuen hibakusha i sembla ser que comencen a explicar les seves històries.

Ha de ser molt dur, a part de patir una tragèdia tant gran, haver de viure amb una marca negra tota la vida per un fet que no té res a veure amb un mateix. Crec que és un bon exemple del que ens explicava l'home que vam trobar i val la pena fer-se'n ressó.

Miyajima, una de les tres millors vistes del Japó

Si algú pensa mai en anar a Hiroshima, no pot deixar-se de visitar una petita illa que hi ha a mitja hora de ferri davant de la costa d'Hiroshima i on hi viuen unes 2.000 persones. L'illa es diu Miyajima.

Potser el nom no us sonarà pas, però crec que, després de llegir aquesta entrada, el nom de Miyajima ja formarà part de les vostres vides i serà un dels llocs que us faria il·lusió visitar. Comencem la nostra visita.

Primer de tot hem d'agafar el ferri cap a Miyajima. Hi actuen dues companyies. Una d'elles és JR, per tant, aquells que tingueu el JR Pass hi podreu pujar sense pagar cap suplement. En surt un cada 10 minuts. El Ferri s'agafa al final d'un línia de tramvia tarda 70 minuts, però que, a la vegada, coincideix amb una estació JR, per tant, si teniu pressa, opteu pel tren JR que tarda només 25 min de temps des de la zona del Museu.
També surten ferris des del centre de la ciutat, però són molt més cars.

I què ens trobarem a Miyajima?, doncs, primer, molts turistes, però molts molts. Després trobarem temples, cèrvols, ostres i paisatges. Fins aquí res d'especial, però anem desgranant cadascun d'aquests elements.

El primer, no us preocupeu, que la majoria són japonesos i, per tant, civilitzats, no se us voldran colar enlloc.

En quan als temples, ai quins temples. L'illa és Patrimoni Mundial per la Unesco. I el temple que anem a veure, principalment, es diu Itsukushima. Però si per alguna cosa és conegut aquest temple és pel seu tori. És aquest, que es comença a veure a mesura que anem a arribant a l'illa.
Heu notat que es tori està flotant sobre l'aigua? No??? Doncs fixeu-vos bé!!
Ho heu vist? Sura sobre l'aigua. El tori és enorme i aquesta és una de les tres millors vistes del Japó. El temple data del S. VI, l'actual construcció és del segle XII, però aquest tori va ser edificat el 1875.
No em direu pas que no és bonic!!! Bon lloc per fer-se la foto del viatge. Nosaltres la tenim!!!

Un cop arribes a l'illa, comences a veure multitud de cèrvols com els que ja us vaig ensenyar a Nara. Es poden tocar i sobretot busquen que se'ls doni menjar, :)
El temple de forma de moll, ja que l'illa tenia la consideració de sagrada i no s'hi podia arribar per terra, sinó directament per mar a través del tori.

Des de l'interior del temple podreu fer-ne la fotografia amb la costa d'Hiroshima al fons.
Un cop visitat el temple, és hora de fer la segona part de l'excursió, que consisteix en pujar al Mont Misen, una montanya de 530 metres d'alçada. El millor de l'ascensió és que es pot fer en telefèric, ja que l'ascensió es pot fer una mica dura si es fa a peu.
Des de l'estació del telefèric fins a dalt de tot hi ha 20 minuts de caminata. Les vistes a dalt són espectaculars, llàstima que a nosaltres se'ns estava fent de nit i començava a amenaçar una mica de pluja. Jo no em vaig poder estar de pujar-hi. Aquesta és la vista en direcció als Estats Units.
I aquesta és la vista en direcció contrària, cap a Hiroshima.
La tornada es pot fer caminant, quasi dues hores de baixada. Si és té temps, és molt recomanable, però si fa fred i vol ploure, millor baixa amb telefèric.

A prop del cim, hi havia aquests dos petits temples.

