dimarts, 9 de març del 2010

Ameyoko, un mercat de carrer

Quan ja has donat voltes per moltes de les zones de Tokyo i quan ja penses que Tokyo no té res més, estàs perdut, ja deixes de buscar i evites que aquesta metropoli et pugui sorpendre encara més, et trobes que estàs molt enganyat, que encara hi ha moltes coses a fer. Tokyo és enorme, hi ha multituds de coses a fer i avui, com a bon diumenge que és, anirem de mercat, a un mercat que es diu Ameyoko.

Primer de tot, situem-nos, aquest mercat està a prop d'Asakusa, concretament a tres parades i està situat entre les estacions d'Ueno i Okachimachi. Per tant, agafem la Ginza line i a la tercera parada baixem. Estem a Ueno. Caminant un parell de carrers trobem el que podria ser el carrer principal del mercat. Per situar-nos, només cal buscar on estar la via de la línia Yamanote. El mercat està al voltant de de la via.

Un cop ja hem estat a Ginza que podríem dir que és la zona alta de Tokyo o almenys on estan totes les botigues d'alt standing, aquí la cosa varia moltíssim.

El primer que vam trobar va ser una petita botiga Uniqlo que només venia roba interior. Estava a petar i era quasi impossible moure's per dins i menys intentar-se probar res. Així que de seguida vam anar cap al carrer principal.

Però abans una mica d'història. Un cop sabeu que els japonesos , quan parlen dels USA, diuen アメリカ, és a dir, Amerika, no us sobta que el mercat el digui アメ横, és a dir, Ame Yoko. Doncs si no ho ha fet, ho hauria de fer, ja que està relacionat.

Diu la història que el mercat va néixer arran de la Segona Guerra Mundial, un cop Tokyo va ser bomberdejada pels aliats i la falta dels aliments era la constant. En aquesta zona es podien comprar productes d'origen Americà, els quals havien passat a controlar el país i començat la seva reconstrucció. Molts dels productes venien de contraband.

Aquí veieu una part del que he escrit en japonès; hi ha varis cartells com aquest al llarg de tot el carrer. Com podeu veure, hi ha molta gent. Curiosa és la situació del policia, no creieu?El mercat té poc de japonès. Hi ha molta molta gent, costa molt caminar, està tot força apilotonat, bastant al nostre estil. A més, hi ha botigues que fan una mica de tomboleros i van cridant fent ofertes. Aquí en teniu dos exemples. El que feien és, per un preu de 1.000 iens, anaven apilant productes fins que algun comprador es decidia a agafar el que oferien. I si no hi havia ningú i ja portaven molts productes, doncs apali, a tornar-ho a posar tot a les piles i a tornar a començar. Fixeu-vos en les piles i imagineu-vos aquest home donant cops un producte contra l'altre per fer-se notar i captar l'atenció del respetable.
En aquest cas, podeu veure com el venedor és ajudat per un altre company que va posant totes les coses dins la bossa. En aquest mercat hi ha de tot, ulleres, roba, complements, ultramarins, carn, sabates i també productes frescos, com pot ser la fruita.
Tot i que té fama de barat i que es pot trobar de tot, de tot pots trobar, però barat, no sé, jutjeu vosaltres mateixos, 2000 iens per unes cireres, 15€ el Kilo a ple mes d'hivern. Qualsevol manera és bona per cridar l'atenció de la gent, i a falta d'una bona veu, doncs perquè no ens ajudem d'un rudimentari megàfon. Aquests peixos me fan por!I aquest venedor es mereix sortir al blog, ja que s'hi va posar bé. Qué monus que són els que porten les tovalloles lligades al cap. I carn, també venen carn. Fixeu-vos que la carn és diferent que la nostre, té molta grasa pel mig, la nostra és molt més vermella. Però està igual de bona!!!Una cosa que no us he dit és que el tren passa per dalt del carrer. Passa pel sostre de tots els edificis de l'esquerra. Aquí ho podeu veure ben clar, aprofitant el reflex de l'edifici de la dreta. En el reflex hi teniu un tren de la Línia Yamanote de la JR. Sota el tren i a l'interior dels edificis hi ha tot de botigues petites que no t'acabes mai. Hi vam trobar reloxes de luxe d'oferta i/o de segona mà, colònies, roba i qualsevol cosa que puguis estar buscant. Feia un dia excel·lent i el passeig va ser molt bonic i va valer molt la pena. Va superar les meves expectatives, les quals tampoc eren molt altes ja que hi vam decidir anar quasi perquè no teníem millor alternativa. Quin munt de banderes americanes!!!!!!! Sou capaços de reconéixer アメリカ, America, en la bandera de l'esquerra de la foto?

