dimarts, 3 d’agost del 2010

Com firmen els japonesos???

Els japonesos tenen un forma ben curiosa de signar. No ho fan com nosaltres, sinó amb un segell a l'estil venta al comptat o Pagat, vaja, els típics segells de goma.

Per tant, més que sorpendre's a nosaltres, el problema el tenen ells quan hem de signar alguna cosa. Moltes vegades m'he trobat que em demanen que posi el meu nom al lloc reservat per a la signatura, com si la signatura no fos important.

Ben pensat, tenen raó, no deixa de ser un gargot, tot i que hi ha especialistes que són capaços de saber coses de la nostra personalitat, cosa que pot ser però que són de les que no van amb mi.

És més, és fàcilment copiable, vaja, qui no ho hagi fet mai, que ho digui i no me'l creuré pas.

I pensant-ho, també podria ser fàcilment copiable la signatura japoneses, ja que és un segell que es compra en botigues com aquesta.
Pozi, ho podria ser, però no tothom va pel món amb 70 segells a la butxaca. A més, en tenen dos, el d'ús diari i el de grans ocasions, per signar aquelles coses que duren, com podria ser hipoteques o matrimonis (vaja, que més que durin, que es fan per durar, el que passi després ja no és cosa que ens hagi d'importar ara mateix). Ahh, i es diuen inkan. L'oficial, només es pot obtenir a l'Ajuntament crec.

Vaja, pros i contres de les maneres de fer japoneses vs les nostres que són curioses de saber. Per tant, si algun dia un japonès us firma una cosa amb un segell, no el prengueu per boig, snob o quelcom similar, és la seva manera de fer, molt tradicional ella!

Hiroshima, la capital mundial de la pau (II)

A l'altra banda del Parc de la Pau, trobem el Pavelló de Foment de la Indústria. Era l'únic edifici de fet amb ciment de la zona i per aquest motiu va mig resistir la bomba.
La cúpula era de bronze i es va fondre immediatament a causa de l'explosió. Al 1996, l'edifici va ser declarat patrimoni la Unesco i és el símbol més famós de la ciutat.

La bomba pràcticament va explotar a sobre d'aquest Pavelló. Totes les persones que hi havien en el seu interior, van morir.
Al voltant de l'edifici, se'ns va acostar una dona perfectament vestida amb el seu kimono. Era dilluns i es pregunta en anglès si som americans. Li diem que no, que espanyols, vaja, catalans. Ens diu que si parlem anglès, perquè ella s'ofereix com a free guide per explicar-nos més sobre la bomba, ja que s'ha trobat amb altres espanyols que no el parlen.

A mi, com que m'encanten aquestes coses, em deixo portar per aquesta senyora i ens explica coses que ja havíem vist al museu, però també ens porta a un carrer de darrera, on hi ha un petit cementiri. Allà ens diuen que moltes de les pedres van patir la bomba i ens diu que la toquem per constatar la rugositat i el color de la pedra cremada per la bomba.
Molt a prop, trobem una persona que comença parlar i ens hi porta. És un descendent directe dels habitants d'Hiroshima de la bomba. La seva mare era a la ciutat quan va explotar i ell estava dins el seu ventre. Per tant, avui té 65 anys. Ens explica que en queden pocs. Com a tal, té un carnet que ho acredita i que té molts avantatges fiscals, és més, reben una ajuda directa del govern i sanitat gratis (els japonesos han de pagar el 30% de la factura, per regla general).

Però, també ens explica que això li ha estat un gran problema. Els han estigmatitzat, per por de contraure malalties, són un col·lectiu marginal i la gent no s'hi vol relacionar. Molts, fins i tot, han marxat i no han volgut tramitar el carnet.
Aquí el teniu ensenyant-nos el carnet, prova que el dany causat és molt més gran que el propi que va generar la bomba Little Boy, llençada pel bombarder Enola Gay, aquest fatídic 6 d'agost de 1945. Vaja, va ser un dia on vam veure moltes coses que ens van agradar i moltes que no, però sobretot ens va fer pensar sobre la condició humana.

