diumenge, 5 de setembre del 2010

El Doraemon, un gas còsmic, però de veritat

Odaiba, una illa artificial de la Badia de Tokyo hi ha un museu tot interessant, el Miraikan, un museu de ciència i tecnologia possiblement encarat al públic més infantil i escolar, però que ha de ser prou interessant i didàctic.Com tot museu interessant disposa d’exposicions temporals i la que us presento avui no té pèrdua. Som-hi, tots a cantar: som els nens de la terra, ajunten les mans per aconseguir un món de bla bla bla. Dots de compositor??? No pas, és la lletra del Doraemon que ara m’ha vingut al cap.L’exposició és temporal, per tant, si no visiteu el Japó abans de finals de setembre, us la perdreu. Tot s’ha de dir que l’entrada és un bon cop de pala pel que és l’exposició, 1.000 iens, però l’oportunitat no es podia deixar escapar.

El que es tractava era de mostrar invents del Doraemon que existeixen de veritat. El que més crida l’atenció poder és el casquet volador. Tot s’ha de dir que és una mica, no gaire més gros, que el que porten el Nobita i la Shizuka, però també fa el fet. Llàstima que crec que no pot volar si hi ha un vent de més de 20 km/h.També hi havia la capa que fa invisible i fa invisible de veritat sempre que miris pel foradet que toca. Té la seva gràcia, llàstima que no tingui massa aplicació pràctica. Pensant una aplicació, doncs pel teatre, perquè no es vegi el personal de suport o a la tele, perquè no enganxin a la maquilladora quan donen l’entrada al telenotícies posant bé el tupé del presentador guaperes de torn.Aquest osset tant bufó és diu Caiwa, i té aquest nom perquè en japonès vol dir conversa. És un osset robot capaç de conversar amb tu, però clar, només cal tenir en compte un petit detall, cal saber japonès, cosa que encara no portem massa bé per conversar ni que sigui un robot. Tot i això, els nens del nostre voltant s’ho passaven teta parlant amb ell.L’exposició no era massa gran, d’aquí la sensació de cara que ens va quedar. Ahhh, i tant important com l’exposició va ser la zona de souvenirs i altres regals de conya, llàstima que tots caríssims.
En quan al museu, dir-vos que sobre les dues del migdia actua l’Asimo, el robot capaç de caminar d’Honda. També hi ha aquesta pantalla de 360 graus.Aquí sota hi havia una exposició d’una sonda que havia anat a la Lluna crec. Era molt petita i no tenia cap encant, però tot i això hi havia com deu persones amb polo de color rosa anunciant l’exposició (que a més era gratis) i uns reporters esperant a l’exterior per fer la típica entrevista sobre què t’ha semblat el que has vist.

A mi em va semblar més interessant el Doraemon, però clar, tampoc vaig entendre massa el perquè d’aquesta segona exposició.

Anar a Odaiba sempre és una aventura. En tenia ganes, ja que durant l’estada a Nagoya no hi havia anat. És una zona principalment lúdica on gaudeixes de força punts d’interès, només començant per agafar la línia Yurikamome. Però bé, això ja us ho explico en una nova entrada, que sinó em faig passat! Fins aviat!

dissabte, 4 de setembre del 2010

Kamome, tren de Business Class de Fukuoka a Nagasaki

Ja sabeu que els trens als Japó no tenen res a veure amb els nostres trens. La Renfe és una línia tercer mundista comparada amb qualsevol de les línies privades del Japó.

Avui l’exemple que us porto és el tren Kamome, que és el nom que rep el tren que uneix Fukuoka i Nagasaki.
En quan l’aspecte exterior, quasi sembla un Shinkansen. En quan a l’interior també, revisors que no paren de donar voltes segellant els bitllets dels passatgers que tenen Reserved Seat, lavabos nets, encantadores noies que van passant el carritu amb menjar i begudes (tots ells fent la convenient reverència als passatgers cada vegada que entren i surten del vagó). Parquet de fusta, portes d’entrada amples, seients de pell i amples, detall del nom del tren a prestatges, safates, seients, etc.