Per tant, és un lloc interessant però no principal per veure de Tokyo. Si us sobren dies o teniu ganes de veure els japos buscant ofertes, aquest és el vostre lloc. Per últim, us deixo amb una imatge del creuament on hi ha l'estació d'Okachimachi i que es permetrà agafar el tren cap a Jingu Bashi, tirant un altre cop de la Ginza Line.
I què és Jingu Bashi, algú ho sap?? Doncs és un lloc molt interessant, però us haureu d'esperar a la propera entrada per saber-ho, :) Que dolent que sóc!!! Podreu dormir esperant saber-ho???

dilluns, 8 de març del 2010

El Cube

Eo, que no, que no és pas el Nissan Cube. És un joc que us podeu trobar a qualsevol centre recreatiu i que té prou èxit. És un joc musical i es juga amb tots els dits. És un bemani, jocsde música, però la novetat és que enlloc d'haver de pitjar uns botons de colors, aquest cop has de pitjar botons cuadrats. D'acord amb la dificultat, n'has de pitjar un o dos o més a la vegada i sempre al ritme de la cançó.

Per afavorir poder sentir bé la música, a la sisena planta del Don Kihote d'Akihabara, a part de la màquina, podies usar els auriculars que posaven a la teva disposició, ja que el soroll de les altres màquines feia bastant complicat sentir amb claritat les cançons.

És un joc que us recomanaria probar o, si més no, veure com hi juguen. Sembla que estiguin tocant el piano, ja que fas servir tots els dits. A més, les màquines estan connectades i fan partides virtuals a veure qui treu millor puntuació. Vaja, per mi, la visita a un d'aquests centres seria obligada per tothom qui vulgui veure què fa la canalla i la no tant canalla per divertir-se.

Vaja, per mi, seria una màquina que no m'importaria tenir a casa, al costat del taiko, per exemple.

Please, do it at home (foment del civisme)

Tot i el que pugui semblar, de vegades, els japos també són una mica incívics. Nosaltres en vam veure un al metro una vegada. (Sí sí, un!!!!) Anava estirat en els seients, totalment borratxo i envoltat de brossa. Suposo que, com que d'elements d'aquests n'hi deu haver algun més, tampoc massa, justifica aquest cartell on posa, si us plau, fes-ho a casa!
Això és a l'estació de Suehirochou, l'estació del metro que dóna a Akihabara, el barri electrònic. La veritat és que em pregunto si aquí tindria molta utilitat o només serviria per fomentar la creativitat entre molts dels pintors que deixen les seves obres i creacions al llarg dels anuncis que hi ha a l'escala del metro.

De totes maneres, el cartell no deixa de ser graciós, almenys a mi me'n fa, o si més no, còmic. A sota posa evita comportaments de borratxos, clar, però si vas borratxo, et comportes com un borratxo no? Ai quin dilema més gran!

dissabte, 6 de març del 2010

Teatre Kabuki de Ginza i més

Una de les visites que surten a totes les guies sobre la zona de Ginza és el teatre Kabuki-za. És un edifici. Evidentment, no hi aneu si voleu veure l'última pel·lícula del Harry Potter o del James Bond, només hi fan Kabuki, que és teatre clàssic japonès.
I ara segur que us heu preguntat perquè hi ha un marcador amb un número que molt fàcilment es pot associar a dies que falten per alguna cosa. Doncs sí, és un comptador, però és bastant trist, són els dies que falten perquè tirin a terra aquest edifici. El mes vinent aquest edifici va a terra. Es veu que està malalt i que en tres anys en construiran un de nou i molt més modern.