Actualment, Hiroshima és una ciutat molt moderna, marcada pel passat, d'un milió dos-cents mil habitants, dinàmica i moderna on, per moments, sembla que no hagués passat el que acabem de veure fa només 65 anys (fet que des de tot el moviment anti armes nuclears s'intenta que no s'oblidi!).

diumenge, 1 d’agost del 2010

Hiroshima, la capital mundial de la pau (I)

Després de dos dies i mig a Kyoto, que se'ns van fer curts perquè ens vam deixar coses per veure, anirem cap a una ciutat tràgicament famosa: Hiroshima.

La ciutat es troba al sud de l'illa de Honshu i és la parada més llunyana de qualsevol viatge de 15 dies al Japó, ja que es troba a 900 km de Tokyo, però que només representen poc més de 4 hores amb Shinkansen, però des de Kyoto ja només son 1 hora i 3/4.

Hiroshima té dos reclams, un que és ben obvi, tot el que envolta el llançament, el 6 d'agost de 1945 de la primera bomba atòmica i, el segon, d'una bellesa extrema, com és l'illa de Miyajima.

Pel que la al primer, la història és colpidora, tràgica i molt representativa de fins a on pot arribar l'espècie humana en la seva capacitat destructora.

Anar a Hiroshima suposa visitar l'Hiroshima Peace Memorial Museum, que es troba molt a prop del Pavelló de Foment de la Indústria, l'edifici símbol de la destrucció de la bomba atòmica.

La visita al museu és de les que et fa caure la cara de vergonya. Comença amb un detall de tot el procés de llançament de la bomba. La bomba va ser llençada a les 8:15 del matí sobre Hiroshima, un emplaçament triat pel seu port i magatzems nuclears, que no havia estat atacat durant els atacs aliats anteriors.
La bomba va explotar 600 metres abans de tocar a terra.
En qüestió d'un segon la temperatura va pujar fins a més d'un milió de graus, creant una bola de foc que va destruir tot el que hi havia a 3 km de diàmetre; totes les cases eren de fusta. Va matar 75.000 persones i es creu que han mort la mateixa quantitat de persones posteriorment a conseqüència de les seqüeles.
El museu també té peces de la destrucció, els efectes sobre les persones, una maqueta de la ciutat abans i després de l'explosió, el poder de la bomba atòmica i un recull de totes les cartes que els diferents alcaldes d'Hiroshima envien als governs que estan fent assajos nuclears per recordar-los la capacitat destructora que té.
Vaja, és dur, però l'exposició té molt de tacte en no ser massa sensacionalista. per mi visita obligada per conèixer la història moderna actual.

Avui, en la zona on hi ha l'hipocentre de la detonació, hi ha el Memorial Park, on a part del museu, trobem la flama de la pau, la qual s'apagarà quan es destrueixi l'última arma nuclear de la terra.
També hi trobarem el Monument Coreà Commemoratiu de la Bomba Atòmica, ja que un 10% de les víctimes eren coreans que estaven obligats a treballar. (En aquell moment Corea era un protectorat japonès i molta població era obligada a treballar pel govern japonès).

Per últim, i una de les històries que s'expliquen al museu, trobarem el Monument Infantil de la Pau, inspirat en Sadako Sasaki. Sadako era una noia japonesa d'Hiroshima que es trobava a uns 2 km del centre de l'explosió. En aquell moment tenia 2 anys.

A l'edat 11 va contraure leucèmia, conseqüència dels terribles efectes devastadors de la black rain que es va produir després d'explotar la bomba. Va ser ingressada a l'hospital i es va proposar fer 1000 grullas, no sé la traducció en català (crane en anglès), ja que són el símbol de la longevitat i la felicitat. Es creia que si ho aconseguia, es recuperaria. Malauradament, va morir quan en portava 644. Els seus companys de classe van acabar de fer la resta i avui dia és una tradició que molts col·legis encara fan. Envien els seus treballs a aquest memorial, on són emmagatzemats.
Cal mantenir aquest record ben present perquè no oblidem del que som capaços de fer.

