Japalanet: Un catalanet al Japó

Beppu, hot springs in a hot summer

2011-08-24T02:32:00.002+09:00

Crec que no hi ha millor dia per parlar de Beppu que aquests dies amb la calor que està fent. Una calor enganxifosa, amb la que no saps què fer, no saps on posar-te, et banyes o et dutxes i als 10 minuts tornes a estar pollós (almenys aquest és el meu cas). I avui farà un any que estava per Beppu.

Segons la Japan guide, Beppu is one of Japan's most famous hot springs resorts, producing more hot spring water than any other resort in the country. I avui farà un any que estava per Beppu. Com podeu veure, Beppu és un Caldea l'engròs. Està ple banys termals, ja siguin turístics o per escaldugar-te el cos.

Doncs apa-li, després d'arribar a l'estació amb el transkyushu express, vam baixar tot el carrer principal fins arribar a l'Hotel Hanabishi. Sí sí, té el mateix nom que el restaurant de Barcelona. L'hotel era un enorme complex de dos edificis, acondicionat per gaudir dels banys termals. Amb una petita piscina d'aigua calentíssima al sostre, com podeu veure a les fotos del link.

Excel·lent era el bany termal de la sisena planta. Qui vol prendre un bany termal quan fa un calor moribund amb meravelloses vistes al mar?! Doncs jo!!!! Estava sol i la relaxació i la suada va ser màxima, però estar a un edifici, prenent un bany amb vistes al mar és molt relaxant! M'abstenc de posar altres fotografies que no siguin les de l'hotel!!

Doncs bé, explicat això tenim la meitat de Beppu explicat. Aquesta és la part més participativa, l'altra és contemplativa. I com que el calor és infernal, que tal si anem a veure els inferns de Beppu. N'hi ha força. Són sortides d'aigües molt calentes, a les quals hi tiren un colorant i així dediquen cada infern a una cosa diferent. Hi ha un pass que te'ls deixa veure tots i amb bus et vas movent per la ciutat veient-los. Aquí us deixo els que vaig anar a veure. Valia 2000 iens. Però pagant l'entrada un per un de 400 iens en tens més que suficient, ja que perds tot el dia per anar-los a veure donada la distància entre un i altre.

Aquest és el Umi Jigoku, el dedicat al Umi, que vol dir mar. Tot el fum és vapor d'aigua.

I amb la calor de l'aigua, feient ous, amb una olor de sofre...

Aquest és el Chinoike Jigoku, el que està dedicat a la sang. Potser era el més gros que vam visitar.

Aquest és el Tastumaki Jigoku, que és un geiser que surt cada 25 o 30 minuts un raig d'agua. Hi ha una grada i la gent s'espera tranquil·lament a que surti el raig. No tingueu pressa a fer la foto perquè el raig surt durant uns 5 minuts i tindreu temps de fer la foto!

Però si algun podria ser el resum del dia, seria aquest:

La calor espantosa. Per tant, el que diria és que Beppu és un lloc ideal per anar en qualsevol moment, excepte l'estiu. Si hi aneu, a passar calor i humitat i gaudir dels hot springs com uns campions.

El primer moment, és fatal, però després....

Tovalloleta al cap i a relaxar-se.

En direcció a Beppu, amb el Transkyushu Limited Express

2011-07-22T21:05:00.000+09:00

Wow, fa 5 mesos que no escric res sobre llocs on he estat al Japó. Bé, ja sabeu, grandeszapatos m'està prenent tot el temps. Però, avui ja no puc més i haig de recuperar el temps. I del que tinc ganes d'escriure és de Beppu, un paradís vacacional del balneari a l'illa de Kyushu.

D'acord amb el plan, veníem de Nagasaki, vam parar a Kumamoto i després, cap a Beppu. D'aquestes dues ciutats, encara em queden coses per dir, però avui toca Beppu. Per arribar-hi des de Kumamoto es fa servir un tren, però no un tren normal, sino el TransKyushu Limited Express.

La sorpresa va ser que el tren no és Express, sino Limited de Limitat. Són dos vagons de l'any de la quica, que va prou lent però que sembli que te porti al passat. Són vagons vells, però amb tot l'encant, així com el paisatge per on et passa, ja que no pares de creuar valls i montanyes. Bé, tot s'ha de dir, la línia està en servei des del 2004 i diria que és estil retro enlloc de dir que són vells.

Penseu que el tren va a gasoil. Es com agafar el tren per arribar a la Poble de Segur (vaja, segur segur, no ho sé perquè aquest no l'he agafat mai).

Fins i tot et fan una foto amb un cartellet per dir que l'has agafat. Està clar que només està pensat per turistes.

La foto me la guardo per mi, perquè la meitat del viatge me'l vaig passar dormir. El trucu-tru del tren va ser un relaxant muscular massa fort per mi. A més, ja portàvem prop de 15 dies de viatge i qualsevol moment és bo per recuperar energies!

A l'últim tram ja veus la badia de Beppu i el mar.

Per fi pensàvem que trobaríem unes platges per fer-nos un banyet per compensar la calor que feia. Res més lluny de la realitat, ens esperava més calor i més Hot springs. I on són els Cold Springs quan els necessites????

Bé, l'història continuarà, aquest cop des de Beppu, concretament des del Hanabishi Hoteru, el nostre hotel a Beppu a primera línia de mar.

Novetats de Sumo

2011-07-21T01:18:00.000+09:00

Aquests dies s'està celebrant el Nagoya basho, el torneig de juliol de sumo a Nagoya. El de maig no es va celebrar pels ja coneguts escàndols amb els yakuza i altres anomalies protagonitzats pels seus lluitadors.

Sembla que tot torna a la normalitat i estic seguint cada dia el torneig. Ho faig de dues formes, intento veure el canal internacional de la televisió japonesa (en anglès) NHK World a través de l'Ipad amb una aplicació que es diu TV Free. Cada dos per tres fan notícies i els esports estan quasi bé monopolitzats pel sumo.

I si no puc, sempre em quedo Youtube, on el sumojuly2011 va posant els vídeos diaris de la tele al youtube. Com veieu és un usuari creat per seguir aquest torneig. Crec que té problemes de drets i acabaran eliminant els vídeos, ja que ja m'ha passat alguna altra vegada. Així que no us els perdeu. Un cop acabi aquest, tornaran a Tòkio pel torneig de setembre, que és al que vaig anar l'any passat (ai si hi pogués tornar...)

El més interessant que ha passat fins ara és que un lluitador, amb gran d'Ozeki (el segon més alt) ha aconseguit el record de victòries al llarg d'una carrera dilatada en més de 18 anys. Porta 1047 victòries i es diu Kaio. És molt estimat perquè, a més, és japonès (cosa estranya perquè últimament hi ha pocs japonesos que destaquin). És més, no queda cap Yokozuna o Ozeki japonès que competeixi en l'actualitat, cosa que no passava des del 1993.

En quan al torneig, hi ha dos lluitadors que encara no han perdut cap combat,. Hakuho està buscant un record absolut en el seu 8è torneig guanyat seguit, cosa que ningú ha aconseguit mai. Per això, haurà de superar a Harumafuji, un altre lluitador mongol que sembla que vol impedir-ho.

Darrera seu, hi ha 6 lluitadors amb 8 victòries i 2 derrotes, cosa que fa que no tinguin ja quasi cap opció la victòria.

Per mi, són tres minuts de relax al dia i la competició és molt interessant. Us agrada?

Takabisha, una muntanya russa per flipar!!!

2011-07-14T05:20:00.001+09:00

Avui he trobat la notícia de la propera opetura d¡una nova muntanya russa en el parc d'atraccions proper al Mont Fuji, en el parc d'atraccions Fuji-q.

Será una súper muntanya rusa. Está en proves. Aquí un vídeo de les proves.

Ull a la meitat del vídeo, com te deixen penjat uns bons segons a més de 50 metres. Ens esperarà una caiguda de 121graus, com podeu veure en aquesta foto.

No s'havia construit encara una muntanya amb aquesta caiguda. N'hi ha de més altes, però aquesta promet sensacions úniques. A mi, de segur que em costaria bastant pujar-hi.

Per cert, la traducció del seu nom és prepotent. Perquè serà...?

Aquí trobareu altres atraccions del parc.Segur que l'experiència ha de ser increïble, així com les cues que s'han de formar en època de vacances. Per cert, l'estrenen el dia 16 de juliol, és a dir, dissabte, vaja, que hi som a temps d'anar-hi. Sembla que ha costat uns 30 milions d'Euros.

Superar el fracàs, idees

2011-06-09T20:27:00.000+09:00

Avui voldria donar voltes a coses que em venen al cap i compartir-les amb vosaltres. Som una societat que tendim a ser negatius i a tenir un sentiment de culpa en allò que fem. Se li pot dir catolicisme o espiritualitat però sempre ens movem entre el bé o el mal. No facis allò que no esta bé; tenir por al fracàs o al que diran. I què passa si no sabem d’allò, què passa si hem tingut algun fracàs recent...

Ahir, vaig anar a una xerrada d’una executiva. La xerrada no ha estat espectacular. Ha volgut fer quelcom encisador i no m’ha triomfat. Però durant el torn de preguntes han aparegut temes interessants.

Coses amb les que em quedo. No fer res és una feina molt dura perquè no sabràs mai quan s’acaba. Per tant, passem a l’acció. Però, ohhhh, i si ens la fotem? Doncs ara que sóc emprenedor hi penso. I em quedo amb vàries coses que ha dit.

Tingues quelcom en que agafar-te. Si el fracàs es familiar, tingues amics o una feina, o una afició, quelcom que et compensi els inputs negatius que et dona una part de la teva vida. Diversifica, no et centris en alguna cosa, dedica temps a d’altres coses, per si de cas una et falla. Evidentment, amb mesura, no ens passéssim pas!!!

Això et farà ser curiós i, per tant, receptiu a oportunitats que et passin per davant. Cap alt, per mirar el teu entorn i veure què passa. Una persona pot ser creativa essent curiosa. Un exemple de creativitat que sempre recordo d’un llibre de l’Alfons Cornella es el pa i les gasolineres. Què t’he de creatiu el pa i les gasolineres?. Fa mil anys que estan inventats, però una persona va pensar que es podia vendre pa a les gasolineres. Unint coses que no tenen res a veure es pot ser creatiu. Però per ser creatiu cal tenir curiositat per les coses, per entendre allo que passa a l’entorn i veure’n les tant apreciades oportunitats.

En un moment de fracàs l’ànim està baix i les ganes de fer coses són poques. Com que no tens ganes de pensaré el millor es posar-se rutines. Obligar-se a fer-les és una manera de trencar dinàmiques. Si ens descontrolem, estem perduts. Com que no tenim ànim per anar innovant cada dia, posem-nos una rutina i ser sagrats en complir-la. No val apuntar-se al gimnàs, cal anar-hi. I qui diu el gimnàs pot ser altres coses, sortir, trencar, ni que sigui uns moments la teva dinàmica.

Fes-ho de seguida. No val penedir-se, autofustigar-se, això no porta enlloc. I menys pensa qui te la culpa, perquè la culpa, en menor o major mesura, serà teva. Per tant, no cal que et castiguis mes. Però no perdis ni un segon. Si una cosa no va be, ràpidament troba una nova rutina. Surt a caminar, ves al cine, apuntat a un curs d’origami. Fes allò que volies fer i que sempre has posposat. Agafa la motxilla i marxa, però no t’estiguis a casa tancat, o a l’oficina penedint-te. L’important no és haver caigut si no aixecar-te i el temps ens juga en contra. Quan mes temps perdem penedint-nos, més ens costarà superar el fracàs. No busquis culpables, no serveix per res. No critiquis, canalitza les energies cap allà on es multipliquen. Compra’t una guitarra, uns patins, ves a ajudar persones necessitades de veritat,...

Ahh, i si no ho fas per tu, fes-ho pels demés. No em siguis egoista i centris la teva vida en tu. Les millors coses es fan equip, cultiva’l, treballa’l. Dona i rebràs. Per tant, si tu sol no ten surts perquè no trobes la motivació, busca-la en els demés. Els petits canvis són poderosos deia el capità enciam. Som uns essers socials, busca aquesta motivació en els demés, però sense esperar res a canvi. No podem demanar rendiment a tot el que fem, però si fomentes un equip, si tothom dona, l’equip multiplica els resultats.

Fer-se la víctima, queixar-se dels demés, buscar culpables no suma, si no que resta. Les coses no venen soles, les coses s’han de currar, s’ha de treballar i molt, tinguis i no tinguis ganes.

Mireu, a l’administració hi ha molta gent a la que li han regalat coses, i molta gent que les critica per això. Potser aquesta voldria que també li haguessin regalat. Però, molt sovint, tant una com l’altra són persones negatives, no sumen i no estan motivades. Per estar-ho cal aconseguir petits èxits, per tenir èxit cal haver establert uns objectius i per obtenir aquests objectius s’ha de treballar i molt, amb ganes. Pensar en els demés, fer equip, ja sigui en organitzacions petites o grans; cal sumar. La vida és de llarg recorregut, però no tenim temps a perdre. Passem a l’acció, canviem la nostra mentalitat a mentalitat guanyadora. Així superarem els nostres fracassos i aconseguir allò que ens proposem.

Espero que a algú li pugui servir aquesta recepta per superar un fracàs, o senzillament per trobar el camí cap al seu benestar, cap a la seva pau interior que li permeti estar content amb el que fa.

Ànims!!! Ganbatte, es a dir, fes-ho el millor que puguis com dirien els meus estimats amics japonesos.

Endevant amb les sabates grans

2011-06-09T20:05:00.001+09:00

Ja fa mes d’un mes que la nostra botiga de sabates grans es una realitat. Li acabem de donar un nova imatge i ens comencem a obrir terreny en el món de les sabates de talles grans.

L’experiència està sent molt positiva. No pensava pas que ho fos tant. Els resultats econòmics esperem que arribin, però aquests tardaran en arribar. La inversió és forta i ningú ha dit pas que els diners, ni siguin fàcils d’aconseguir, ni vinguin sols.

De moment, els més importants són els nostres primers clients, que esperem que estiguin molt satisfets amb el servei que els estem oferint, ja que aquest és el primer valor de la nostra botiga.

Keisei Yamamoto torna a Barcelona per una nova exposició de caligrafia japonesa

2011-05-22T17:42:00.000+09:00

No sé si recordeu aquesta entrada. Parlava d'una artista japonesa de shoudo, és a dir, de caligrafia japonesa. Doncs estem de sort i torna a Barcelona i aquesta vegada ho sé amb temps.

L'altra vegada ho vam descobrir l'últim dia i quasi sense voler. Aquesta vegada, la Galeria Aragó 232 m'ho ha fet saber amb temps i ho voldria compartit amb tots vosaltres.Hi faran mostres d'Origami i Haiku.

Aquesta activitat es situa dins d'un conjunt d'actes que les galiries d'art han preparat per solidaritzar-se amb Japó. Us transcric aquí els comunicat de premsa que han fet totes elles.

Activitats japoneses amenitzaran la “Festa de l’art a les galeries 2011” el dissabte dia 4 de juny. Un any més les galeries d’art d’arreu de Catalunya ens unim per celebrar la Festa de l’art a les galeries. En aquesta ocasió, ens solidaritzem amb un país que pateix Japó
El proper dia 4 de juny des de les 5 pateix, Japó. juny, de la tarda i fins a mitjanit, les galeries d’art posarem en pràctica diferents activitats nipones traient el japonès que tots portem a dins.

L’objectiu és mostrar el nostre recolzament al país asiàtic que després dels desastres naturals patits el passat mes de març està vivint una etapa molt dura. Seguint les pautes que l’art forma part de la història de la humanitat i que el seu llenguatge és universal aquest any la sensibilitat japonesa entrarà amb tota la seva influència estètica a les galeries d’art de Catalunya.

El dissabte dia 4 de juny, a les galeries d’art del país es podrà assistir i participar a l’art de l’origami japonès creant figures de paper utilitzant com a única eina les nostres mans. També escriurem versos haiku sobre la natura, una de les formes de poesia tradicional japonesa més estesa. I sobre petites cartolines blanques pintarem amb color vermell il·lustracions, missatges i taques. De la unió de tots els quadres, obtindrem un mosaic japonès que exposarem durant la festa. Aquestes activitats es complementaran amb altres manifestacions de la cultura visual japonesa.

Per tant, ja sabeu. Si tot va bé, ens veurem allà! Hi anireu?

Grandes Zapatos, la nova botiga de sabates de talles grans

2011-05-06T01:46:00.003+09:00

Avui em fa molta il·lusió presentar-vos el resultat de tot l'esforç de 6 mesos de projecte. És www.grandeszapatos.com. Es tracta d'una botiga de sabates grans dirigida principalment a públic jove, tant homes com dones.

www.grandeszapatos.com

Hi trobareu talles, des del 41 per dones, i des del 47 per homes. La idea és intentar oferir sabates de disseny actual a un preu normal. M'agradaria poder dir que ajudo a les persones que tenen un problema com el meu, tenir el peu massa gros, a trobar (que hi són) sabates normals a preus normals.

M'agradaria pensar que ho aconseguirem ja que li posem tota la passió possible. Per tant, us convidem a fer-ne difusió o a visitar-nos, que nosaltres estarem encantats d'obrir-vos les portes.

És benvingut qualsevol comentari que ens podeu fer!!

Fins aviat!!!!

Nous projectes: www.grandespies.com

2011-04-08T12:30:00.006+09:00

Últimament no estic gaire actiu en el blog i no és perquè no vulgui o perquè no tingui coses que explicar. Arran del terratrèmol i del tsunami molta gent m'ha preguntat com estan i tots, en menor o major mesura, en sentit una empatia cap al poble japonès, a part d'una admiració, que és molt lloable.

Però nous projectes em roben el temps. Voldria explicar-vos què tal és Kumamoto, o Beppu, o altres coses, però no tinc temps virtual per fer-ho. Això no vol dir que deixi el bloc, però aniré prorrogant bastant les meves entrades. No obstant això, tothom qui vulgui informació o consells sobre el Japó, teniu les portes sempre les meves portes obertes.

A part de ser un apassionat del Japó, hi ha altres temes que m'interessen i, des de fa uns mesos, el tema de les sabates m'està robant el temps lliure. Molts sabeu que tinc un peu més gran del normal, vaja, un 48,5, que tampoc és molt gran, però vaja, ho és.

Aquí en teniu una mostra, la comparació d'un peu d'una japonesa que es diu Chika i el meu estant a Milà a la fira més important de sabates que es celebra a Europa.

Hem obert farà cosa d'un mes aquest blog, www.grandespies.com, sobre persones que tenen el peu més gran de la mitja. En qüestió d'un mes, estarà disponible una botiga online per trobar sabates de talles grans, www.grandeszapatos.com.

Per tant, si sabeu d'algú que li pugui interessar, li podeu donar aquesta informació. De moment, hem creat un grup al Facebook per tots qui tenim problemes per trobar sabates que ens agradin de peus grans!! 10.000 hartas de no encontrar zapatos de su talla.

Hi esteu tots convidats!!

Qui sap, pot ser, algun dia, les meves dues passions, Japó i les sabates, s'uneixen, o no, no se sap mai!! De moment, fem-nos emprenedors i a veure què en surt. El que si que ens garantim és un aprenentatge molt gran i, només per això, ja val la pena!!

Fins aviat!

El meu postre preferit del Japó: El メロンパン

2011-04-04T02:25:00.000+09:00

Apunteu aquest nom: メロンパン。És fàcil de recordar, Meron Pan, o el que és el mateix, Pa de meló.

Farà un temps, vaig publicar aquesta entrada: El meu segon postre preferit del Japó. Per tant, va sent hora de fer aquesta entrada, però ha calgut una mica d'espera perquè em faltava un ingredient.

Primer de tot, què és el Melon Pan? Doncs com diu el nom és pa, però un pa a la japonesa. És molt suau, el gust de meló quasi que no es nota. Tot i que és dolç, tampoc és empalagós. No és gens car, costa al voltant dels 120 iens, vaja, 1€. Es pot trobar a quasi tot arreu, principalment als konbinis. També podeu tenir la sort de trobar parades de carrer que en facin, com en aquest cas.

Haig de reconéixer que sóc bastant dolcet, així que pot ser que no agradi a tothom. Però una de les primeres coses que faria, si puc tornar al Japó, és comprar-me un Melon Pan.

He tardat tant a fer aquesta entrada perquè, com que no he trobat Melon Pan a les botigues japoneses o xineses de Barcelona, al final l'he cuinat. Ho vaig fer ahir. I quin és l'ingredient secret? Doncs メロンオイル。

És essència de meló. Perquè tingui una mica de gustet. Només se'n necessiten unes gotes i se'n pot prescindir, però, per mi, no seria el mateix.

I aquest és el resultat.

Fer-lo no és difícil, però té la seva complexitat. Cal fer dues masses, la interior, que vindria a ser pa, i l'exterior, que es com una galeta que és la part que on té l'essència de meló.

Aquí hem toca donar les gràcies al Jordi i, sobretot a l'Asuka, que m'han portat el Meron Oiru, és a dir, l'oli de meló del Japó. I fins i tot una recepta, que és la que he seguit.

Si voleu veure el procés, teniu aquest vídeo. A part, podeu seguir aquesta senyora per cuinar altres coses japoneses. De totes formes, d'aquí uns dies us explico quins procés vaig seguir, penjo la recepta (en japonés) i us mostro la resta de fotografies.

Eo, qui l'ha provat? N'espero els vostres comentaris? També és el postre preferit?

1000 grullas por Japón

2011-03-15T16:52:00.001+09:00

Avui us porto una iniciativa que m'ha agradat molt. Es tracte d'enviar una foto amb una grulla, per tenir un moment d'esperança per tota la gent que ho està passant molt malament del Japó.

En aquests moments, molta gent ha pensat en mi en referència a tots els amics que tinc al Japó i que ho puguin estar passant malament. Per sort, ells viuen per sota de Tokyo, a uns 600 km de la zona de Sendai i Fukushima. De totes formes, no es van estalviar el terratrèmol ni l'autrada de les comunicacions.

Estic seguint molt atentament totes les novetats. Crec que hi haurà un abans i un després de moltes coses tant al Japó com a la resta del món. És increïble com pot canviar el món en qüestió de dos minuts. Siguem conscients del que tenim i donem un missatge d'optimisme. I per fer-ho, jo enviaré avui la meva grulla a la Makiko, espero que vosaltres també ho feu ben aviat!

Que no passi com amb la Sadako, una nena, víctima de la bomba d'Hiroshima, que va intentar, sense èxit, fer 1000 grulles per demanar la recuperació de totes les persones. Per tant, crec que és una bona manera de pensar en aquestes persones i enviar una mica d'esperança en aquests moments.

