dijous, 14 de gener del 2010
Women only car a Osaka
Els vagons de dones no són només cosa de Nagoya. A Tokyo i imagino que d'altres grans ciutats ho tenen. Avui us puc mostrar el cartell que hi ha al terra que assenyala que estàs a punt d'entrar en el vagó reservat per dones en certes hores del dia.
dimecres, 13 de gener del 2010
Concentració de motos a Asuke Korankei
El mateix que vam anar a Asuke Korankei, un cop acabat el camí de la muntanyeta vam veure el final del camí una esplanada i un bar. El curiós del tema era la quantitat de motos que hi havia. Calculo més de 50 i li vaig dir al Yutaka, let’s to see it.
Carai tu, si que hi havia motos, la majoria d’elles tunejades, però tenien alguna cosa d’especial. No eren motos qualsevol, eren minimotos. No eren pas pocket bikes, són motos de mides reduïdes, vaja, que no estan fetes pas per mi. Tot és més petit, la roda, el xassís, el manillar, el tub d’escapament.
Tot semblava una sortida programada per fer unes corbetes després d’haver pres un esmorzar calentó en el bar. Creieu que han fet un ou ferrat amb pa amb tomàquet o unes seques amb botifarra? Sí sí, jo també ho crec, :).
És que no arriben ni a l’alçada dels malucs!! Us agraden???
Aquí ja estan llestos per marxar. Aquí la gent no té manies i deixen el casco posat al manillar sense cap mesura de protecció, vaja no sé si alguna vegada s’han trobat sense casco, però ja m’agradaria no havia de patir per tot el que portes a la moto i menys per el casco.
Aquí teniu un vídeo que vaig gravar per copsar el soroll de les motos. Pel petites que són peten de la hòstia i veient-les arrancar no semblaven pas minimotos. A part, hi havia algun japo que tava entradet en kilos, cosa rara, i la moto tirava que pim pam!!!Per acabar i pels que l’heu vist al darrera de tantes motos i pels qui no, un Honda NSX que sembla haver estat tret del GT.
dimarts, 12 de gener del 2010
Asuke Korankei, petit poblet de tardor
A prop d'una hora amb cotxe tenim un dels llocs més típics per la gent de Nagoya per anar a veure els colors de la tardor. És un poblet molt petit. I la gran atracció del lloc és una petita montanyeta plena d'arbres que il·luminen durant tots els dies del mes de novembre donant un caliu especial i fent córrer la imaginació dels turistes que hi arriben.
Aquesta vegada hi vaig anar amb en Yutaka (que no Yukata, que és un kimono d'anar per casa), que com podeu veure i intuir és japonès. Em va portar amb el seu cotxe, un Subraru Regacy, vaja, per ell és Regacy, per la resta del món és Legacy. Els japos tenen molts problemes per diferenciar R i L, ja que no tenen L i la R és sorda i a mig camí entre la R i la L.
Aprofitant aquesta escursió vam fer un sortida doble, primer Asuke Korankei i després Inuyama. Ara em centraré amb Asuke Korankei.
Aquest és el pont de l'entrada a la montanyeta. Ara heu d'imaginar-vos aquesta part plena de fulles de colors càlids, a mitja tarda i il·luminat. A què és preciós??????
Aquí podeu veure com la majoria de fulles ja havien caigut. Era sis de desembre. Ja havíem fet tard per veure la muntanyeta il·luminada però no per donar una volta curiosa. Era diumenge i hi havia prous japos per entendre que és un lloc ben turístic pels japos, no hi havia pas gaires guiris, per no dir quasi cap.
Com m'agraden aquests colors japonesos. Aquí en teniu una nova mostra doble. Vam tenir la sort que algun arbre encara aguantava les fulles. 
No obstant, la majoria de fulles ja estaven per terra, deixant una estampa novament d'alfombra de fulles. 
La muntanya deu tenir algun component sagrat. Hi havia algunes tombes i un temple, a part d'aquesta pedra gegant. Jo no puc fer el que fa el Yutaka d'obrir les mans de cuquilles...
Aquesta és l'entrada del temple. 
El temple en sí no té res d'espectacular, però això no ho vaig saber fins que no hi vam arribar, :).
Aquí la mostra que es tractava d'un temple budista. 
Aquest pontet ens marcava el final del camí. Va ser una excurioneta ràpida. Amb un parell d'hores havíem aparcat el cotxe, pagant és clar (hi havia tres avis que et cobraven 300 iens per deixar el cotxe en una esplanada i això passa a tot arreu), trobat l'ajuntament, trobava la muntanyeta i feta l'excursió. 