I anem cap al darrer dels aspectes de Miyajima, com són les ostres, かきen japonès. Es serveixen tant crues com arrabossades. Són molt recomanables. Pujant cap al telefèric des del temple, vam trobar aquest bar. Kaki ho posa a baix a la dreta.Aquí serveixen els dos plats típics de Miyajima, com són les ostres i あなごめし (és la grafia més grossa del cartell). めし, és a dir, meshi vol dir arròs, i anago és congre, per tant, congre adobat amb arròs, un plat que és típic de Miyajima, però que nosaltres no vam arribar a provar. Perdoneu, però no em pregunteu pas que és congre, que no ho sé!!

Les otres, 3 per uns 4,5€ (500 iens) les crues, són excel·lents! No deixeu de provar-ne si hi aneu. Potser millor les crues que les arrabossades, però seria interessant probar-les totes, ja que són baratetes. Anant cap al ferri, de tornada, hi ha molts altres llocs on menjar-ne.

De tornada cap al ferri, vam veure com havia baixat molt la marea i ens vam poder arribar fins a tocar el tori. El què sorpren és que és molt gran i els troncs són enormes. La gent hi enganxa monedes, suposo perquè li porti sort. S'estava fent de nit i vam tirar de gran angular per intentar abarcar-lo tot sense turistes que ens xafessin la foto, :þ.
A partir que es fa de nit, l'illa es buida ràpidament. Quedar-se a dormir és car, però pot ser interessant si voleu gaudir de la tranquilitat. Nosaltres no ho vam fer pas. És més, vam tornar cap a Hiroshima i vam intentar menjar un plat típic d'allà, reconegut a tot el Japó, com són els Okonomiyakis, tortitas a la planxa amb verdures i carn o peix, a l'estil Hiroshima, amb tallarins.

Així que vam anar cap a l'Okonomi-mura, on hi ha 25 petits llocs on només serveixen okonomiyaki. Està molt a prop del Parco. Val la pena, encara que després us puguin agradar o no els okonomiyakis. Està ple de japos sentats al voltant d'unes grans planxes, com podeu veure en la foto.
I això és Hiroshima, bé la part que vam veure. Una ciutat impactant per molts motius i que vam la pena dedicar un dia de la nostra vida, no us arrepentireu pas!!!

Com firmen els japonesos???

Els japonesos tenen un forma ben curiosa de signar. No ho fan com nosaltres, sinó amb un segell a l'estil venta al comptat o Pagat, vaja, els típics segells de goma.

Per tant, més que sorpendre's a nosaltres, el problema el tenen ells quan hem de signar alguna cosa. Moltes vegades m'he trobat que em demanen que posi el meu nom al lloc reservat per a la signatura, com si la signatura no fos important.

Ben pensat, tenen raó, no deixa de ser un gargot, tot i que hi ha especialistes que són capaços de saber coses de la nostra personalitat, cosa que pot ser però que són de les que no van amb mi.

És més, és fàcilment copiable, vaja, qui no ho hagi fet mai, que ho digui i no me'l creuré pas.

I pensant-ho, també podria ser fàcilment copiable la signatura japoneses, ja que és un segell que es compra en botigues com aquesta.
Pozi, ho podria ser, però no tothom va pel món amb 70 segells a la butxaca. A més, en tenen dos, el d'ús diari i el de grans ocasions, per signar aquelles coses que duren, com podria ser hipoteques o matrimonis (vaja, que més que durin, que es fan per durar, el que passi després ja no és cosa que ens hagi d'importar ara mateix). Ahh, i es diuen inkan. L'oficial, només es pot obtenir a l'Ajuntament crec.

Vaja, pros i contres de les maneres de fer japoneses vs les nostres que són curioses de saber. Per tant, si algun dia un japonès us firma una cosa amb un segell, no el prengueu per boig, snob o quelcom similar, és la seva manera de fer, molt tradicional ella!