Aquí teniu l'enllaç: http://las1000grullas.wordpress.com/

Nagasaki, una ciutat a l'ombra de Hiroshima

2011-02-14T03:16:00.003+09:00

De Fukuoka vam anar a Nagasaki. Vam reservar dues nits en aquesta ciutat, que es troba a l'oest de l'illa de Kyushu, a unes dues hores i escaig de Fukuoka. Hi vam arribar amb un Kamome, del qual ja en vaig parlar en aquesta entrada.

Cal saber, abans que res, que Nagasaki és la ciutat on va caure la segona bomba atòmica, tres dies després de la de Hiroshima, concretament el 9 d'agost de 1945. Però ja us explicaré més detalls a mesura que us vagi donant detalls de Nagasaki.

Després d'haver vist Hiroshima i els seus entorns, amb Miyajima, doncs buscàvem un equivalent. Així vam planificar visitar varis llocs: China Town, Dejima, Dutch Slope, Sofukuji Temple, Megane Bridge, Peace Park, ABomb Museum i el Mount Inasa (Nagasaki Ropeway) i també una visita a l'estranya illa de Gunkanjima. Vaja, una agenda prou complerta.

L'hotel no estava massa lluny de l'estació, s'hi podia arribar a peu. Era un típic un business vell, que vindria a ser equivalent a una pensió nostra.

Per tant, comencem. I què millor que amb unes bones vistes de Nagasaki. Per aquest motiu, pujarem amb Mont Nabekanmuriyama, per tal d'obtenir una vista panoràmica.

Ara ja puc parlar de com és Nagasaki. Nagasaki, com veieu és una ciutat portuària. Va ser el port japonès de connexió amb el món. Durant l'era meiji, va ser l'únic port on es comerciava. Hi va haver portuguessos, espanyols, i, sobretot, molts holandesos (ja que no eren catòlics, religió que generava desconfiança vetada al Japó durant força anys). Els holandesos van ser prou llestos per equipara als anglicans als catòlics i per això van tenir l'hegemonia de les relacions durant aquell temps.

L'entorn és preciós. Llàstima que a la costa estigui ple d'estivadors i dics per construir vaixells de la Mitsubishi. En la tercera foto podeu veure el Mont Inasa, la muntanya més alta de Nagasaki i que, aquí dalt, vam decidir que no hi aniríem donada la calor que ja vam passar per pujar (tot i que hi ha un ropeaway que t'hi porta). El Mont Inasa és el lloc ideal per deixar-te la pasta el dia de Sant Jordi (o Sant Valentí) per declarar-te al teu amor en un sopar de cine (i car!!).

Us porto aquesta foto de nit. És xulíssim.

Per pujar aquesta muntanya s'usen els diferents ascensors que te porten al Glover Garden, un jardí botànic que vam decidir visitar un altre dia, crec recordar que era bastant car i feia massa calor. Des del jardí, hi ha uns 20 minuts de pujadeta fins a dalt de tot.

Aquí teniu el mapa de la zona. La pujadeta val molt la pena ja que a mesura que vas pujant, la pujadeta et va regalant unes vistes, cada cop millors, de Nagasaki, que et va donant forces fins arribar a dalt de tot.

No us recorda l'escola que es veu a dalt a la dreta a l'escola de la Vila del Pingüí??? A mi molt, fins i tot tinc la sensació que el rellotge em cantarà l'hora d'entrada a classe...

Nagasaki està formada per diferents barris al voltant de la costa i d'acord amb les possibilitats del terreny.

La ciutat continua més enllà del que veiem a les fotos. És més, la bomba atòmica hauria d'haver caigut més o menys aquí, sobre el port i va caure quasi dos kilòmetres més enllà, sobre una escola.

Abans de la pujadeta, es pot visitar el barri xino de Nagasaki.

Us poso les fotos del barri, però a mi els barris xinos no em diuen massa cosa.

Bé, i per acabar per avui, us porto la foto del Mont Nabekanmuriyama. Veieu el mirador?

Continuarà.

Shodou a Barcelona amb Kaisei Yamamoto

2011-02-12T07:52:00.000+09:00

Aquests dies s'ha fet una exposició a Barcelona molt interessant a la Galeria Aragó 232. L'exposició era d'una artista en caligrafia japonesa, art que es diu Shodou (書道), a càrrec de Kaisei Yamamoto (山本魁星) una artista en calígrafia japonesa de Tokyo.

Aquest és un art que requereix de molt estudi i de molt rigor. L'art consisteix en escriure japonès de manera artística. En el link trobareu més informació a wikipèdia sobre aquest art en català. Si opteu per la versió anglesa hi trobareu moltíssima més informació.

Bé, anem d'exposició. Primer de tot dir que vam trobar aquesta exposició de pura casualitat, ja que la galeria és molt petita. A dins hi havia la Sra. Yamamoto amb una amiga seva. A part d'ella, que no parla ni papa d'espanyol i quasi res d'anlgès hi havia en Shichiro, un japonès ja gran que feia de traductor. Aquest home en sí, ja era tot un personatge. Però centrem-nos.

Vaig intentar comunicar-me amb la Sra. Yamamoto i prou bé. Em va dir que va començar a estudiar aquest art als 10 anys (bé, tots els nens ho fan a l'escola) i, posteriorment, va estar 8 anys estudiant. Porta més de 30 anys desenvolupament aquest art. En Shichiro deia que és excepcional i una persona força famosa al Japó, dins del seu art.

Allà la teníem amb un mural en homenatge al Barça, amb tots els noms dels jugadors del Barça en Katakana i l'escut amb el kanji de xutar pintat amb els colors del club.

Ens van dir que esperéssim una estoneta que ens faria l'honor de pintar el nostre nom. I així ho va fer. Aquí teniu tot el procés.

I aquests són els nostres noms en kanji. A la dreta, el meu nom, Roger. Una passada com domina la tècnica d'escriptura, on el truc consisteix en no moure el canell, però tenint en tot moment la mà alçada.

Va anar arribant molta gent. La Sra. Yamamoto va ser súper amable amb tothom. Per acabar ens va fer una performance allà mateix sobre paper. Va preguntar què volien que pintés, i una persona va demanar que pintessin vida.

Aquestes imatges transmestien moltes coses. Cada kanji té un significat diferent. Em va fer 100 i l'últim va tenir un significat especial. El que va 100 és l'ùnic que no està fet amb kanji, sinó amb hiragana i amb una paraula molt senzilla, ありがとう、arigatou, és a dir, gràcies.

Resulta que mentre estava preparant aquesta exposició, va morir la seva mare. La seva mare va ser una persona que li va donar molt de recolçament perquè seguís estudiant. I en aquest moment li va voler donar les gràcies públicament. Tot molt emotiu.

Us deixo unes quantes de les imatges d'aprop perquè les pogueu valorar.

I ara, la Sra. Yamamoto i els seus quadres.

Cal dir que la tarda que vam passar a la galeria va ser excepcional. Va ser com un viatge instantani a Kyoto, al Japó més clàssic, per la proximitat, per l'amabilitat, per l'ambient, per tot. A partir d'ara, els nostres noms formaran part d'alguna de les nostres habitacions. Una tarda excepcional! Us transmeten alguna cosa aquestes imatges?

Visita virtual a temples de Kyoto

2011-01-24T01:45:00.004+09:00

Estic fent un viatge d'anada i tornada a Kyoto!!! Sí sí, i sense moure'm de la cadira de casa!!! Vaja, tots ho podeu fer!!

Només cal que entreu en aquesta web, http://air-sampai.jp/ i podreu fer tres visites virtuals i guides per tres dels temples més importants de Kyoto, el Kyomizudera (temple de l'aigua), Fushimi Inari (temple de les portes vermelles) i Jishu Jinja, el temple de l'amor (temple on hi ha dues pedres, que si ets capaç de recórrer els 18 metres que les separen, trobaràs el teu amor).

Els dos primers els he visitat i puc assegurar que el treball que han fet és excel·lent. Vaja, l'objectiu és que feu una visita de totes totes, us renteu les mans, pregueu, demaneu un desig, feu una donació i compreu algun record. Tot això des de casa.

Tindreu una guia japonesa, amb subtítuls en anglès. Per tant, no tardeu, que aquestes coses mai se sap quan duraran. Ai, quants records!

Ahh, i si us fixeu en el nom de la web, air-sampai, la inspiració bé de l'air guitar, aquest art de tocar la guitarra sense guitarra. Doncs aquí, veurem temples sense tenir-los al davant! Però val la pena!!

Quan arribeu al mapa, el Kyomizu es el de la dreta, Fushimi es el que queda més al sud, i, per tant, Jinushi, és el que queda més a la dreta.

Per cert, quan us demani si Bigginer o Pro, feu Bigginer!!

Fukuoka, la calor, l'edifici-jardí Across i la carta als reis

2011-01-05T04:58:00.000+09:00

Després de donar voltes i voltes per Canal City, vam decidir anar a veure un dels edificis més emblemàtics de Fukuoka. Hi vam anar a peu, passejant pels carrers de Fukuoka.

D'aquesta manera, després d'uns 20 minuts caminant vam arribar a l'edifici Acros. L'edifici és com una piràmide. I tots podríeu pensar que és egípcia no??? Doncs no, és d'influència mexicana. Els seus arquitectes són mexicans i l'edifici és totalment esglaonat.

L'interior és espaiós, però no deixa de ser un edifici d'oficines funcional i amb molta claror.
Bé, que és un bon lloc on refrescar-te una mica de la calor.

Tot s'ha de dir que l'edifici impressiona un ou, tot verd i tal. Sabíem, per la guia, que es podia pujar a l'àtic i estàvem buscant com bojos l'ascensor per dins. Doncs res, com a home, després de no trobar cap ascensor, vaig sucumbir a la idea de preguntar-li algú on estava l'elevator. Doncs resulta que no n'hi ha!!!!

No hi ha ascensor per arribar a dalt de tot. I ara la gran pregunta, després d'haver recorregut 10.000 km en avió, 2.000 en tren i una pila caminant sota un calor sofocant, hi ha ganes de pujar una piràmide plena de plantes i, molt probablement de mosquits. Val la pena pujar-hi per veure una vista com aquesta?

Què me'n dieu??? El panorama no és massa alentador, però, perquè hem vingut aquí sinó!!! Doncs som-hi, a munt. A la dreta de l'entrada principal hi ha dues portetes que deixen entreveure unes escales prou amples. I comencem a pujar...

... I a pujar, fins fer-nos els 60 metres d'alçada de l'edifici. A més, el pitjor de tot va ser que el jardí superior estava tancat i ens vam quedar a les portes.

Però tot i així, l'esforç va valer la pena. La vista de Fukuoka és xula. Si obriu la foto, veureu el Canal City darrera de l'edifici marron que és un parking, a l'esquerra del cartell blanc i blau de l'hotel 東横イン, és a dir, ToyokoInn. Aquests són uns hotels que estan a quasi totes les ciutats gran del Japó i a uns prous bastant normals.

Arribant a dalt, em vaig prendre el meu postre preferit del Japó!!!!! Vaja, un salvavides per recuperar una mica de sucre i poder tornar a l'hotel pel meu propi peu.

L'espectacle havia valgut la pena i la satisfacció era màxima, tot i la porta tancada i el mal de peus.

És increïble la quantitat de vegetació que es pot posar en un edifici. Si s'extengués aquesta pràctica, a part d'ajudar a refrigerar l'edifici, ajudaríem a mantenir un entorn més saludable i a respectar una mica més la natura.

D'aquí vam a Nakasu, una illa que queda al costat de l'edifici ja que està envoltada per dos canals. És el principal punt d'entreteniment de Fukuoka i a nosaltres ens va agradar tant que no vam tirar ni una fotografia. Estava ple de clubs de senyores, carrers estrets i una mica bruts i, a les cinc de la tarda, no tenia cap encant. Suposo que a la nit i amb ganes de marxeta ha de ser un lloc ideal per trobar-lo, però després d'haver-nos aixecat a les 6 de Kyoto, no en teníem gens de ganes.

Això sí, un cop vaig veure un taiko no tatsujin 9 (és a dir, una mica vell, ja que acaben de treure la versió 14), jo de pet a fer un parell de partidetes!!

Així és recuperen moltes energies. Com ho trobo a faltar!!! Si ningú mai sap què regalar-me, doncs una màquina d'aquestes em faria molt feliç!!! Jo trobo que m'afavoreix molt!!

Per tant, ja sabeu què demano per reis, una màquina recreativa on recuperar les energies!!!

PD: Encara recordo el mític sopar de l'estació de Fukuoka. Què bo que va ser!!! I que de tot que vaig tornar a l'habitació. A l'endemà Nagasaki!!!! Així que a descansar!!!!!

Fukuoka, Canal City, purikuras, G-Shock i altres xuminades

2010-12-22T06:54:00.001+09:00

Aquest estiu de Kyoto vam anar a Fukuoka-Hakata. Hakata és com aquell qui diu el final de la línia del shinkansen que he fet servir tota l'estona per moure'm amunt i avall entre Tokyo, Nagoya, Kyoto, Osaka, Hiroshima i d'altra grans ciutats.

Però Hakata és una ciutat que ja no està a la mateixa illa que la resta de les altres ciutats. Està a Kyushu, que és l'illa del sud, la segona illa més gran de tot l'arxipèlag del Japó. La de Tokyo es diu Honshu i és la més gran.

A partir d'aquí, començarem un peregrinatge per algunes de les ciutats de Kyushu, com Nagasaki, Kumamoto o Beppu.

A mi em feia il·lusió anar a Kyushu, era com fer quelcom diferent al Japó que no tothom qui té la sort d'anar-hi ho pot fer. Sortir una mica dels llocs més turístics i buscar una mica de llocs diferents. I avui comencem a un dels llocs més visitats de Fukuoka, Canal City.

Canal Ciy està molt a prop de l'estació de Hakata, s'hi pot anar a peu tranquil·lament des de l'estació. Aquest centre comercial va ser inaugurat al 1996, per tant, ja té 14 anys.

Com veieu, és un edifici molt modern. És un centre comercial, amb cinemes, moltes botigues, restaurants, una zona dedicada al ramen i salons recreatius. Vaja, res que no ens podem trobar a qualsevol centre comercial japonès.

L'edifici és circular i a la part baixa hi ha aquesta zona d'aigües amb unes fonts. Hi vaig veure un espectable tremendu de fonts seguint la banda sonoro d'Indiana Jones. Vaja, molt japonès, en tots els sentits!!! ;)

Un de les vistes més espectaculars és veure canal city il·luminat de nit, amb el reflex dels neons sobre el riu. De totes formes, us ho haure d'imaginar,.. o anar-hi!

A Fukuoka feia una calor impressionant, no venia de gust absolutament res de res. Així que donar voltes per canal city va ser una de les opcions més intel·ligents, però res que aportés alguna cosa interessant. Així que, som-hi, què tal si anem de compres, mmmmmmmmm, una botiga Casio, mmmmmmmm, si està ple de G-Shocks. Wow, però si hi són tots, tots aquells que estava acostumat a veure al catàl·leg anual de Casio i que Casio Espanya mai importava.

Era impressionant veure la gran quantitat de rellotges que hi havia, de tota classe, de tots els colors. Era per babejar. Tots els models de Casio, així que després de tant babejar, un Baby G-shock de Fukuoka està voltant per terres catalanes!! A més, la botiga era Duty Free, així que ens vam estalviar en 5% de l'IVA (Sí nois i noies, al Japó paguen un 5% d'IVA i no un 18% com aquí).

Aquí devem ser uns sosos perquè mai han importat tot el catàl·leg de Casio, vaja, diria que ni el 50% arribava aquí. A mi, que sempre m'agradaven les coses originals, sempre m'havia de conformar en veure el típic rellotge Casio de corretja negre. Ara jo també en tinc un de G-Shock i us podeu imaginar que negre no és, oi? De quin color serà?????? Apostes????

A la 7a planta hi havia el cinema i no em vaig poder estar de fer la foto de la cartellera esperant el BAFF d'aquest any.

A part del cinema, hi havia el salons recreatius de rigor, amb el Purikura....

Aquest és el que més gràcia ens va fer. Et fa uns ulls enormes i brillants, una passada. No en posaré les imatges perquè tinc una mica de decència encara, però és brutal el que fa amb la nostra cara...Qui em tingui al facebook....

Bé, i això és tot per part de Canal City. Jo no crec que hi torni, no em va semblar res especial, però sempre en tindré un bon record! Bona contradicció oi?

Tokyo Blues, la pel·lícula

2010-12-16T05:35:00.000+09:00

Sembla ser que fa tres dies, l'11 de desembre, es va estrenar una pel·lícula llargament esperada, Norwegian wood o, el que seria aquí, Tokyo blues. Aquesta és, possiblement, una de les novel·les més famoses d'Haruki Murakami.

A mi, el llibre em va agradar moltíssim, em va atrapar com pocs i el vaig gaudir intesament. Avui dia, em seria bastant difícil recordar tot el llibre ja que farà tres o quatre anys que el vaig llegir, però m'és molt fàcil recordar els sentiments que aquest llibre transmet. El llibre podrà agradar més o menys, però seria un llibre molt recomenable per veure una part de la cultura japonesa, veure com poden pensar els japonesos.

La pel·lícula ens situa als anys 60, on un estudiant (Teru) té una relació força estranya amb el seu company d'habitació a la universitat i vàries noies, marcats pel suicidi del seu millor amic. La situació es presenta mitjançant els records del protagonista des del moment que, en un aeroport, sent la Norwegian Wood dels Beatles, la cançó preferida d'una de les noies.

Ara tenim la pel·lícula i espero que la poguem veure ben aviat per aquí, sobretot pensant en el BAFF d'aquest any. Segur que seria una pel·lícula amb molta audiència.

De mentre, em conformo en veure el tràiler...

... i a llegir la crònica del japan times.

Morinaga ハイチュウ, els sugus japos

2010-12-09T02:57:00.000+09:00

Ja fa prop de tres mesos de la tornada de l'últim viatge a Japó (carai com passa el temps), però encara hi ha petits moments que m'hi puc transportar. Avui, després d'una pujadeta a la Mola i d'un bon dinar català al seu restaurant, estic gaudint d'una petita teletransportació a Nagoya, al Lawson 100 del final del carrer de la meva residència i, perquè no?, doncs i si em compro un paquet de caramels de qui sap quina cosa. Doncs va fe-m'ho!

I aquest és el resultat:

Un paquet de Hi-Chew, o el que és el mateix ハイチュウ. És tracta d'un producte de Morinaga que és molt similar a uns sugus. Aquests són de tres gustos, plàtan, pinya i fruita de la passió.

Mirant una mica la web de Morinaga Hi Chew, he vist que el producte té 35 anys, el van treure el 1975. I aquesta bossa va sortir el maig d'aquest any 2010. Aquí teniu la història, amb tots els formats i l'any en què van sortir.

Aquí els veieu. Són una mica mes gruixuts però més estrets que els sugus nostres. En quan al gust, doncs és molt intens, notes el gust del què diu que és (mmmmmmmm, ara m'estic menjant el de la fruita de la passió, mmmmmmmm).

Per tant, si voleu portar alguna cosa, no deixeu d'entrar mai a un Lawson 100, quasi tot costa 100 iens: un plàtan, una llauna de pinya, un pot, un plat, una pasta, etc i agafeu qualsevol cosa. Us trobareu amb sorpreses com la que jo tinc a les mans i estic assaborint. Per un moment, he tornat a Nagoya, he tornat a tenir iens a les mans i a pensar que podria anar a donar un vol per Osu Kannon. Però bé, tornem a la realitat, demà a treballar i tant feliços, que aquí també s'està molt bé, oi?

... I més Kyoto: Ara Gion i el teatre Minami

2010-12-04T16:49:00.001+09:00

Avui tornarem a una de les zones més famoses de Kyoto i que ja vam visitar en una altra entrada. A Sanjo Dori, podem trobar el teatre Minami. Aquest és el lloc per venir a veure Kabuki, el teatre clàssic japonès.

És aquest. Mentre hi vam ser, principis de setembre, vam notar que hi havia representacions. A nosaltres no vam ser conscients que hi podríem anar, però és quelcom que m'apunto a la llista per fer en el futur.

Aquest és el detall de les pintures que hi ha sobre l'entrada, a l'estil Ukiyo-e.

Suposo que us ha ajudat a tenir clar que és el kabuki.

Pujan pel carrer que surt perpendicular al teatre en direcció nord i paral·lel al riu, arribareu al que consideren el carrer més bonic del Japó, el Shirakawa minami dori (Kawa vol dir riu). Perquè l'identifiqueu ràpidament, al costat d'aquest arbres, hi ha un petit riu.

Aquí teniu el riu, ja a punt de ser de nit.

Resulta que el carrer de sobre d'aquest, també és molt bonic i jo no me n'havia adonat.

Moltes de les cases d'aquest carrer s'han convertit en restaurants, com aquest.

Un altre exemple de casa del mateix carrer. Passejar per centre de Kyoto té aquests contrastos, passes del nou Japó al vell i tradicional només canviant de carrer. Brutal!

Passejar per aquests carrers a la llum dels fanals és tota una experiència mística, només trencada per tota la quantitat de turistes, tant japonesos com estrangers que busquen les mateixes sensacions. Només és qüestió de tancar els ulls i deixar-se portar pel sons del shamisen tocat per una dolça i excel·lentment educada geisha.

Pels carrers de Gion, podrem trobar geishas o geishas disfrassades, mai ho sabrem. Nosaltres prop del Gion corner, lloc on es fan diferents espectacles per veure les tradicions japoneses, una noia vestida de geisha. La vergonya ens va deixar sense foto, què hi farem, hi haurem de tornar, doncs.

Cel blau, poca llum, entorn de fusta, i això sí, tots els cables de llum, això es Gion a la nit.

Un cop sortim de Gion i travessem el riu, mentre creuem el pont, tenim aquesta vista de tots els edificis del carrer Pontocho que donen al tiu. Si voleu sopar aquí, sereu part de l'espectacle de Pontocho.

Ja coneixeu Pontocho, aquí us el vaig presentar de dia. Avui toca de nit. Recordeu que es el carrer on hi ha aquests fanals, els fanals dels ocellets.

De turistes que no n'hi faltin!

Kyoto és especial, únic, i ara mateix, la ciutat on hi passaria més temps, ja que Tokyo és masa gran i, potser massa modern. Això sí, després d'estar-hi tres vegades i d'haver-me patejat un munt de llocs de Tokyo. De bon inici, Tokyo és increïble. Vaja, no deixa de ser una opinió. No us donen ganes d'anar-ho o tornar-hi???

El Daisuke i els seus Calvin Klein

2010-11-24T06:36:00.001+09:00

Ei, encara esteu darrera la pantalla seguint aquest blog, ara toca l'anècdota del dia. Us presento al Daisuke (Es pronuncia Daiske).