Bé, llàstima que el tren sigui lent i es mogui com una cafetera a punt d’entrar en ebullició, però l’experiència és molt agradable.És molt curiós l'espai que hi ha per deixar el bitllet i així el revisor no t'ha de despertar per mirar si viatges en el lloc correcte. Us ho imagineu per aquí, amb tota la gent que no paga, per tant, intentar fer de revisor per agafar el bitllet i així ja tenir-ne un!! Segueixo pensant que no pagar el bitllet és lleig i a més sabent que el preu que paguem és la meitat del preu real i com arribar de ser de car el tren i el metro al Japó. Sort del JR Pass.
Els turistes que portem el JR Pass tenim dret a un seient reservat, així que les dues hores de viatge es passen plàcides i tranquil·les entre entrada i entrada del blog, contemplació del paisatge i dormideta, :)

dijous, 2 de setembre del 2010

Ser alt al Japó

Aprofito el primer moment que tinc la feina feta i que estic prou despert per poder esriure un xic. Estem sobre un tren que es diu Kamome que porta de Fukuoka a Nagasaki en dues hores. Dues hores per fer 110 kilòmetres potser és una mica massa després de l’experiència del Shinkasen, però veient que estem assentats en uns seients trets de qualsevol Business Class, doncs em dono per satisfet.

Del que vull reflexionar avui és del perquè, estant sentat en un seient de Business Class, el prestatge de sota el vidre de la finestra m’arriba quasi a l’alçada del colze, enlloc de per sobre l’ombro com li arribaria a qualsevol japonès.
Aquesta i més són uns dels problemes que tenim les persones que facin més d’1,75 metres al Japó.

Això no ho recordava pas de l’anterior estada al Japó, però des del moment en què em vaig donar el primer cop al cap, ràpidament he fet memòria.

En aquest moment el meu cap sembla el Massís del Garraf. Per sort, res greu, però porto una mitjana de dos cops de caps al dia. Amb el llum de l’habitació de l’hotel, amb el marc de la porta del lavabo, amb els toldos de les botigues pel carrer o del tren. Són ja innumerables els llocs que han contactat amb la meva testa amb major o menor agressivitat.

A banda d’això, sota les taules normalment posen un petit prestatge interior per deixar-hi la bossa (tant homes com dones porten algun tipus de bossa o maleta), però a mi no em barrufa gaire. Ara són els meus genolls els que maleeixen aquests espais, ja que al assentar-me a taula, els meus genolls contacten violentament contra el canto del prestatge, amb el conseqüent retoc de campanes amb la cassoleta del genoll i petit crit d’exclamació: el repertori ja és variat: uix, ai, merda, cagun la xxxx, òstia un altre cop, seré inútil.... bla bla bla.

Acostumat a casa als mobles d’alçada superior a la normal, de 95 cm cuina i lavabo, i 78 cm les taules, aquí tot és alçada inferior a la normal. Cada vegada que em vull rentar la cara o les dents, doncs la pica està molt i molt baixa, amb el conseqüent mal de ronyons d’estar ajupit.

Ahh, i això no és tot eh!!! No vulgueu anar a comprar roba, màxim talla XL, res d’XXL i res d’un peu superior a un 45, crec que el peu mig volta el 41. Clar ho porto si vull comprar alguna cosa. Esperem no perdre les maletes durant el viatge, o tindré un problema d’un parell de peus!!! Jajaja!

Bé, perdoneu la dissertació, però tenia ganes de dir-ho.

dissabte, 28 d’agost del 2010

Guarniments de Nadal

Ara que estem en plena onada de calor, us porto els típics guarniments de Nadal japonesos que es pengen a les cases.