L'edifici actual data de 1950 i no serà el primer edifici que anirà a terra. El primer data de 1889, que es va cremar i després n'hi va haver un altre que va ser víctima del terratrèmol de 1923 .Per tant, entre tots li podem dir Sayonara a l'edifici. Actualment, hi ha molta gent que el va a veure per última vegada. Encara s'hi fan representacions.Aprofitant que parlem de Ginza, reiterar que és una zona molt comercial i repleta de botigues de nivell, amb diferents centres comercials com el Mitsukoshi que podem veure en aquesta fotografia. Darrera hi teniu el Matsuya. El centre neuràlgic és el un creuament de quatre carrers on, entre d'altres coses, hi ha un edifici amb un rellotge i al davant mateix el showroom de la Nissan. L'objectiu de la visita seria perdre's per aquesta zona i veure'n l'ambient. Nosaltres vam veure com hi havia gent que feia cua per entrar a botigues. També trobareu botigues que venen material fotogràfic de segona mà.

A part de voltar, el que si és de visita obligada és l'edifici de la Sony que es troba només a un carrer del creuament. Hi trobareu totes les últimes novetats de Sony, les podreu comprar si voleu i, sobretot, podreu tocar-les.

En l'edifici hi ha exposicions i d'altres coses. En aquest cas, hi havia una pel·lícula 3D sobre ossos polars i per aquest motiu, a l'exterior hi havia aquest bloc de gel ja bastant cascadet.

dimarts, 2 de març del 2010

Tornem al Tsukiji Market

Avui és dia de Sant Esteve, 26 de desembre de 2009 i no hi ha canalons de la iaia (tampoc canalons del japalanet, que sembla que surten bastant bons!!). El que hi ha és peix cru per esmorzar. I clar, a on anirem a buscar el millor peix de la ciutat, doncs al mercat del peix, per alguna cosa és el mercat del peix més gran del món, el Tsujiki Market.

Al mercat ja hi havia estat, però clar, aara la cosa és diferent, no vaig amb gavatxitus sinó que vaig amb d'altres catalanets. Ara havia de fer de guia.

El que si que no ens vam evitar va ser aixecar-nos a quarts de 5, per agafar els primers metros i així liar-la amb els bitllets de metro. Aquí em vaig equivocar, vam comprar una passes d'un dia per anar amb el metro (no serveix per la Yamanote, però tampoc per la Toei line, que sembla una línia de metro, però no l'és).

Deuria ser el cansament, perquè l'altre vegada vam comrpar bé els bitllets, però aquesta no. Així que vam agafar el metro una parada fins a Kurumae i allà vam canviar. El que passa és que hi havia les comportes obertes i vam entrar a la Toei line per anar fins a Tsukijishijo. Vam haver de passar a l'altra banda i va caler sortir picant el bitllet per creuar l'andana per fora i tornar a picar.

Quan vam voler picar, evidentment allò va pitar. Aquesta vegada hi havia un revisor a la porta, com a tot arreu menys a la porta que havíem passat i es va quedar mirant els bitllets una bona estona.

Jo tava fregit, no entenia ben bé el què passava (si voleu veure el recorregut, aquí us deixo el mapa, spanish version, a la dreta a dalt hi ha Asakusa i el destí està a baix a la dreta, haviam si ho trobeu, per anar-vos acostumant a la nomenclatura japonesa ara que ja teniu clar que anireu un dia al Japó). El tiu flipava perquè no entenia com havíem entrat. Jo em pensava que ens fotria una multa del mil perquè finalment, mirant el mapa, vaig veure que l'havia liat i ara entenia perquè pitava quan vam posar els bitllets per entrar, però em feia l'empanat, intentant dir alguna paraula en japonès. Vaja, la resolució va ser brutal. Va fer com dues trucades i jo ja m'estava pujant per les parets, vaja manera de fer de gui; que pallús, em començava a voler fondre.

Bé, finalment em va preguntar on havíem comprat els bitllets: A Asakusa i va fer una cosa molt rara, ens va donar, sí sí, donar els bitllets correctes i ens va dir que anéssim a l'estació que ens tornarien els diners del bitllet que havíem comprat. Vaja, un flipe total, com que ningú es cola al tren, doncs no sabia com actuar i més beneficiosa no podia ser la resolució.

Per evitar aquests sustos, compreu el bitllet conjunt de Metro i la Toei (aquesta empresa té tres línies) per anar al mercat i no us passaré res. Nosaltres ens vam estalviar 300 iens per barba.