I no us preguntareu pas què feia un japo amb uns calçotets d'Espanya??? Segur que no us ho pregunteu??? Jeje, segur que sí. Doncs vam anar a un izakaya (d'aquells que has de seure al terra) i al cap d'una estona d'arribar, va aparéixer un grup d'uns 20 japonesos. Van començar a beure pels descosits i quan ja anaven una mica perjudicats, van començar a interactuar amb nosaltres.

Resulta que eren treballadors de l'Isetan, els grans magatzems que hi ha a l'estació de Kyoto. Tots eren de la planta 6 i n'hi havia un que marxava. Havia pujat de categoria i marxava a treballar a Osaka. Per tant, li van organitzar una festa. L'organitzador va ser el Daisuke. I mira, un dels regals eren aquest súper gallumbus (o no). Com que feia poc del mundial,...

Va ser molt curiós veure la celebració. Per tant, el millor que podeu fer si aneu per Japó és buscar llocs poc turístics i intentar-vos fer entendre. Potser us trobareu amb una sorpresa...

Fins aviat!

I ara el palau imperial de Kyoto!

2010-11-24T06:18:00.002+09:00

Em miro totes les fotografies que tinc del Japó i si algun lloc és el més fotografiat aquest és sense dubte Kyoto.

A Kyoto hi he estat tres vegades: al novembre, al gener i en ple mes d'agost. Sense dubte, el novembre és la millor època per anar-hi. Però, tot hi haver-hi anat ja tres vegades, una, hi tornaria, dues, dubto que hagi vist quasi res de Kyoto, tres, m'encata. Evidentment he visitat els edificis i llocs més famosos de Kyoto, però encara em queda tant per visitar...

Crec que callejeros está preparant un programa sobre Kyoto. Haviam quina imatge en treuren.

Però bé, anem al tema d'avui, que és el Gosho, vull dir, el Palau Imperial de Kyoto. Ull, no confondre amb el Palau Imperial de Tokyo, jeje. Kyoto també té palau imperial. Només cal pensar que Kyoto va ser la capital del país durant més de 1.000 anys (794-1868).

Per tant, la de vegades que ha vist coronar un nou emperador... Fins i tot, s'han coronat allà dos emperadors un cop la capital es va moure a Tokyo: Taisho i Showa, aquest últim, el pare de l'actual emperador Heisei, de nom Akihito. Akihita ja va ser coronat a Tokyo el 1989

El Gosho és un palau que està en un parc que té prop d'1 kilòmetre quadrat. La visita és gratuïta, però té un peatge, i aquest és demanar permís via internet per accedir-hi. Així que si sabeu quan estareu a Kyoto, el primer que us diria que fessiu és demanar ja el permís si el voleu visitar.

La visita és guiada (Hi ha un avi japonès amb cara de molt mala llet que va fent crits perquè la gent segueixi la guia. Perquè tots els que ens quedàvem al darrera èrem principal llatins?????). Això sí, la guia només parlar en anglès i l'avi només crida en japonès.

La visita comença per un edifici que era al que s'ubicava als invitats de l'emperador abans d'una visita oficial. Hi ha tres sales, i d'acord si erets primer ministre, ministre o un càrrec inferior, anaves a una o altra sala, és a dir, d'acord amb el teu rang: salsa del tigre, de la grua (l'animal, no pas els que ens agafen el cotxe de tant en tant) o dels cireres.

Aquest és l'edifici amb la seva visió global. Es diu Shodaibunoma. Aquí ja ens vam endur la primera bronca de l'avi japonès perquè la guia ja estava en la següent ubicació i nosaltres fent el pamplines! Cullera, només volíem una foto sense guiris suats i pollosos!

Aquest és el segon edifici a visitar. Bé, visitar, no és del tot cert, perquè només els vam veure des de fora. I, a les dues del migdia i sense cap ombra, va ser un xic dur.

Heu vist el senyor que hi ha davant d'aquest edifici, doncs és l'avi japonès cascarràbies!!

El següent edifici és el més important, el Shinshiden. Aquest és l'edifici que es feia servir per coronar els nous emperadors.

Aquest edifici té dos arbres davant seu, un cirerer i un taronger. Això, més el fet que el sostre és de palla, i que tots els murs de l'edifici són taronges ens indiquen que estem davant una zona shintoista. Tot té un significat, en aquest cas desitjar llarga vida i felicitat a l'emperador.

Surtint a l'esquera de l'edifici, trobem una de les portes del palau. Aquesta es diu Kenshumon.

Davant d'aquesta porta hi ha un altre edifici que guarda un dels tres tresors. L'edifici es diu Shunkoden, però el tresor només el pot veure l'emperador, ja que és un mirall que no s'hi pot mirar l'emperador crec. Penseu que fins al final de la segona Guerra Mundial, l'emperador era considerat un déu.

Immediatament arribem als jardins privats de l'emperador. La guia va dir que l'emperador i l'emperatriu no vivíem junts, sinó que cadascú tenia els seus edificis. Aquest era el jardí privat de l'emperador. El que em vaig preguntar és com s'ho feien per..... Potser per aquest motiu, encara ara els japonesos tenen uns índexs tant baixos de ..... (No calen detalls oi???)

Després de veure aquest jardí, ens van entrar al patí de la residència de l'emperador, el Seryoden.

Dins del pati vam veure un detall interessant. Fixeu-vos en aquest sostre. Veure que una part és nova i l'altre vella. Doncs la vella la començaran a canviar ara. Tarden uns 25 anys a canviar tots els sostres dels edificis del palau. Curiosament, aquest sostre de palla dura uns 25 anys. Així que, quan han acabat, han de tornar a començar. Coses de japos!

Aquest és Seryoden, la residència de l'emperador. Deia la guia que hi feia un fred de cal déu. Va explicar una història de com es vestia però no vaig entendre bé si era per a la coronació o diàriament. Bé, es veu una mica l'estància,..

La visita, a mi, tot i la calor, l'avi cascarràbies i tots els guiris llatins maleducats, em va agradar. La recomanaria si es tenen més de tres dies a Kyoto. És un punt neuràlgic de l'història del Japó i val la pena coneixe'l.

Així sí, penseu que l'entrada queda força lluny de l'inici del parc, per tant, no feu com nantrus, que prou calor feia, encara vam haver de córrer sota el Sòl perquè no ens deixessin fora!

Per acabar l'excursió, us deixo amb una foto del pont Keyakibashi, feta en el mateix jardí privat de l'emperador.

Fushimi Inari, el temples dels 20.000 toris

2010-11-22T07:50:00.001+09:00

Si recordeu el vídeo d'aquesta entrada o l'inici de Memorias de una geisha, segur que recordareu un temple que té moltes però moltes portes vermelles. És aquest. És el Fushimi Inari de Kyoto.

Aquest temple té milers de portes taronges amb la base negre i estan distribuïdes en dues muntanyes al sud de Kyoto. És un dels temples que es recomana visitar si es disposa de més de dos dies a Kyoto, ja que està una mica lluny (s'ha d'agafar un tren).

Són quasi tots de fusta i estan patrocinats. Així, si sapiguéssim japonés, veuríem quan van ser posats i qui els va patrocinar.

Aquí estic comptants els anys que deuria tenir la porta. La data la posen seguint el sistema japonès, ja que ells estan ara mateix a l'any 22 de la era Heisei (fa 22 anys que va ser coronat l'actual emperador japonès). Així que no vaig veure portes de més de 20 anys. Vaja, que la intensitat amb què renoven els toris deu ser molt gran. El del meu darrera, l'acaben de posar ja que encara no han pintat les lletres. L'intensitat del color taronja és brutal. No hi ha ni un sol regalim de pintura.

De tant en tant també hi ha una porta de pedra que ens deu anunciar alguna cosa.

Aquí podreu veure un detall d'una porta amb uns quants anys. També les petites portes, que costen com 10.000 iens que la gent compra i que deixen al costat de la multitud de cementiris que hi ha. També n'hi ha de més petites i barates.

La intentsitat del canvi ho podem veure aquí, on ja segur que hi ha dues noves portes. Penseu que patrocinar una porta és quelcom molt important per qui ho fa, a part d'una despesa ben important. Les grans crec que costen com 12.000€ i les més petites, com les de l'entrada, de 2.000 a 4.000€.

Fushimi inari és un dels 30.000 temples dedicats a Inari, deu de l'arròs. Es diu que un gon, és a dir, una guineu, és el seu missatger. Per això veureu tots de guineus per tot el temple. La guineu és un animal que el trobareu en molts temples shintoistes del Japó.

És més, es caracteritza amb una clau a la boca. Aquesta és la clau del graner de l'arròs, per tal de protegir la collita. Si penseu que l'arròs és l'únic producte que el Japó pot ser autosuficient en captareu la importància.També es caracteritza amb una bola d'arròs. Vaja, per aquest motiu normalment es presenten en parelles.

Aquesta és la vista que hi ha desde del temple. Però arribar fins a trobar aquesta vista costa una mica. Fushimi Inari és un temple que està obert tot el dia, però requereix de ganes de caminar. Ahh, i sorpresa, és gratis!!!

Només arribar i passar les grans guineus, trobarem els toris de la pel·lícula, però a partir d'aquí comencen un seguit de camins i caminets que donen la volta a dues muntanyes.

Totes amb més o menys toris i cementiris. Aquesta és l'entrada. Aquest tori el veurem només sortir de l'estació d'Inari, que està només a 8 minuts des de l'estació central de Kyoto. Penseu que només hi paren els trens locals que van en direcció a Nara, no agafeu els ràpids!!!

Passada l'entrada, hi trobareu uns quants temples i varis llocs per comprar souvenirs.

Són quasi quatre els kilòmetres de tot el recinte. Això és important saber-ho abans de pensar que sou capaços de fer-lo sencer. Està ple d'escales i no es para d'anar a munt i avall.

El passeig val la pena, però cal estar amb una mica de forma. Així que si venim de Nara i és ple estiu, no sigueu gaire ambiciosos sinó realistes. Aquest és un dels cementiris que hi ha, possiblement el més gran. Per arribar-hi, seguir recte un cop arribem al gran creuament que hi ha després de pujar totes les escales. Més concretament, hi ha un triple trencall amb un petit bar antic a la nostra esquerra. Agafarem el camí que segueix davant nostre.

Com podeu veure, en aquest temple hi he estat dues vegades. Potser no us havíeu fixat, però he barrejat les fotos de la meva visita a mitjans del mes de gener i la que vaig fer durant l'agost. Durant la primera visita vaig veure aquest senyor. Un altre cop, Japó segueix sent un país de contrastos.

Com podeu imaginar-vos, no hi ha carreteres ni altra manera que pujar les coses a peu per aquests camins plens d'escales. Que no us sorprengui, tot i que jo em vaig quedar una mica parat de veure-ho.

Per acabar, us deixo amb aquesta imatge. Estàvem a finals d'agost i s'estava fent de nit, la tardor s'acostava, l'època dels mils colors càlids. El que era càlid, però, era el temps, una calor horrorosa (A Kyoto sempre hi ha dos graus més que Tokyo), però els arbres ja s'estàvem preparant pel seu propi espectable.

Si teniu la sort d'anar al Japó, penseu sempre en treure els reflexes de la natura a l'aigua. em posareu les dents llargues...

Espero que us hagi agradat. Aquest temple no és un altre que Fushimi Inari, el temple dels toris.

Una nova idol japonesa ..... per flipar i molt!!!

2010-11-19T16:42:00.000+09:00

Encara estic flipant. Una mica fora de lloc. Us presento a Hatsune Miku, una nova idol japonesa. Però què té d'especial que no tingui qualsevol de les integrants de AKB48 o Morning musume. Doncs que la Hatsune Miku no és una japonesa qualsevol, és japonesa, és una noia, canta bé i es mou a l'escenari amb certa gràcia. A més, als seus concerts hi va molta gent i la gent es coneix les lletres. Té 16 anys, fa 1,58 m i pesa 42 kgs. Vaja, la típica nina japonesa.

Doncs, llavors, que té de diferent amb la resta d'idols?? Doncs què quan surt a cantar ho fa en forma d'holograma. Miku no és un personatge real, és un software vocal de Crypton, però que han tingut la gràcia de personificar en forma de personatge de manga, amb un cabells verds molt llargs, vaja, el típic personatge que vesteixen amb vestidets sexis, ulls com carbasses i faldilletes molt curtes que trobareu a qualsevol botiga de personatges japonesa.

I sinó em creieu, aquí teniu la caixa del software. És una veu informatitzada que canta les nostres lletres. Aquí teniu la caixa del software.

Encara esteu flipant no?? Doncs jo sí. I més quan li doneu un cop d'ull a aquest vídeo.

O aquest altre. El nom de la cançó ho diu tot, Po pi po.

Vaja, i si voleu que la Hatsune Miku passi per casa a cantar, aquí teniu on contractar-la, www.amazon.co.jp, on sinó?? El preu volta uns 120€. Es pa flipá o no????

Teclat japonès per a android

2010-11-19T02:14:00.000+09:00

Com a feliç usuari d'android que soc, el meu Samsung Galaxy només tenia un problema i és que no tenia teclat en japonès. Sí que el tenia en koreà, però res de res de japonès.

I vaig pensar, quina pua, no hi ha dret, jo també el vull en japonès. Així que després d'un mes de búsqueda, finalment he trobat l'eina i la vull compartir amb tots vosaltres per si mai la necessiteu, cosa que dubto, però mai se sap. No us ha fet mai il·lusió poder escriure quatre coses en japonès?? Ara és la vostra!

Aquí teniu l'aplicació. El millor de tot és que és gratuïta i molt fàcil de fer anar. Només heu de mantenir apretat qualsevol requadre, canviar el mètode d'introducció del teclat que tingueu per defecte a Simeji. I ja estarà. Llavors us apareixerà un teclat normal, però si opteu per l'opció あ, llavors començareu a escriure en japonès amb el teclat amb lletres nostres. Brutal, perquè et va reconeixent la paraula a la mínima que l'escrius. Francament, tota una troballa! Ja em direu el què!

... i Hakuho ha perdut!!

2010-11-16T04:10:00.000+09:00

Avui és un dia important, Hakuho ha pedut un combat després de 63 victòries seguides.

Ha estat un combat molt renyit amb Kisenosato, però ha acabat cedint. No arribarà ja al record de 69 victòries i dóna possibilitats a d'altres lluitadors a poder guanyar un torneig.

Disfruteu del vídeo, és històric!!! Jejeje!!

La veritat que pensava que ho aconseguiria, és molt fort i el combat ha estat a punt de guanyar-lo quan el tenia a punt de tombar, però Kisenosato s'ha refet i l'ha fet fora del ring. Ara, a veure com reacciona, és un yokozuna i segur que lluitarà per la victòria. A més, només té 25 anys, té molts anys de carrera encara.

El Sumo, tot una experiència al Japó

2010-11-08T05:31:00.000+09:00

Farà cosa d'un mes us deia que Hakuho havia guanyat el torneig de tardor dc Tokyo i us vaig prometre que us parlaria amb més detall del sumo. Doncs som-hi.

Com us podeu imaginar, el sumo és un espot ancestral, diuen que té més de 2.500 anys. Dins d'un ring (doyo) delimitat amb una corda d'arròs. El ring fa uns 4,5 metres de diàmetres i hi té una sorreta de color negre (per això quan cauen els lluitadors, queden tot bruts).

El funcionament és molt senzill, aquestes són les regles. Guanya qui aconsegueix que:

L'altre lluitador toqui el terra amb alguna part del seu cos a excepció dels seus peus.
L'altre lluitado faci contacte amb l'exterior del ring (ja sigui amb els seus peus o qualsevol altra part del seu cos)

No obstant això, si un lluitador utilitza una tècnica il·legial (kanjite) o perd el tanga que porten (mawashi) queda eliminat (quina imatge no??? Un lluitador de sumo al que se li cau el tanga!!! Terrible. Espero que no passi mai).

Els lluitadors (rikishi). Els lluitadors són unes moles d'homes, més de 1,80 metres i 120 kg de pes. Tot i que n'hi ha de prop de 200 kgs. Com per exemle, el Gagamaru, lluitador rus de 1,85 metres i 202 kgs de pes.

Tot i això, el pes no hi vol dir res. El gran campió actual fa 1,92 cm i només pesa 149 kgs.

En sumo, és tant important, l'alçada i la massa corporal, però també la força i la tècnica. És un esport molt tècnic per molt que pugui només semblar que es donen espentes.

Aquests lluitadors tenen un nivell, d'acord amb el seu curriculum de victòries, derrotes i resultats en tornejos.

A la categoria Makuuchi, la principal, hi ha quatre nivells: Yokozuna, Ozeki, Sekiwake i Komusubi. Els que no tenen aquesta categoria perquè encara no han guanyat suficients combats es diuen Mageshira.

Aquests són els cinc nivells de la primera divisió del sumo. Per sota, n'hi ha moltes d'altres. Us recomano llegir aquesta classificació de lluitadors de sumo, on queda molt ben explicat.

Per arribar a ser Yokozuna (normalment n'hi ha un, rarament n'hi havia dos com fins fa poc, i de vegades, no n'hi ha cap) s'han de guanyar alguns tornejos, guanyar a un Yokozuna des de la categoria d'Ozeki i ser elegit pel consell de promotors per a Yokozuna. Es diu que s'haurien de guanyar dos tornejos seguits, o guanyar-ne un i fer segon en els últims tres, i sempre guanyant més de 12 combats (dels 15 que es disputen).

Aquí el tenim fent la cerimània per espantar esperits abans de l'inici dels combats del dia segon del torneig de tardor de Tokyo.

L'actual Yokozuna, Hakuho, porta 62 victòries seguides. És un crack absolut. Està a 7 del record absolut de Futubayama, records que data dels anys 30.

Tots els nom que tenen no són els reals, són els que adquireixen a partir d'un determinat moment. És més, molts dels lluitadors no són ni japonesos. Hakuho és mongol, Gagamaru, rus. Aquí podeu veure els origens dels rishikis actuals, que no siguin japonesos.

Un altre yokozuna famós és Akebono. Aquest va néixer a Hawaii i feia més de 2 metres. Aquest el vaig veure desfilant al festival d'octubre de l'any passat. Viu a Nagoya i en vaig veure un programa per la tele de com l'havien operat per treure-li pell ja que, un cop retirat, havia perdut pes i la pell li penjava d'una forma bastant desagradable. I tot això sense saber qui era.

Els tornejos (basho). De tornejos n'hi ha 6 durant l'any. Tres d'ells es fan a Tokyo, i els altres es reparteixen entre Nagoya, Osaka i Fukuoka. Ara agafeu boli i paper i apunteu, el proper es celebra entre el 14 i el 28 de novembre a Fukuoka!!! Heu d'estar atents per veure si el Hakuho aconsegueix superar el record de victòries. Jo crec que ho farà!

Aquesta és la imatge del Roygoku kokugikan, el pavelló on es celebren els tornejos a Tokyo. Quan no hi ha tornejos, es pot visitar el museu. I és fàcil veure algun lluitador per la zona durant aquestes èpoques.

Guanya qui aconsegueix més victòries dels 15 combats que disputa cada lluitador. Són 33 lluitadors a la categoria principal. Els tres últims dies, els lluitadors que estan en disposició de guanyar, fan una litúrgia especial per espantar els esperits.

Aquí teniu els campions de tots els tornejos celebrats des del 1999, amb el rang que vam guanyar i el resultat de victòries i derrotes. Veureu que hi ha un altre Yokozuna que es diu Asashoryu. Aquest lluitador va guanyar 25 tornejos, però el van haver de retirar per diferents escàndols en què es va veure implicat. Ser lluitador implica un alt grau de responsabilitat i ser una persona admirable i sembla que aquest home no ho va ser massa. Es guanyen molts diners i se li devia pujar una mica la grandesa al cap. Per cert, també era mongol.

Hi ha torneig als mesos imparells: gener (Tokyo), març (Osaka), maig (Tokyo), Juliol (Nagoya), Setembre (Tokyo) i novembre (Fukuoka). Aquí teniu el calendari dels propers tornejos per si voleu adquirir entrades, si teniu la sort d'anar-hi.

Per tant, ara ja sabeu una mica com va tot. Només dir-vos que cada lluitador pertany a un gimnàs (heya), que els recluta i veuen allà, menjant molt i dedicats totalment al seu esport.

És tot molt admirable i, tot i que no és un esport molt vistós, ja que els combats duren pocs segons i tenen una parafernàlia extrema (que ja explicaré en una altra entrada), a mi m'ha encuriosit i, si voleu fer com jo i seguir els propers tornejos, només cal que poseu sumo tournament el mes i l'any i trobareu la notícia que NHK (la televisió pública japonesa) fa de cada dia del torneig. Per tant, a buscar sumo tournament november fukuoka 2010 d'aquí poc més d'una setmaneta.

Què us ha semblat tot? Espero els vostres comentaris!! Hakuho superarà les 70 victòries?

200 entrades: Samsung Galaxy S supera en ventes al Iphone al Japó!!!

2010-11-06T04:17:00.003+09:00

Avui estic de celebració, són 200 entrades les que ja porteu amb les meves paranoies, aventures, desventures i altres coses del Japó. Aquesta era la que feia 100 i en la que organitzava un viatge de 15 dies pel Japó.

L'experiències de tenir un blog i poder compartir amb tots vosaltres aquest temps. I avui, ho celebraré amb el meu fantàstic artilugi, que ja fa dies que el tinc, però a dia que passa, més content estic.

I ara els meus coleguis japonesos estant amb mi, el Samsung Galaxy S supera en ventes durant l'última setmana a l'Iphone, després de quatre mesos de lideratge d'aquest terminal.

No sóc fan d'apple, no m'agrada apple, no m'agrada la seva política, tot i tenir uns molt bons productes. Això de tenir-te lligat és un desastre. La meva experiència amb un ipod no va ser positiva, sóc de Creative!!! Així que, amb més motiu, doble alegria. Crec que el Samsung és una compra molt intel·ligent, en quan a prestacions, preu, pantalla, possibilitats i Android.

I en quan a l'Android, us porto una vinyeta molt divertida i, crec que molt real, de com es veuen els usuaris de l'Iphone, Android i Blacberry entre ells. Ja em direu el què!!

Nara, però quina calor!!!!!!!

2010-10-27T03:54:00.010+09:00

Tornar a Nara　va ser quelcom especial. Aquest cop no hi anava per descobrir res de nou, sinó a fer de guia. Jo?? De guia???? Doncs mira, ves per on, doncs sí. Un grup de catalanets fent el típic recorregut per Nara.