En tots hi ha aquesta espècia de taronja que no és una taronja, ja que és agre. Es diuen shimekazari. L'objectiu és que purifiqui la casa per l'entrada del nou any. La taronja pretén ser un símbol de la continuitat de la bona salut, i la llagosta un símbol de longevitat. Ara ja sabeu perquè els japonesos són els que viuen més de tot el món.
Una casa amb un shimekazari és una casa que serà pura i no podran entrar dimonis.
Un altre element característic d'aquestes dates és aquestes flors.
Les posen en totes les jardineres públiques i també per les cases. Les vam trobar a un munt de poblacions del Japó.
I aquest és un rellotge que vam veure a Kanazawa.

divendres, 27 d’agost del 2010

De nou al Japó

Doncs avui l'entrada no té cap interès en particular, més que dir que, després de tres dies per Moscú, he arribat al Japó, molt ben acompanyat per cert!!

La sensació és com la d'haver arribat a la meva segona residència. He engegat el mòbil, he activat el JR Pass (quina joia) i ja tem al hostel.

Hem volat amb Aeroflot, i tot el que haguèssim pogut llegir de malament d'aquesta companyia, doncs res de res, tot perfecte. Vols plàcids i els russos no tant antipàtics com podia semblar.

Bé, ja estem a punt de sortir a donar una volta i de començar a gaudir d'aquest país que tanta curiositat em desperta. Per tant, prepareu-vos, queda japalanet i els seus viatges pel Japó per estona!!

dimarts, 24 d’agost del 2010

Un passeig per Kanazawa entre samurais i geishas

Kanazawa no és només una ciutat que visqui d'un jardí. Té altres encants interessants i molt ben cuidats. Per tant, si havíeu pensant que amb un matí al jardí i dinar al museu seria suficient, doncs res més lluny de la realitat.

Kanazawa disposa d'un bus circular pensat per turistes, vaja, un tren amb rodes portat per una japoneseta molt jove en el nostre cas, que et dóna la volta a la ciutat en uns 30 minuts i és un vehicle perfecte per fer les nostres visites. Es diu Loop Bus, jeje, 200 iens el trajecte o 500 l'abonament per un dia (millor agafar l'abonament). Però on anem??? Doncs tenim tres destinacions interessants a fer. Una és el barri dels samurais, l'altre el barri de les geishas, i per un altre moment, la visita al mercat.

Nosaltres començarem pel barri dels samurais. La zona es diu Nagamachi. Aquí és on vivien els samurais i té un estil molt peculiar, amb canals pels carrers, murs de palla, carrers estrets. En aquesta zona és on vaig trobar aquest vàter públic.

Una de les principals atraccions de la zona és una casa samurai, que es diu Nomura, però nosaltres amb la caminata pels carrers en vam tenir més que suficient. Feia solet, s'estava bé passejant i només deixant còrrer la imaginació en forma de samurai (o saltxitxa peleona) corrent sigilosament (o patosament) pels carrers per tal d'adentrar-se en una vivenda per ... (coi, participeu una mica amb la vostra imaginació, no voldreu que us ho doni tot fet, oi???).

Allà on hi ha havia una porta oberta, nosaltres cap a dins. Com que tot està en un perfecte japonès, era una mica difícil situar-se, per tant, no us puc explicar molt detallament on estàvem fent les fotos. A la mínima que marxava el Sòl, feia fred, i anàvem una mica per feina. A aquest barri hi vam arribar a peu des del museu. Però, per arribar a la següent parada, cal agafar el bus. Ara anem al barri de les geishes, el Higashi Gaya district. Aquesta zona està formava per un pocs carrers on, durant el segle XIX, es van instal·lar cases de té, lloc de treball de les gesihes per divertir als seus adinerats clients. El carrer de Higashi conserva tot el seu encant de l'època i hi ha vàries coses a fer. Hi ha força tenderetes on comprar souvenirs diferents i tenen el seu encant ja que són coses d'artesania de la zona. També interessant és entrar a botiga que es diu Sakuda, especialitzada en la venta de pa d'or. Pa d'or???? Quin flipe no??? Però què és?? Doncs ostres, penseu una mica, és pa amb or, ho diu el propi nom.