Hiroshima, la capital mundial de la pau (II)

A l'altra banda del Parc de la Pau, trobem el Pavelló de Foment de la Indústria. Era l'únic edifici de fet amb ciment de la zona i per aquest motiu va mig resistir la bomba.

La cúpula era de bronze i es va fondre immediatament a causa de l'explosió. Al 1996, l'edifici va ser declarat patrimoni la Unesco i és el símbol més famós de la ciutat.

La bomba pràcticament va explotar a sobre d'aquest Pavelló. Totes les persones que hi havien en el seu interior, van morir.

Al voltant de l'edifici, se'ns va acostar una dona perfectament vestida amb el seu kimono. Era dilluns i es pregunta en anglès si som americans. Li diem que no, que espanyols, vaja, catalans. Ens diu que si parlem anglès, perquè ella s'ofereix com a free guide per explicar-nos més sobre la bomba, ja que s'ha trobat amb altres espanyols que no el parlen.

A mi, com que m'encanten aquestes coses, em deixo portar per aquesta senyora i ens explica coses que ja havíem vist al museu, però també ens porta a un carrer de darrera, on hi ha un petit cementiri. Allà ens diuen que moltes de les pedres van patir la bomba i ens diu que la toquem per constatar la rugositat i el color de la pedra cremada per la bomba.

Molt a prop, trobem una persona que comença parlar i ens hi porta. És un descendent directe dels habitants d'Hiroshima de la bomba. La seva mare era a la ciutat quan va explotar i ell estava dins el seu ventre. Per tant, avui té 65 anys. Ens explica que en queden pocs. Com a tal, té un carnet que ho acredita i que té molts avantatges fiscals, és més, reben una ajuda directa del govern i sanitat gratis (els japonesos han de pagar el 30% de la factura, per regla general).

Però, també ens explica que això li ha estat un gran problema. Els han estigmatitzat, per por de contraure malalties, són un col·lectiu marginal i la gent no s'hi vol relacionar. Molts, fins i tot, han marxat i no han volgut tramitar el carnet.

Aquí el teniu ensenyant-nos el carnet, prova que el dany causat és molt més gran que el propi que va generar la bomba Little Boy, llençada pel bombarder Enola Gay, aquest fatídic 6 d'agost de 1945. Vaja, va ser un dia on vam veure moltes coses que ens van agradar i moltes que no, però sobretot ens va fer pensar sobre la condició humana.

Actualment, Hiroshima és una ciutat molt moderna, marcada pel passat, d'un milió dos-cents mil habitants, dinàmica i moderna on, per moments, sembla que no hagués passat el que acabem de veure fa només 65 anys (fet que des de tot el moviment anti armes nuclears s'intenta que no s'oblidi!).

Hiroshima, la capital mundial de la pau (I)

Després de dos dies i mig a Kyoto, que se'ns van fer curts perquè ens vam deixar coses per veure, anirem cap a una ciutat tràgicament famosa: Hiroshima.

La ciutat es troba al sud de l'illa de Honshu i és la parada més llunyana de qualsevol viatge de 15 dies al Japó, ja que es troba a 900 km de Tokyo, però que només representen poc més de 4 hores amb Shinkansen, però des de Kyoto ja només son 1 hora i 3/4.

Hiroshima té dos reclams, un que és ben obvi, tot el que envolta el llançament, el 6 d'agost de 1945 de la primera bomba atòmica i, el segon, d'una bellesa extrema, com és l'illa de Miyajima.

Pel que la al primer, la història és colpidora, tràgica i molt representativa de fins a on pot arribar l'espècie humana en la seva capacitat destructora.

Anar a Hiroshima suposa visitar l'Hiroshima Peace Memorial Museum, que es troba molt a prop del Pavelló de Foment de la Indústria, l'edifici símbol de la destrucció de la bomba atòmica.