Tot i que no m'esperava res d'especial, el fet de tornar a un lloc en unes circumstàncies molt diferents va fer la visita molt especial. Aquesta vegada era ple estiu, una calor apostuflant!! 35 graus i un 60% d'humitat. El paisatge verd i, el millor de tot, aquest cop no tenia ressaca!! ;)

El recorregut és el mateix de sempre. Ja sabeu que l'objectiu és arribar de Kyoto d'horeta al matí, i a mitja tarda tornar cap a Kyoto, fent parada al Fushimi Inari o a Uji, ambdós llocs 100% recomanables.

Hi ha coses que eren el mateix, un exemple, gent comprant les galetes per donar-les als cèrvols.No feu massa el tonto amb ells que tenen mala llet i si els ensenyes una galeta i després l'amagues, segurament et donaran un copet amb les banyes. A part, d'això, són totalment inofensius.
Més del mateix, el Todaiji, l'edifici de fusta més gran del món i que conté, en el seu interior, el buda dins d'un edifici més gran del món, el qual, a la vegada, és el més gran del Japó.

Com aspectes interessants, dir-vos que aquest edifici és un terç de l'original. A l'interior hi ha una maqueta de com era. El Daibitsu, és a dir, el buda, pesa 437 tonelades i té 130 kg d'or.
Des del Nigatsudo, tenim aquesta vista de Nara i treient el cap, el Todaiji.

A partir d'aquí, vam seguir cap al Kasuga Taisha. La calor era ja insoportable i sort de les màquines de refrescs que ens donaven aire...

Amb la calor que feia no donaven massa ganes de veure més temples. Així que vam decidir que amb 3 hores de passeig ja n'hi havia prou i vam agafar el camí de tornada. No ens vam perdre pas, vaja, perdre's és quelcom força difícil a Nara, tot i que durant la visita al Kasuga Taisha no sàpigues cap on anar.

Per mi, el motiu és que després de veure el Todaiji, els altres temples que hi ha no són tant imponents. Recordeu que aquests d'ara són shintoistes, mentre que els altres són budistes. A més, el camí fins el Todaiji està ple de gent i és molt ample, després és més estret i la gent es reparteix una mica.
Hi ha moltes temples petites i moltes llanternes. L'ambient és vucòlic i és moment per deixar anar l'imaginació i intentar fer la fotografia per la portada de l'àlbum. Per mi, ben podria ser aquesta. És preciosa, no ho creieu? (l'he agafat prestada, espero que la propietària no s'enfadi!).Després de dinar (vam dinar a un restaurant molt proper al llac ple de tortugues que hi ha i tot boníssim), vam empendre el camí cap a l'estació (Us ensenyaré el lavabo d'aquí uns dies). Però, allà ens vam trobar aquelles distraccions que no surten a la guia. Com que era l'últim dissabte i diumenge d'agost, feien el Basara Matsuri.

Vaja, un rue pel carrer on la gent valla i va tot disfrassada en comparses. Aquest tenim un cap de colla.
I aquest friki, tela!!!
Aquests ballaven molt bé, ho tenien molt estudiat. Vaja, serà un dia que està prou present a casa en tant que el vano oficial de l'esdeveniment decora una pared ara mateix, :)

Bé, i per acabar les nenes mones de Nara.I d'aquí, nosaltres cap a Fushimi Inari, que sobre les sis de la tarda ja es feia fosc i no teníem massa temps per arribar-hi. Em va agradar tornar-hi. Diuen que no hi ha dos sin tres, però crec que dues vegades ja és suficient, però les dues han valgut la pena!

Ah, i poquet a poquet aniré rememorant aquest segon viatge. Ens llegim!

El client és el rei al Japó?

2010-10-23T01:33:00.002+09:00

Apali, anem a fer una mica de filosofia marketiniana sobre els serveis al Japó. L'origen d'aquesta reflexió és aquest article que un company de classe australià de Nagoya va posar al seu Facebook.

Comencem pel principi. El dia que aneu al Japó o si hi heu estat segur que heu flipat bastant amb l'atenció que tenen tots els treballadors cap a vosaltres com a clients. Vaja, és bastant més eleveada, per no dir infinitament més elevada que aquí. En una entrada anterior referència a que aquests treballadors, a la seva vegada, no era normal que rebessin un agraiment dels seus clients. Vaja, una contradicció. Però nosaltres, com que segurament que estarem en un núvol màgic, no ho veurem i tendirem a donar les gràcies a tothom. Per tant, la resposta a la pregunto que formulo al títol del post és sí, el client és el rei al Japó.

Encara recordo aquest estiu, a Nagasaki, que la cambrera ens va acompanyar a la sortida i es va estar una bona estona fent-nos reverències i donant-nos les gràcies. I nosaltres anar-nos girant donant-li les gràcies també. Bé, típic de turista. Després de estar més de 5 mesos al Japó, encara em sorprenien coses i tanta amabilitat, perquè va fer tots els esforços possibles perquè estiguessim bé.

Bé, tornem al fil i deixem-nos d'anècdotes. L'article considera que, després de viure un temps al Japó comences a veure coses que desmitifiquen el que t'havies imaginat del principi. El motiu és ben senzill, defensa que aquests treballadors segueixen el manual d'atenció al client fil per randa, però no tenen cap capacitat d'oferir-te una solució alternativa a un problema que puguis plantejar de nou en nou, vaja, que la iniciativa d'aquests treballadors és quasi nul·la, que el somriure que et fan és totalment fals i, per tant, de considerar el client com el més important, res de res.

Tot s'ha de dir que comparteixo bastant aquest article. També heu de pensar que al Japó no es deixen propines. Les propines fan que el servei sigui més bo? Doncs tampoc ho crec pas, perquè als USA et deixes una pasta en propines i molt sovint el que els deixaries és una bona patada al cul per com t'han tractat.

Per tant, no em serveix aquest motiu. El que si em serveix és pensar que són una societat molt jerarquitzada i reglamentista on tot es respecte moltíssim. Per tant, si hi ha un manual que diu què s'ha de fer, doncs ho segueixen. A més, normalment són els últims de l'escala de l'empresa i qui són ells per posar en dubte el que ja està escrit. Si han de canviar alguna cosa, doncs ho ha d'aprovar el cap.

Per tant, si sou en un restaurant, proveu de demanar alguna cosa on us treguin la ceba o quelcom que sigui variar una mica el menú. Molt probablement us diran que no.

L'autor de l'article també exposa una realitat, digueu-me empreses famoses del Japó: Sony, Toyota, Honda, Yamaha, Panasonic, Mitsubishi, Kao, Casio, Canon, etc. Si us pareu a pensar, són totes empreses de productes, quan aquest sector només representa el 32% del PIB. D'empreses del sector dels serveis, les quals representen el 62% del PIB, (quasi el doble) no us en vindrà cap ràpidament al cap.

Com és possible que l'ara tercera potència mundial no tingui cap empresa de serveis dins les 500 empreses més grans segons Forbes??? Pot ser que sigui el fet que el client no sigui el centre del seu punt de mira, sinó tot el procediment. Cada persona és diferent i pot tenir unes necessitats individuals que s'han de satisfer. Per tant, mentre l'atenció es centri en fer un procediment pot ser que estiguin desatenent el seu client.

És evident que tenir un procediment i que es respecti és fonamental en la fabricació d'un producte. I així la més que merescuda reputació dels productes japonesos envers els xinos. Però, què passa amb els serveis??

Aquí, casos com el d'Starbucks és la mostra de com, amb un servei excel·lent (segons diu ells l'Starbucks Experience) és pot fer arribar a ser una empresa puntera. Però això requereix d'una cultura, una cultura d'orientació al client i, al teu client intern, el treballador. No oblidem que aquest és el qui entra en contacte amb el client i, si no està ben format, està motivat i qualificat, doncs tenim possibilitats de tenir clients satisfets.

Pensem en un cas espanyol, com podria ser Zara. La meva experiència és que cada cop que hi he anat a un Zara (per talles no és un lloc que hi vagi gaire sovint) sempre m'ha semblat que m'han tractat bé, buscant aquelles talles que no hi havia en la botiga i oferintme assessorament si el demano (i fan bé perquè no a tothom li agrada que el vagin atossigant).

Per tant, no només nosaltres hem d'apendre dels japonesos sinó que ells també podem apendre molts de nosaltres i de saber com trobar solucions individuals a problemes individuals en búsqueda de la máxima satisfacció del client.

(Ara precissament tinc un problema amb la filial espanyola d'una empresa japonesa, que ja us explicaré com s'acaba, però que de moment m'estant demostrant una convinació d'ambdues cultures que no m'acaba de satisfer del tot).

Aquells que heu estat darrera un mostrador o servint a gent espero que sapigueu del què parlo i ara, un cop estigueu al Japó, tingueu un element més per interesar-vos per aquesta cultura i veure qui és veritable rei al Japó.

Nagoya State of Mind

2010-10-18T22:59:00.001+09:00

Avui us porto un vídeo de la meva ciutat japonesa, clar, Nagoya.

És un vídeo molt xulo en base de la cançó de Jay-Z, Empire State of Mind, la de Sex and the City 2.

Espero que us agradi!

Kit Kat a la japonesa, de coca-cola i de meló!!!!

2010-10-11T00:23:00.004+09:00

Diuen que un viatge al Japó és un viatge, entre d'altres coses, gastronòmic. Ho comparteixo al 100%, però per gaudir-ho no cal anar de restaurant. Només cal anar al supermercat, ni que sigui el de l'aeroport per veure coses molt estranyes per nosaltres, que això no vol dir que siguin estranyes per la resta.

Avui us porto uns Kit Kats, però no qualsevols, sinó uns de ben especials. Un és un kit kat sabor meló, l'altre és amb sabor a coca-cola.
Aquest és el de メロン, meron (recordeu que no tenen el so L), per tant, meló.

Aquest és el de Coca-cola, on també n'hi ha de llimona (el de llimona encara me'l guado per ocasió especial).
Com podreu veure, la forma és la mateixa i van recoberts de xocolata, com no pot ser d'una altra manera.
Anem, pel de meló, doncs sí que hi té un aire. Es fa ben estrany perquè et sorprèn a la boca.
En quan al de coca-cola, s'ha de dir que em recorda als picapica de coca-cola que comprava quan era petit.
I això que heu vist és una petita mostra de la gran quantitat de coses que es fan amb els kit kats. Si en voleu provar sense haver d'anar al Japó, en aquesta botiga, www.japonshop.com, en trobareu de moltes classes: xarop, té verd i sakura, maduixa d'hivern, iogurt d'aloe vera i molts d'altres. Ahh, i sí, al Japó també són una mica cars.

Seria ben normal que si aneu al Japó en trobeu de gustos que no tenen a la botiga i que siguin totalment estacionals, per un hivern o per l'estiu. Aquí som més clàssics amb els nous sabors.

El tabac al Japó

2010-10-06T05:05:00.002+09:00

El tema del tabac al Japó és una qüestió plena de contradiccions que em costa una mica entendre.

D'una banda, s'ha de dir que hi ha molt japonesos que fumen, però molts, és un costum prou extès, però a la vegada està prou perseguit en forma de llocs on no es pot fumar. Per exemple, en els carrers més transitats, en parades d'autobús i d'altres llocs on es pugui acumular gent, tot i ser llocs oberts, és molt fàcil que estigui prohibit fumar (Hi ha un cartell al terra que ho diu). A més, si està prohibit fumar no es fuma, no pas com passa de vegades aquí.

Però d'altra banda, en els restaurants (recordeu que el Japó és el país amb més restaurants per habitant del món) és molt normal que es permeti fumar i, fumen, vaja que si fumen.

Més coses curioses. Sí que hi ha restuarants que són per no fumadors, però són els més menys. El que ens podem trobar són restaurants on hi hagi espai per fumadors i espai per no fumadors. Fins aquí tot normal, però (sempre hi ha d'haver un però) a diferència del que passa aquí, on per fer-ho, l'aire no es pot comunicar, allà es pot marcar aquest espai amb un senyal a la taula.

D'aquesta manera, et pots trobar que la teva taula sigui per no fumadors, però la del davant mateix sigui per fumadors. Així doncs, quina gràcia té això???? Doncs jo no n'hi veig cap. I això ens ho vam trobar en força llocs. Perquè us feu a la idea, fins i tot el McDonalds té un espai per fumadors. Tot s'ha de dir que el fum del tabac japonès és menys desagradable que el del tabac d'aquí.

En força dels hotels que vam anar, bastant vellets alguns, es podia fumar a les habitacions (quina peste que feia alguna habitació). És més, en un parell ens van dir que si ens dutxàvem, tanquèssim la porta del lavabo, no fos cas que del vapor d'aire saltés l'alarma antiincendis. No obstant això, cap consell pel que fa al tabac, totalment permès. Una mica estrany oi???

Una altra cosa que no trobareu al Japó són burilles al terra, o molt poques. I, en canvi, si trobareu la possibilitat de comprar cendrers de butxaca (són baratets!!, menys d'1€, ehh!!). Aquesta sí que seria una opció interessant a importar, perquè no entenc com es pot apagar una cigarreta llençant-la al terra. A casa no es fa això oi?? I perquè al carrer sí?? Què costa apagar la cigarreta i llençar-la a una paparera, que en tenim a cada cantonada!!! (Al Japó no hi ha papereres!!!! No sabem l'afortunats que som!!!!) i, mira com recompensem al pobre escombriaire que les ha d'anar recollint, el perill d'incendis que això pot suposar i collons, que fa brut tu, una mica de civisme. (Es nota que el tabac em molesta i bastant!?)

Els que fumen diuen que el tabac japonès és molt molt light, cosa que no he comprovat pas, però ja ho sabeu (sí que el fumen fa menys olor). A més, el paper del tabac ros acostuma a ser tot blanc, quan aquí la boquilla és marró. Mira, una altra diferència!!

Per últim, us porto una notícia recent en quan al tabac. És la pujada d'un 40% que ha tingut el seu preu. Penseu que allà només és paga un 5% d'IVA, a part que existeix el copagament de la sanitat (Model d'estat totalment diferent), hi ha peatges per tot arreu i el tren privat (i, per tant, molt car). Amb tot, l'estat té un deute brutal que ha de començar a reduir i, amb tants fumadors que hi ha, és una bona manera de finançar la sanitat i altres serveis. Jo ho veig fantàstic, no tinc la sort o la desgràcia de fumar, així que seria una mesura que no m'afecta i entenc que pugui no agradar a tothom, però si això també ajuda a que hi hagi menys fumadors.....

Hakone, un paisatge molt turísitc (i II)

2010-10-03T23:59:00.004+09:00

Doncs ho reprenem on ho vam deixar, després de fer una Coca-cola en el bar de l'estació del funicular de Togendai. Aquí és on s'agafa un nou mitjà de transport, el funicular que ens portarà fins a Owakudani.

Però, ejem, el plànol diu que a partir de l'estació d'Ubako hi ha la tercera vista del Mont Fuji.

La calor és horrorosa, hi ha una vanos dins del funicular, però el que no hi ha és aire acondicionat. Estem molt groguis, però ajà, què és allò que es veu a l'esquerra i el rebombori que s'està produint dins del nostre funicular. Us ho imagineu???Visca!!! Almenys en una de les tres vistes que ens donava el plànol hem pogut veure el Fuji.
Doncs aquí ho teniu!! En aquest moment, el calor s'esvaeix de cop i l'emoció és màxima!! Som uns afortunats, veiem el Fuji des de Hakone a l'estiu (No tothom ho pot dir!!!). I vé, com d'un Ak47, treiem el nostre armament i vinga, a fer fotos i immortalitzar l'ocasió. Us heu fixat, no hi ha neu al cràter com passava a l'hivern. A mi, personalment, m'agrada més amb el cràter blanquet, però no deixa de ser espectacular. Almenys tenim com 50 fotografies del Fuji des de tota la zona d'Owakaduni, però amb aquestes ja n'hi ha prou!!
Així que som-hi, ja hem baixat en aquesta estació i què venim a fer aquí?? Doncs a veure rugeix la muntanya. Estem en plena zona vulcànica i s'ha de notar. Aquí venim a veure per on el nostre planeta expulsa els seus gassos, en aquest cas sofre, no pets, però en tot cas, és molt pudent. Veieu aquella zona pedragosa al mig de la muntanya?És aquesta. I, francament, en aquest cas m'agradaria fer-vos notar la pudor que pot arribar fer el sofre i, per extensió, aquesta zona. A més, jo tenia la sensació que m'estava marejant. Però estàvem aquí, havíem agafat un shinkansen, un tren, un bus, un vaixell pirata i un funicular, a part de caminar una estoneta, calia donar-se una volta i veure què estava passant. I el què estava passant era això...Ups, se m'acaba de colar una nova foto del fuji, és que em distrec amb tanta felicitat, ai, facilitat... Buffff, es pot saber què m'he pres????

Bé, tornem'hi, el que estava passant és això:Molta gent estava comprant uns ous negres en aquesta caseta i se'ls estava menjant allà mateix. I, sense que serveixi de precedent, la gent era una mica marrana, perquè, tot i haver papereres, les taules estaven plenes de closques, pel terra també, per tot arreu hi havia closques d'ou i, la pudor, que ja formava part de mi... Però, tot i aquests inputs negatius, està allà valia la pena!Els ous negres s'aconsegueixen deixant-los una bona estona en aquestes caixes, les quals tenen una alta concentració de sofre i estan a uns 80 graus. Al cap d'una estona, es recullen i es venen en bosses de cinc en la caseta que heu vist.Tots aquests es van acabar en pocs minuts i una japoneseta en va comprar l'última. Ens devia veure la cara de, vaja, ens hem quedat sense bossa (No en volíem comprar cinc) i ens en va oferir un, evidentment, li vam comprar per 100 iens; la bossa valia 500! I aquí teniu el nostre ou!!!Bé, doncs ja ho teníem tot. Calia tornar cap a l'estació i tornar a agafar el funicular fins a Sounzan, on aquest tenia el seu punt i final. En aquesta estació hi havia un Kitty personalitzada d'aquí, ja que hi posa ou negre en la seva panxeta (això crec) i Owakudani en el cartell de fusta (ho acabo de descobrir ara mateix). Al cap d'uns dies ens vam penedir de no haver-la comprat, així que si mai hi aneu, ja sabeu què ens faria feliç d'aquí (sempre i quan no vulgueu que vingui a fer-vos de guia, cosa que estaria encantat de fer!!!).. Per a més detalls, la que volíem valia 2.000 iens. No es pot negar que és molt mona!!! Ai, que se'm cau la baba i mira que no sóc d'aquestes xuminades!Allà un cremallera fins a Gora, 10 minuts. I des de Gora, un trenet de 40 minuts fins a Hakone-Yumoto. Això que heu vist estava dalt de tot de la muntanya que teníem davant del funicular. Crec que és el primer kanji d'Owakudani, que en japonès, s'escriu així: 大涌谷. Bé, si algú ho sap, que m'ajudi!! Eren sobre les 6 de la tarda i havíem completat la volta a Hakone. Hi ha moltes coses que no vam fer i que es poden fer, només ens vam centrar en el principal, que ja és molt. Ens quedaven dues hora i mitja de viatge fins a Kyoto i, una sorpresa molt agradable només arribar, jejeje, un grup de catalans que ens estàven esperant a la porta del hostel.

Us ha agradat? Creieu que val la pensa. Jo us diria que si us agrada la natura, Hakone té prous atractius com per anar-hi. I si és octubre o novembre sense dubte i passaria una nit en algun hotel que tingués hot springs, és a dir, onsen!!

Avui, de rebot, una serie!!

2010-10-03T05:25:00.007+09:00

No us ha passat mai que hi ha dies que, no saps perquè, et trobes una cosa que no havies vist mai o feia temps que no veies, i al cap d'una estona o dies, et tornes a trobar amb la mateixa cosa en un altre context????

Doncs a mi m'ha passat vàries vegades i una de les últimes ocasions on m'ha passat ha estat relacionat amb aquest actor americà, Jonathan Serr. És un actor de 35 anys (nascut al 1974) que porta com 13 anys al Japó i parla un japonès quasi excel·lent, sense gairebé accent estranger.

I on he vist aquest actor??, doncs me'l vaig trobar dues vegades a l'avió de tornada del Japó., i en dos formats diferents!!! La primera, en una peli de les que oferia l'avió d'Aeroflot que ens va portar cap a Moscú.

La peli es diu ダーリンは外国人, és a dir, Daarin wa gaikokujin, vull dir, My darling is a foreginer, vaja, el meu amor és estranger. Aquesta és una peli que es va estrenar el passat abril al Japó. No sé pas si ha arribat aquí, però al Japó va ser un èxit, cosa que, com era d'esperar, no tenia ni idea.

La peli està molt bé i és molt recomanable per aquells qui vulguin veure en quines dificultats es troben parelles de diferents nacionalitats, en aquest cas, amerciana i japonesa.

Però bé, el que us volia portar avui no era només la peli, sinó el segon lloc on en vaig trobar el Jonathan Sherr en l'avió. Aquest cop va ser en el diari Japan times (diari en anglès sobre el Japó) que parlava d'una sèrie que estava gravant aquest actor a Nagoya i que només s'emetrà per internet. Si cliqueu veure l'article on parla de la sèrie que, per cert, es diu English teachers.

Em vaig guardar el diari, tantes coincidències en un sol moment em van fer gràcia i ho volia recordar, així que avui us porto aquesta sèrie. Són episodis d'uns cinc minuts sobre professors d'anglès al Japó i els seus problemes. Està en anglès però, qui sap, potser us agrada. Al ser una activitat tant recorrent entre molts dels estrangers que viuen al Japó, crec que us pot ajudar, tant la peli com la sèrie, a fer-vos una idea de com de difícil és per un estranger integrar-se en una societat tant diferent a la nostra com la japonesa.

English Teachers - Episode 1 "First Days Suck" from Nameless Media and Productions on Vimeo.

English Teachers - Episode 2 "(Un)equilibrium" from Nameless Media and Productions on Vimeo.

Espero que us agradin. Aviso, no hi ha subtítuls i l'anglès és força ràpid, però crec que s'entén bé.

PD: Shotters, un dels patrocinadors de la sèrie, és un bar americà que està, a Nagoya, molt a prop de la meva universitat i el porta el Juan, un malagueny totalment afincat a Nagoya, amb qui vaig viure un episodi ben còmic el primer dia que hi vaig anar. Jo, encara amb l'anglès encarcarat, dirigint-me a ell amb certes dificultats en anglès, em pregunta que d'on era, perquè als espanyols els caça al vol, però a mi, com que sóc català, doncs no em situava (francès, italià, mmmm, no ho tenia clar)!! Tot i això, després de dir-li, el meu cervell no va fer el canvi de xip i encara li vaig dir un parell de frases en anglès!!! Coses de les neurones!!! Quina vergüença!!!