L'últim que vam fer va ser menjar una miqueta. Jo vaig aprofitar per tastar un mochi cassolà amb pal, que feien allà mateix. La veritat és que no em va agradar gaire tot i que tenia bona pinta. 
Això de compartir un dia amb un japo va ser curiós i diferent, però va està molt bé. Són bona gent. Si dones, reps i com que jo l'havia invitat a venir a jugar cartes a la meva habitació, no va tenir cap complexe a invitar-me. No té un anglès molt reixit, però suposo que molt millor que la mitja japonesa! I d'aquí cap a Inuyama, però això ja serà motiu d'una nova entrada.
Aprofitant aquesta escursió vam fer un sortida doble, primer Asuke Korankei i després Inuyama. Ara em centraré amb Asuke Korankei.
Aquest és el pont de l'entrada a la montanyeta. Ara heu d'imaginar-vos aquesta part plena de fulles de colors càlids, a mitja tarda i il·luminat. A què és preciós??????
Aquí podeu veure com la majoria de fulles ja havien caigut. Era sis de desembre. Ja havíem fet tard per veure la muntanyeta il·luminada però no per donar una volta curiosa. Era diumenge i hi havia prous japos per entendre que és un lloc ben turístic pels japos, no hi havia pas gaires guiris, per no dir quasi cap.
Com m'agraden aquests colors japonesos. Aquí en teniu una nova mostra doble. Vam tenir la sort que algun arbre encara aguantava les fulles. 
No obstant, la majoria de fulles ja estaven per terra, deixant una estampa novament d'alfombra de fulles. 
La muntanya deu tenir algun component sagrat. Hi havia algunes tombes i un temple, a part d'aquesta pedra gegant. Jo no puc fer el que fa el Yutaka d'obrir les mans de cuquilles...
Aquesta és l'entrada del temple. 
El temple en sí no té res d'espectacular, però això no ho vaig saber fins que no hi vam arribar, :).
Aquí la mostra que es tractava d'un temple budista. 
Aquest pontet ens marcava el final del camí. Va ser una excurioneta ràpida. Amb un parell d'hores havíem aparcat el cotxe, pagant és clar (hi havia tres avis que et cobraven 300 iens per deixar el cotxe en una esplanada i això passa a tot arreu), trobat l'ajuntament, trobava la muntanyeta i feta l'excursió. 
L'últim que vam fer va ser menjar una miqueta. Jo vaig aprofitar per tastar un mochi cassolà amb pal, que feien allà mateix. La veritat és que no em va agradar gaire tot i que tenia bona pinta. 
Això de compartir un dia amb un japo va ser curiós i diferent, però va està molt bé. Són bona gent. Si dones, reps i com que jo l'havia invitat a venir a jugar cartes a la meva habitació, no va tenir cap complexe a invitar-me. No té un anglès molt reixit, però suposo que molt millor que la mitja japonesa! I d'aquí cap a Inuyama, però això ja serà motiu d'una nova entrada. dilluns, 11 de gener del 2010
Women only car
A la línia Higashiyama, la groga del metro de Nagoya tenen vagons només per dones entre setmana. S'ha d'anar al loro, que jo quasi un dia hi entro sense voler!!! Curiós les coses que han de fer al Japó, però si veieu els metros a les hores punta, van com veritables sardines. Entenc que hagin arribat a aquesta determinació per evitar tocaments indesitjats. Ha de ser molt desagradable que et passi alguna cosa d'aquestes. 
Toyota Museum
Després d'anar a visitar la fàbrica de la Toyota, em faltaba anar a visitar el museu propi de la Toyota. Per fer-ho, vaig haver de prop d'una hora de trajecte amb metro en un dia plujós. A l'estació de Fujigaoka vaig fer transbordo en un tren molt especial, el Linimo.
Sembla que és un tren magnètic que levita, però si us mireu l'enllaç que us he posat, veure que ha tingut certs problemes. Va ser posat en marxa al 2005. La línia fa 9 km i cada km a costat 100 milions de dòllars. Els vagons són més cars que el d'un tren normal i quan porta sobre pes o hi ha molt de vent no funciona.
Tot i així, va ser una passada, anar amb un tren que quasi no fa soroll. Aquest és el seu interior. A mi em va agradar molt.