Després de l'odiessea, potser tocar veure alguna fotico de peixets. Aquí van.
Ei, ho acabo de veure, al Japó també hi ha Aiee-ru, vaja, Ariel, jajaja, és el sabó que surt a la dreta de la foto.Tothom pot comprar-hi peix, la gràcia ha de ser cuinar-lo. Ups, però si es menja cru, jajajaja, jon o m'atraveixo a comprar-ne. La gent va molt a saco i no els molen gaire els estrangers, així que. o saps al què vas, o millor, mirar, no tocar i anar per feina. És molt perillós, no és un lloc per anar amb crius que en algun moment se us poden descontrolar.No només de tonyines s'alimenten. Hi ha coses que no canvien, qui porta els comptes són les dones. Em recorda molt a la meva àvia!! La màquina del costat és la que fan servir per tallar les tonyines mentre encara estan congelades.
I aquest és el carrito que porten els kamikazes del mercat. Aparteu-vos vosaltres, ja que ells no s'aparten pas. I a més, amb els ganxos a lo peli de terror fan molta por.

També hi ha qui encara no ha estalviat prou per tenir el seu carrito motoritzat. El mercat sembla anclat en el temps i es veu bastant rupestre tot ell. Un altre que no ha estalviat massa, però en aquest cas, fixeu-vos en el cap, és molt i molt gros. Les tonyines són enormes!!I en tenen moltes!! S'acabaran algun dia????També fan servir toretes per moure-les, però el que m'agrada d'aquesta foto és la tovallola que porta al cap l'abuelete que mou les tonyines. Quin crack!!Atenció amb quin mimo les tallen!Hi ha molta molta gent!!!Més treballadors amb tovalloles al cap.Iep, aquest porto orelleres, jeje, no pas tovalloles, és que és més modernet ell, però això sí, la senyoa és qui porta els comptes. Aquesta tonyina sembla que ens vulgui dir alguna cosa, llàstima que li estiguin tirant aigua calenta per descongelar-la i li estiguin fent uns talls que la pobreta ja fa dies que ha traspassat a millor vida!I després de veure peix, tocava menjar-lo. Per aquest motiu, vam intentar anar al mateix restaurant que ja havia anat l'altre vegada, però la dona que hi havia seguia sent igual de borde. Només volien que demanéssim un menu de suhi, que era com 30€ per cap, però una mica de peix cru vale, però un vol sencer, a part de deixar-ho per l'Oriol, jo no era capaç de menjar-me'l i, no us feu els xulus, que molts de vosaltres tampoc!!!

Així que vam anar a un resturant del costat. Amb prou feina vam saber què demanar, sort que estava en part amb anglès, però, haviam, qui se sap noms de peixos amb anglès!!! Si amb prou feines els conec en català, què haig de saber amb anglès. Per cert, ebi, és gamba i està boníssim, juntament amb el maguro, la tonyina, excel·lent.Així que tips i amb amenaça de pluja vam continuar el camí, aquest cap cap a Ginza, on vam fer de japonesos. Vam pujar a una cafeteria amb vistes privilegiades del cruce de Ginza i alguns de nosaltres vam fer una siesta sentats a la cadira amb tota regla! L'adaptació al Japó seguia el seu procés, quasi que ja col·lava com a japo!!

dilluns, 1 de març del 2010

El regal del dia de Nadal!!!

Buuuf, això no pot ser, quasi que no escric i al final m'abandonareu!!! M'hi haig de posar amb més regularitat, procuraré tenir-vos tres entrades interessants per setmana. Em queden moltes coses per comentar i a aquest ritme encara hauré tornat al Japó abans d'acabar d'explicar totes les meves aventures i desventures del Japó.

Avui és el dia de Nadal, 25 de desembre de 2009. Falta un mes pel dia D, és a dir, pel dia de tornada, queda poc, però avui és un dia especial i l'haurem de gaudir com es mereix!

És un dia molt estrany, després de 100 dies vindrà un regal molt especial des de la nostra terra, és un dia per estar amb família; però aquí estarem, no estaré sol, però només serem dos, cosa que no havia viscut mai.

No obstant, l'emoció del retrobament és tant especial que fa que tot quedi una mica al marge, intentes baixar del núvol i, com que estàs en un lloc on el dia de Nadal és un dia més, és un dia laborable, tot encara té un sentiment més i més contradictori.

Però el regal que us comento s'ha d'anar a buscar a l'estació central de Tokyo. L'impaciència és considerable i tot ha de sortir rodó. Ens hem d'aixecar d'hora que anem a Tokyo fins el dia 1 de gener!!!!! Wow, són una pila de dies!!!!