Jeje, costa de creure oi? Doncs bé és el típic fil o paper d'or que hem vist en tantes figueretes o pongos, però que aquí també el fan servir per recobrir pastissets i altres dolços. La gràcia de la botiga és que te'l deixen tastar i també comprar eh!! El vaig probar recobrint un pastís de té verd i la sensació va ser ben estranya. No em va acabar de convèncer, però puc dir que he menjat or!!! Qué animal!! ahh, diuen que va bé pel reuma!

La botiga es troba pujant pel carrer de la foto, a l'esquerra quasi a dalt de tot.

També hi ha un parell de cases de té a visitar. La més famosa és Shima, que és la de la llanterna al costat esquerra. N'hi ha una altra que es diu Kaikaro davant mateix, però que no vam visitar.

La visita és fa sense guia i la casa és prou gran. Per veure-la us aconsello haver vist memòries d'una geisha, perquè us sigui més fàcil saber com funcionava. Et donen un full en anglès per saber on estàs en tot moment. Si teniu la sort de ferla visita sols, podreu treure unes bones fotos amb una decoració totalment de l'època, ja que hi ha tots els complements que feien servir aquestes dones. La cuina.La sala on escalfaven el té.

Ja s'estava fent de nit i vam aprofitar per fer l'últim exercici d'imaginació, intenteu posar uns senyors japonesos amb els seus carruatges i unes quantes gesihes amb el kimono passejant per aquest carrer, :), ben envolicades amb pells per evitar el fred que la presència de la neu entreveu.
Espero que us hagi agradat la visita per aquests barris. Nosaltres tornem a l'estació, on tenim l'hotel (l'Ana Crown), que està prou bé, i demà més, demà cap al mercat!

dissabte, 21 d’agost del 2010

Anem al cole!!! però fa fred

Buscant entre les fotos de Kanazawa he trobat aquell parell de fotografies i m'he dit a mi mateix, no em puc deixar de penjar-les i ja veureu perquè.

Jo anava a un cole on es portava uniforme, molt lleig per cert, pantalons grisos de no sé quin material que picaven, sobretot quan eren nous, camisa blava, jersei de picu marró i el millor de tot, mitjons blancs i sabates (bé, el mitjons eren blancs el primer dia, que les sabates descolorien i deixaven els mitjons multicolori).

Bé, amb el temps vaig apreciar el fet que mai havia de pensar què posar-me, només havia de triar entre uniforme o el xandall. També em va significar una compra desesperada de roba al canviar cap a l'institut, ja que allà no es portava uniforme i tota la meva roba cabia en una caixa dels xinos qualsevol (vaja, la que m'anava bé clar!, no em posaré a apilar la roba de quan era més petit).

Bé, doncs fixeu-vos en aquest matxote japonès tornant de classe. Va totalment equipat.
Paraigua i botes per la pluja (a Kanazawa plou dia si i dia no, per tant, tens el 50% de possibilitats que plogui, conclusió, el paraigua forma part de l'uniforme). Ei, que també porta mitjons blancs, uns bon guants, que fa un fred considerable i tot ell de color blau. Ahhh, i perquè tots els nens de coles japonesos porten una gorra o casc de color groc; imagino jo perquè sigui fàcil de trobar-los, no sé, pura suposició.

Doncs tots van així, i fixeu-vos en la maleta d'anar a classe.
Aquest nen ja és gran, va al cole sol, els avis ja li han regalat la maleta d'anar al cole (que ja sabeu que val una pasta llarga, uns 300€) i la mare deu estar satisfeta, conjunta tot, és un crack tu!!! Us hagués agradat anar així al cole.

PD: No crec que faci fer cap comentari de les bermudes en un poble on està tot nevat, ho fan perquè els nens no porten les famoses genolleres que tots portaven als pantalons un cop ja havíem fet el primer forat. Aquí prefereixen que es casquin els genolls, jeje!! Suposo que així aniran menys per terra