Hakone, un paisatge molt turísitc (I)

2010-10-01T03:31:00.007+09:00

En qualsevol viatge al Japó de més de 15 dies sempre existeix la possibilitat d'anar a fer un vol per Hakone. És més, en més d'un paquet s'inclou un nit en aquesta zona per gaudir seu paisatge però sobretot perquè és una zona que està plena d'onsen.

Però no només està pensada per a guiris, sinó que molts japonesos de la zona de Tokyo hi van ja que no està molt lluny i es veu com un cap de setmana de relax a la natura. Us sona?? Ahh, i també és famós per la seva vista del Fuji. Hakone està a uns 90 kilòmetres de Tokyo, però a 60 del Fuji.

Doncs bé. Per la distància que tenia des de Nagoya i el cost de la nit dels hotels va ser que no estimés la seva visita. No obstant això, en aquest tercer viatge teníem una opció clara, fer Tokyo-Kyoto fent una parada a Hakone.

No tenia clar que es pogués fer en un sol dia i sense fer nit a Hakone, però ho provaríem. El primer problema a superar va ser que anàvem amb totes les maletes. On les deixem??? Doncs cap problema, a totes les estacions japoneses hi ha Coin Lockers, és a dir, taquilles de diferents grandàries on posar les maletes. Així que, som-hi, veniu a Hakone amb nosaltres?

Primer cal dir que parlar de Hakone és com parlar del Cadí, per exemple, Hakone és l'àrea i com a tal, hi ha tot de municipis. Això que sembla una xorrada, fins que no hi vaig, ser no en vaig ser conscient del tot. Per tant, ja teniu molt de guanyat.

Però, com s'hi arriba? Dons és força fàcil. Primer cal saber si tenim JR Pass. Si és el cas, doncs el millor és agafar un Shinkansen, concretament el blau, un Kodama, fins a Odawara. Allà podrem comprar el Hakone Free Pass, que costa un 3900 iens. Sinó el tenim, podem sortir des de Shinjuku i el pass costa 5000 iens. És vàlid per dos dies. N'hi ha un que val molt poc més i seria per tres dies. Això ens permetrà agafar tots els mitjans de transport que necessitem: Tren, bus, vaixell, funicular, cremallera... (sí, agafarem tot això!!!)

I perquè hem de comprar el Pass, doncs perquè l'operador d'aquesta zona és Odakyu, un empresa diferent a JR.

A Odawara agafarem un tren fins a Hakone-Yumoto. A partir d'aquí és fa un cercle, per tant, com a tal, tenint en compte que el punt de partida és el mateix, es pot fer tant d'esquerra a dreta com al revés. Ells recomanen fer-ho d'esquerra a dreta i com que són japonesos, val la pena que els fem cas (Confirmat, val la pena fer-ho així, ja us ho avanço).

El primer mitjà de transport que agafem és un bus. Aquest bus ens porta fins a Moto Hakone-Ko. Hi ha 40 minuts de trajecte!! Que no està gens malament, tot i que les dues poblacions tenen Hakone en el seu nom. Us haig de confesar que no sé si el trajecte té massa encant ja que em vaig quedar clapat. Així que poc us puc aportar.
I aquest tori ens diu que ja hi hem arribat.

A partir d'aquí hi ha un trajecte tot caminant per l'avinguda dels xiprés de més de 400 anys de 2 kilòmetres. Però no el farem sencer. A més, feia una calor prou considerable, molt al ser muntanya, era una mica més plàcid que està per Tokyo.Al cap d'uns 500 metres de passeig, arribarem a un parking, el del Hakone Detached Palace, el palau d'estiu de la família imperial. La visita és gratuïta i des de dalt del balcó tindrem la primera de les tres meravelloses vistes que ofereix Hakone del Mont Fuji. I haviam, no teniu ganes de veure la foto?, jo sí!!!!!
I, on és el Fuji??? Doncs fixeu-vos-hi bé. Espereu, us dono una altra oportunitat.
A part de veure el tori sobre el llac Ashi, no veieu el Fuji?? Doncs jo tampoc!!!! Això és el que té el Fuji. Veieu el dia que fa??? Ni un sol núvol al cel a excepció del Fuji. Tots aquests núvols estan cobrint el nostre estimat Fuji. Nosaltres no perdem l'esperança, l'esperem veure avui, però el tema no pinta massa bé.

Vaja, és més, Hakone també és famós per les seves vistes del Fuji, però també perquè és molt difícil de veure'l donat els núvols que el cobreixen. Esteu tristos oi? Jo també!! El veurem al final?? Doncs caldrà esperar!

Continuem el mateix camí un cop sortim de la visita del Palau i els seus jardins (visita recomanada!) i anem cap a buscar el nostre vaixell, però no un vaixell qualsevol, anirem amb vaixell pirata!!!Wow, mola eh?? No???????? La veritat és que és una de les horterades més grans que he vist mai, i gran en tots els sentits, ja que el barquitu és força gran. L'objectiu és que ens porti a l'altra banda del llac, un llac en forma de plàtan i que hem de travessar de punta a punta. Són uns 40 minuts més i el folletó diu que des d'ell tindrem la segona (de tres) vistes al Fuji.

Vaja, us podeu imaginar el resultat: dos guiris dormint a les butaques, gaudint de l'aire acondicionat del vaixell i esperar el final del trajecte. Des del vaixell es té una formidable vista del tori sobre l'aigua que heu vist al principi, però no tinc més fotos, ja que la son va poder amb mi!!!De vaixells n'hi ha tres, i aquí en teniu dos d'ells. Ja veieu que de gent no en falta, és un dissabte i ta ple de japonesets gaudint del cap de setmana.

Amb això, ja tenim la meitat del dia. Però com que m'estic allargant massa, us haureu d'esperar uns dies per saber si vam veure o no el Fuji, continuarà...

Curiosa forma de vendre pantalons

2010-09-29T00:57:00.001+09:00

A Nagasaki, però també a d'altres llocs, vaig veure establiment on tenien una forma ben curiosa de vendre pantalons femenins. És curiós com el marketing s'adapta a cada territori, vaja, pensa globalment i actua localment diu una màxima del marketing.

I posats a analitzar el maniquí, està clar que les japoneses deuren valorar quin forma els deus deixar els pantalons. És conegut que no tenen un cos massa espectacular, vaja, per no dir gens espectacular i d'aquí que la roba els ajudi a dissimular les seves carències o augmentar les seves petites virtuts.

Els pantalons són de la marca b-three. Fit better, feel better i look better, vaja que ho tenen tot, són còmodes, agradables i macos.

Vídeo meravellós sobre el Japó

2010-09-27T14:40:00.002+09:00

Avui he trobat per la xarxa aquest vídeo.

Hayaku: A Time Lapse Journey Through Japan from Brad Kremer on Vimeo.

M'agradaria molt saber fer i editar vídeos, fer el que fa el director d'aquest vídeo, en Brad Kremer. Però no en sé pas. Hi ha cops que hem de reconèixer els nostres límits i això em sobrepassa, però no treu que el vídeo està una delicatessen. Les imatges són molt boniques i tot el vídeo en sí ho és. Extreu, en 7 minuts, el Japó, és a dir, un conjunt de ciutats, paisatges, cultura i gent, molta gent, en un país molt petit.

Aquí vagi per endevant la meva admiració pel resultat i pel país que em segueix tenint perplex.

Espero que us agradi.

Hakuho, campió del torneig de tardor de sumo, 2010

2010-09-27T01:47:00.003+09:00

Doncs el bon amic Hakuho ho acaba de tornar a fer per quarta vegada consecutiva, és a dir, guanyar el torneig de sumo sense perdre cap combat. I aquesta és la quarta vegada consecutiva que ho fa, amb el que té el segon record de victòries seguides en la història del sumo.

Aquí teniu la notícia de la televisió pública japonesa. Ara mateix porta 61 victòries consectives, essent el record vigent de 69, fets per un lliutador als anys 30.

Aquest mongol, no és pas japonès el xiquet, s'està convertint en història viva del sumo. Des que el vaig veure lliutar en el segon dia del torneig de tardor, és a dir, ara farà unes dues setmanes, que estic seguint el dia el dia d'aquest torneig i el senyoret és una bèstia parda. És brutal, té una força descomunal i un tècnica i una rapidesa d'execució que no té nom.

De moment, quedeu-vos amb el nom, que tinc pendent explicar-vos com funciona això del sumo i què és el que el fa d'especial, a part de veure tius de més de 150 kgs amb tanga, cosa, que en sí, fa una mica de repelús.

El meu segon postre preferit del Japó: Baumkunchen

2010-09-23T03:44:00.004+09:00

Aquesta setmana sembla que m'hagi proposat parlar de menjar, bé, no ha estat planificat, sinó que les coses van com van i avui toquen uns postres, els meus segons postres preferits del Japó.

Avui us parlaré del Baumkunchen, que com us podeu imaginar no és una paraula japonesa, tot i que en japonès s'escrigui així: バウムクーヘン, és a dir, baumukuuhen, o també flamkunchen, que seria una forma fàcil i ràpida de dir-ho entre nosaltres (això últim és conya, per si algú no ho ha pillat).

Com heu notat, ara que ja sou uns experts del japonès, està escrit en katakana, l'alfabet que es fa servir per paraules estrangeres, entre d'altres coses. Bé, en alemany vol dir, segons m'han xivat, pastís d'arbre. És més, sembla ser que és un postre alemany, segons la wikipèdia.

I què és???, doncs és un donut rodonet fet amb capes de pa de pessic, tot molt suau i molt finet. N'hi ha de molts tamanys, des d'un individual que podeu trobar a qualsevol konbini fins a uns de ben grossos, per menjar en grup. Tot i el que pugui semblar, no és tant empalagós com un donut qualsevol, ni et deixa inflat com un pa de pessic, es tot més suau, vaja, estil japonès. Ara que ja els heu vist, us explico més detalls. És un país que es fa a partir d'una barra que deu fer una mica més d'un metre, vaja, com les de pollastre a l'ast. Es van posant barres en una màquina que les fa donar voltes sobre l'eix de la barra i sobre l'eix de la màquina.
Aquí ho podeu veure.Amb aquests moviments aconsegueixen que la barra vagi agafant la massa del pastís i mentre dona la volta, aquesta massa es va solidificant i coent.
I res, un cop ja està cuit, se li posa una mica de sucre per sobre i ja es pot tallar.
El que veieu darrera del pastisser són caixes amb baumkunchen llestos per vendres. I la cua...
aquesta cua, és la cua que hi ha a Nagoya Station, un carrer al costat de l'entrada principal, l'entrada que es diu Sakura-dori, esperant poder comprar un baumkunchen individual.

Aquest establiment es diu Club Harie. Em van dir que també n'hi havia a Tokyo i a algun altre lloc. Més d'un ja l'heu probat, així que sabeu com arriba a ser de bo. Per tant, ja sabeu una cosa més que no us podeu deixar de provar si aneu al Japó.

PD: No us heu quedat amb les ganes de saber quin és el meu postre prefereit??? Doncs jo no tinc ganes d'explicar-ho ara, elis elis, o potser ja ho sabíeu... Us haureu d'esperar o rellegir el blog.

Quan cuinen els japonesos?

2010-09-21T03:10:00.001+09:00

Aquesta és una pregunta que m'he anat fent a mesura que passava més temps al Japó. Primer de tot, és impossible generalitzar, però m'atraveixo a fer-ho, però abans us mostraré vàries coses.
Això és el que es pot trobar en un súper una mica gran, com podria ser un ヤマナカ, és a dir, super Yamanaka. En tenia un aprop de la meva residència i era un lloc habitual de comprar. També tenia a prop un altre super que es deia サノヤ, és a dir, sanoya, que era més petit i ple ple de coses. Aquest està a la zona d'Osu i és fàcil trobar per la quantitat enorme de bicicletes que hi ha al davant. Vaja, en els passadissos no passaven dues persones, si una era jo! Tenien menys coses, però una mica millor de preu.

Bé, la primera foto és del Yamanaka. Són tempuras i croquetas de patata i carn. Els preus voltaven entre els 0,6 i els 2€. Al Sanoya, les croquetes valien 0,3€ i eren perfectament comestibles. És més, et venen un pit de pollastre amb òs enorme arrabossat per uns 2€, que en tenies per dos o tres dies. Moltes d'aquestes coses, te les servies i encara estaven calentes.

Però hi ha més.
Safata de suhi japonès, no xino, per uns 5€.O fins i tot només 4€.

I ara anem a descobrir què és un bento. Aquí en teniu uns:
Són caixes de menjar on hi ha una mica o bastant arròs o pasta, i després quelcom sòlid, ja sigui peix, pollastre o carn. Tot això té un preu entre 3 i 5€ i t'ho escalfes en el mateix súper, ja que a la sortida hi ha microones perquè ho puguis fer o, ho fas a casa. Més bentos, amb ou farrat i tot!!!

Bé, comenceu a sospitar per a on arriba la meva conclusió. És més, anem-nos a l'estació de Nagoya i mirem què hi venen.
Ozti, si aquí també hi ha bentos.

Haviam, mire-m'ho de més a prop!
Doncs sí, tempura, hamburguesa, arròs!

Aquesta és la panoràmica de la botiga de l'estació.
Però aquest no és un exemple propi de Nagoya, en qualsevol estació i qualsevol supermercat o qualsevol konbini trobes aquestes coses i a preus molt similars.

Per tant, la conclusió que arribo és que menjar al Japó és molt barat. Quines ganes de cuinar 4 plats si t'ho venen tot en una capsa i ja calenta, llest per menjar i fet el mateix dia.

Ahh, i això no és tot. El Japó és el país amb més restaurants per persona del món. Clar, això vol dir que les vegades que es menja fora de cosa són superiors, sinó aquests negocis no tindrien futur.

Tot i que sembli agoserat, crec que els japonesos no cuinen mai a casa. A més, el menjar als supermercats és car, en comparació el que costa un bento. Per tant, quines ganes de cuinar no?? Els pisos petits, les cuines petites, el poc espai per emmagetzemar coses, tot va lligat. Es cuina poc o molt poc, no ho sabria dir exactament, però tots els inputs em fan dir que la majoria de gent de les ciutats, sobretot, amb els horaris que es tenen, no permeten cuinar i no es facilita el fet de cuinar a casa. Vaja, que provar el menjar de la mama ha de ser una mica difícil, a no sé que sigui mastressa de casa amb poques ganes d'anar al gimnàs o la pelu i més de cuinar, :).

D'altra banda, ja teniu una pista com menjar al Japó a preus inferiors als d'aquí. Per tant, el Japó no és car, tot és saber on mejar!!

Shizouka, Nihondaira i el Fujisan

2010-09-20T16:56:00.000+09:00

Una de les coses que volia fer abans de marxar del Japó després d'haver-hi viscut era veure el Fuji per última . I veure'l, vol dir veure la muntanya, no només anar a la zona on hi ha el Fuji i veure que cúmul de núvols estan cobrint la muntanya, cosa que passa la major part de l'any.

Hi ha varis llocs al Japó per tenir una de les vistes privilegiades del Fuji. Una és durant el trajecte amb Shinkansen des de Tokyo cap a Nagoya, Kyoto, Osaka i etc. Una altra és anar a la zona dels cinc llacs o anar cap a Hakone. La que us porto avui és molt famosa ja que les vistes són excepcionals. Es troba a la ciutat de Shizouka, ciutat que dóna nom a la seva prefactura.

Arribar-hi des de Nagoya va ser una palliseta. Tirant de seishun pass, és a dir, agafant trens de rodalies vaig fer els 180 kilòmetres que separen Nagoya de Shizouka, després vaig agafar un autobús que tarda uns 40 minuts a arribar a dalt d'una muntanya, és a dir, a Nihondaira.

Era un dissabte, i quedava una setmana per abandonar el país que havia estat la meva residència els últims quatre. mesos El sentiment era una mica de despedida, i així m'ho vaig prendre. Vaig parlar una mica amb aquesta muntanya, és sagrada i, per tant, si deu poder parlar no???? Vaja, un estava tovet, per tot el que havia viscut i el canvi que el país d'acollida havia fet en mi, que segur que quelcom m'havia canviat (espero que per a bé).

Doncs bé, la sortida va ser molt especial i la recordo molt especialment. Li vaig dir a la muntanya que algun dia tornaria (tampoc em pensava que tornaria al cap de menys d'un any, com he fet).

Bé, deixem una mica la sensibleria per un altra moment i nem a veure el que ens interessa, que són les vistes del Fuji.

Shizouka és una ciutat costanera i clar, es pot fer aquesta foto. Era un dia fred d'hivern, però com a fred que era, el dia era molt clar. Sense dubte el mes de gener és una època inmillorable per veure el Fuji en la seva explendor, és a dir, nevat.
Aquesta foto m'agrada especialment perquè sembla que el Fuji estigui fumejant. Tots sabeu que el Fuji és un volcà, però està apagat. Però aquí semble que estigui fent una sopeta per dinar i surt una mica de fum de l'escalforeta del caldo, o més ben dit, de la sopa de miso que s'està preparant.
Però aquí hi ha més coses a fer. En l'altre direcció del Fuji, hi ha un telefèric que et baixa fins a la costa. Aquí hi ha tot de productors de maduixes, ja que és un lloc de producció de madueixes. La millor època és el març i et venen un pase que et permet entrar en les terres i agafar les madueixes que vulguis. Tot i que ja n'hi havia alguna, vaig descartar l'opció, ja que el passeig era considerable i em quedava un bon tros fins a Nagoya. Estava satisfet, molt satisfet en com m'havia anat el dia. A més, vam arribar a uns 10 graus i la temperatura, durant el migdia va ser prou agradable.

Aquí, a Nihondaira, hi ha una esplanada on la gent es pren el seu pícnic amb vistes al Fuji. Jo i el meu company de viatge ens vam preparar per fer una sessió fotgràfica per tenir un bon record. Hi havia força gent, principalment avis gaudint d'una excursió i del seu bento (caixeta on porten el menjar).
Quedeu-vos amb el paio de la gorra, perquè, i què millor que després de dinar que fer-se el mil homes amb unes quantes flexions de braços per impressionar totes les iaiones japoneses de la zona. Ai mareta!!

Després del passeig per Nihondaira, em va donar temps de donar una volta per Shizouka, una ciutat d'uns 700.000 i escaig habitants sense cap encant especial, però agradable de passejar-hi. Així que, després de quatre mesos, em vaig plantar a la pis superior d'un centre comercial i em vaig decidir a provar per primer cop el curry japonès, però, no devia ser un plat excepcional, perquè en absolut recordo quin gust tenia! Espero que us hagin entrar ja més ganes de veure la muntanya i, sinó, ho seguiré intentant en uns dies, aquest cop, des de Hakone, :)

Purikura, el photomaton friki japonès

2010-09-18T23:54:00.001+09:00

Una de les coses que recomanaria a tothom de fer al Japó és passar-se per una saló recreatiu (n'hi ha a tot arreu i sempre hi ha gent, no pas com els nostres) i fer-se una sessio de fotos amb una màquina Purikura, l'abreviació japonesa de Purinto Kurabu, és a dir, Print Club.

Bé, tot s'ha de dir que qui està verdaderament emocionat per aquestes màquines són les noies fins als 20 anys, moment de la majoria d'edat, parelletes i guiris que ja saben com funcionen!!

On les trobarem?? Doncs a qualsevol saló recreatiu, és a dir, en un Taito center, un Sega Club o d'altres salons dedicats a les màquines recreatives.Per a què serveixen? Doncs per fer-se una col·leció de fotos que pots retocar i retocar amb el software que porten. A més, el propi software et modifica ja el teu aspecte, a l'estil Photoshop, per tenir una pell perfecte i uns ulls, que en el cas japonès, passen a ser ulls normals, però en el nostre, ulls enormes.

Però com són?A què és fàcil de veure-les.
Ups, que aquesta està ocupada.

I com funcionen? Doncs molt senzill. Entreu a l'àrea central de la màquina, i hi posem els 400 iens de rigor al lloc de les monedes.Això és l'interior. La il·luminació és molt bona i la càmera està sobre la pantalla.

A partir d'aquí, la màquina ens permetrà triar vàries estils de fotografia a fer. Les noies que veieu en els cartells també apareixen en les fotos i fan d'exemple de què s'ha de fer en cada foto. Que si riure, plorar, fer el senyal de la pau i així fins a l'infinit.

Un cop triades les fotos, màxim 6, cosa que heu de fer ràpid perquè us donen uns 30 segons per fer-ho, toca mostra les vostres dots de models. Així que en la pantalla, apareixerà la foto que heu triat a la pantalla, després un compte enrera, feu la pose que, 1, 2 , 3, cheeseee que ve la foto.

Així fins a 6 cops. Després trieu les fotos que us agradin més i cap a fora. La màquina ens dirà si cap a la dreta o a l'esquerra.

Hi entren en el període de retoc de les fotos. Primer ens demanarà en quin format volem que les ajunti. Així que triarem entre, o moltes fotos petites, o alguna de grossa i altres petites, etc. Penseu que el resultat resta imprès en una postal adhesiva, per tant, penseu en fer-ne alguna de gran o necessitareu un microscopi per veure tot el que hi posareu.

I aquí comença la part més divertida. L'edició. Hi treballen dues persones màxim, perquè com veieu hi ha només dos bolígrafs.A partir d'aquí, les opcions són mil. Podeu tenyir cabells, posar perruques, posar lentilles, bigotis, pajarites, corbates, estrelles, la data, pestanyes. Tot té la opció de fer-ho gros o petit i de girar-ho per adaptar, si per exemple hem fet un posat girant el cap, doncs les ulleres correctament.

Bé, perquè us feu una idea del què es pot fer, doncs aquí en teniu un exemple que he agafat prestat.Ohhh, no surto pas jo!!! Doncs no, em reservo les fotos per mi i per al meu mòbil.

En quan al funcionament, si mai ho feu anar, penseu que tant en horitzontal com en verital teniu diferents pestanyes amb totes les opcions. El resultat és brutal.

Com veieu en l'exemple, en aquest cas han estat 5 japos els que han entrar al purikura. El que fan ells és repartir-se les fotos, per això en la primera foto veieu al mig una taula amb tisores i després enganxar-les al mòbil, agenda o qui sap on.

És molt divertit, a mi m'encanta fer-ho. Són records únics i irrepetibles. Cada cop és diferent i cada màquina edita les fotos de forma diferent.

És més, en alguns llocs, fins i tot, et deixen disfresses, però això s'ha de demanar en japonès, cosa que ja trobo una mica massa difícil pel meu nivell de japo.

A més, gaudireu veient les noietes com s'arriben a maquillar i a fer riures tontos mentre estan preparant la sessió. És tota una experiència religiosa!! Hehe. Espero que us hagi agradat l'aventura.

Ahh, per últim, també te les envien al mòbil, però oh!!! només a mòbils japonesos, quina pena!!! És el que hi ha.