I des de la parada de Geidai-dori hi ha uns 500 metres fins arribar a l'entrada. L'edifici és aquest.
Són dos edificis i tenen 3 plantes cadascun. La col·lecció de cotxes és considerable i et pots fer una dia general de l'evolució del cotxe al Japó. Cal dir que ells van començar més tard a fabricar cotxes que a Europa o Amèrica. Els primers Toyota són de finals dels anys 20. I també es pot veure l'evolució del cotxe japonès i les diferències amb els occidentals.
Per tant, comencem la visita. Primer de tot hi havia una expisició de cotxes de còmic de caràcter temporal. Hi ha un 2 CV del tintin o un Toyota 2000GT que surt al Shinchan. Aquí us deixo una mostra. La majoria eren de mangues japoneses antics.
Aquí tenim un Toyota Trueno del 83 i un Lotus Euopra del 73. 
Aquest és el 2CV del 53 del Tintin.
Un cop vista l'exposició temporal, passem a la permanent. A la segona planta del museu hi ha l'exposició dels cotxes clàssics. Aquí teniu un Ford T del 1927.
Un Fiat Topolino del 1931.
Un Chevrolet Master i un De Soto Airflow, tots dos del 1934.
La representació espanyola es centrava en aquest Hispano Suiza Alfonso XIII del 1912. Es un 3620cc i té 64 CV.
El rei de moltes competicions de l'època, un Bugatti type 35B amb 130 CV de potència. 
Aquest és un Lancia Astura 233C dissenyat per Pinin Farina. Darrera d'aquest tenim un Rols Royce 40/50 Phantom III del 1937, un Cadillac 452A i un Hispano Suiza fet a França del 1928.
Preciosos son aquest Jaguar 100 blanc del 1937 i el MG Midget Type del mateix any. 
Brutal era aquest Delage D8-120 francès del 1937, d'un blau super intens. Obriu la foto, ja que val la pena. 
I a acaba el resum de la planta dedicada a cotxes europeus i americans, per pujar a la tercera i entrar de ple als cotxes japonesos. Dir-vos que en la web del museu tenen una foto i explicacions de tots els models exposats.
Comencem a un Datsun del 1937 (Datsun pertanyia a Nissan fins que van matar la marca cap als anys 80). El que sobta d'aquest model és que és molt i molt estret. Va ser el primer model japonès en massa.
Aquí és un Toyoda, que no Toyota (Toyoda és el nom del fundador de l'empresa), AA del 1933.
Passem a una série de mini cotxes, que tenien menys de 400 cc. Són el Flying Feather del 1955, el Fujicabin 5A de 3 rodes del 1955, el Cony Guppy Sport AF8 del 1962 i l'últim que segur que us sonarà, és un Daihatxu Midget del 1959. D'aquest model se'n van vendre 320.000 unitats en 16 anys. Els mini cotxes són un sector molt important al Japó. Properament us explicaré més detalls sobre aquests cotxes. 
Davant d'aquests models tenim un Suzuki Light model SL del 1957, el primer Subaru (sí és aquesta cosa tant lletja que veieu en segon lloc) del 1958, és el Subaru 360, un Mazda R360 coupé del 1961 i un molt econòmic Mitsubishi 500 del 1966. 
Aturem-nos ara en aquest cotxe vermell. És un Toyopet, vaja, un pet de Toyo, jajaja. No és conya, durant molt de temps els Toyota es van dir Toyopet. És més, el nom va ser elegit en una votació que es va fer a tot el país cap als anys 50. Ara, per sort, només certs concessionaris es diuen Toyopet. D'altres es diuen Corolla. Coses rares que no acabo d'entendre, però crec que amb això diferencien els models que hi tenen. Aquest Toyopet va ser el primer Crown (marca dels cotxes luxosos de Toyota) que van treure pels USA, al 1958. 
Toyota té altres marques, entre elles Century. Amb aquesta marca van treure al 1967 el V620, el que preteníem que fos el cotxe més luxós de la marca. La veritat és que ho van aconseguir. 
De la dècada dels 60 també són aquest Suzuki Fronte 360, l'Honda N360 i el Toyopet Corona RT50 del 1965. 
Aquest és un altre Crown, fixeu-vos en la xapa de la marxa. Aquí al Japó, la majoria dels Toyota tenen un xapa al davant identificativa del model. Aquest és la dels Crown, en aquest cas un Toyopet Crown RS41 del 1963. 