Un cop visitat el museu, ens desplaçarem cap el Pavelló de Foment de la Indústria, on ens trobarem alguna sorpresa, i acabarem el nostre matí intens històric per Hiroshima.

divendres, 30 de juliol del 2010

Ginkakuji, Nishiki i el centre de Kyoto

Ens queda un temple de visita quasi obligada a Kyoto, n'hem vist ja molts: Sanjusangendo, Kyomizudera, Kinkakuji, Ryoanji i d'altres que us he anat presentant en les diverses entrades sobre Kyoto.

Avui us presento l'últim, un que és difícil d'ubicar en cap excursió, ja que queda una mica lluny cap al nord est de Kyoto i no té altres punts d'interès específics al seu voltant. Tot i això, si aneu a Kyoto és difícil no passar-s'hi.

El temple va ser construït per un Shogun el 1482 com una casa de camp a les afores de la ciutat. Si us fixeu en el nom Ginkakuji, s'assembla molt a Kinkakuji, només canvia la inicial. Si el kinkakuji és el temple d'or, ja us podeu anar imaginant que aquest és el temple de plata.

En aquest cas, va ser el propi Shogun qui el volia recobrir de plata, però aquesta operació mai es va arribar a realitzar. Per tant, tot i dir-se temple de plata, la plata no la veureu per enlloc.
Però, un cop us acabo de destrossar les vostres expectatives, parlem del temple en sí. El temple és petitó i un cop s'entra al jardí, veiem un jardí de pedra perfectament arreglat, amb uns cons
La impressió que dóna aquest jardí de pedra és insòlita, no ho havia vist en cap altra lloc i l'impacte és prou elevat.

Després de seguir el camí veiem el temple al nostra davant. En el moment que hi vam anar, estaven finalitzant les obres de manteniment que l'havien tingut mig tapat durant uns anys. Ara crec que ja han finalitzat les obres i torna a ser possible veure'l tot. Això sí, no s'hi pot entrar.

Posteriorment, el camí puja per una muntanya i les vistes de Kyoto són també molt especials, amb el temple als nostres peus.
A partir d'aquí, de nou tornarem a passar per davant i és el moment de fer-se les fotos de rigor.
Del temple, es pot tornar caminant cap al centre de Kyoto. Està una mica lluny i es passa per llocs poc interessants. L'altre opció es agafar un bus. D'aquí ens vam dirigir al mercat més famós de Kyoto, el Nishiki.
Aquest mercat és molt famós per la quantitat de menjars exòtics i diferents que s'hi poden trobar i degustar.
Nosaltres hi vam arribar cap a les cinc i moltes parades ja estaven tancades, però tot i així vam poder veure coses prou rares i provar alguna cosa que era impossible saber què era. Per tant, si el voleu veure en el seu màxim esplendor de gent i menjar, a primera hora del matí és el moment ideal.

Per arribar al mercat, es passa pel carrer Pontocho que ja coneixeu d'una altra entrada. Aquest cop un presento la vista de les cases del carrer a l'altra costat, que precisament donen al riu.
A part del mercat, hi ha dues galeries comercials en a prop, Teramachi i Shinkyogoku.
Bé, i què són? Doncs són dos carrers molt llargs, coberts, plens d'establiments comercials on trobareu de tot. És un lloc ideal per passar-hi l'estona, per passejar a munt i avall i per trobar frikades. Als qui us agradi bola de drac, hi havia una botiga amb tots de personatges de la sèrie molt i molt aconseguits.
A la meitat del carrers, trobareu un establiment que es diu Kyoto Olympic i on hi ha un avió a l'entrada. Aquí és un lloc on trobareu moltes noies principals fent-se fotos en els photomatons japos, els Purikura; tota una experiència.
Per aquesta zona, també hi ha un Loft i altres establiments on perdre's una bona estona. En aquesta zona és on hi ha també una botiga dedicada a xuminades per enganxar al mòbil. Jo no vaig ser menys i vaig comprar la meva. Aquí en teniu un exemple.
Però Kyoto no acaba aquí. Encara té molt per veure, i properament us presentaré altres llocs i temples a visitar, per exemple Fushimi Inari.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Japó i la pena de mort

Avui he trobat una notícia que m'ha impactat: Japó aplica la pena de mort després d'un any sense aplicar-la a cap condemnat.