Seguim passejant per Odaiba: Toyota Megaweb

2010-09-17T13:10:00.005+09:00

Després de veure l’exposició del Doraemon i cansats del viatge des de Moscú, Odaiba depara diferents llocs on evadir-se de la rutina diària (sempre i quan no sigui el teu lloc de treball.

Primer, el propi viatge amb Yurikamome, el monorail sense conductor que et porta fins a Odaiba a través del Rainbow bridge.

Les vistes tant de Tokyo com d’Odaiba des del monorail són de les no perdre-se-les. Per tant, caldrà fer una mica de colzes per poder assentar-vos al dos únics seients que hi ha al principi o final del tren.

El primer que crida l’atenció de tot l’Skyline d’Odaiba és l’edifici de la Fuji TV. És un edifici estrambòtic, perquè no sé com definir-lo. Bé, aquí el teniu, crec que millor que les meves paraules, més val veure’l. Us dic que en la realitat, encara impressiona més.A part d’això, a Odaiba hi ha varis complexes recreatius amb cines, sales de jocs, museus o outlets. En un d’aquests, concretament el Palette Town hi ha és aquest: Megaweb, on hi ha el Toyota city showcase.
Aquí la Toyota té un impressionant recinte de dues plantes on el que primer sorprèn és que no s’hi venen cotxes, és un lloc d’exposició constant de la marca. Toyota és el principal fabricant de vehicles de tot el món i és nota que a Tokyo juguen a casa.

Aquí el recinte té de tot, és un lloc on exposa tots els cotxes de les seves marques: Toyota, Crown, Lexus i Daihatsu.

Tot els cotxes estan oberts i hi pots entrar (algun d’ells ja tenia els seients de cuir una mica gastat de tants visitants.
Però aquesta vegada no em centraré en els meus de 50 models que hi havia exposats (sí sí, més de 50 models diferents, ja que hi ha una pila llarga de models que no exporten a casa nostre).

Hi havia un munt de coses a fer. Hi havia una zona per babies, els cotxes híbrids tenien un apartat especial.També hi havia varis simuladors on podies provar els sistemes d’ajuda electrònics dels vehicles.
Us heu fixat en un detall???? Torneu a mirar la foto!!!! L’heu vist ja?? Encara no??? Doncs és la manteta que li han posat a la japoneseta perquè no passi fred a les cames!!! Jajaja, és broma coi, que fora feia una calor del mil. És perquè no se li vegi res. És que miren tots els detalls tu!!!

Aquest és un cotxe elèctric que es portava sol durant set minuts per les dues plantes del recinte i connectava amb un altre edifici. És l’única atracció de pagament i la que vam deixar per vosaltres perquè no voleu pas que ho provem tot, oi??Un altra atracció era aquesta.
És un sistema que fan servir els pilots d’automobilisme inventat pel japonès de la foto per millorar els reflexes. Té varis nivells i al final et dona el resultat separat per costats, per saber si en tens un de més dominant que l’altre.

Era bastant difícil i requeria molta concentració.

Ahh, i què passa si vols un catàleg. Els demanes a una hostessa i ja ta??? Com faríem en el saló de Barcelona. Doncs no pas, aquí tens els expenedors i compra els que vulguis! Curiós oi?Davant de l’edifici principal, n’hi ha un altre que està dedicat al disseny i hi exposen volants, seients, sistemes d’ajut per a persones amb discapacitats i altres coses. I davant mateix d’aquest altre edifici hi ha un impressionant saló recreatiu plena de joves japonesos alliberant tensió després d’un llarg dia de treball.

Aquí teniu un conjunt de joves japonesos correctament vestits amb l’uniforme típic de treball japonès: pantalon fosc i camisa clara, principalment negre i blanc, i maletí.

Estaven jugant amb un joc de bicicletes i pedalant a tota velocitat. El que em pregunto jo ara és, qui coi farà net el coll i els punys d’aquestes camises després de la brutal suada que està fent??? A què us havíeu fet la mateixa pregunta.
A les afores, al ser estiu, hi ha vàries atraccions per canalla com aquesta: Una tonteria d’atracció que a més ajuda a tenir el nen ben marejat i callat una bona estoneta, clar, sempre que no li agafi cert mal de panxa que pugui fer ...... (no cal que segueixi oi???). Ara pot ser he estat una mica massa desagradable, perdoneu, és el que hi ha.
Bé, Odaiba no entraria, com ja sabeu, en els meus llocs de visita obligada de Tokyo si es tenen pocs dies, però sense dubte és un lloc curiós i divertit i que poc donar lloc a moments de relax i diversió en qualsevol moment.

Un restaurant d’Asakusa

2010-09-15T17:25:00.005+09:00

Ja sabeu que la meva guia preferida del Japó és la Lonely Planet. No hi ha massa fotografies, però té molta informació, és molt completa i sempre aporta quelcom d’interessant.

Avui la posarem a proba amb la Tria d’un restaurant que recomana, el Daikokuya.

Nosaltres hi vam anar a la nit i ull!!! Que tanquen a les 20:30h. Diu la guia que a l’hora de dinar hi ha moltes cues. Nosaltres vam anar a un dels dos que hi ha.

Està a un carrer perpendicular a Nakamise. És aquesta caseta.

Per a localitzar-la, és l’últim carrer que es pot girar a l’esquerra abans d’arribar a la porta prèvia al temple Senso-ji d’Asakusa.

Es nota un sabor clàssic i podríem dir fins i tot una mica rònec només a l’entrar. Us atendran unes dones ja entrades en anys vestides amb un davantal. I tot i el que us pugueu imaginar, dominen el suficient en anglès com per fer-vos fora si arribeu tard!

En quan al menjar, doncs a demanar tempura. Nosaltres ja vam arribar justets, eren quasi les 8, però aquesta vegada sí que ens van atendre (la primera va ser un fracàs perquè hi vam anar a les 9, evidentment, tot tancat).

La tempura és especial, és més fosca del normal, vaja, com si no haguessin canviat com no han canviat de telèfon encara, en molts anys. Però no siguem negatius i pensen que hi posem quelcom perquè agafi aquest color.

Vaja, l’experiència va ser interessant. Uns 3.000 iens de pressupost per a dues persones per una tempura i una cervesa per cap. Podem dir que el lloc és recomanable si voleu provar quelcom especial, però a la zona hi ha tants i tants restaurants que, improvisant, és probable que en trobeu de millors i menys turístics.

Ahh, per cert, no tot els restaurants del Japó tanquen tant d’hora. És qüestió que us familiaritzeu amb el terme izakaya. És molt important perquè és el lloc d’anar a sopar per excel·lència japonès. Vaja, és el nostre bar de tapes i n’hi ha que estan oberts fins a altes hores de la matinada tots els dies de la setmana.

Bé, that’s all, espero que us hagi pogut transmetre una mica l’oloreta d’aquest lloc especial, per antic, per clàssic, per turístic, per japonès, per vell i per nou a la vegada.

El Doraemon, un gas còsmic, però de veritat

2010-09-05T22:49:00.004+09:00

Odaiba, una illa artificial de la Badia de Tokyo hi ha un museu tot interessant, el Miraikan, un museu de ciència i tecnologia possiblement encarat al públic més infantil i escolar, però que ha de ser prou interessant i didàctic.Com tot museu interessant disposa d’exposicions temporals i la que us presento avui no té pèrdua. Som-hi, tots a cantar: som els nens de la terra, ajunten les mans per aconseguir un món de bla bla bla. Dots de compositor??? No pas, és la lletra del Doraemon que ara m’ha vingut al cap.L’exposició és temporal, per tant, si no visiteu el Japó abans de finals de setembre, us la perdreu. Tot s’ha de dir que l’entrada és un bon cop de pala pel que és l’exposició, 1.000 iens, però l’oportunitat no es podia deixar escapar.

El que es tractava era de mostrar invents del Doraemon que existeixen de veritat. El que més crida l’atenció poder és el casquet volador. Tot s’ha de dir que és una mica, no gaire més gros, que el que porten el Nobita i la Shizuka, però també fa el fet. Llàstima que crec que no pot volar si hi ha un vent de més de 20 km/h.També hi havia la capa que fa invisible i fa invisible de veritat sempre que miris pel foradet que toca. Té la seva gràcia, llàstima que no tingui massa aplicació pràctica. Pensant una aplicació, doncs pel teatre, perquè no es vegi el personal de suport o a la tele, perquè no enganxin a la maquilladora quan donen l’entrada al telenotícies posant bé el tupé del presentador guaperes de torn.Aquest osset tant bufó és diu Caiwa, i té aquest nom perquè en japonès vol dir conversa. És un osset robot capaç de conversar amb tu, però clar, només cal tenir en compte un petit detall, cal saber japonès, cosa que encara no portem massa bé per conversar ni que sigui un robot. Tot i això, els nens del nostre voltant s’ho passaven teta parlant amb ell.L’exposició no era massa gran, d’aquí la sensació de cara que ens va quedar. Ahhh, i tant important com l’exposició va ser la zona de souvenirs i altres regals de conya, llàstima que tots caríssims.
En quan al museu, dir-vos que sobre les dues del migdia actua l’Asimo, el robot capaç de caminar d’Honda. També hi ha aquesta pantalla de 360 graus.Aquí sota hi havia una exposició d’una sonda que havia anat a la Lluna crec. Era molt petita i no tenia cap encant, però tot i això hi havia com deu persones amb polo de color rosa anunciant l’exposició (que a més era gratis) i uns reporters esperant a l’exterior per fer la típica entrevista sobre què t’ha semblat el que has vist.

A mi em va semblar més interessant el Doraemon, però clar, tampoc vaig entendre massa el perquè d’aquesta segona exposició.

Anar a Odaiba sempre és una aventura. En tenia ganes, ja que durant l’estada a Nagoya no hi havia anat. És una zona principalment lúdica on gaudeixes de força punts d’interès, només començant per agafar la línia Yurikamome. Però bé, això ja us ho explico en una nova entrada, que sinó em faig passat! Fins aviat!

Kamome, tren de Business Class de Fukuoka a Nagasaki

2010-09-04T21:49:00.000+09:00

Ja sabeu que els trens als Japó no tenen res a veure amb els nostres trens. La Renfe és una línia tercer mundista comparada amb qualsevol de les línies privades del Japó.

Avui l’exemple que us porto és el tren Kamome, que és el nom que rep el tren que uneix Fukuoka i Nagasaki.

En quan l’aspecte exterior, quasi sembla un Shinkansen. En quan a l’interior també, revisors que no paren de donar voltes segellant els bitllets dels passatgers que tenen Reserved Seat, lavabos nets, encantadores noies que van passant el carritu amb menjar i begudes (tots ells fent la convenient reverència als passatgers cada vegada que entren i surten del vagó). Parquet de fusta, portes d’entrada amples, seients de pell i amples, detall del nom del tren a prestatges, safates, seients, etc.

Bé, llàstima que el tren sigui lent i es mogui com una cafetera a punt d’entrar en ebullició, però l’experiència és molt agradable.És molt curiós l'espai que hi ha per deixar el bitllet i així el revisor no t'ha de despertar per mirar si viatges en el lloc correcte. Us ho imagineu per aquí, amb tota la gent que no paga, per tant, intentar fer de revisor per agafar el bitllet i així ja tenir-ne un!! Segueixo pensant que no pagar el bitllet és lleig i a més sabent que el preu que paguem és la meitat del preu real i com arribar de ser de car el tren i el metro al Japó. Sort del JR Pass.

Els turistes que portem el JR Pass tenim dret a un seient reservat, així que les dues hores de viatge es passen plàcides i tranquil·les entre entrada i entrada del blog, contemplació del paisatge i dormideta, :)

Ser alt al Japó

2010-09-02T23:47:00.001+09:00

Aprofito el primer moment que tinc la feina feta i que estic prou despert per poder esriure un xic. Estem sobre un tren que es diu Kamome que porta de Fukuoka a Nagasaki en dues hores. Dues hores per fer 110 kilòmetres potser és una mica massa després de l’experiència del Shinkasen, però veient que estem assentats en uns seients trets de qualsevol Business Class, doncs em dono per satisfet.

Del que vull reflexionar avui és del perquè, estant sentat en un seient de Business Class, el prestatge de sota el vidre de la finestra m’arriba quasi a l’alçada del colze, enlloc de per sobre l’ombro com li arribaria a qualsevol japonès.

Aquesta i més són uns dels problemes que tenim les persones que facin més d’1,75 metres al Japó.

Això no ho recordava pas de l’anterior estada al Japó, però des del moment en què em vaig donar el primer cop al cap, ràpidament he fet memòria.

En aquest moment el meu cap sembla el Massís del Garraf. Per sort, res greu, però porto una mitjana de dos cops de caps al dia. Amb el llum de l’habitació de l’hotel, amb el marc de la porta del lavabo, amb els toldos de les botigues pel carrer o del tren. Són ja innumerables els llocs que han contactat amb la meva testa amb major o menor agressivitat.

A banda d’això, sota les taules normalment posen un petit prestatge interior per deixar-hi la bossa (tant homes com dones porten algun tipus de bossa o maleta), però a mi no em barrufa gaire. Ara són els meus genolls els que maleeixen aquests espais, ja que al assentar-me a taula, els meus genolls contacten violentament contra el canto del prestatge, amb el conseqüent retoc de campanes amb la cassoleta del genoll i petit crit d’exclamació: el repertori ja és variat: uix, ai, merda, cagun la xxxx, òstia un altre cop, seré inútil.... bla bla bla.

Acostumat a casa als mobles d’alçada superior a la normal, de 95 cm cuina i lavabo, i 78 cm les taules, aquí tot és alçada inferior a la normal. Cada vegada que em vull rentar la cara o les dents, doncs la pica està molt i molt baixa, amb el conseqüent mal de ronyons d’estar ajupit.

Ahh, i això no és tot eh!!! No vulgueu anar a comprar roba, màxim talla XL, res d’XXL i res d’un peu superior a un 45, crec que el peu mig volta el 41. Clar ho porto si vull comprar alguna cosa. Esperem no perdre les maletes durant el viatge, o tindré un problema d’un parell de peus!!! Jajaja!

Bé, perdoneu la dissertació, però tenia ganes de dir-ho.

Guarniments de Nadal

2010-08-28T19:28:00.003+09:00

Ara que estem en plena onada de calor, us porto els típics guarniments de Nadal japonesos que es pengen a les cases.

En tots hi ha aquesta espècia de taronja que no és una taronja, ja que és agre. Es diuen shimekazari. L'objectiu és que purifiqui la casa per l'entrada del nou any. La taronja pretén ser un símbol de la continuitat de la bona salut, i la llagosta un símbol de longevitat. Ara ja sabeu perquè els japonesos són els que viuen més de tot el món.
Una casa amb un shimekazari és una casa que serà pura i no podran entrar dimonis.
Un altre element característic d'aquestes dates és aquestes flors.
Les posen en totes les jardineres públiques i també per les cases. Les vam trobar a un munt de poblacions del Japó.
I aquest és un rellotge que vam veure a Kanazawa.

De nou al Japó

2010-08-27T14:22:00.002+09:00

Doncs avui l'entrada no té cap interès en particular, més que dir que, després de tres dies per Moscú, he arribat al Japó, molt ben acompanyat per cert!!

La sensació és com la d'haver arribat a la meva segona residència. He engegat el mòbil, he activat el JR Pass (quina joia) i ja tem al hostel.

Hem volat amb Aeroflot, i tot el que haguèssim pogut llegir de malament d'aquesta companyia, doncs res de res, tot perfecte. Vols plàcids i els russos no tant antipàtics com podia semblar.

Bé, ja estem a punt de sortir a donar una volta i de començar a gaudir d'aquest país que tanta curiositat em desperta. Per tant, prepareu-vos, queda japalanet i els seus viatges pel Japó per estona!!

Un passeig per Kanazawa entre samurais i geishas

2010-08-24T19:04:00.002+09:00

Kanazawa no és només una ciutat que visqui d'un jardí. Té altres encants interessants i molt ben cuidats. Per tant, si havíeu pensant que amb un matí al jardí i dinar al museu seria suficient, doncs res més lluny de la realitat.

Kanazawa disposa d'un bus circular pensat per turistes, vaja, un tren amb rodes portat per una japoneseta molt jove en el nostre cas, que et dóna la volta a la ciutat en uns 30 minuts i és un vehicle perfecte per fer les nostres visites. Es diu Loop Bus, jeje, 200 iens el trajecte o 500 l'abonament per un dia (millor agafar l'abonament). Però on anem??? Doncs tenim tres destinacions interessants a fer. Una és el barri dels samurais, l'altre el barri de les geishas, i per un altre moment, la visita al mercat.

Nosaltres començarem pel barri dels samurais. La zona es diu Nagamachi. Aquí és on vivien els samurais i té un estil molt peculiar, amb canals pels carrers, murs de palla, carrers estrets. En aquesta zona és on vaig trobar aquest vàter públic.

Una de les principals atraccions de la zona és una casa samurai, que es diu Nomura, però nosaltres amb la caminata pels carrers en vam tenir més que suficient. Feia solet, s'estava bé passejant i només deixant còrrer la imaginació en forma de samurai (o saltxitxa peleona) corrent sigilosament (o patosament) pels carrers per tal d'adentrar-se en una vivenda per ... (coi, participeu una mica amb la vostra imaginació, no voldreu que us ho doni tot fet, oi???).

Allà on hi ha havia una porta oberta, nosaltres cap a dins. Com que tot està en un perfecte japonès, era una mica difícil situar-se, per tant, no us puc explicar molt detallament on estàvem fent les fotos. A la mínima que marxava el Sòl, feia fred, i anàvem una mica per feina. A aquest barri hi vam arribar a peu des del museu. Però, per arribar a la següent parada, cal agafar el bus. Ara anem al barri de les geishes, el Higashi Gaya district. Aquesta zona està formava per un pocs carrers on, durant el segle XIX, es van instal·lar cases de té, lloc de treball de les gesihes per divertir als seus adinerats clients. El carrer de Higashi conserva tot el seu encant de l'època i hi ha vàries coses a fer. Hi ha força tenderetes on comprar souvenirs diferents i tenen el seu encant ja que són coses d'artesania de la zona. També interessant és entrar a botiga que es diu Sakuda, especialitzada en la venta de pa d'or. Pa d'or???? Quin flipe no??? Però què és?? Doncs ostres, penseu una mica, és pa amb or, ho diu el propi nom.

Jeje, costa de creure oi? Doncs bé és el típic fil o paper d'or que hem vist en tantes figueretes o pongos, però que aquí també el fan servir per recobrir pastissets i altres dolços. La gràcia de la botiga és que te'l deixen tastar i també comprar eh!! El vaig probar recobrint un pastís de té verd i la sensació va ser ben estranya. No em va acabar de convèncer, però puc dir que he menjat or!!! Qué animal!! ahh, diuen que va bé pel reuma!

La botiga es troba pujant pel carrer de la foto, a l'esquerra quasi a dalt de tot.

També hi ha un parell de cases de té a visitar. La més famosa és Shima, que és la de la llanterna al costat esquerra. N'hi ha una altra que es diu Kaikaro davant mateix, però que no vam visitar.

La visita és fa sense guia i la casa és prou gran. Per veure-la us aconsello haver vist memòries d'una geisha, perquè us sigui més fàcil saber com funcionava. Et donen un full en anglès per saber on estàs en tot moment. Si teniu la sort de ferla visita sols, podreu treure unes bones fotos amb una decoració totalment de l'època, ja que hi ha tots els complements que feien servir aquestes dones. La cuina.La sala on escalfaven el té.

Ja s'estava fent de nit i vam aprofitar per fer l'últim exercici d'imaginació, intenteu posar uns senyors japonesos amb els seus carruatges i unes quantes gesihes amb el kimono passejant per aquest carrer, :), ben envolicades amb pells per evitar el fred que la presència de la neu entreveu.
Espero que us hagi agradat la visita per aquests barris. Nosaltres tornem a l'estació, on tenim l'hotel (l'Ana Crown), que està prou bé, i demà més, demà cap al mercat!

Anem al cole!!! però fa fred

2010-08-21T19:16:00.002+09:00

Buscant entre les fotos de Kanazawa he trobat aquell parell de fotografies i m'he dit a mi mateix, no em puc deixar de penjar-les i ja veureu perquè.

Jo anava a un cole on es portava uniforme, molt lleig per cert, pantalons grisos de no sé quin material que picaven, sobretot quan eren nous, camisa blava, jersei de picu marró i el millor de tot, mitjons blancs i sabates (bé, el mitjons eren blancs el primer dia, que les sabates descolorien i deixaven els mitjons multicolori).

Bé, amb el temps vaig apreciar el fet que mai havia de pensar què posar-me, només havia de triar entre uniforme o el xandall. També em va significar una compra desesperada de roba al canviar cap a l'institut, ja que allà no es portava uniforme i tota la meva roba cabia en una caixa dels xinos qualsevol (vaja, la que m'anava bé clar!, no em posaré a apilar la roba de quan era més petit).

Bé, doncs fixeu-vos en aquest matxote japonès tornant de classe. Va totalment equipat.

Paraigua i botes per la pluja (a Kanazawa plou dia si i dia no, per tant, tens el 50% de possibilitats que plogui, conclusió, el paraigua forma part de l'uniforme). Ei, que també porta mitjons blancs, uns bon guants, que fa un fred considerable i tot ell de color blau. Ahhh, i perquè tots els nens de coles japonesos porten una gorra o casc de color groc; imagino jo perquè sigui fàcil de trobar-los, no sé, pura suposició.

Doncs tots van així, i fixeu-vos en la maleta d'anar a classe.

Aquest nen ja és gran, va al cole sol, els avis ja li han regalat la maleta d'anar al cole (que ja sabeu que val una pasta llarga, uns 300€) i la mare deu estar satisfeta, conjunta tot, és un crack tu!!! Us hagués agradat anar així al cole.

PD: No crec que faci fer cap comentari de les bermudes en un poble on està tot nevat, ho fan perquè els nens no porten les famoses genolleres que tots portaven als pantalons un cop ja havíem fet el primer forat. Aquí prefereixen que es casquin els genolls, jeje!! Suposo que així aniran menys per terra

Kanazawa: Kenrokuen, un dels tres millors jardins del Japó

2010-08-19T19:45:00.013+09:00

Ara ja falta poc per tornar-nos a pujar a un avió cap a terra nipones, però abans de marxar, voldria seguir viatjant a ple hivern per Japó amb tots els que pugueu seguir aquestes línies.

Avui marxem cap a la costa del nord de Nagoya, la que dóna al mar de Japó, no al Pacífic. Perquè us situeu més, si tiréssim una línia recta en direcció nord des de Nagoya, trobaríem Kanazawa.