La visita al museu és de les que et fa caure la cara de vergonya. Comença amb un detall de tot el procés de llançament de la bomba. La bomba va ser llençada a les 8:15 del matí sobre Hiroshima, un emplaçament triat pel seu port i magatzems nuclears, que no havia estat atacat durant els atacs aliats anteriors.

La bomba va explotar 600 metres abans de tocar a terra.

En qüestió d'un segon la temperatura va pujar fins a més d'un milió de graus, creant una bola de foc que va destruir tot el que hi havia a 3 km de diàmetre; totes les cases eren de fusta. Va matar 75.000 persones i es creu que han mort la mateixa quantitat de persones posteriorment a conseqüència de les seqüeles.

El museu també té peces de la destrucció, els efectes sobre les persones, una maqueta de la ciutat abans i després de l'explosió, el poder de la bomba atòmica i un recull de totes les cartes que els diferents alcaldes d'Hiroshima envien als governs que estan fent assajos nuclears per recordar-los la capacitat destructora que té.

Vaja, és dur, però l'exposició té molt de tacte en no ser massa sensacionalista. per mi visita obligada per conèixer la història moderna actual.

Avui, en la zona on hi ha l'hipocentre de la detonació, hi ha el Memorial Park, on a part del museu, trobem la flama de la pau, la qual s'apagarà quan es destrueixi l'última arma nuclear de la terra.

També hi trobarem el Monument Coreà Commemoratiu de la Bomba Atòmica, ja que un 10% de les víctimes eren coreans que estaven obligats a treballar. (En aquell moment Corea era un protectorat japonès i molta població era obligada a treballar pel govern japonès).

Per últim, i una de les històries que s'expliquen al museu, trobarem el Monument Infantil de la Pau, inspirat en Sadako Sasaki. Sadako era una noia japonesa d'Hiroshima que es trobava a uns 2 km del centre de l'explosió. En aquell moment tenia 2 anys.

A l'edat 11 va contraure leucèmia, conseqüència dels terribles efectes devastadors de la black rain que es va produir després d'explotar la bomba. Va ser ingressada a l'hospital i es va proposar fer 1000 grullas, no sé la traducció en català (crane en anglès), ja que són el símbol de la longevitat i la felicitat. Es creia que si ho aconseguia, es recuperaria. Malauradament, va morir quan en portava 644. Els seus companys de classe van acabar de fer la resta i avui dia és una tradició que molts col·legis encara fan. Envien els seus treballs a aquest memorial, on són emmagatzemats.

Cal mantenir aquest record ben present perquè no oblidem del que som capaços de fer.

Un cop visitat el museu, ens desplaçarem cap el Pavelló de Foment de la Indústria, on ens trobarem alguna sorpresa, i acabarem el nostre matí intens històric per Hiroshima.

Ginkakuji, Nishiki i el centre de Kyoto

Ens queda un temple de visita quasi obligada a Kyoto, n'hem vist ja molts: Sanjusangendo, Kyomizudera, Kinkakuji, Ryoanji i d'altres que us he anat presentant en les diverses entrades sobre Kyoto.

Avui us presento l'últim, un que és difícil d'ubicar en cap excursió, ja que queda una mica lluny cap al nord est de Kyoto i no té altres punts d'interès específics al seu voltant. Tot i això, si aneu a Kyoto és difícil no passar-s'hi.

El temple va ser construït per un Shogun el 1482 com una casa de camp a les afores de la ciutat. Si us fixeu en el nom Ginkakuji, s'assembla molt a Kinkakuji, només canvia la inicial. Si el kinkakuji és el temple d'or, ja us podeu anar imaginant que aquest és el temple de plata.

En aquest cas, va ser el propi Shogun qui el volia recobrir de plata, però aquesta operació mai es va arribar a realitzar. Per tant, tot i dir-se temple de plata, la plata no la veureu per enlloc.