Bé, nem acabant el resum de la visita. Segur que aquest cotxe us sona del GT, és un Mitsubishi Galant GTO-MR de 125 Cv del 1971. 
Un altre clàssic del Gt, un Nissan Skyline 2000GT del 1967. 
No us sorpren fins ara que la majoria dels cotxes portin els retrovisors al davant??? A mi molt i am és quan els taxis encara els hi porten. Coses de Japó.
Per últim, una autodedicatòria. No es que n'hi hagi gaires d'Honda en el museu, només dos, però aquest me'l sento com propi, jeje. Un Honda Civic del 1972. També un altre cotxe del GT.
Us ha agradat la visita? A mi sí, va ser una bona manera de matar el matí d'un dissabte plujós.
Sembla que és un tren magnètic que levita, però si us mireu l'enllaç que us he posat, veure que ha tingut certs problemes. Va ser posat en marxa al 2005. La línia fa 9 km i cada km a costat 100 milions de dòllars. Els vagons són més cars que el d'un tren normal i quan porta sobre pes o hi ha molt de vent no funciona.Tot i així, va ser una passada, anar amb un tren que quasi no fa soroll. Aquest és el seu interior. A mi em va agradar molt.
I des de la parada de Geidai-dori hi ha uns 500 metres fins arribar a l'entrada. L'edifici és aquest.
Són dos edificis i tenen 3 plantes cadascun. La col·lecció de cotxes és considerable i et pots fer una dia general de l'evolució del cotxe al Japó. Cal dir que ells van començar més tard a fabricar cotxes que a Europa o Amèrica. Els primers Toyota són de finals dels anys 20. I també es pot veure l'evolució del cotxe japonès i les diferències amb els occidentals.Per tant, comencem la visita. Primer de tot hi havia una expisició de cotxes de còmic de caràcter temporal. Hi ha un 2 CV del tintin o un Toyota 2000GT que surt al Shinchan. Aquí us deixo una mostra. La majoria eren de mangues japoneses antics.
Aquí tenim un Toyota Trueno del 83 i un Lotus Euopra del 73. 
Aquest és el 2CV del 53 del Tintin.
Un cop vista l'exposició temporal, passem a la permanent. A la segona planta del museu hi ha l'exposició dels cotxes clàssics. Aquí teniu un Ford T del 1927.
Un Fiat Topolino del 1931.
Un Chevrolet Master i un De Soto Airflow, tots dos del 1934.
La representació espanyola es centrava en aquest Hispano Suiza Alfonso XIII del 1912. Es un 3620cc i té 64 CV.
El rei de moltes competicions de l'època, un Bugatti type 35B amb 130 CV de potència. 
Aquest és un Lancia Astura 233C dissenyat per Pinin Farina. Darrera d'aquest tenim un Rols Royce 40/50 Phantom III del 1937, un Cadillac 452A i un Hispano Suiza fet a França del 1928.
Preciosos son aquest Jaguar 100 blanc del 1937 i el MG Midget Type del mateix any. 
Brutal era aquest Delage D8-120 francès del 1937, d'un blau super intens. Obriu la foto, ja que val la pena. 
I a acaba el resum de la planta dedicada a cotxes europeus i americans, per pujar a la tercera i entrar de ple als cotxes japonesos. Dir-vos que en la web del museu tenen una foto i explicacions de tots els models exposats.Comencem a un Datsun del 1937 (Datsun pertanyia a Nissan fins que van matar la marca cap als anys 80). El que sobta d'aquest model és que és molt i molt estret. Va ser el primer model japonès en massa.
Aquí és un Toyoda, que no Toyota (Toyoda és el nom del fundador de l'empresa), AA del 1933.
Passem a una série de mini cotxes, que tenien menys de 400 cc. Són el Flying Feather del 1955, el Fujicabin 5A de 3 rodes del 1955, el Cony Guppy Sport AF8 del 1962 i l'últim que segur que us sonarà, és un Daihatxu Midget del 1959. D'aquest model se'n van vendre 320.000 unitats en 16 anys. Els mini cotxes són un sector molt important al Japó. Properament us explicaré més detalls sobre aquests cotxes. 
Davant d'aquests models tenim un Suzuki Light model SL del 1957, el primer Subaru (sí és aquesta cosa tant lletja que veieu en segon lloc) del 1958, és el Subaru 360, un Mazda R360 coupé del 1961 i un molt econòmic Mitsubishi 500 del 1966. 