Que un estat apliqui aquest tipus de pena, per mi, és una mala notícia i que Japó, un país tant cívic i educat en tantes coses, ens mostra una més de les seves incoherències des del nostra punt de vista. Una societat on té l'honor en un punt tant elevat de l'escala de valors i un índex de delinqüència baix, podria semblar que no seria necessari l'aplicació d'aquest tipus de pena. No obstant això, diu la notícia que prop del 80% de la societat hi està a favor en casos de delictes de sang.

No cal oblidar que és un país molt tradicional i conservador i hi pot tenir perfectament cabuda en el seu pensament la pena de mort per a casos excepcionals. Per mi, és una pena sense sentit, que només té un ànim de venjança i s'ha demostrat que la seva aplicació no redueix els índexs de criminalitat.

El que està clar que, el que podria un canvi polític després de 50 anys de govern conservador, en aquest àmbit, no s'ha evolucionat.

dilluns, 26 de juliol del 2010

La zona nord: el Kinkakuji i el Ryoanji

Després de molts molts dies sense escriure (fer obres té aquestes coses, però ara ja puc dir que tinc un washlet japonès instal·lat a casa!) seguiré on em vaig quedar. Ei, que m'haig de donar pressa, que en menys d'un mes estarem agafant un vol cap a Japó per tercera vegada! No n'hem tingut prou, repetim!!!

Bé, seguint des de l'última entrada, ens situem a Kyoto de nou. Recordeu que és ple hivern, fa fred i hi ha un ambient molt festiu. En aquesta entrada ja us vaig parlar del nord de Kyoto, però avui és dia de tornar-hi. És interessant comparar el mateix paisatge en dos períodes de l'any diferents, com són la tardor i l'hivern.

Anar a Kyoto vol dir visitar el Kinkakuji, possiblement el temple més famós del Japó i que segur que heu vist en multitud de fotografies (jo el tinc de fons de pantalla, jejeje). Aquesta és la foto que ja us vaig presentar en l'altra entrada. Hi podeu constatar com molts arbres han quedat com el julivert, sense cap fulla i el cap pelat. Però vaja, no em negareu que el temple té quelcom que el fa únic.
Aquesta vegada us introduiré, tirant de guia de viatges, el temple. Va ser construït el 1397 per un Shogun i va ser el seu fill qui el va convertir en temple.
Un monjo el va cremar el 1950, però va ser reconstruït cinc anys més tard i va ser quan se'l va recobrir d'or. I perquè, doncs ni idea!!
Tot i que sembli que no hi ha ningú, està ple de gent i és un bon moment per portar els colzes ben afilats per trobar un bon lloc per fer-vos la foto i per seleccionar qui us farà la foto a vosaltres!!! (això és molt important!!!!).
Un cop us aneu apropant al temple, hi ha una caseta al costat on hi ha fotos del seu interior.
L'interior no es pot visitar. Però aquí no s'acaba la visita. S'acaba donant un vol per darrera. El paisatge és bonic, hi ha una zona per fer la cerimònia del té i per menjar alguna cosa.
També tindreu botiguetes de souvenirs, això n'hi ha a tot arreu. Nosaltres vam fer una petita contribució i vam comprar una espelmeta en aquests expenedors.
La vam encendre i vam pregar ser molt feliços i per la pau en el món, com no pot ser d'una altra manera.
D'aquí, caminant de 15 a 20 minuts (diu la guia que 30 minuts, però són menys segur), s'arriba a un altre temple de visitar quasi obligada, el Ryoanji.
Bé, aquí cal caminar una miqueta. Aquest és el plànol del temple. Quan hi vam anar l'edifici principal estava en obres, però crec que ja han finalitzat. No obstant això, el més important de visitar és el jardí zen que té el temple principal, és a dir, quinze pedrotes en una esplanada de pedretes perfectament alineades. El jardí està en l'edifici més gran en el centre-nord del plànol.
Quès us transmet aquest jardí a vosaltres. A mi pau i harmonia.
El temple va ser fundat el 1450. Però com podeu veure, els 500 iens de l'entrada no és només per veure pedrotes. Hi ha un jardí preciós a l'entrada, però hi planten massa julivert i a l'hivern molts arbres no tenen cap fulla!
Com diu la guia, la millor època per anar-hi és la tardor, per la gran tonalitat de colors que s'hi poden veure. De totes maneres, és bonic de veure sempre!!