Per desgràcia, per arribar-hi des de Nagoya s'ha de fer una mica de volta. Primer agafar un shinkansen fins a Maibara, uns 80 milòmetres que ens fan en uns 30 minuts i després un tren express especial, que es diu Shirasagi fins a Kanazawa, 180 kilòmetres a fer en dues hores, total dues hores i mitja de viatge.

Kanazawa és famós pel seu jardí però també per altres motius. No és una ciutat molt gran, no arriba als 500.000 habitants, però és una de les més riques d'aquesta costa i de tot el Japó. Si es mira els símbols que formen kanazawa, el primer, és el de diners o or. Vaja, que aquí la toquen. Tot el nom vol dir aiguamoll d'or. Bé, ara ja sabeu perquè la toquen aquí. Bé, no és ben bé així, sinó que la base era la fertilitat de les seves terres i les bones produccions d'arròs que feien.

Buff, ja m'he enrotllat massa, per tant, som'hi, anem a veure si val la pena la visita a tant famós jardí. El jardí és del segle XVII, però es va acabant el segle XIX, moment en el que es va integrar al castell de la ciutat, cosa que en el seu inici no era pas així.

Curiosament, el castell no destaca de cap manera en front del jardí. El pobre és petit, allargat i està reconstruït, per tant, no té res a fer si entre en guerra amb el jardí. No us fa una mica de pena i tot???

És principis de gener i ja a Nagoya feia fred. Venint amb el tren, només vèiem que paratges nevats o molt nevats. Això ja ens anticipava el que ens trobaríem. I la vam encertar. Tot estava nevat, no excessivament, però sí teníem neu per tot arreu tot i ser una ciutat costanera.

Evidentment per entrar al jardí s'ha de pagar, però som-hi. Comencem forts, amb la més famosa vista del jardí que és aquesta amb aquesta llanterna.

El dia no ens va començar així de gris, però es va anar embrutant a mesura que passaven les hores.

El jardí és enorme i queda com sobre una petita muntanya, amb el que el jardí et proporciona bones vistes de tota la ciutat.

Llàstima del dia oi??

Entre el dia i la neu, el jardí transmetia certa tristesa, però una tristesa en un entorn perfecte. Sinó, mireu aquest pi.

D'arbres grans n'hi ha força. En comparació amb el d'Okayama, aquest té molta més vegetació i d'una fulla perenne, amb molts de pins.

El jardí està replet d'aigua i llacs.

Em recorda una mica aquesta imatge al llar de Puigcerdà, i a vosaltres?

Roku vol dir 6, i si us fixeu Kenrokuen té la paraula 6 en el seu nom. I perquè?? Doncs perquè aquest jardí intenta recollir les 6 característiques que hauria de tenir per arribar a ser perfecte. Jo les aniré mencionant subtilment, si no ho he fet ja, i després us les recolliré totes, :).

Al mig de parc tenim una estàtua del Sr. Maeda crec, del clan que va dominar la ciutat durant 14 generacions, però no n'estic segur del tot.Suposo que ja us heu fixat en una cosa, oi? No us esteu preguntant pas perquè els arbres estant com lligats amb unes cordes?? Sempre és així??

Doncs el que sé és que només ho fan a l'hivern, amb el que suposo que ho fan per suportar millor les nevades i així també donen forma a les branques. És una cosa que no havíem vist mai i ens va sorprendre.

La guia diu que hi va molta gent i això desmereix la visita. Recomanen visitar-lo a primera hora del matí. A l'hivern i amb el fred que feia us puc assegurar que no hi havia ningú!! La zona està aïllada i al ser de pagament, doncs no hi crec que sigui un lloc de pas. No obstant això, hi havia tot de gent vestida amb un mono blau i un barret de palla. Són els jardiners del jardí.

Tot i la nevada, el tenien molt cuidat. El que més ens va estranyar és que era gent molt gran, diria que més que jubilats, feia molt fred i ells treballant en silenci!!!! Vaja, com si fos el seu hortet.

Aquí teniu més fotos de les cases que hi ha dins del jardí.

Bé i aquesta ha estat l'última foto del jardí.

Si sortiu pel costat nord, teniu un temple al costat de la sortida, però davant hi ha el museu d'art modern de la ciutat.

Aquest és un edifici molt modern i de gran dissent. Em recorda el Guggenheim de Nova York. Nosaltres només vam visitar les exposicions gratuïtes, però vam gaudir molt del bufet lliure del restaurant. Et donaven un plat i hi posaves tot el que t'hi cabia.

Jeje, a tope!!

I de postres, una delicatessen. Ups, que me n'oblidava, les 6 característiques perquè un jardí sigui perfecte son: aïllament, amplitut, artificialitat, antiguitat, aigua en abundància i àmplies vistes. Què us ha semblat?? Creieu que aquest jardí és perfecte???

Himeji, el castell més bonic del Japó??

2010-08-12T05:07:00.001+09:00

De tornada de Hiroshima, primer vam fer parada a Okayama, i a les 12 agafàvem un nou shinkansen que ens va portar a Himeji, la següent parada i només amb uns 30 minutets.

A Himeji trobarem possiblement el millor castell de tot Japó, el castell d'Himeji. Però a Himeji també es poden fer altres coses, com anar a Shosha, on trobaríem els temples d'Engyoji. Aquestes temples van ser els que es van fer servir per rodar els exteriors de El Último Samurai.

Només tenen un problema, estan a 8 km d'Himeji i si ha d'anar amb una convinació d'autobús, funicular i caminata. Per tant, cal tenir temps per fer la visita, cosa que nosaltres no teníem.

Per anar al castell, no cal fer tants invents. Està tot indicat per arribar-hi. S'hi pot arribar pel carrer principal que surt de l'estació però jo recomanaria pujar pel carrer paral·lel del costat, que és un típic carrer comercial cobert que es diu Mikuyi-dori. Està ple de botiguetes i fa el camí molt agradable. Són uns 20 minuts de caminar a ritme d'anar mirant botiguetes.

Però nem al gra, què anem a veure. Doncs això.Ups que lluny oi? Doncs, espereu, ara de més aprop!!El castell data del 1580 i va ser manat construir per un dels personatges més famosos del Japó, Toyotomi Hideyoshi, vaja crec que va ser el que va unificar el Japó sota una sola bandera. Fins llavors, les guerres entre clan eren el pa de cada dia. I perquè poso dos fotos iguals? Doncs perquè una es feta amb una compacta Panasonic i l'altra amb un reflex Canon. Quina és quina????

El castell és original, és a dir, no és una reconstrucció moderna. És tot de fusta. Però aquí no només es visita el castell, als voltants hi ha d'altres edificis interessants, com per exemple el lloc on vivien les dones. Aquí veiem una maqueta d'Himeji del segle XVI.

Les dones vivien en un edifici a l'oest del castell. Segons la categoria tenien una habitació més o menys grossa. Aquí veiem jugar a la dona i la filla d'Hideyoshi. Bé, aquí darrera s'amaga tota història de relacions entre els grans prohoms del Japó, que per desgràcia o sort, no recordo exactament, amb el que prefereixo omitir-la. El castell amaga moltes històries de l'època. A Himeji, com ens va passar a Hiroshima, van tenir la sort que trobar una free guide que estava buscant un parells de paiasitus a qui fotre'ls un rotllo de tres hores. Doncs ves quina cosa, m'encanten els rotllos de tres hores i totes aquestes històries clàssiques, perquè al Japó, com a tot arreu, i hi marro a mansalva.
No em veieu la cara???? Jeje, que bé m'ho estava passant. I tot en anglès; és a dir, que hi havia coses que no entenia, però feia que si a tot. I, a més, a la senyora li preguntava i quan no sabia o no tenia clar alguna cosa, se l'apuntava per estudiar-la i si li tornen a preguntar, poder respondre.

El més divertit d'anar amb una guia és que t'expliquen coses que no li donaries més importància, com per exemple trobar pedres d'una altra tonalitat, crec que eren mortuòries que van aprofitar, una creu cristiana en honor d'un senyor del castell que era catòlic per influència espanyola i totes les trampes que té el castell per a qui el vulgui atacar.En tenen moltes. Tot les curves estan amagadas, tot està pensant perquè l'atacant s'equivoqui. Les obertures dels murs tenen formes diferents perquè els guardies sapiguen de seguida quina és la seva posició. I així moltes i moltes coses. Com per exemple, aquesta. Al final de les taulades, estan acabades amb l'emblema del senyor del castell. I cada castell, segons la dinastia que tenia, té un emblema diferent. Fixeu-vos-hi bé i veure que és diferent d'altres castells. El castell és visible de totes la zona, és molt impotent. El coneixen com el castell de la garsa blanca. Les dues columnes interiors són dos arbres enormes, dos xiprès que van ser triats d'entre tots els que es van presentar per famílies japoneses, per qui seria un gran honor ser elegit. Un d'ells és de tota una peça, l'altra, és format per dos ja que no era el prou fort per agunatar el pes del castell. Els japonesos, un dels seus jocs, es trobar on els dos arbres s'uneixen. A dalt de tot, hi havia un lloc on deixar ofrenes. La guia em va explicar que tot el que es deixa aquí pels deus, s'ho reperteixen els guàrdies quan acaben les festes d'any nou. I a canvi de mantenir aquest secret, un dels guàrdies ens va regalar unes quantes fotos que ha fet ell del castell en diferents èpoques de l'any. Una passada, nevat, a tren d'alba, unes fotos, petítes, però precioses. Bé, com a tot castell, la vista des de dalt. Ara us demano que mireu quantes plantes té el castell.

Va, quantes???? 5??? Torneu a mirar!!!

Doncs sí són 5, però per fora, ja que per dins, per tal d'enganyar a l'enemic, n'hi ha 6, vaja, per pensar-se que ja estan a dalt, però donar una oportunitat al senyor del castell de tenir uns minuts més per morir amb honor.

I no us preguntareu si aquest castell va ser mai conquerit? Doncs no ho va ser mai, perquè mai va ser atacat, jeje, tanta inventiva per res. A més, crec que em va dir que l'arquitecte va ser sacrificat perquè no pogués explicar els secrets del castell.

Bé, doncs un passeig pel castell d'Himeji és una activitat de les que s'hauria d'incloure en tot viatge al Japó, però ara mateix, té un petit problema. El castell éstà sota restauració. Estarà cobert prop de 5 anys per pintar-lo per fora. I perquè tant de temps, doncs perquè es vol mantenir la construcció que es va fer servir en el seu dia i es resturarà amb les mateixes tècniques d'aleshores. Em va explicar com feien la pintura, i és tremendo, només vaig retenir que era una matada del mil. Però està clar que cal uns artistes molt especials, però val molta la pena.

Per tornar, vam tornar pel carrer principal i vam veure una botiga de kimonos molt professionals. Veureu que tenen el preu. És el primer cop que els veia marcat amb el preu i, ai mareta, el més barat val 2.000€ i n'hi havia un de prop de 10.000€. Gaudiu-los perquè són difícils de veure!!
Bé, això és tot d'Himeji, una petita ciutat de 536.000 habitants (petitat perquè ho diu la guia), però molt tranquila i amb castell que es Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i que ha sobreviscut a molts vicisituds. Em sento afortunat d'haver-hi estat i de poder-ho compartir amb vosaltres. Ens llegim!

Fantàstic vídeo sobre Kyoto

2010-08-10T15:31:00.004+09:00

Avui he trobat aquest vídeo sobre Kyoto. Es fantàstic.

Hi veureu el Kinkakuji i el Ginkakuji, el carrer estret de Pontocho, la zona de Gion, Fushimi Inari, el Kyomizudera, el Nishiki Market, vaja, quasi bé totes les coses que us he anat presentant en les diferents entrades sobre Kyoto. Encara me'n queda alguna per fer.

Us puc assegurar que aquest vídeo m'ha transmès tot l'encant de Kyoto. Per cert, aquest vídeo s'ha gravat amb una Reflex Canon 5D i un suport especial per a vídeo, una SteadyCam. Un kit que podríem definir com professional. En el resulat es nota molt!

I també us presento un altre vídeo sorbe Sansusanjendo. Aquest cop sobre el matsuri (festival) que allà s'hi celebra a partir del tir amb arc. També m'ha agradat molt i, com que no tinc la paciència ni els coneixements per editar uns vídeos tant ben fets, us els porto per tothom qui vulgui veure de més a prop Kyoto. Aquesta segona troballa ha estat gràcies al blog del Kirai.

Passar la ITV al Japó

2010-08-09T15:09:00.002+09:00

Avui us porto una cosa diferent. Fa un parell de dies vaig trobar un blog d'un japonès on explica com es passa la ITV.

Ja sabeu d'altres vegades que passar la ITV és molt car. Nosaltres nes queixem dels nostres 30 a 50€ que hem de pagar. Però clar, comparat amb els 70.000 iens que li demanaven al del blog per passar la seva fragoneta Daihatsu (que si és Daihatsu, molt gran i potent no pot ser), és a dir, uns 600€, doncs la cosa canvia bastant.

Hi ha també un vídeo de les proves que fan i més el menys, fan el mateix que aquí.

L'home ens explica la seva aventura, ja que diu que no té prou diners per portar la fragoneta a un taller. Diu que es va trobar a un treballador simpàtic que el va ajudar amb els papers (cosa que també pot passar aquí, o no). Vaja, que tot li va costar només 22.000 iens, uns 190€, que al ser una quantitat cada any o cada dos, doncs no es gens despreciable.

També diu que els cotxes amb més de 100.000 kilòmetres es consideren vells i, si hi aneu, veureu pocs cotxes vells pel carrer, a part sembla que la gent es molt conscient de la necessitat de seguretat. Vaja, com aquí.

De totes maneres, aquí entraríem en un debat complicat, entenent el cotxe com una necessitat o un luxe, ja que amb el transport públic que tenim vs el que tenen, la concentració de la població en grans ciutats vs la concentració de població en xalets fan difícil les comparacions, però no treu que el debat és ben interessant, oi?

Okayama, un jardí i un castell a visitar

2010-08-09T02:07:00.006+09:00

Okayama és una gran ciutat que es troba entre Hiroshima i Kyoto, a la mateixa línia de Shinkansen, per tant, no és gens difícil arribar-hi. En una horeta des de Hiroshima s'hi arriba. La ciutat té 630.000 habitants. A part, és una de les entrades a l'illa de Shikoku, una illa amb poc encant i no gaire ben comunicada, però que pot ser un lloc diferent a visitar.

En cas de temps, val la pena fer-hi una paradeta d'unes tres o quatre hores per veure el seu jardí i el seu castell. M'hi acompanyeu?

El jardí no està molt lluny de l'estació, a uns 20 minuts caminant per la Momotaro Dori. Momotaro és un personatge de contes infantils japonesos molt famòs. Si hi aneu, fixeu-vos si trobeu sempre imatges del mateix nen vestit amb el kimono clàssic.

Però si no es disposa de temps, podem agafar un autobús que ens deixarà ben a prop del parc. Per tant, haurem de baixar a Kouraku-en, que és el nom del jardí. Ens deixaran en una curva en un dels extrems del parc. D'allà, recolem 100 metres i en trobarem l'entrada.

Com sempre, l'entrada no és pas gratuïta, 350 iens. Però perquè aquest parc, doncs senzillament perquè té la catalogació d'uns dels tres parcs més bonics del Japó, junt amb el Kenrokuen de Kanazawa (que també hi anirem) i el de Kairakuen a Mito, al nord de Tokyo i que us deixo que m'expliqueu què us ha semblat, ja que està al mig del no res, i no l'he visitat pas.

Un jardí no s'hauria de visitar pas a l'hivern, però a falta d'altres opcions, no ens va tocar més remei que anar-hi la vigília de reis. Per sort, feia un dia molt clar tot i que força fred.
Per tant, la vegetació del parc no està en el seu millor moment.

A diferencia del Kenrokuen de Kanazawa, aquest és un parc que es caracteritza per grans extensions de gespa, que envolten llacs i casas de té.
El parc transmet una pau interna infinita. Recórrer el parc en ple hivern va ser una sensació estranya. En no haver-hi vegetació, el vent fred era com un ganivet afilat que tallava la cara, però, el Sol, amb els seus tènues rajos calents hivernals, era un bon remei a tant mala sensació.
Arribant a la sortida que et porta directament al castell, hi ha zona de vegetació a l'estil japonès, és a dir, bambús i pins perfectament podats.

El castell resta a l'altra banda del riu. No cal oblidar que és una construcció defensiva d'ús totalment militar, no servia de residència. Aquesta només era la torre, ja que la residència del senyor estava en un altre edifici. El castell original es va acabar de construir al final del segles XVI, però a causa, primer de la desmantalació pel final de l'era Meiji (s. XIX) i, posteriorment, els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, va quedar totalment destruït.
La construcció actual data del 1966. L'interior no sembla pas un castell, és totalment un edifici modern, amb ascensor, calefacció, aire acondicionat, etc. És un museu, i en unes de les plantes hi ha una recreació de batalles entre senyors japonesos de l'època.
En ser negre, li diuen el castell del corb, :) Aquesta és la vista per davant. Ja sabeu que la majoria de castells japonesos són reconstruccions modernes, per tant, no us hauria d'estrenyar que aquest també ho sigui.

Aquest castell va ser un dels més grans de l'època. En ser tant alt, les vistes sobre la ciutat i el jardí són espectaculars.

Dins del castell, a part de veure objectes de l'època i documents històrics, hi ha una activitat molt interessant de fer, vestir-se de l'època. Recordeu Humor Amarillo?, com anaven vestits el Takeshi Kitano i el seu seguici?? Doncs igual o millor. Les noies les vesteixen de geisha, i el homes de senyor. No us mostraré fotos, per decència, però dir-vos que val la pena anar-hi d'hora perquè només vesteixen 5 persones cada hora. Es tota una feinada posar-se el kimono, la perruca, l'obi, etc etc. Després la sessió de fotografies és opcional i el fotògraf és un mateix, ja que el servei és totalment gratuït.

Em va sorpendre l'atenció amb què la senyora atenia a la gent. Cal dir que eren les 10 i escaig, acabaven d'obrir i no hi havia gaire gent. A l'estiu deu haver-hi cua. Només penseu que, pel mateix, però amb l'afegit del maquillatge i la sessió de fotos, a Kyoto cobren entre 75 i 100€.

Bé, fet aquest apunt, és hora de tornar cap a l'estació. Per fer-ho, travessarem el pont, entrarem al parc una altra vegada i sortirem pel mateix lloc, donant així la volta sencera al parc.

Però el dia ens havia deparat una nova sorpresa aquí. Això és una casa de té al costat de l'entrada. Hi havia una aglomeració de gent que, tenint en compte que només havíem vist quatre avis i els jardiners, ja ens estranyar.
A mesura que ens acostàvem vam veure que era un casament. La llàstima va ser que van entrar al recinte i no els vam poder fer una foto d'aprop. Així que vam còrrer a donar la volta, i des de l'altre costat del llac, els nuvis van notar la nostra presència i els vam poder fer aquesta fotografia.

No volíem emprenyar pas i semblava que no ho fèiem perquè, tot i la serietat de la vestimenta i l'acte, van dedicar-nos el posat següent:Kanpai i que per molts anys!!!!

D'aquí, sortim a l'altra banda del carrer, on hi ha la parada del bus de tornada cap a l'estació. La següent parada serà Himeji, un altra castell, però aquest no és reconstruït sinó de l'època i potser, el castell més bonic del Japó.

L'estigma de la bomba atòmatica - Hibakusha

2010-08-06T23:23:00.000+09:00

Aquesta setmana us parlava de l'estigma dels habitants d'Hiroshima i curiosament avui us porto aquesta notícia. Els afectats per la bomba es diuen hibakusha i sembla ser que comencen a explicar les seves històries.

Ha de ser molt dur, a part de patir una tragèdia tant gran, haver de viure amb una marca negra tota la vida per un fet que no té res a veure amb un mateix. Crec que és un bon exemple del que ens explicava l'home que vam trobar i val la pena fer-se'n ressó.

Miyajima, una de les tres millors vistes del Japó

2010-08-05T19:31:00.000+09:00

Si algú pensa mai en anar a Hiroshima, no pot deixar-se de visitar una petita illa que hi ha a mitja hora de ferri davant de la costa d'Hiroshima i on hi viuen unes 2.000 persones. L'illa es diu Miyajima.

Potser el nom no us sonarà pas, però crec que, després de llegir aquesta entrada, el nom de Miyajima ja formarà part de les vostres vides i serà un dels llocs que us faria il·lusió visitar. Comencem la nostra visita.

Primer de tot hem d'agafar el ferri cap a Miyajima. Hi actuen dues companyies. Una d'elles és JR, per tant, aquells que tingueu el JR Pass hi podreu pujar sense pagar cap suplement. En surt un cada 10 minuts. El Ferri s'agafa al final d'un línia de tramvia tarda 70 minuts, però que, a la vegada, coincideix amb una estació JR, per tant, si teniu pressa, opteu pel tren JR que tarda només 25 min de temps des de la zona del Museu.
També surten ferris des del centre de la ciutat, però són molt més cars.

I què ens trobarem a Miyajima?, doncs, primer, molts turistes, però molts molts. Després trobarem temples, cèrvols, ostres i paisatges. Fins aquí res d'especial, però anem desgranant cadascun d'aquests elements.

El primer, no us preocupeu, que la majoria són japonesos i, per tant, civilitzats, no se us voldran colar enlloc.

En quan als temples, ai quins temples. L'illa és Patrimoni Mundial per la Unesco. I el temple que anem a veure, principalment, es diu Itsukushima. Però si per alguna cosa és conegut aquest temple és pel seu tori. És aquest, que es comença a veure a mesura que anem a arribant a l'illa.
Heu notat que es tori està flotant sobre l'aigua? No??? Doncs fixeu-vos bé!!
Ho heu vist? Sura sobre l'aigua. El tori és enorme i aquesta és una de les tres millors vistes del Japó. El temple data del S. VI, l'actual construcció és del segle XII, però aquest tori va ser edificat el 1875.
No em direu pas que no és bonic!!! Bon lloc per fer-se la foto del viatge. Nosaltres la tenim!!!

Un cop arribes a l'illa, comences a veure multitud de cèrvols com els que ja us vaig ensenyar a Nara. Es poden tocar i sobretot busquen que se'ls doni menjar, :)
El temple de forma de moll, ja que l'illa tenia la consideració de sagrada i no s'hi podia arribar per terra, sinó directament per mar a través del tori.