Aturem-nos ara en aquest cotxe vermell. És un Toyopet, vaja, un pet de Toyo, jajaja. No és conya, durant molt de temps els Toyota es van dir Toyopet. És més, el nom va ser elegit en una votació que es va fer a tot el país cap als anys 50. Ara, per sort, només certs concessionaris es diuen Toyopet. D'altres es diuen Corolla. Coses rares que no acabo d'entendre, però crec que amb això diferencien els models que hi tenen. Aquest Toyopet va ser el primer Crown (marca dels cotxes luxosos de Toyota) que van treure pels USA, al 1958. 
Toyota té altres marques, entre elles Century. Amb aquesta marca van treure al 1967 el V620, el que preteníem que fos el cotxe més luxós de la marca. La veritat és que ho van aconseguir. 
De la dècada dels 60 també són aquest Suzuki Fronte 360, l'Honda N360 i el Toyopet Corona RT50 del 1965. 
Aquest és un altre Crown, fixeu-vos en la xapa de la marxa. Aquí al Japó, la majoria dels Toyota tenen un xapa al davant identificativa del model. Aquest és la dels Crown, en aquest cas un Toyopet Crown RS41 del 1963. 
Bé, nem acabant el resum de la visita. Segur que aquest cotxe us sona del GT, és un Mitsubishi Galant GTO-MR de 125 Cv del 1971. 
Un altre clàssic del Gt, un Nissan Skyline 2000GT del 1967. 
No us sorpren fins ara que la majoria dels cotxes portin els retrovisors al davant??? A mi molt i am és quan els taxis encara els hi porten. Coses de Japó.Per últim, una autodedicatòria. No es que n'hi hagi gaires d'Honda en el museu, només dos, però aquest me'l sento com propi, jeje. Un Honda Civic del 1972. També un altre cotxe del GT.
Us ha agradat la visita? A mi sí, va ser una bona manera de matar el matí d'un dissabte plujós.I qui diu que al Japó no parlen català???
Doncs no cal mirar gaire lluny, només a un cotxe. Com no pot ser d'una altra manera, hi ha un Nissan de nom català, el Nissan Lafesta. No és que sigui un gran cotxe, ja li podrien haver posat aquest nom a un cotxe amb més nivell, però sempre fa gràcia veure aquestes coses, oi?
dimecres, 6 de gener del 2010
Els japos dormen a tot arreu
Com ja sabreu, els japos dormen a tot arreu, i jo quasi que també. Durant aquests dies, m'he quedat fregit en el tren, en el bus, en el metro i també en un bar a Ginza després d'anar al mercat del peix per segona vegada. En els transports crec que tinc excusa ja quetens la calefacció a tope al culet i et deixa fregit encara que no vulguis, vaja, com els antinc trens de la Renfe regionals, aquells dels seients vermells. Algú els recorda????
Però el que us vull mostrar em supera, jeje, a l'estació d'Okayama ens vam trobar amb aquesta postal nadalenca. No està mal fer servir un guant de coixí. I sí, és Okayama encara posi Cafe Estacion a la finestra i hi hagi brossa pel terra!!! No m'estranyaria pas que aquesta gent hagi passat la nit aquí.
Almenys, en aquest cas, fan servir una bossa de coixí. 
Per últim, felicitar-vos a tots amb un あけましておめでとう, és a dir, Akemashite omedetou, o el que és el mateix, Feliç Any Nou, feliç any del tigre!!!!
Aquests dies, aprofitant que ha vingut la Jordina, estem visitant una mica el Japó, a munt i avall quasi tots els dies. Quasi no tinc temps d'actualitzar el blog, però a partir de la setmana vinent, tindreu nous posts amb coses noves, :)
Però el que us vull mostrar em supera, jeje, a l'estació d'Okayama ens vam trobar amb aquesta postal nadalenca. No està mal fer servir un guant de coixí. I sí, és Okayama encara posi Cafe Estacion a la finestra i hi hagi brossa pel terra!!! No m'estranyaria pas que aquesta gent hagi passat la nit aquí.
Almenys, en aquest cas, fan servir una bossa de coixí. 
Per últim, felicitar-vos a tots amb un あけましておめでとう, és a dir, Akemashite omedetou, o el que és el mateix, Feliç Any Nou, feliç any del tigre!!!!Aquests dies, aprofitant que ha vingut la Jordina, estem visitant una mica el Japó, a munt i avall quasi tots els dies. Quasi no tinc temps d'actualitzar el blog, però a partir de la setmana vinent, tindreu nous posts amb coses noves, :)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