Fer aquestes dues visites representen mig dia, per varis motius. Per la gran gent que hi ha, perquè estan al nord i lluny de tot, per la caminada entre temple i temple i perquè per tornar a baixar perds una bona estona. Per tant, seleccioneu bé el moment d'anar-hi i penseu que a les 5 PM tot està tancat!!

Jo us proposo anar-hi de bon matí i d'aquí cap al temple de plata, cap a Ginkakuji.

dimecres, 26 de maig del 2010

De ruta per l'est de Kyoto seguint la Lonely Planet: Gion

Amb l'última entrada, potser, em vaig passar una miqueta amb el text i era una mica massa llarg. Avui intentaré fer una cosa més breu. I començaré al temple de Yasaka ,ensenyant-vos l'estructura posada a l'efecte per tal que la gent hi tires les seves ofrenes en forma de monedes. Totes aquests coses que veieu al terra són monedes!!!! Algun voluntari a comptar-les??
El nostre camí va continuar fins trobar-nos el temple Chionin. Aquesta immensa porta és visible des de la plaça que hi ha al davant; està a l'altra banda de l'arbre del parc que vam veure en l'última entrada. És immensa, tant que és la porta de fusta més gran del Japó i data de principis del 1600. És el temple principal d'una part dels budistes japonesos, que s'anomenen Jodo (potser és que són una mica tocaperes donat el nom que tenen, :) Accedir al temple és gratis, però no als jardins. Nosaltres ja estàvem totalment fregits, així que vam passar de visites i vam seguir endevant.
Vam passar per davant del temple Shonerin, al qual no li vam dedicar ni un segon a saber com se deia fins que ja vam arribar al final del nostre recorregut. El recorregut acaba amb una forta baixada, que pels que van en direcció contrària, és una forta pujada, evident oi?? Doncs aquí tenim aquest pobre intentant-se guanyar la vida. Una mica durete!! Quasi va paral·lel al terra. Ha de costar força!!! Vinga nanu, que ja ho tens!!!! Un últim esforç!!!!Estàvem davant d'un carrer molt ampla i al fons es veia aquest impressionant Tori. L'objectiu era anar cap a la zona de Gion i veure, segons la Lonely, uns dels carrers més bonics d'Asia. És el carrer per on hi ha el canal Shirakawa. Bé, doncs te'l pinta tant bonic la guia que, sent hivern i sent l'expectativa tant alta, no va acomplir les expectatives tant altes creades. Ves quina cosa oi???

Són tot de cases tradicionals, i a un dels costats hi ha un canal, cosa que fa que, per accedir a les cases que hi ha, s'hagi de fer servir un petit pont, cosa que dóna al carrer un aspecte molt peculiar. Hi ha tot de restaurants amb vista al canal, llocs molt romàntics però de clatellada trapera. Així que avisats quedeu!!!Que no complís les expectatives no vol dir que no sigui bonic, que ho és molt. I amb els arbitres plens de fulles ho ha de ser molt i molt més. Ideal per anar-hi a la tardor!!!Aquesta era l'entrada del carrer. És el carrer de l'esquerra per si algú no ho havia pillat.
I bé, com veieu, les carretes són una cosa força normal: aquí en teniu un altre. Cal dir que no ens vam saber orientar massa bé per Gion. Vam recórrer Pontocho, però ja teníem un humor de perrus i no en tinc cap més imatge gràfica destacable d'aquest dia. Per avui, acabar només amb una petita floristeria on tot estava tant ben col·loctat que semblava un museu.
I encara que no ho sembli, Kyoto dóna per molt i molt més, només estem fent l'est, i encara no hem visitat el Ginkakuji. Buff, que difícil és organitzar un viatge per veure-ho tot. Doncs saps què, que cal tornar-hi, amb una vegada no n'hi ha prou.