Des de l'interior del temple podreu fer-ne la fotografia amb la costa d'Hiroshima al fons.
Un cop visitat el temple, és hora de fer la segona part de l'excursió, que consisteix en pujar al Mont Misen, una montanya de 530 metres d'alçada. El millor de l'ascensió és que es pot fer en telefèric, ja que l'ascensió es pot fer una mica dura si es fa a peu.
Des de l'estació del telefèric fins a dalt de tot hi ha 20 minuts de caminata. Les vistes a dalt són espectaculars, llàstima que a nosaltres se'ns estava fent de nit i començava a amenaçar una mica de pluja. Jo no em vaig poder estar de pujar-hi. Aquesta és la vista en direcció als Estats Units.
I aquesta és la vista en direcció contrària, cap a Hiroshima.
La tornada es pot fer caminant, quasi dues hores de baixada. Si és té temps, és molt recomanable, però si fa fred i vol ploure, millor baixa amb telefèric.

A prop del cim, hi havia aquests dos petits temples.

I anem cap al darrer dels aspectes de Miyajima, com són les ostres, かきen japonès. Es serveixen tant crues com arrabossades. Són molt recomanables. Pujant cap al telefèric des del temple, vam trobar aquest bar. Kaki ho posa a baix a la dreta.Aquí serveixen els dos plats típics de Miyajima, com són les ostres i あなごめし (és la grafia més grossa del cartell). めし, és a dir, meshi vol dir arròs, i anago és congre, per tant, congre adobat amb arròs, un plat que és típic de Miyajima, però que nosaltres no vam arribar a provar. Perdoneu, però no em pregunteu pas que és congre, que no ho sé!!

Les otres, 3 per uns 4,5€ (500 iens) les crues, són excel·lents! No deixeu de provar-ne si hi aneu. Potser millor les crues que les arrabossades, però seria interessant probar-les totes, ja que són baratetes. Anant cap al ferri, de tornada, hi ha molts altres llocs on menjar-ne.

De tornada cap al ferri, vam veure com havia baixat molt la marea i ens vam poder arribar fins a tocar el tori. El què sorpren és que és molt gran i els troncs són enormes. La gent hi enganxa monedes, suposo perquè li porti sort. S'estava fent de nit i vam tirar de gran angular per intentar abarcar-lo tot sense turistes que ens xafessin la foto, :þ.
A partir que es fa de nit, l'illa es buida ràpidament. Quedar-se a dormir és car, però pot ser interessant si voleu gaudir de la tranquilitat. Nosaltres no ho vam fer pas. És més, vam tornar cap a Hiroshima i vam intentar menjar un plat típic d'allà, reconegut a tot el Japó, com són els Okonomiyakis, tortitas a la planxa amb verdures i carn o peix, a l'estil Hiroshima, amb tallarins.

Així que vam anar cap a l'Okonomi-mura, on hi ha 25 petits llocs on només serveixen okonomiyaki. Està molt a prop del Parco. Val la pena, encara que després us puguin agradar o no els okonomiyakis. Està ple de japos sentats al voltant d'unes grans planxes, com podeu veure en la foto.
I això és Hiroshima, bé la part que vam veure. Una ciutat impactant per molts motius i que vam la pena dedicar un dia de la nostra vida, no us arrepentireu pas!!!

Com firmen els japonesos???

2010-08-03T19:39:00.000+09:00

Els japonesos tenen un forma ben curiosa de signar. No ho fan com nosaltres, sinó amb un segell a l'estil venta al comptat o Pagat, vaja, els típics segells de goma.

Per tant, més que sorpendre's a nosaltres, el problema el tenen ells quan hem de signar alguna cosa. Moltes vegades m'he trobat que em demanen que posi el meu nom al lloc reservat per a la signatura, com si la signatura no fos important.

Ben pensat, tenen raó, no deixa de ser un gargot, tot i que hi ha especialistes que són capaços de saber coses de la nostra personalitat, cosa que pot ser però que són de les que no van amb mi.

És més, és fàcilment copiable, vaja, qui no ho hagi fet mai, que ho digui i no me'l creuré pas.

I pensant-ho, també podria ser fàcilment copiable la signatura japoneses, ja que és un segell que es compra en botigues com aquesta.
Pozi, ho podria ser, però no tothom va pel món amb 70 segells a la butxaca. A més, en tenen dos, el d'ús diari i el de grans ocasions, per signar aquelles coses que duren, com podria ser hipoteques o matrimonis (vaja, que més que durin, que es fan per durar, el que passi després ja no és cosa que ens hagi d'importar ara mateix). Ahh, i es diuen inkan. L'oficial, només es pot obtenir a l'Ajuntament crec.

Vaja, pros i contres de les maneres de fer japoneses vs les nostres que són curioses de saber. Per tant, si algun dia un japonès us firma una cosa amb un segell, no el prengueu per boig, snob o quelcom similar, és la seva manera de fer, molt tradicional ella!

Hiroshima, la capital mundial de la pau (II)

2010-08-03T17:42:00.003+09:00

A l'altra banda del Parc de la Pau, trobem el Pavelló de Foment de la Indústria. Era l'únic edifici de fet amb ciment de la zona i per aquest motiu va mig resistir la bomba.

La cúpula era de bronze i es va fondre immediatament a causa de l'explosió. Al 1996, l'edifici va ser declarat patrimoni la Unesco i és el símbol més famós de la ciutat.

La bomba pràcticament va explotar a sobre d'aquest Pavelló. Totes les persones que hi havien en el seu interior, van morir.

Al voltant de l'edifici, se'ns va acostar una dona perfectament vestida amb el seu kimono. Era dilluns i es pregunta en anglès si som americans. Li diem que no, que espanyols, vaja, catalans. Ens diu que si parlem anglès, perquè ella s'ofereix com a free guide per explicar-nos més sobre la bomba, ja que s'ha trobat amb altres espanyols que no el parlen.

A mi, com que m'encanten aquestes coses, em deixo portar per aquesta senyora i ens explica coses que ja havíem vist al museu, però també ens porta a un carrer de darrera, on hi ha un petit cementiri. Allà ens diuen que moltes de les pedres van patir la bomba i ens diu que la toquem per constatar la rugositat i el color de la pedra cremada per la bomba.

Molt a prop, trobem una persona que comença parlar i ens hi porta. És un descendent directe dels habitants d'Hiroshima de la bomba. La seva mare era a la ciutat quan va explotar i ell estava dins el seu ventre. Per tant, avui té 65 anys. Ens explica que en queden pocs. Com a tal, té un carnet que ho acredita i que té molts avantatges fiscals, és més, reben una ajuda directa del govern i sanitat gratis (els japonesos han de pagar el 30% de la factura, per regla general).

Però, també ens explica que això li ha estat un gran problema. Els han estigmatitzat, per por de contraure malalties, són un col·lectiu marginal i la gent no s'hi vol relacionar. Molts, fins i tot, han marxat i no han volgut tramitar el carnet.

Aquí el teniu ensenyant-nos el carnet, prova que el dany causat és molt més gran que el propi que va generar la bomba Little Boy, llençada pel bombarder Enola Gay, aquest fatídic 6 d'agost de 1945. Vaja, va ser un dia on vam veure moltes coses que ens van agradar i moltes que no, però sobretot ens va fer pensar sobre la condició humana.

Actualment, Hiroshima és una ciutat molt moderna, marcada pel passat, d'un milió dos-cents mil habitants, dinàmica i moderna on, per moments, sembla que no hagués passat el que acabem de veure fa només 65 anys (fet que des de tot el moviment anti armes nuclears s'intenta que no s'oblidi!).

Hiroshima, la capital mundial de la pau (I)

2010-08-01T15:47:00.003+09:00

Després de dos dies i mig a Kyoto, que se'ns van fer curts perquè ens vam deixar coses per veure, anirem cap a una ciutat tràgicament famosa: Hiroshima.

La ciutat es troba al sud de l'illa de Honshu i és la parada més llunyana de qualsevol viatge de 15 dies al Japó, ja que es troba a 900 km de Tokyo, però que només representen poc més de 4 hores amb Shinkansen, però des de Kyoto ja només son 1 hora i 3/4.

Hiroshima té dos reclams, un que és ben obvi, tot el que envolta el llançament, el 6 d'agost de 1945 de la primera bomba atòmica i, el segon, d'una bellesa extrema, com és l'illa de Miyajima.

Pel que la al primer, la història és colpidora, tràgica i molt representativa de fins a on pot arribar l'espècie humana en la seva capacitat destructora.

Anar a Hiroshima suposa visitar l'Hiroshima Peace Memorial Museum, que es troba molt a prop del Pavelló de Foment de la Indústria, l'edifici símbol de la destrucció de la bomba atòmica.

La visita al museu és de les que et fa caure la cara de vergonya. Comença amb un detall de tot el procés de llançament de la bomba. La bomba va ser llençada a les 8:15 del matí sobre Hiroshima, un emplaçament triat pel seu port i magatzems nuclears, que no havia estat atacat durant els atacs aliats anteriors.

La bomba va explotar 600 metres abans de tocar a terra.

En qüestió d'un segon la temperatura va pujar fins a més d'un milió de graus, creant una bola de foc que va destruir tot el que hi havia a 3 km de diàmetre; totes les cases eren de fusta. Va matar 75.000 persones i es creu que han mort la mateixa quantitat de persones posteriorment a conseqüència de les seqüeles.

El museu també té peces de la destrucció, els efectes sobre les persones, una maqueta de la ciutat abans i després de l'explosió, el poder de la bomba atòmica i un recull de totes les cartes que els diferents alcaldes d'Hiroshima envien als governs que estan fent assajos nuclears per recordar-los la capacitat destructora que té.

Vaja, és dur, però l'exposició té molt de tacte en no ser massa sensacionalista. per mi visita obligada per conèixer la història moderna actual.

Avui, en la zona on hi ha l'hipocentre de la detonació, hi ha el Memorial Park, on a part del museu, trobem la flama de la pau, la qual s'apagarà quan es destrueixi l'última arma nuclear de la terra.

També hi trobarem el Monument Coreà Commemoratiu de la Bomba Atòmica, ja que un 10% de les víctimes eren coreans que estaven obligats a treballar. (En aquell moment Corea era un protectorat japonès i molta població era obligada a treballar pel govern japonès).

Per últim, i una de les històries que s'expliquen al museu, trobarem el Monument Infantil de la Pau, inspirat en Sadako Sasaki. Sadako era una noia japonesa d'Hiroshima que es trobava a uns 2 km del centre de l'explosió. En aquell moment tenia 2 anys.

A l'edat 11 va contraure leucèmia, conseqüència dels terribles efectes devastadors de la black rain que es va produir després d'explotar la bomba. Va ser ingressada a l'hospital i es va proposar fer 1000 grullas, no sé la traducció en català (crane en anglès), ja que són el símbol de la longevitat i la felicitat. Es creia que si ho aconseguia, es recuperaria. Malauradament, va morir quan en portava 644. Els seus companys de classe van acabar de fer la resta i avui dia és una tradició que molts col·legis encara fan. Envien els seus treballs a aquest memorial, on són emmagatzemats.

Cal mantenir aquest record ben present perquè no oblidem del que som capaços de fer.

Un cop visitat el museu, ens desplaçarem cap el Pavelló de Foment de la Indústria, on ens trobarem alguna sorpresa, i acabarem el nostre matí intens històric per Hiroshima.

Ginkakuji, Nishiki i el centre de Kyoto

2010-07-30T10:03:00.005+09:00

Ens queda un temple de visita quasi obligada a Kyoto, n'hem vist ja molts: Sanjusangendo, Kyomizudera, Kinkakuji, Ryoanji i d'altres que us he anat presentant en les diverses entrades sobre Kyoto.

Avui us presento l'últim, un que és difícil d'ubicar en cap excursió, ja que queda una mica lluny cap al nord est de Kyoto i no té altres punts d'interès específics al seu voltant. Tot i això, si aneu a Kyoto és difícil no passar-s'hi.

El temple va ser construït per un Shogun el 1482 com una casa de camp a les afores de la ciutat. Si us fixeu en el nom Ginkakuji, s'assembla molt a Kinkakuji, només canvia la inicial. Si el kinkakuji és el temple d'or, ja us podeu anar imaginant que aquest és el temple de plata.

En aquest cas, va ser el propi Shogun qui el volia recobrir de plata, però aquesta operació mai es va arribar a realitzar. Per tant, tot i dir-se temple de plata, la plata no la veureu per enlloc.

Però, un cop us acabo de destrossar les vostres expectatives, parlem del temple en sí. El temple és petitó i un cop s'entra al jardí, veiem un jardí de pedra perfectament arreglat, amb uns cons

La impressió que dóna aquest jardí de pedra és insòlita, no ho havia vist en cap altra lloc i l'impacte és prou elevat.

Després de seguir el camí veiem el temple al nostra davant. En el moment que hi vam anar, estaven finalitzant les obres de manteniment que l'havien tingut mig tapat durant uns anys. Ara crec que ja han finalitzat les obres i torna a ser possible veure'l tot. Això sí, no s'hi pot entrar.

Posteriorment, el camí puja per una muntanya i les vistes de Kyoto són també molt especials, amb el temple als nostres peus.

A partir d'aquí, de nou tornarem a passar per davant i és el moment de fer-se les fotos de rigor.

Del temple, es pot tornar caminant cap al centre de Kyoto. Està una mica lluny i es passa per llocs poc interessants. L'altre opció es agafar un bus. D'aquí ens vam dirigir al mercat més famós de Kyoto, el Nishiki.

Aquest mercat és molt famós per la quantitat de menjars exòtics i diferents que s'hi poden trobar i degustar.

Nosaltres hi vam arribar cap a les cinc i moltes parades ja estaven tancades, però tot i així vam poder veure coses prou rares i provar alguna cosa que era impossible saber què era. Per tant, si el voleu veure en el seu màxim esplendor de gent i menjar, a primera hora del matí és el moment ideal.

Per arribar al mercat, es passa pel carrer Pontocho que ja coneixeu d'una altra entrada. Aquest cop un presento la vista de les cases del carrer a l'altra costat, que precisament donen al riu.

A part del mercat, hi ha dues galeries comercials en a prop, Teramachi i Shinkyogoku.

Bé, i què són? Doncs són dos carrers molt llargs, coberts, plens d'establiments comercials on trobareu de tot. És un lloc ideal per passar-hi l'estona, per passejar a munt i avall i per trobar frikades. Als qui us agradi bola de drac, hi havia una botiga amb tots de personatges de la sèrie molt i molt aconseguits.

A la meitat del carrers, trobareu un establiment que es diu Kyoto Olympic i on hi ha un avió a l'entrada. Aquí és un lloc on trobareu moltes noies principals fent-se fotos en els photomatons japos, els Purikura; tota una experiència.

Per aquesta zona, també hi ha un Loft i altres establiments on perdre's una bona estona. En aquesta zona és on hi ha també una botiga dedicada a xuminades per enganxar al mòbil. Jo no vaig ser menys i vaig comprar la meva. Aquí en teniu un exemple.

Però Kyoto no acaba aquí. Encara té molt per veure, i properament us presentaré altres llocs i temples a visitar, per exemple Fushimi Inari.

Japó i la pena de mort

2010-07-28T23:48:00.004+09:00

Avui he trobat una notícia que m'ha impactat: Japó aplica la pena de mort després d'un any sense aplicar-la a cap condemnat.

Que un estat apliqui aquest tipus de pena, per mi, és una mala notícia i que Japó, un país tant cívic i educat en tantes coses, ens mostra una més de les seves incoherències des del nostra punt de vista. Una societat on té l'honor en un punt tant elevat de l'escala de valors i un índex de delinqüència baix, podria semblar que no seria necessari l'aplicació d'aquest tipus de pena. No obstant això, diu la notícia que prop del 80% de la societat hi està a favor en casos de delictes de sang.

No cal oblidar que és un país molt tradicional i conservador i hi pot tenir perfectament cabuda en el seu pensament la pena de mort per a casos excepcionals. Per mi, és una pena sense sentit, que només té un ànim de venjança i s'ha demostrat que la seva aplicació no redueix els índexs de criminalitat.

El que està clar que, el que podria un canvi polític després de 50 anys de govern conservador, en aquest àmbit, no s'ha evolucionat.

La zona nord: el Kinkakuji i el Ryoanji

2010-07-26T02:23:00.012+09:00

Després de molts molts dies sense escriure (fer obres té aquestes coses, però ara ja puc dir que tinc un washlet japonès instal·lat a casa!) seguiré on em vaig quedar. Ei, que m'haig de donar pressa, que en menys d'un mes estarem agafant un vol cap a Japó per tercera vegada! No n'hem tingut prou, repetim!!!

Bé, seguint des de l'última entrada, ens situem a Kyoto de nou. Recordeu que és ple hivern, fa fred i hi ha un ambient molt festiu. En aquesta entrada ja us vaig parlar del nord de Kyoto, però avui és dia de tornar-hi. És interessant comparar el mateix paisatge en dos períodes de l'any diferents, com són la tardor i l'hivern.

Anar a Kyoto vol dir visitar el Kinkakuji, possiblement el temple més famós del Japó i que segur que heu vist en multitud de fotografies (jo el tinc de fons de pantalla, jejeje). Aquesta és la foto que ja us vaig presentar en l'altra entrada. Hi podeu constatar com molts arbres han quedat com el julivert, sense cap fulla i el cap pelat. Però vaja, no em negareu que el temple té quelcom que el fa únic.

Aquesta vegada us introduiré, tirant de guia de viatges, el temple. Va ser construït el 1397 per un Shogun i va ser el seu fill qui el va convertir en temple.

Un monjo el va cremar el 1950, però va ser reconstruït cinc anys més tard i va ser quan se'l va recobrir d'or. I perquè, doncs ni idea!!

Tot i que sembli que no hi ha ningú, està ple de gent i és un bon moment per portar els colzes ben afilats per trobar un bon lloc per fer-vos la foto i per seleccionar qui us farà la foto a vosaltres!!! (això és molt important!!!!).

Un cop us aneu apropant al temple, hi ha una caseta al costat on hi ha fotos del seu interior.

L'interior no es pot visitar. Però aquí no s'acaba la visita. S'acaba donant un vol per darrera. El paisatge és bonic, hi ha una zona per fer la cerimònia del té i per menjar alguna cosa.

També tindreu botiguetes de souvenirs, això n'hi ha a tot arreu. Nosaltres vam fer una petita contribució i vam comprar una espelmeta en aquests expenedors.

La vam encendre i vam pregar ser molt feliços i per la pau en el món, com no pot ser d'una altra manera.

D'aquí, caminant de 15 a 20 minuts (diu la guia que 30 minuts, però són menys segur), s'arriba a un altre temple de visitar quasi obligada, el Ryoanji.

Bé, aquí cal caminar una miqueta. Aquest és el plànol del temple. Quan hi vam anar l'edifici principal estava en obres, però crec que ja han finalitzat. No obstant això, el més important de visitar és el jardí zen que té el temple principal, és a dir, quinze pedrotes en una esplanada de pedretes perfectament alineades. El jardí està en l'edifici més gran en el centre-nord del plànol.

Quès us transmet aquest jardí a vosaltres. A mi pau i harmonia.

El temple va ser fundat el 1450. Però com podeu veure, els 500 iens de l'entrada no és només per veure pedrotes. Hi ha un jardí preciós a l'entrada, però hi planten massa julivert i a l'hivern molts arbres no tenen cap fulla!

Com diu la guia, la millor època per anar-hi és la tardor, per la gran tonalitat de colors que s'hi poden veure. De totes maneres, és bonic de veure sempre!!

Fer aquestes dues visites representen mig dia, per varis motius. Per la gran gent que hi ha, perquè estan al nord i lluny de tot, per la caminada entre temple i temple i perquè per tornar a baixar perds una bona estona. Per tant, seleccioneu bé el moment d'anar-hi i penseu que a les 5 PM tot està tancat!!

Jo us proposo anar-hi de bon matí i d'aquí cap al temple de plata, cap a Ginkakuji.

De ruta per l'est de Kyoto seguint la Lonely Planet: Gion

2010-05-26T02:18:00.008+09:00

Amb l'última entrada, potser, em vaig passar una miqueta amb el text i era una mica massa llarg. Avui intentaré fer una cosa més breu. I començaré al temple de Yasaka ,ensenyant-vos l'estructura posada a l'efecte per tal que la gent hi tires les seves ofrenes en forma de monedes. Totes aquests coses que veieu al terra són monedes!!!! Algun voluntari a comptar-les??
El nostre camí va continuar fins trobar-nos el temple Chionin. Aquesta immensa porta és visible des de la plaça que hi ha al davant; està a l'altra banda de l'arbre del parc que vam veure en l'última entrada. És immensa, tant que és la porta de fusta més gran del Japó i data de principis del 1600. És el temple principal d'una part dels budistes japonesos, que s'anomenen Jodo (potser és que són una mica tocaperes donat el nom que tenen, :) Accedir al temple és gratis, però no als jardins. Nosaltres ja estàvem totalment fregits, així que vam passar de visites i vam seguir endevant.
Vam passar per davant del temple Shonerin, al qual no li vam dedicar ni un segon a saber com se deia fins que ja vam arribar al final del nostre recorregut. El recorregut acaba amb una forta baixada, que pels que van en direcció contrària, és una forta pujada, evident oi?? Doncs aquí tenim aquest pobre intentant-se guanyar la vida. Una mica durete!! Quasi va paral·lel al terra. Ha de costar força!!! Vinga nanu, que ja ho tens!!!! Un últim esforç!!!!Estàvem davant d'un carrer molt ampla i al fons es veia aquest impressionant Tori. L'objectiu era anar cap a la zona de Gion i veure, segons la Lonely, uns dels carrers més bonics d'Asia. És el carrer per on hi ha el canal Shirakawa. Bé, doncs te'l pinta tant bonic la guia que, sent hivern i sent l'expectativa tant alta, no va acomplir les expectatives tant altes creades. Ves quina cosa oi???

Són tot de cases tradicionals, i a un dels costats hi ha un canal, cosa que fa que, per accedir a les cases que hi ha, s'hagi de fer servir un petit pont, cosa que dóna al carrer un aspecte molt peculiar. Hi ha tot de restaurants amb vista al canal, llocs molt romàntics però de clatellada trapera. Així que avisats quedeu!!!Que no complís les expectatives no vol dir que no sigui bonic, que ho és molt. I amb els arbitres plens de fulles ho ha de ser molt i molt més. Ideal per anar-hi a la tardor!!!Aquesta era l'entrada del carrer. És el carrer de l'esquerra per si algú no ho havia pillat.
I bé, com veieu, les carretes són una cosa força normal: aquí en teniu un altre. Cal dir que no ens vam saber orientar massa bé per Gion. Vam recórrer Pontocho, però ja teníem un humor de perrus i no en tinc cap més imatge gràfica destacable d'aquest dia. Per avui, acabar només amb una petita floristeria on tot estava tant ben col·loctat que semblava un museu.
I encara que no ho sembli, Kyoto dóna per molt i molt més, només estem fent l'est, i encara no hem visitat el Ginkakuji. Buff, que difícil és organitzar un viatge per veure-ho tot. Doncs saps què, que cal tornar-hi, amb una vegada no n'hi ha prou.