Però, un cop us acabo de destrossar les vostres expectatives, parlem del temple en sí. El temple és petitó i un cop s'entra al jardí, veiem un jardí de pedra perfectament arreglat, amb uns cons

La impressió que dóna aquest jardí de pedra és insòlita, no ho havia vist en cap altra lloc i l'impacte és prou elevat.

Després de seguir el camí veiem el temple al nostra davant. En el moment que hi vam anar, estaven finalitzant les obres de manteniment que l'havien tingut mig tapat durant uns anys. Ara crec que ja han finalitzat les obres i torna a ser possible veure'l tot. Això sí, no s'hi pot entrar.

Posteriorment, el camí puja per una muntanya i les vistes de Kyoto són també molt especials, amb el temple als nostres peus.

A partir d'aquí, de nou tornarem a passar per davant i és el moment de fer-se les fotos de rigor.

Del temple, es pot tornar caminant cap al centre de Kyoto. Està una mica lluny i es passa per llocs poc interessants. L'altre opció es agafar un bus. D'aquí ens vam dirigir al mercat més famós de Kyoto, el Nishiki.

Aquest mercat és molt famós per la quantitat de menjars exòtics i diferents que s'hi poden trobar i degustar.

Nosaltres hi vam arribar cap a les cinc i moltes parades ja estaven tancades, però tot i així vam poder veure coses prou rares i provar alguna cosa que era impossible saber què era. Per tant, si el voleu veure en el seu màxim esplendor de gent i menjar, a primera hora del matí és el moment ideal.

Per arribar al mercat, es passa pel carrer Pontocho que ja coneixeu d'una altra entrada. Aquest cop un presento la vista de les cases del carrer a l'altra costat, que precisament donen al riu.

A part del mercat, hi ha dues galeries comercials en a prop, Teramachi i Shinkyogoku.

Bé, i què són? Doncs són dos carrers molt llargs, coberts, plens d'establiments comercials on trobareu de tot. És un lloc ideal per passar-hi l'estona, per passejar a munt i avall i per trobar frikades. Als qui us agradi bola de drac, hi havia una botiga amb tots de personatges de la sèrie molt i molt aconseguits.

A la meitat del carrers, trobareu un establiment que es diu Kyoto Olympic i on hi ha un avió a l'entrada. Aquí és un lloc on trobareu moltes noies principals fent-se fotos en els photomatons japos, els Purikura; tota una experiència.

Per aquesta zona, també hi ha un Loft i altres establiments on perdre's una bona estona. En aquesta zona és on hi ha també una botiga dedicada a xuminades per enganxar al mòbil. Jo no vaig ser menys i vaig comprar la meva. Aquí en teniu un exemple.

Però Kyoto no acaba aquí. Encara té molt per veure, i properament us presentaré altres llocs i temples a visitar, per exemple Fushimi Inari.

Japó i la pena de mort

Avui he trobat una notícia que m'ha impactat: Japó aplica la pena de mort després d'un any sense aplicar-la a cap condemnat.

Que un estat apliqui aquest tipus de pena, per mi, és una mala notícia i que Japó, un país tant cívic i educat en tantes coses, ens mostra una més de les seves incoherències des del nostra punt de vista. Una societat on té l'honor en un punt tant elevat de l'escala de valors i un índex de delinqüència baix, podria semblar que no seria necessari l'aplicació d'aquest tipus de pena. No obstant això, diu la notícia que prop del 80% de la societat hi està a favor en casos de delictes de sang.

No cal oblidar que és un país molt tradicional i conservador i hi pot tenir perfectament cabuda en el seu pensament la pena de mort per a casos excepcionals. Per mi, és una pena sense sentit, que només té un ànim de venjança i s'ha demostrat que la seva aplicació no redueix els índexs de criminalitat.

El que està clar que, el que podria un canvi polític després de 50 anys de govern conservador, en aquest àmbit, no s'ha evolucionat.