Primer de tot, cap a buscar el shinkansen a Nagoya Station. Sóc un senyoret i passo de l'opció d'agafar el Night Bus, que després em quedaran 7 dies de dormir en un hostel i no voldria pas ja deixar-me l'esquena el primer dia! Qué xulos que són!!!! Són un anaguet amb cara de velocitat!!!El viatge és súper tranquil, només són 3 parades en més de 300 km. Per tant, de seguida, em quedo fregit, però com un sisè sentit dins meu em fa despertar-me, miru a la dreta i mireu que el que veig!!!Quina sort, em sento afortunat, el dia arranca perfecte. He agafat el tren a l'hora i em sento un privilegiat d'haver estat al Japó i haver vist el Fuji, no serà l'única vegada, però és la primera i et sents com especial, ja que que mira que l'arriben a venerar aquesta muntanyeta, :)

L'estació de Tokyo és enorme, no és la que més gent mou a Tokyo, aquest privilegi se l'endur la de Shinjuku, però hi pots trobar de tot. Per tant, ja comptava a trobar una floresteria i trobar el pastís de Nadal!! El que no em pensava pas era trobar cua per comprar el pastís, però havia arribat d'hora, tenia temps i el meu regal sembla que es retrassava una miqueta.Aquests són els pastissos de Nadal. Jo no sé pas d'on han tret aquesta tradició de fer un pastís de nata i maduixes. Sabeu d'algun lloc on es mengi un pastís similar a aquest???

Tot s'ha de dir que estava boníssim, vaig comprar un de petitet.

Aquesta estació està ple de llocs per comprar coses. Cal tenir en compte que és l'última parada de molta gent que marxa del Japó i és un lloc perfecte per fer les últimes compres i portar a la family una mica de menjar japonès, sobretot una pastisset de xocolata i banana totalment típic de Tokyo.

Així que vaig entrar en una de les cafeteries que hi havia i, per fer temps, em vaig fer un senyor esmorzar a base de croissant, boníssims!!!

I d'aquesta manera vaig matar el temps fins que es va l'hora de l'entrega del regal. El lliurament es va fer al final de les escales mecàniques que pugen des de les andanes dels trens que venen de Chiba i de Narita. Jo ja tenia controlat tot el recorregut que podria fer el regal i em vaig posar en un lloc estratègic per tenir controlat el recorregut.

L'emoció estava a flor de pell i finalment, sobre les 12 del migdia, dues hores després d'haver arribat a l'estació, vaig veure el meu regal, perfectament ataviat amb un llacet dorat!!!

Va ser un moment somiat des del dia que vaig marxar, cosa que va passar 100 dies abans. Quin regal de Nadal, tot un luxe, el regal havia arribat, la cosa havia canviat, les vacances havien començat!!! (Què us sembla el meu estil Príncipe de Bel-Air????).

El regal va venir en plenitud de facultats, però una mica arrugadet després de venir de tant lluny. Per tant, havia de muntar un dia rodó per intentar evitar haver de tirar massa del regal i haver-lo de carretejar, és a dir, procurar que fos auto mòbil en tot moment, :)

El primer què vam fer va ser anar cap al Hostel. Vaig reservar el mateix hostel que ja havia estat l'altre vegada a Tokyo, el Hostel Sakura a Asakusa, que és baratet i està prou bé. A més, té una cosa molt bona, està només a 2 parades d'Akihabara.

Després d'instalar-nos al Hostel vam sortir a aprofitar les últimes hores del dia, recordeu que a l'hivern a les 5 ja és fosc. Vam anar al temple d'Asakusa, el Senjo-ji, a fer-nos unes foticos de record.

En aquest temple, tenia un assumpte pendent, una fotografia que se m'havia resisitit les dues vegades anteriors que hi havia anat. Haviam què us sembla aquesta vegada?És el drac de l'interior del temple Senjo-ji., amb la seva bola, claru, bola de drac, jejejeje. Del temple no us mostro res perquè seguia tapat per obres. A més, a les altres entrades sobre Tokyo ja us en vaig parlar. Ja s'estava fent de nit, s'acabava el dia de Nadal i vaig intentar fer alguna foto artística, però sense massa èxit. (Recordeu que si cliqueu sobre totes les fotos, se us faran molt més grosses per si les voleu mirar amb més detall).Però sí que us puc mostrar la meva cara de felicitat pel moment que estava visquent!
D'aquí vam anar a Akihabara i vam jugar al Taiko no tatsujin i ens vam fer les primeres fotos Purikura. Cap a les 7 ens vam trobar amb la Neus i l'Oriol. No m'ho creia, m'havia aixecat sol a Nagoya ara estava a Tokyo, sopant okonomiyakis en un resturant d'Asakusa, parlant català acompanyat de tres persones.
Aquí podeu veure sobretot els okonomiyakis, :) Va ser un gran dia, el recordo com si fos ahir, però tampoc puc allargar-me massa, que demà hem d'anar al Tsukiji Market i a veure tonyines tots quatre!! Japalanet en acció, :)

dimarts, 23 de febrer del 2010

Louis Vuitton, la vanalització del luxe

Una de les coses que més sorprèn al Japó és la quantitat de botigues d'articles de luxe que hi ha: Channel, Gucci, Hermes, Prada... Qualsevol ciutat una mica gran té les seves botigues de luxe, però no només centre comercials tipus El Corte Inglés, sino botigues pròpies enormes només dedicada a una marca.

Us proposo que quan aneu per Passeig de Gràcia, fixeu-vos en els guiris i principalment en els orientals (ja que no us demanaré pas que identiqueu als japos dels xinos o coreans, encara que es podria) i mireu si porten bosses de botigues perquè han comprat alguna cosa. Jo vaig fer aquest exercici dijous passat, dia que s'acabava el 3GSM Congress i era un no parar d'orientals amb bosses Chanel. I per què?, doncs fàcil, perquè ho tenen més barat gràcies al Duty Free i, a més, el ien està molt fort en comparació amb l'Euro.

Però d'entre totes en destaca una molt més que d'altres és Louis Vuitton. Hi ha certa devoció per aquesta marca al Japó, tant per les dones, o devoció seria una paraula que es quedaria curta i m'inclinaria per histèria, però també pels homes.

Al Japó és impossible trobar (o potser molt molt molt difícl, dir impossible és molt fort) còpies pirates de roba, cinturons o ulleres, cosa que aquí trobem cada dos per tres. Allà, si algú porta quelcom de marca, és que ho és de veritat. Així que m'he fet un fart de veure bosses i carteres Louis Vuitton. A part que les tingui aburrides i no trobar-li cap encant, evidentment jo no sóc pas el seu target, és admirable la quantitat de clients que tenen.

Si una de les premises del luxe és l'exclusivitat provocada pel preu, aquesta exclusivitat es trenca al Japó. Molta, moltíssima gent té alguna peça LV, o més d'una. A més, s'ha creat un mercat de segona mà de peces de luxe enorme. A la zona d'Osu hi havia vàries tendes dedicades exclusivament a peces de segona mà de luxe: rellotges, joieria i complementes. Tal com són els japonesos de cuidadosos amb les coses, us podeu imaginar que aquestes peces estan en un bon estat molt molt interessant.

I perquè us feu una idea del què us estic parlant, durant el temps que vaig estar a Nagoya, vaig estar fotografiant les diferents tendes LV que hi ha a la zona entre Sakae i Nagoya Central Station, és a dir, una zona de 4 parades de metro. Desconec si n'hi ha més fora d'aquest entorn, però no m'estranyaria pas.

Aquest és el LV de dues plantes que hi ha en l'edifici Midland. En la cuarta planta d'aquest edifici hi ha el cinema que vaig anar.
Aquest és l'exterior d'aquest LV, brutal oi???Davant del Midland hi ha una altra botiga LV, com si aquesta ja no fos prou grossa!
Aquest és el LV que hi ha en el centre comercial Mitsukoshi. La planta baixa és on hi ha el LV. També és petiteta!!
A l'altra banda de la mançana trobem aquesta botiga. Això és el centre de Sakae, la zona més comercial de Nagoya. Em recorda moltíssim a la botiga Apple de la cinquena avinguda de Nova York, però encara amb més presència i enormament gran!!!
A part d'aquestes botigues temàtiques, cal pensar que productes LV els podeu trobar en moltes altres galeries i botigues. Ahhh, i sempre t'atendrà una noia molt mona que t'ensenyarà les peces amb uns impecables guants blancs. Com ho veieu?